John Wall...el base del segle XXI

Et presento John Wall. És el base dels Wildcats de l'NCAA que, després d'un any a Kentucky, ha decidit fer el salt a l'NBA entrant en el draft d'aquest 2010. Mai, des de LeBron (i ja ha plogut força), es tenia tan clar qui s'endurà el número 1 sent escollit per la franquícia de Washington. Atent a aquest home que representa l'evolució natural del base. El comparen amb Derrick Rose però crec que Wall serà força millor. Nascut a la basquetbolística North Carolina, aquest freshman (193 centímetres i 89 quilos) és una autèntica meravella a la pista. Destaca per la seva enorme velocitat a l'hora de dirigir el contracop, per les molles que té a les cames, per la seva enorme tècnica, per les esmaixades impossibles, per la seva capacitat de donar assistències que signaria el mateix Magic Johnson i per la seva potència física. A més, és molt curós en defensa, ajuda al rebot, executa com ningú les intercepcions a les líniees de passada contràries i la seva enorme envergadura el permet col·locar taps estratosfèrics a homes que li treuen dos caps. Dos peròs. Ha de millorar en el seu tir (no és dolent però és capaç d'encadenar tres triples seguits amb un parell d'airballs) i ha de frenar la seva rauxa a la pista ja que, a vegades, s'emborratxa de velocitat i perd alguna que altra pilota imperdonable.


.

Zeks, a 800 per hora

Seguint amb la meva croada economico-futbolística, m'he entretingut, per curiositat, a saber quan val la hora de Zeks (com diuen a les espanyes) Fàbregas. L'encara capità de l'Arsenal (amb enormes ganes de venir al Barça; ho sé de primeríssima mà) cobra amb els gunners la bonica quantitat de 131.000 euros a la setmana. És a dir, cada dia ingressa 18.714 euros al seu compte corrent. Amb unes divisions elementals, esbrinem que guanya 779,75 euros l'hora (que és més o menys el mateix que guanyem tu i jo al mes). Posem que el d'Arenys de Mar dorm una mitjana de vuit horetes. Es podria gastar en l'esmorzar (desajú que diu el meu sogre) la bonica quantitat de 6.200 euros. Les xifres, tot i que maregen, no tenen res a veure amb els mileuristes CR9 i Kaká. Quin país!

Frank Rijkaard i la Supernnay segellen la seva passió turca

Aprofitant que Frank Rijkaard està de vacances, l'entrenador del Galatasaray turc ha decidit dir, per tercer cop, el sí vull. L'extècnic del FC Barcelona s'ha casat, aquest divendres i en aquest hotel d'Amsterdam, amb Stephanie Rucker que havia estat la mainadera d'un dels seus fills. Segons sembla, l'holandès, de 47 anys, hauria començat la seva relació amb aquesta treballadora de la seva fundació ( bona amiga de la seva filla gran, Lindsay) a la capital catalana. La Supernanny hauria estat un dels motius pels quals Rijkaard i la seva segona esposa, Monique, es van tirar els plats pel cap i que 20 anys de matrimoni acabessin com el rosari de l'Aurora. Per acabar d'adobar-ho es veu que Monique havia tingut una estreta relació amb Rucker sense sospitar que la mainadera estava jugant a dues bandes. Rijkaard (47 anys) i Rucker (32) tenen un fill de sis mesos, en Satiago; nascut el novembre passat.

Drogba serà operat d'urgència per arribar al Mundial

El davanter de Costa d'Ivori, Didier Drogba, ha patit una terrible entrada en el partit amistós de preparació al Mundial que han disputat els Elefants contra el Japó. El futbolista s'ha trencat el braç dret, quan tot just es complia el quart d'hora de partit, en topar amb el nipó Tulio. L'ariet del Chelsea ha marxat amb evidents mostres dolor però es tocava l'engonal; fet que insinuava una lesió muscular. L'han traslladat ràpidament a l'hospital i s'ha vist que tenia el cúbit trencat. S'han encès totes les alarmes en el combinat africà en saber-se la gravetat de la lesió del seu millor home. El tècnic de la selecció africana, el suec Sven Goran Erikson, però, ha desmentit que els Elefants es quedin sense el davanter per a la Copa del Món. Drogba s'operarà d'urgència i els metges calculen que podria arribar al debut del 15 de juny contra Portugal. La Costa d'Ivori té un grup difícil ja que, a banda dels lusitans, també va quedar enquadrada amb el Brasil. Els doctors diuen que en 10 dies podria jugar.

Al xèrif només li queda una bala

Estic d'acord amb el periodista Jordi Robirosa quan diu que "una lliga ACB no és una lliga ACB si no hi ha en Manel Comas". No el podem gaudir a les banquetes però el podem escoltar col·laborant en les acceptables retransmissions de TVE. A vore, divideixo els comentaristes de les televisions d'abast estatal en tres tipus. Els exmadridistes, els exblaugrana i... Manel Comas. El xèrif és inclassificable.

Els exmadridistes i col·laboradors de les retransmissions esportives estatals en general, tenen la potestat de no haver de reprimir-se. Se suposa que el que vomiten per la seva boca és adequat, que no fereix ningú i que entra dins de la normalitat més absoluta posar-se del cantó blanc. En canvi, els exblaugrana han de maquillar el seu sentiment. Han de dissimular les seves apreciacions per no atacar ni malmetre sensibilitats. És més, per tal que no els titllin de culés (o pitjor, de catalanistes) han d'esforçar-se en suavitzar posicions i fer d'advocat del diable. Em venen al cap grans exemples: Amor, Zubi, Bakero (els seus comentaris mereixen un post especial), Chapi (qui t'ha vist i qui et veu), Epi...

I el tercer sector té com a director general del Consell d'Administració i únic membre Manel Comas. El xèrif ocupa el buit deixat pel gran Chichi Creus i per Sergio Scariolo. A l'exentrenador català, però, no hi ha qui el domini. Què es pensaven? Dotat d'una forta personalitat, d'un enorme geni i curtit en mil batalles planeja en les retransmissions de TVE passejant amb total tranquil·litat el seu obert antimadridisme. I si algú li pica, que es grati, pensa un Comas que, a aquestes altures de la vida, ja n'ha vist de tots colors. El presumptament simpàtic i entranyable Romay intenta rebatre els apunyalaments del català però al xèrif no hi ha qui el faci callar. Compte, Manel. Amb aquests comentaris no anirem enlloc. No és políticament correcte dir al pa, pa i al vi, vi. Només et queda una bala al revòlver. No la desaprofitis!

PS: Si vols saber més coses del xèrif, pots llegir els 20 volums de la seva obra Baloncesto, más que un juego.

Saps per què ZP vol aprovar la reforma laboral el 16-J?

El president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, ha anunciat que el proper dimecres 16 de juliol aprovarà "amb acord o sense" la polèmica reforma laboral. Han venut, des de Moncloa, que l'endemà acaba la presidència espanyola de la Unió Europea. Si no saps què és la Unió Europea i perquè serveix el Parlament europeu, no t'hi amoïnis. Ningú ho sap. L'únic que és evident que es tracta d'una maquinària político-administrativa dissenyada per engolir els nostres diners. Però aquesta no és la veritable raó. Que no t'enganyin. ZP, és a dir els seus assessors, saben que el 16-J és el dia en el qual Espanya debutarà en el Mundial de Sud-àfrica, a les 16:30 (hora catalana) contra Suïssa a Durban. ZP, gat vell, sap que l'atenció mediàtica estarà centrada en el matx del Barça B i que la seva joguineta passarà més desapercebuda en els TNs que en circumstàncies normals. Més o menys, a Catalunya també s'intenta distreure l'opinió pública amb xorrades que no vénen al cas. La darrera? la prohibició de la burca a casa nostra. Algú a vist mai una dona en burca aquí? Quin país!.

La RFEF se'n riu del mort i de qui el vetlla

En un país governat per una colla de xoriços (incloc els de l'oposició, que a l'hora de papar la mà poc importen els colors), en un país en els quals es demanen retallades (sempre a tu o a mi; mai a ells), en un país en el qual s'amputen els sous dels funcionaris, en un país en el qual la taxa d'atur és de més del 20%, en un país en el qual els avi@s no tenen ni per arribar a final de mes, en un país en el qual es s'eixuguen despeses socials, en un país en el qual la casa del Borbó ens costa nou milions d'euros (300.000 per cuidar 17 cavalls) i en un país que s'ha convertit en protagonista econòmic dels TNs dels Estats Units, tal i com em confessa la meva amiga que viu a la Costa Est i que m'explica que venen a dir que el tema de Grècia serà un joc de nens quan esclati aquí... va la Federació Espanyola de Futbol i dóna 600.000 euros per barba a cada jugador de la selecció per guanyar a Sud-àfrica. 100 milions de pessetes! Multiplica per 23 jugadors, més cos tècnic, delegada... Què, mola la suma, no? Només recordar que un or olímpic individual es pagava, a Pequín, amb 94.000 euros, 48.000 la plata i 30.000 el bronze!

La Federació Espanyola assegura que els diners (pactats dimarts per Casillas, Puyol i Xavi, els tres capitans) no surten de les nostres butxaques, ja que provenen dels patrocinadors. Per tant, legalment sembla que no fan res malfet. Però, i èticament? Hauria d'intervenir el Govern? El Tribunal Penal de l'Haia? L'ONU? La CIA? Greenpeace? Els jugadors es defensaran afanyant-se a dir que faran obres socials i solidàries... No em feu riure, que no en tinc ganes! Que vinguin a casa meva, doncs! Que els donaré quatre lliçons de microeconomia!

En un moment de crisi, cada jugador cobrarà per guanyar un Mundial 600.000 euros i, el pitjor de tot, és que tenen enormes possibilitats de fer-ho. Perquè et facis una idea, Espanya encapçala el rànquing de primes. Seguida d'Anglaterra (520.000) i Argentina (470.000). Itàlia, actual campiona del món, s'embutxacaria 240.000 euros per penjar-se la cinquena estrella a la samarreta de l'azzurra i el Brasil, 180.000 per la sisena. Els jugadors, però, han anunciat que només començaran a cobrar a partir de vuitens (60.000), semifinals (90.000), final (120.000). Quina solidaritat! Quin compromís Però és que, a més, la FIFA (uns altres xoriços) donen 30 milions al campió, 24 al sotscampió, 20 al tercer, 18 al quart classificat i en cobraran 14 els combinats que quedin entre el cinquè i el vuitè lloc.

600.000 euros per barba per un mes de treball? Si és més del que molts municipis (per no dir la majoria) han rebut del famós Plan E del Govern estatal! Com li puc explicar a la meva filla que el treball dignifica? Quan els que seguiu la selecció espanyola aplaudiu quan marquin un gol o guanyin un partit penseu en el vostre compte corrent i us els mirareu d'una altra manera!

PS1: Escric aquest post assegurant que faria les mateixes reflexions si els primats fossin els jugadors del Barça.
PS2: Ara que no et veu ningú... què faries en el lloc dels jugadors? Sigues sincer, putilla!

El Senyor dels anells o Jurassic Park?

No. No farem una crítica de cinema. Es tracta de la meva visió de les grans Finals de l'NBA que arrenquen aquest dijous i que enfronten dos enemics íntims. Els Lakers de Phil Jackson (el Senyor dels anells) contra els C's de Boston que són un autèntic Parc Juràssic ja que els integrants dels verds sumen més anys que els participants de Casal Rock. S'enfronten dos estils, dues maneres d'entendre el bàsquet i el duel (al millor de set partits) es presenta tan interessant que ja es preveu batre el rècord televisiu de les Finals de 98 entre els Bulls i els Jazz. Hi ha molts comptes pendents en dues franquícies que s'odien a mort (a la manera europea, per entendre'ns) però que tenen seguidors arreu del món. Els EUA es paralitzaran.

Els Lakers tenen molten ganes. Als californians encara els cou la manera com els de Boston els van liquidar a les Finals de 2008. Els de porpra i or van ser apallissats i, ja se sap, la revenja és un plat que es menja fred. Per què cap cuiner reputat del nostre país ha pensat en fer un plat que es digui Revenja? Els principals enemics dels Lakers de Phil Jackson (10 anells com a entrenador i un com a jugador) són ells mateixos. Els de l'Staples acostumen a patir unes llacunes mentals fabuloses a mig partit i pequen d'una certa indolència. Enguany, però, compten amb un Pau Gasol perfectament integrat (al 2008 el de Sant Boi encara no havia assimilat bé el triangle ofensiu de Jackson), amb un Kobe espectacular i amb un magistral Derek Fisher. Odom rendeix a un bon nivell però els de la Costa Oest tenen un problema greu: poca (poquíssima) profunditat de banqueta i un Andrew Bynum que juga amb el menisc de la seva cama esquerra destrossat. Phil Jackson seguirà confiant en l'autogestió a la pista i al vestidor (no hi entra mai fins un minut abans del partit) i seguirà el partit des de la seva trona amb la mirada perduda potser buscant el seu ranxo de Montana o els seus llibres de budisme zen (filosofia de la qual n'és instructor).

Els Lakers tenen dues opcions. Fer el seu joc alegre o caure en la trampa que els preparin 'Doc' Rivers i el seu coordinador defensiu Tom Thibodeau. Els vetrans C's jugaran dur, al límit del reglament, plenament conscients que molts dels integrants del Jurassic Park del Garden estan davant la darrera oportunitat de guanyar un anell (Kevin Garnett, Ray Allen, Paul Pierce, Rasheed Wallace...) Ningú comptava amb els verds per a les finals. Però els de Boston han fulminat els grans favorits (els Cavs de LeBron), els finalistes de l'any passat (els Magic de Dwight Howard) de la mà del genial Johnny Rondo (en Rajon és molt jovenet però dirigeix la màquina de Massachussets de manera excepcional). I qui sap on hi ha el sostre! Ubuntu.

L'efectivitat parla a favor dels Celtics: 17 finals guanyades en 20 participacions. Als Lakers els costa una micas més. 15 de 30.

Odom a la seva dona: jo a Boston, tu a Califòrnia

El nostre bon amic, el jugador dels Lakers Lamar Odom (sí, els de les taronges) ha anunciat que pateix per si els aficionats dels Celtics prenen la seva esposa com a blanc de bromes i comentaris de mal gust de cara a les grans Finals de demà (divendres 3:00 hora catalana). Odom es va casar amb la megaestrella televisiva Khloé Kardashian dels-khardashians-de-tota-la-vida :) (Cal admetre que la noia és guapa, però pensa que a la foto hi ha molt bisturí digital) pocs dies després d'haver-se conegut i el matrimoni ja és un dels més seguits per la premsa rosa dels EUA. Lamar Odom sap que, en unes Finals entre els Lakers i els Celtics, no es fan presoners i vol estar plenament concentrat en la seva feina i no tenir un ull posat a la grada per veure què passa amb la seva muller. I més ara que està prenyada. De fet, Odom ja sap el pa que s'hi dóna al Garden de Boston quan, en les finals de 2008, va arribar a patir per la integritat dels seus fills menors que seguien el matx des de la grada. Com a la famosa pel·lícula. Tu a Boston i jo a Califòrnia. En aquest cas, però, a l'inrevès.

"I el Madrid què, una altra vegada campió d'Europa?"

Jesús García Velasco, l'avi que es va fer famós durant els anys 90 amb la mítica frase "i el Madrid què, una altra vegada campió d'Europa?" ha mort als 88 anys, el dia abans del seu aniversari, víctima d'un càncer contra el que lluitava des de feia un any. García Velasco va significar tota una revolució quan va ser protagonista de l'anunci d'un tot camí, el Mitsubishi Montero. Representava que el cotxe et podria dur a llocs veritablement allunyats i l'entranyable senyor verbalitzava la idea fent-se protagonista d'un món deixat de la mà de Déu, aliè a tot, remot, oblidat i profund que només s'hi podria arribar gràcies al cotxet de torn. García Velasco va ser conegut com 'l'avi de Majaelrayo' ja que va ser descobert pels publicistes en aquest poblet de menys de 100 habitants de la província de Guadalajara. La frase tenia la seva gràcia en un moment en el qual els blancs no dominaven a Europa. Després de l'anunci, els de Chamartín han aixecat la Vuitena i la Novena. Per cert, aquell ministre segueix amb la xinesa...:)

Un anell per dominar-los a tots

Pau Gasol ja sap què és guanyar l'anell de campió de l'NBA en haver-se convertit en el primer català de la història en fer-ho ara fa tot just un any. A partir de demà comencen les grans Finals de 2010 que enfrontaran els Lakers i els C's de Boston. Una final amb regust 80's i amb comptes pendents entre les dues franquicies amb més títols de l'NBA. Es veuran les cares dos enemics íntims que paralitzaran els Estats Units i, de passada, mig món. De fet, es preveuen batre tots els rècords d'audiència en unes finals que, de moment, encara conserven els duels Bulls-Jazz de l'any 1998.

Però saps com és l'anell de campió?
Es tracta d'una petita joia, que cada any canvia, però que té uns elements permanents. El rep cada membre de l'equip campió (els 15 jugadors, el tècnic, els sis ajudants i un preparador físic) i normalment descansa a les caixes fortes dels bancs. Està personalitzat amb el nom i dorsal del jugador, el nom de l'equip i es lliuren quatre mesos després d'haver alçat el títol. Normalment, la cerimònia se celebra en el primer matx de la propera temporada que el conjunt guanyador juga a casa. 'The ring is the ring' (l'anell és l'anell), diuen als Estats Units.

L'escut de la franquícia ocupa la part superior de la joia al costat de la llegenda 'World Champions' (campions del món). Les lletres estan elaborades amb or blanc de 14 quirats. 64 diamants apareixen en el frontal elaborant un llit sobre el qual descansarà el logo dels campions. A la part esquerra hi ha gravat els número total de títols de la franquícia, l'any en el qual s'ha guanyat l'anell i una inscripció que resa Ubuntu que en llengua zulu vol dir 'Jo sóc perquè nosaltres som'.

A la part dreta apareix el nom del jugador, el seu dorsal, l'emblema de l'NBA i el rècord de victòries i derrotes aconseguits en el play-off pel títol. En la part interior acostuma a aparèixer gravada la signatura d'algun membre destacat de la història de la franquícia guanyadora. En total, 92 diamants en un anell de generoses proporcions que tindria un valor en el mercat de més de 30.000 euros. Pesa 55 grams i es fan a mà. Pau, encara et queden nou dits!

Censura reial o reial censura?

Aquest cap de setmana, en un especial sobre el Mundial que oferia el diari el Mundo (crec), el lateral Joan Capdevila, integrant del Barça B de Del Bosque que disputarà la Copa del Món de Sud-àfrica de la setmana vinent, deia que si es guanyava la competició "seria capaç de fer un petó a la boca del rei". Ho entrecomillu tot i que no he pogut trobar les paraules exactes, encara que la idea de la broma-aposta del futbolista era aquesta. A internet, no hi ha ni rastre d'aquestes declaracions que, com a mínim, sobten. Només hi ha mínimes referències en aquest gran blog. Però... què passa amb la resta? Ningú se n'ha fet ressó? És que els tentacles de la Casa del Rei han avortat qualsevol referència al morreig entre el targarí i el ciutadà Joan Carles? No se sap encaixar una broma feta sense cap mena de mala intenció?

Si poses a qualsevol motor de cerca "Capdevila Rey" o "Capdevila beso Rey" no hi ha cap mena de referència als desitjos carinyosos del jugador del Vila-real vers el Borbó. Les entrades et reboten al FB de Joan Capdevila o a la Copa guanyada pel de Tàrrega quan jugava en el Depor la temporada 2000-2001. Censura en ple segle XXI?

Desitjo (espero) que no. Però estaràs d'acord que és estrany que s'hagi esborrat qualsevol referència en un obrir i tancar d'ulls. I més en un moment en el qual l'Estat està d'allò més il·lusionat amb el presumpte bon paper que pot fer el Barça B a Sud-àfrica. Pot ser que el ciutadà Joan Carles, el popularment conegut com a campetxanu, no estigui tan bé de salut com ens volen fer creure? Serà que no estan per massa alegries? Als maruja-programes del cor, dels quals en són un entusiasta, celebraven la transparència amb la qual la Casa Reial havia portat el darrer problema de salut del monarca. Malament, quan es vol destacar la transparència en assumptes d'aquesta mena... És com quan un president ratifica un entrenador. Per cert, la Casa del Borbó ens costa nou milions d'euros. 300.000 dels quals van destinats a cuidar els 17 cavalls del ciutadà Joan Carles! Quin país!

La BBC deixarà anar dilluns una bomba de 96 quilos

La BBC, la cadena pública més important del món, elabora uns sensacionals documentals amb els quals, de tant en tant, esquitxa la seva graella televisiva. Els reportatges sempre acostumen a sacsejar l'opinió pública mundial i arrencar debat. Al marge del seu rigor informatiu i de la seva qualitat periodística, cal subratllar una imatge poderosa que ha esdevingut marca de la casa, ja que només amb un cop d'ull saps si el documental que s'està emetent és de la BBC o no. Els seus llebrers persegueixen un tema, l'ataquen des de tots els angles, l'esquarteren, l'emboliquen en paper de regal i el presenten en societat. Ara li ha tocat al Manchester United.

En un mes de juny eminentment futbolístic, el dia 11 arrenca el Mundial de Sud-àfrica en ple hivern austral, la BBC ha decidit emetre dilluns vinent, en horari de màxima audiència, un document que té per objectiu esbrinar on han anat a parar els 96 quilos que el Ser Superior va pagar al ManU l'estiu passat per CR9. No hi ha manera que surtin els calés! La BBC ha esbudellat el club econòmicament més potent del món per fer evident que els diables vermells són uns veritables gegants amb peus de fang. No és que tinguin les caixes fortes buides, és que els deutes de l'Unitred són de 800 milions de lliures. Mantrestant, el destí dels diners del Reial Madrid és un autèntic misteri.

La BBC ha pogut parlar amb els anomenats Cavallers Vermells, un sector amb enorme poder contrari a la família d'estatunidencs que controla Old Trafford, que han aportat valuosa informació sobre el cas que coneixerem dilluns. Els Red Knights s'han unit, en els darrers dies, amb el MUST. Fins i tot, han aconseguit declaracions de sir Alex Ferguson! I això que l'escocès fa sis anys que no parla amb la BBC des que la cadena es va entretenir a retratar els obscurs negocis futbolístics del seu germà. Ferguson ha declarat que "estaria encantat" de saber on ha anat a parar la morterada ja que, segons ell, la injecció econòmica deixada per CR9 "no s'han notat en la inversió esportiva" i insinua que "hauran tingut un altre destí ".

Els seguidors del ManU, en la seva gran majoria, no poden ni veure Malcolm Glazer des que l'estatunidenc, fill d'emigrants jueus lituans, es va fer amb el club anglès comprant-lo d'acció en acció. Pas a pas. Sense fer soroll. Tal i com va fer amb els Tampa Bay Buccaners de l'NFL. Des d'Old Trafford denuncien mala gestió econòmica, favoritisme amb els tres fills de papà que en Malcom ha col·locat a l'organigrama directiu amb sous d'escàndol... Dilluns tindrem les claus per entendre el miratge del club que sempre s'havia identificat com el més ric de la terra i que, en realitat, estava navegant per unes aigües molt esvalotades. Sempre he desconfiat del somni americà que ens regala Hollywood. Glazer va començar a Nova York amb una mà al davant i una altra al darrera venent quatre rellotges i, mica en mica, amb esforç, treball i sacrifici (bla, bla, bla)

Aquesta temporada, Old Trafford s'ha vestit amb les bufandes grogues i verdes (representant els colors originals del club) com a protesta per la política de Mr Glazer. Jo no em perdré el reportatge. I vos?

El nou Drazen Petrovic

Drazen Petrovic ha estat (amb el permís de Sabonis i Kukoc) el millor jugador europeu de bàsquet de tots els temps. Dilluns vinent farà 17 anys de la seva mort, víctima d'un terrible accident de trànsit en una autopista alemanya. El croat, però, pot estar tranquil allà on estigui: ha trigat però ja ha aparegut un hereu. Es tracta de l'eslovè Goran Dragic, el Drac. El base dels Suns de Phoenix (que creix, minut a minut, a l'ombra del gran Steve Nash) ha estat el millor home dels play-offs de l'NBA. I ho puc dir després d'haver-me empassat tots els partits!. (Gràcies, Carol). El jugador de Ljubljana ha liderat la fantàstica segona unitat del conjunt d'Arizona a les Finals de l'Oest caient amb les botes posades contra els Lakers. Dragic ha sabut jugar el rol de titular quan Nash ha hagut de deixar la pista per col·locar-se a lloc el seu malmès nash :) que ha rebut més trompades que les cames de Messi.

Dragic té una visió de joc brutal, és valent en l'u contra u, gaudeix d'una tècnica fantàstica, juga el 2x2 com pocs bases, és mortal de necessitat amb el seu tir amb l'esquerra i, quan és a pista, dóna la sensació que, en qualsevol moment, en pot fer una de grossa. Tot solet va finiquitar els Spurs (que no el van voler en el draft de 2008) en les semifinals de l'Oest anotant 23 punts en el darrer quart. Ha treballat moltíssim i poc queda del seu vist i no vist al CB Múrcia. Com Petrovic, el seu gran problema és la defensa, com Petrovic té la gran capacitat de decidir en dècimes de segon, com Petrovic sembla ser aliè a la pressió i com Petrovic sap ser malcarat quan convé. Recorda aquest nom. Goran Dragic.
Gaudeix amb aquestes imatges:



Drazen Petrovic. Sabies que...?
Va ser un gran defensor de la causa croata?
era cosí segon de l'exblaugrana Dejan Bodiroga?
no abandonava l'entrenament fins no haver anotat mil cistelles?
els Nets li van retirar el 3?
va guanyar tot solet una Recopa pel Madrid anotant 62 punts?
el fatídic 7 de juny de 1993 va perdre la vida en saltar-se un camió la mitjana de l'autopista alemanya impactant contra el seu Golf?
conduïa la seva xicota Klara que, a més, va sobreviure?
el dia de l'accident va rebutjar tornar a casa en avió amb els seus companys de selecció i va escollir fer el llarg viatge per carretera?
en el dia del seu enterrament, 6.000 persones van estar 22' ovacionant el cos?
la cistella del carrer Preradoviceva, on va començar, i la seva tomba són llocs de peregrinatge pels seus seguidors?

Ibrakadabra... pota de cabra!

Els periodistes, i més els qui ens dediquem a l'esport, tractem de buscar constantment titulars amb més o menys gràcia. La premsa barcelonina es va aficionar a saludar l'arribada del suec Zlatan Ibrahimovic al Camp Nou amb aquest joc de paraules. Deien Ibrakadabra (malgrat que la paternitat de l'invent fos de la premsa italiana) com volent vaticinar èxits i actuacions més propis d'éssers sobrenaturals i màgics que no pas humans. Abracadabra és un frase que s'associacia als jocs de mans, i de mags de pa sucat amb oli, però que té una llarga trajectòria a la història. Vindria a dir crec com parlo (segons la traducció de l'arameu) o crearé a mesura que vagi parlant (traducció de l'hebreu). En el cas del suec crec que hauria d'acabar de completar-se l'enginyós titular amb la sabiduria popular (... pota de cabra). Ha estat un fracàs. Rotund. No hi ha per on agafar la temporada del pota de cabra.

Jo no sóc aficionat a penjar-me medalles ni a exercir de Nostradamus però recordo que, en el meu anterior blog, en el moment de fer-se oficial el fitxatge del suec, vaig titular 'Mourinho es deu estar fent un tip de riure'. Desgraciadament el temps m'ha donat la raó. A O merenginho se li donava el millor davanter del món (Samu; Pep no t'ho perdono) i 45 milions! La meitat del que es va pagar per CR9 i els rendiments del de Madeira i del suec han estat diametralment diferents!.. Riem molt del Ser Superior però el Barça s'ha lluït. Mourinho debilitava el rival més perillós que tenia a la Champions, guanyava uns bons calerons i, de passada, es treia un mort de sobre. Em mirava la presentació d'Ibra a l'Estadi (75.000 persones, recordes?) i pensava... Déu meu, no saben el que fan!

Diuen que el Milan ofereix 35 milions més Huntelaar per Ibra. Amb els ulls clucs. Sóc un enamorat del 'caçador' malgrat la injusta mala premsa que li ha aplicat la caverna espanyola. Ciao, Ibra.

Ricky Rubio sap que el bàsquet no es juga... amb les mans!

Quan jo jugava a bàsquet, un entrenador em va dir "el futbol es juga amb els peus, l'handbol amb les mans, i el bàsquet...amb el cap" La frase em va quedar gravada i, molts anys després, he vist com es materialitza en Ricky Rubio. El del Masnou (no el descobriré ara) és un prodigi. És un talent natural per aquest esport perquè fa servir el cap. Com ningú! Per Deú, només té 19 anys! La seva presència a la pista va molt més enllà de la d'un jugador normal o d'un gran jugador. Manega el temps com li dóna la reial gana, llegeix el partit com si fos un veterà, atorga personalitat al conjunt, crea, fa millors els altres i domina els intangibles (sí, els intangibles no són una àrea reservada als pivots) amb escreix. El base català és un prodigi (més enllà dels colors que porti a la samarreta) i és capaç de fregar el triple doble en cada partit. Quelcom dificilíssim de fer amb les regles FIBA.

Defensa amb seny (pensa com un atacant) i, donada la seva gran envergadura, és capaç de robar pilotes impossibles amb una particularitat: Gairebé mai es precipita evitant deixar el seu equip amb inferioritat (cinc contra quatre) en cas d'errar en la seva pressió al base rival. Divideix la zona com ningú, assisteix com un murri, ajuda a despenjar rebots, és valent, li agrada córrer, es buida a la pista i té el millor moviment lateral que hagi vist mai en un home petit. A més, és un guanyador. Només un però: s'ha de millorar en el tir. Em consta que ho està fent i, de fet, aquesta temporada ja se li ha començat a notar la feina feta. Que es prepari l'NBA!