Cesc ho pot dir més alt, però no més clar

Mentre l'Arsenal fa servir la imatge de Cesc Fàbregas com a reclam, el migcampista català ha donat un pas més a l'hora de fixar la seva posició en aquesta mena de Camí de Santiago inacabable que l'ha d'acabar portant al Camp Nou. Se li reclamava al capità dels gunners una declaració formal. Doncs els de l'Emirates només han de llegir la revista DIR Emocions.

Cesc Fàbregas ho deixa ben clar. "Sóc del Barça, sóc soci, com el meu avi, el meu oncle, el meu cosí. Sento els colors des de petit. Sóc català. Sóc d'Arenys i he sortit de La Masia. Sóc capità de l'Arsenal, sóc un gunner. Allà em vaig fer jugador i he madurat com a persona".

El genial futbolista reconeix que el seu fitxatge pel club de la seva vida "és difícil" i admet que la darrera reunió que va tenir amb l'alsacià Arsene Wenger ( aqui defineix com "un segon pare. És la persona més important de la meva vida després del meu pare. Sóc part de la seva família") el va deixar "molt tocat". "Ell no vol que marxi. Aquella conversa va ser un dels moments més difícils de la meva carrera". Tranquil Cesc, si no és avui; serà demà!

Fàbregas repassa el tarannà dels qui, algún dia, seran els seus companys. "Són els meus amics, hem passat molts anys junts i hem passat plegats per moltes experiències. Puyol em transmet confiança i es porta amb mi com un germà gran, Piqué és tot un personatge, Bojan significa la calma, Busi és senzill, normal i autèntic, Messi és senzill, tímid i bona persona, Xavi és el mestre, Iniesta té molta paciència i Víctor Valdés, una enorme personalitat".

Aletes de pollastre Wright apareix mort en un bosc de Memphis

Lorenzen Aletes de pollastre Wright ha estat trobat mort, aquest dijous a la matinada, en un bosc de Memphis (Tennesse). El gran Andrés Montes el va batejar d'aquesta manera arran del restaurant que va muntar. Wright va ser company d'un jove Pau Gasol que acabava d'aterrar a l'NBA als Grizzlies. Les circumstàncies de la seva mort no són massa clares. Sembla que no tenia un dòlar i vivia a casa de la seva germana a Atlanta. El passat 19 de juliol va ser el darrer cop que se'l va veure en vida. Hi va haver un xic de confusió ja que el seu pare, que va jugar professionalment a bàsquet a Finlàndia, havia anunciat que el seu fill marxava a Europa. Agafava un avió que l'havia de portar de Geòrgia a Memphis per trobar-se amb la seva exdona i els seus sis fills. Ningú en va saber res més. L'autòpsia ha confirmat que el cos trobat és el de l'expivot. Presentava diferents trets i, ara per ara, s'ha descartat el suïcidi. Sembla que la hipòtesi del robatori és amb la que treballen els agents de la policia. Altres fonts, però, asseguren que el jugador només presentava un tret al cap i s'especula amb què hagi decidit acabar, voluntàriament, amb la seva vida. Lorenzen, descansa en pau i gràcies per la teva lluita sota les cistelles!

Barni o Hereuet?

S'estan disputant els Europeus d'Atletisme de Barcelona que no passaran a la història per la seva mascota. Per què collons hi ha d'haver una mascota en aquesta mena d'esdeveniments? Ah, sí. Que tontu! (amb U) Per vendre. Però resulta que la gran majoria d'aquests ninots no és que no facin gràcia, és que fan vergonya aliena. És un model estatunidenc que no s'adapta massa a Europa.

Mentrestant, les enquestes vaticinen una trompada històrica de Jordi Hereu. Només fan que confirmar una mort política més que anunciada. L'alcalde de Barcelona (és el de l'esquerra a la foto) té la popularitat per terra. Jo proposo que substitueixi Barni per recuperar punts. Ningú se n'adonarà. Es podria vestir de pubilla i ballar un xotis (els socialistes són integradors. Ja es va veure quan gairebé tots van votar a favor del martiri dels toros i de seguir drogant els animals per tal que apareguin ben estabornits a la plaza) a l'Olímpic de Montjuïc. Amb la seva panxeta farcida dels diners pagats amb els teus diners i els meus, l'Hereuet quedaria molt mono. Molt fotogènic. A més, amb els pocs cabells esbullats que ens queden i amb la pel·lícula de suor que tenim al front (com la rosada matinal de primavera) ens donarien un toc més humà. Que sempre va d'allò més bé per a qualsevol polític amb aspiracions.

A més, Hereuet, té més possibilitats que Barni. L'Hereuet parla! (Vull dir crida cacofònicament). Només li caldria obrir la boca, fer alguna proposta per a la ciutat, proposar algun referèndum o opinar sobre qualsevol cosa i ja tindria el públic a la butxaca. Tothom s'escollonaria i les grades serien un autèntic niu de disbauxa i xerinola. Quin país!

Conversa (de sucre) entre Raúl i Metzelder

Vestidor del Schalke 04. Després del primer entrenament de la temporada:
-Hola
-Hola
-¿Te acuerdas de mí?
-No sé, no. No caigo.
-¿Cómo está Mamen?
-A qué te parto la cara...
-He jugado de central contigo en el Madrid tres años...
-Coño, Woodgate... ¿Como estás?
-No. No soy Wood-no se qué. Soy Metzelder!
-...
-Sí, un defensa que ha jugado un partido la última temporada com el Madrid. ¿Cómo nos reíamos de Pellegrini, eh?. Casi ganamos la liga, eh? Me hubiera gustado ir contigo a Neptuno. Soy mejor que Puerta de Madera. Al menos yo no he marcado contra mi porteria dos veces en un partido!
-Òstia chico. No caigo...
-Ya. Siempre me pasa. No soy nada mediático.
-¿Que tal?
-Nada. Que si quieres un traductor y eso...
-No sé, no. El idioma del fútbol es internacional
-Ya, però com el alemán es tan complicado. Yo lo hablo bien, eh? He nacido aquí y todo. Además, estoy haciendo Económicas. Si quieres, puedes venir a clase con yo. En plan Erasmus, digo.
-Me alegro. No sé, no
-Felicidades por ser campeón del mundo. El 7 de España! Joder, cuándo se lo diga a mi mujer...
-(...)
-Bueno, pues nada. Nos veremos por aquí, vale?. Si necesitas algo, ya sabes... ¡Hala Madrid!
-Sí, sí... Hala Madrid.
-Adiós
-Adiós, Julien Faubert!

Sport i MD patinen

Acabat el Mundial de Sud-àfrica, amb els futbolistes encara mig de vacances i amb uns Europeus d'atletisme que interessen de manera relativa, els diaris esportius afronten la seva particular canícula. Han de ser cada matí al quiosc i han de vendre. Per tant, és indiferent si hi ha o no notícia. S'ha de crear i resar perquè parlin de nosaltres. Bé o malament, se'ls en fot! T'explico com funcionen. Es reuneixen els capitostos per fer la reunió de portada (akelarre, es diu) i decideixen què obrirà el diari de l'endemà. Si ha quelcom destacable, perfecte. Si no, ens ho inventem. "Amb qui intoxiquem avui?" es pregunten. Fan servir, ells mateixos, aquest verb.

Mundo Deportivo no té ni nom. Quan Mourinho encara està donant gràcies a la Verge de Fàtima per haver-se tret de sobre el mort de l'Ibra, va aquest rotatiu i, amb un parell d'ous, obria venent que O Merenghinho està interessat en el suec! Juas, juas. I, vinga, a vendre diaris. "Òstia, el tema Ibra ens va anar bé", van dir. Doncs seguim. Escriuen que "el Barça ha escollit Senna". Juas, juas. Quan ho vaig llegir, et juro que vaig pensar "mira, Guardiola vol donar una oportunitat a l'expilot d'Hispania, Bruno Senna", que és el nebot del gran Ayrton. Doncs no, tu. Era el del Vila-real. Un paio que ja no s'aguanta els pets i que ha de fer de Touré en una posició en la qual Guardiola exigeix màxima inversió física. No contents, MD ha anat a parlar amb el pobre hispano-brasiler que, sorprès, ha admès que "ningú del club s'ha dirigit a mí". Senna, pero i per si de cas, ha tirat del diccionari de tòpics per assegurar que "seria un honor i un somni vestir de blaugrana" (només faltaria, xato) i per subratllar que encara li queden "dues o tres temporades més". Vaig ser el primer a dir que l'Eurocopa es va guanyar, en part, gràcies al seu treball al mig del camp, però ja ens ha passat l'arròs. I el Soso Gallego? Pregunto.

I què dir de l'Sport. El fins ara DOJL (Diari Oficial de Joan Laporta) té, per endavant, la difícil missió de passar de Laportista a Rosellista en un temps rècord: ens hem de reposicionar abans que acabin les vacances i comenci el curs futbolístic. Per si de cas, una cortineta de fum. Anuncien, com si fos un delicte, que CR9 (comportament immaculat al camp, deixant de banda el seu ego) ha estat enxampat sortint d'un bar gai a Nova York. I? Què és un delicte? I si és gay, què? Llegeix amb atenció la notícia que enllaço.

"Lo cierto es que a Cristiano Ronaldo le persigue una aureola sospechosa, propiciada por noticias como la que salió hace pocos días de que se había pintado las uñas de los pies de color negro". Ui, dolentot, dolentot. "Ha sido visto saliendo de un bar gay de Nueva York al que había acudido acompañado por Lance Bass, ex integrante de N'Sync y que hace unos años confesó ser gay". No millorem, no. Atenció a la traca final. "Cristiano Ronaldo aparece con un ajustado pantalón corto de color blanco, una gorra de color rosa y una flor en su cabeza". La realitat deu ser que CR9 s'ha allitat, tot solet, amb més dones que tota la redacció de l'Sport junta!

El que preocuparia fos que l'haguéssin enxampat sortint de determinats edificis dels madrilenys carrers de Génova i Ferraz.

Raúl: et desitjo el millor al Schalke 07

Haig d'admetre-ho. Si hagués estat un seguidor del Reial Madrit, hauria estat raulista fins al moll de l'os. Quin enorme jugador! Quina professionalitat! Quin sacrifici! Quina capacitat de decidir partits! Quin olfacte dins de l'àrea rival! El problema del 7 blanc ha estat no dir-se Van Raaúl, Raulowski, Raulinho o Raulini. Aleshores, al Bernabéu no hi hauria hagut discusió sobre si havia de jugar o no, ser titular o no. Però com és un noi de casa, i tot el que arriba d'altres països sembla que ha de ser el millor, doncs el madridisme no ha estat just ni en els seus darrers anys ni en el comiat. Nosaltres, tampoc ens podem queixar ja que som uns especialistes en fer sortir per la porta del darrera els grans jugadors del Barça que pleguen.

Ha estat un esportista modèlic que ha defensat els interessos del seu club (només faltaria) fins el darrer minut. Ara inicia una nova singladura al Schalke 04 alemany. Si els espanyols tenen problemes en dir Zeks, com anomenaran la ciutat minera de Gelsenkirchen?. La Bundesliga guanya audiències televisives incorporant un home que, als seus 33 anys, encara té molts gols a celebrar. Però, què deu passar pel cap d'un gran campió que arriba a un club que té menys palmarès i menys títols que ell?

Lluirà el 7 (l'ha cedit amablement Hao Jumin), cobrarà gairebé tres milions d'euros per temporada i el club de la conca minera del Rhur (l'exmadridista ha ensenyat un roc de carbó en la seva presentació) podrà gaudir de Raúl si els capricis de la UEFA fan que juguin contra el Reial Madrit. No hi ha cap clàusula que ho impedeixi. Al club blanc-i-blau tenen previsions de vendre 50.000 samarretes amb el nom del davanter.

De moment, Felix Magath, el tècnic del conjunt de la Renania del Nord que ha lluitat per incorporar l'espanyol, ha explicat que Raúl "és un jugador de futbol excepcional i de classe mundial". Hi estic d'acord. La seva esposa, Mamen, ja està buscant casa per traslladar la família. La cambra hiperbàrica cabrà en un camió?. Raúl, et desitjo el millor.

La felicitat del kenyata

Eric Abidal està content. Ha estat el primer mundialista que s'ha incorporat a la pretemporada del FC Barcelona i el defensa gal s'ha mostrat enormement satisfet. Per a aquest jugador, la felicitat és cabdal. Quan està a gust i content, el seu rendiment es multiplica per mil. És el típic jugador que es creix en una dinàmica positiva i de companyonia. Durant la darrera temporada de Rijkaard, el kenyata estava trist i això es notava al terreny de joc. Abidal necessita enormes càrregues de treball en els entrenaments i treballar dur. A més, es trobava desorientat en un vestidor en el qual no acabava d'encaixar i enyorava els sopars en grup amb els seus companys. Estava cansat de "grupets". Amb l'arribada de Pep Guardiola, tot va canviar com una mitja. Abidal va començar a dibuixar un enorme somriure en el seu rostre.

Pencava als entrenaments, se sentia un més, va aconseguir convidar a sopar tota la plantilla (amb les respectives) a casa seva (barbacoa per a tots i, per a ell, crudités ja que no tasta la carn) i tot això va significar, per a mí, que la darrera campanya va ser la millor del gal (fins que va caure lesionat) des de que vesteix la samarreta blaugrana.

Avui ha dit que "durant el Mundial, pensava cada dia que feliç sóc al Barça. Cada dia pensava en el club", ha admès. És molt positiu aquest esperit. Molt. Abidal ha reconegut que el paper dels bleus a Sud-àfrica va ser un "desastre" i no ha dubtat en qualificar-lo com el "pitjor moment" de la seva carrera. De fet, devia ser molt greu el que es deuria viure en el vestidor de Raymond Domènech ja que el lateral del Barça, sempre professional, li va demanar "expressament" no jugar al seu tècnic el darrer matx de la competició. "Mai m'havia passat. Estava totalment desconcentrat", ha justificat.

Abidal ha assegurat que la selecció estatal es va fer amb la Copa del Món "amb el patró i molts jugadors del Barça", que es va "alegrar" per Iniesta quan va marcar el gol de la final davant Holanda i ha valorat de manera molt positiva la incorporació de Villa. "Marca molts gols, menys mal que l'hem fitxat". Sacrificat i disciplinat ja ha avisat que si, com sembla, Guardiola el farà de jugar de central no tindrà "cap problema" ja que, de fet, és la posició que ocupa (ocupava?) amb els bleus.

Escacs i dopatge

No és la primera vegada que escric d'escacs en aquest blog. Hi ha qui diu que aquest esport és com una droga i alguns dels seus practicants (com el gran Fisher) tenen comportaments, com a mínim, estranys. És el cas de l'ucraïnès Vassily Ivanchuk (foto) que es dedica a udolar a la lluna quan perd una partida, a donar-se terribles cops de cap contra la paret quan fa una mala jugada, a vestir-se amb roba d'estiu en ple hivern rus, a passejar-se de nit pels parcs o boscos i a passar-se, hores i hores, assegut en una habitació completament fosca. Per cert, ha perdut alguna partida per no voler sotmetre's al control.

Escacs i dopatge, en principi, semblen conceptes tan radicalment diferents com Zapatero-Economia o Rajoy-Carisma. Prendre substàncies prohibides sempre s'associa a esports explosius com ara l'atletisme o el ciclisme. Però el cert és que el reglament dels escacs preveu el dopatge. Des de 1999 s'han posat molt dures les autoritats de l'esport de les blanques i negres. Hi ha dos tipus de dopatge. El de tota la vida, per entendre'ns, i l'informàtic. De fet, avui, abans de jugar, els esportistes han de passar per un sofisticat detector de metalls per impedir l'entrada a la sala d'estris electrònics que podrien donar un cop de mà al jugador. Així es busquen auriculars petitons, PDAs, mòbils...

Pel que fa a prendre substàncies prohibides, hi ha un extens protocol. Un jugador que es negui a passar pel control, perdrà automàticament la partida. En els exàmens, en els quals hi ha dues persones de l'organització (una de les quals ha de ser metge), s'analitza l'orina del competidor (mai més de 80 ml).

Donen positiu el cànnabis (i derivats), la cocaïna, l'heroïna, el cafè (no es pot tolerar més de 12 micrograms per ml; equivaldria a tres tasses; tot i que els jugadors han desenvolupat un sisè sentit que els permet administrar el cafè en funció de la llargada de la partida), l'alcohol (el màxim 0,5 grams per litre de sang), els bloquejants beta-andrenèrgics (medicaments que redueixen la freqüència cardíaca o disminueixen la tensió alterial), tranquil·litzants menors, analgèsics narcòtics, anestèsics locals, esteroïdes, anfetamines...

Sortim del foc per caure a les brases?

Ja he escrit en més d'una ocasió que mai (mai) a la vida li perdonaré a Guardiola que decidís prescindir de Samuel Eto'o. Sobretot, sense recanvi. L'argument que, més o menys, tots tenim al cap és que el mal caràcter (o bipolar caràcter) del camerunès era una bomba de rellotgeria al vestidor del FC Barcelona. Ara és temps de vendre tonteries als diaris esportius (Mundo Deportivo es va endur la palma en anunciar que O Merenguinho volia Ibra o que el nou migcentre blaugrana serà Marcos Senna). Un altre rumor m'inquieta. Diuen que el Barça ha preguntat per Mario Balotelli. Espero que hagi estat per saber, només, on ha passat les vacances l'italià. Si Eto'o era el foc, Balotelli Barwuah són les brases. És un autèntic Formula 1, és tot potència però, als seus 19 anys, té un llarg rosari de problemes extraesportius a les seves espatlles. Tant és així que Eto'o, només aterrar a Milà, li va dir al de Palerm que "si es portava bé, li regalaria un rellotge". Espero que si el Barça aspira a seguir sent una bassa d'oli, qualli l'opció del City i Mancini es quedi la perla negra italiana.

Balotelli és un pura sang sense cervell. D'acord que no ha tingut fàcil. "No hi ha italians negres" és el més bonic que escolta a les graderies de la Seria A. Nascut a Palerm, fill d'immigrants ghanesos, va ser abandonat a un hospital als tres anys i se'n va fer càrrec la família llombarda dels Balotelli que se'l van endur a Brescia. Va començar a jugar al calcio (mot inventat per Il Duce Mussolini per diferenciar-se de l'anglès) a l'equip de l'esglèsia parroquial i, gràcies al seu potent físic, va acabar a La Masia. Les seves enormes pretensions econòmiques van evitar que aquesta força de la natura mamés Barça des de jovenet.

El jove italià té una història, a les seves amples esquenes, que ja es podria convertir en un llibre. Li han llançat plàtans des de les grades, s'ha barallat amb Eto'o per veure qui tirava un penal, s'ha posat la samarreta del gran rival (el Milan) per a un programa de TV, va trepitjar la samarreta nerazzurra en el mateix San Siro quan els tifosi interistes li van recriminar el seu fluix paper en el partit contra el Barça, els seguidors italians del seu propi equip li van punxar les rodes del seu cotxe per veure si es matava... El Barça vol un jugador així?. Balotelli, penso, encara està per formar. A més té el mateix gàngster (perdó, vull dir representant) que Ibra. Buff. Un diamant per polir. Que el poleixin els altres!

Què li passa a la Saríssima?

Foto extreta del Facebook de la Longoria

La Saríssima, a qui l'espera una tardor calenta, sembla que no està gaudint massa de les seves vacances als Estats Units. Fixa't com l'estupendíssima periodista apareix en la fotografia que l'Eva Longoria ha penjat en el seu FB. La Carbonero és una autèntica Mujer Desesperada!. Casillas és insaciable al llit? Ens afecta el canvi d'horari? Estem ovulant? Ens hem oblidat el kit de supervivència que qualsevol dona-aparador porta sempre al bolset? No hem paït bé el sopar? Atenció, també, al tontaina que treu al cap al darrere. És l'Alejandro Sanz que es permet criticar Jorge Lorenzo per no posar-se la samarreta de la Roja a Montmeló. Té la barra, però, de fer-ho des de Miami! Paga els teus impostos aquí i, potser després, t'atorgaré el dret a criticar! De moment, tanca la puta boca.

Original celebració d'un gol a Islàndia!

Vist a la Primera Divisió Islandesa. No et perdis el salmó! Això és promoure la cultura pròpia. Proposo que el FC Barcelona aixequi, al Bernabéu, un 4 de 9 amb folre i manilles! Tenim, fins i tot, l'enxaneta: Bojan!

Sombra aquí, sombra allá, maquíllate, maquíllate...

Xavier Faus, vicepresident econòmic del FC Barcelona

En una cosa (ja sé que cosa no és periodístic ja que ningú és capaç de definir què és una cosa) no estic d'acord amb el senyor Faus a l'hora de presentar els números reals de Can Barça. Diu que els números són els números, que sempre són objectius i que no es poden interpretar. Juas! Que els ho digui als partits polítics que sempre guanyen a les nits electorals!

Ara bé, dit això, també em vull felicitar per l'estil de la nova junta. De moment, no han volgut fer llenya del Laporta caigut. Faus ha fet mans i mànigues per evitar el titular fàcil de 'Laporta i els seus han estat uns tramposos' i només ha admès parlar de maquillatge dels números del conjunt català. Curós, ha amputat qualsevol mena de judici de valor de la gestió de l'equip econòmic anterior. Es veu que, econòmicament, no estem tan bé com ens van fer creure els nois de'n Jan. Faus ha estat clar i català. "Els números presentats per l'anterior junta no s'ajusten a la realitat del club".

Jo no estic molt posat en qüestions econòmiques, ho admeto, però el que no puc entendre, com a simple mortal, és com amb un primer equip de futbol farcidíssim de jugadors del planter (que, teòricament són de cost zero), el Barça presenta el deute net més gran de la història que es xifra en 442 milions. El maquillatge, segons el vicepresident econòmic Faus (tot un senyor, per cert), rau en incloure en el darrer exercici diners que encara no s'han ingressat. I alguns dels quals, els famosos 13 milions pels drets televisius que té Mediapro, sembla que es trigaran a cobrar ja que la productora catalana està en ple concurs de creditors (l'antiga suspensió de pagaments).

Per no cansar, direm que el Barça ha perdut, en la darrera temporada, 77,1 milions d'euros i, per tant, res de res del benefici d'11 milions que anunciava el neocon Sala i Martín. Les despeses, segons l'auditoria, han passat dels 428,7 milions anunciats als reals 477,9 i els ingressos (anunciats com a rècord) no són de 445,5 milions sinó de 409.

Un altre punt de la polèmica són els famosos terrenys de Viladecans. El Barça els va comprar per 18,5 milions i, es veu, que avui no en valen més de 5,5. És clar que, la situació d'especulació immobiliària d'anys enrere no és l'actual. En fi. La nova junta de Sandro Rosell promet austeritat i asseguren ser capaços de reflotar la situació. Mira ahora, mira ahora, ya puedes mirar!

És necessari Zeks?

Sincerament, penso que ara no és el moment. Vagi per endavant que, des de fa molt temps, sóc un admirador de Cesc Fàbregas i penso que el seu destí natural ha de ser el Camp Nou, on no ha jugat mai, per cert. Però crec que s'ha d'anar molt en compte amb aquesta mena de fitxatges que demana la culerada en massa (recordes un tal Riquelme?). I, precisament perquè valoro el d'Arenys de Mar, penso que no seria just que un home amb el seu talent, la seva classe, amb la seva visió de joc, amb el seu gol, amb la seva personalitat, amb La Masia que ha mamat i amb la seva contundència veiés els partits a la banqueta.

Vicente del Bosque és molt gran. ja ho he escrit. El de Salamanca va convocar Cesc (imagina't que no ho hagués fet) però Ai las! A l'hora d'aplicar el sistema del Barça, no sabia on collons col·locar el capità de l'Arsenal. Per tant, el seleccionador estatal pràcticament va relegar el català al paper de revulsiu. Trist, no? Del Bosque, gat vell, deuria pensar... Buf. La patata calenta, per a Guardiola i, si el fitxa i sap on ficar-lo, em limitaré a copiar-ho per a l'Eurocopa.

Penso que Xavi i Iniesta són insustituïbles i, avui, encara estan un passet per endavant del maresmenc. El Barça té altres prioritats. Ho sento, però ho veig així! Es necessita un lateral dret amb garanties, es necessita un mig centre que reparteixi estopa i doni aire a Busquets i es necessita un davanter centre que, com a mínim, sàpiga on és la porteria que no és la teva. On col·loquen Zeks? És clar, sempre podrem dir que si les lesions, que si la temporada és llarga, que si podria jugar de segona punta... Òbviament, no s'ho mereix. Cesc ha de ser titular o titular allà on estigui! Que s'esperi una temporadeta. Tipus Villa, vull dir.

L'Arsenal, és clar, no vol tenir un jugador a disgust. I menys si és el capità. L'alsacià Arsene Wenger ha muntat els gunners dels propers cinc anys al voltant del català i sap que Cesc encara pot donar molt més. De passada, es mira el ManU i pensa la gran cagada que van fer els diables vermells amb Piqué. Deu pensar, Cesc és boníssim... però si resulta que, al Barça, supera la perfecció? No m'ho perdonarien mai!

Zeks està boig per venir al Barça (ho sé de primera mà), però el maresmenc ha de pensar que és molt jove i que no s'escaparà ni el Camp Nou ni l'estimació de la gent!

Iao Ming: experiment genètic de la Xina de Mao?

Iao Ming (2,29) és, segurament, l'esportista xinès més conegut de la història. Arrencat per Nike de les entranyes del comunisme va aparèixer a l'NBA a les files dels Rockets de Houston (2002) i ha donat un gran rendiment esportiu fins que les lesions el van obligar a passar-se en blanc la darrera temporada i ja veurem si torna a posar-se el dorsal 11 de la franquícia texana ja que el microtrencament que té a un os del peu esquerre sembla que no acaba de soldar-se. Fins aquí, la versió més o menys oficial.

Ara bé, la revista Time, en aquest article, va aventurar que el jugador havia estat fruit d'un acurat programa genètic del règim comunista de Mao Zedong orientat a aconseguir una mena de super raça d'atletes que havien de dominar el món. De fet, un dels seus primers entrenadors va assegurar que "la Xina havia esperat tres dècades a trobar un Iao Ming". Mao, mort l'any 1976, no va poder veure els fruits del seu programa genètic.

Es veu que els seus pares, exjugadors de bàsquet de la selecció xinesa, van ser amablement convidats pel règim de Pequín a fer un fill. La mare, Fang Fendi (mesura 1,88; un autèntic rècord tenint en compte l'alçada mitjana de les xineses), i el pare, Iao Zhiguan, no van perdre el temps i van concebre el 'petit' Iao. Fins i tot, van rebre una dispensa especial per tenir més d'una criatura obtenint el permís per saltar-se la política d'un fill per família.

Els metges de l'hospital (aquell 12 de setembre de 1980 a les 19:00h) ja van veure que una cosa estranya estava passant. Al paritori va aparèixer un nadò que fregava els sis quilos i mesurava 61 centímetres. Unes proporcions desmesurades que recordaven les d'un nen de força més mesos. La seva famílía, com a recompensa, va rebre atencions financeres, alimentàries i mèdiques de les autoritats comunistes com a compensació.

De fet, la mare era una dona absolutament convençuda de les delícies del comunisme extrem i havia format de les Guardianes Vermelles. Una temible facció de dones que es veu que es dedicaven a perseguir, torturar (físicament i psicològica) els disidents del règim. Pequín es va dedicar a treballar amb el cos de Iao, obligant-lo a entrenar hores i hores, amb la finalitat d'ensenyar al món un autèntic dominador en el camp de l'esport. Sigui com sigui, Iao (avui una de les persones més riques de la Xina i per qui els seus compatriotes senten una devoció gairebé religiosa) ha superat amb nota la missió que haurien encarregat als seus pares nou mesos abans de nèixer.

La Carbonero, nova noia Berlusconi

Que si el Play Boy del Brasil li ha ofert molts diners per deixar-se retratar, que si farem una peli (de fet, si ho fa la cocaïnòmana de la Esteban ho pot fer ella també, no?), que si ens casem amb Casillas. Aquesta toledana, que en quatre anys va passar de becària a subdirectora d'esports de Telecinco, serà una nova noia Berlusconi. A Il Cavaliere, que li agraden més les dones que a mi, li ha proposat a la Saríssima col·laborar en la plataforma italiana de televisió digital terrestre de pagament Mediaset Premium, propietat del primer ministre italià. No. Tranquil. La Carbonero no deixarà la pell de brau. Segons aquest web oficial de la cadena, la periodista informarà del treball d'O Merenguinho a Chamartín (extècnic de l'Inter) i de les evolucions de la Lliga espanyola. Mediaset controla Telecinco.

Què injust ha estat el públic amb Raúl!

Al marge dels meus sentiments, s'ha de reconèixer, per sobre de tot, l'enorme categoria futbolística de Raúl González Blanco. Ho ha donat tot pel Reial Madrit (també ho ha cobrat, és clar), ha guanyat infinitats de títols, ha estat un referent pel club de Chamartín i els merengues li han donat l'esquena en el moment més amarg de la seva carrera professional. Ha marxat per la porta del darrera del Bernabéu (a Can Barça en som especialistes), no ha confirmat que marxi al Schalke 07, i només 500 persones han assistit a les llàgrimes del gran capità. 94.000 merengues es van aplegar per donar la benvinguda, ara fa un any, a Cristiano Ronaldo. Un portuguès, per cert, que ja ha iniciat els tràmits per tornar a ser CR7! Preguntat sobre quin ha estat el seu millor rival, Raúl no ho ha dubtat. "Em quedo amb Guardiola".

Istanbul, en alerta vermella!

No ha tingut espera i ja s'ha posat la samarreta del seu nou club.

La Protecció Civil de la ciutat d'Istanbul està en alerta màxima. Les discoteques i bars de moda de la ciutat de la Banya d'Or ja es freguen les mans. Avisen a la població que les biblioteques, mesquites, els museus i les universitats són els únics llocs segurs! Els pares i les mares de noies en edat de merèixer ja han instruït les seves filles sobre com caçar un milionari. Ja s'ha fet oficial. Guti ja és una àliga negra. El migcampista espanyol (amb una classe enorme, un cap ple de trons i un caràcter que el fa fer enemics en un tres i no res) desembarca al Besiktas. Passarà revisió mèdica (inclou psicotècnic?) i serà presentat com si fos un cantant de rock. Signa per dos anys i serà a les ordres de Bernd Schuster que ha estat dels pocs tècnics que l'han comprès. Els locals nocturns de Madrit han convocat tres dies de dol.

Karembeu i el negre de Banyoles

Christian Karembeu, a més de ser envejat per molts homes per haver-se casat amb l'espectacular model eslovaca Adriana Skleranikova a qui va conèixer a l'aeroport milanès de Malpensa, va ser un futbolista molt desitjat. De fet, el FC Barcelona i el Reial Madrit es van barallar per fer-se amb els serveis d'aquest home, de l'ètnia kanak, nascut a Nova Caledònia i de nacionalitat francesa. Els blancs se'l van endur per 500 milions de l'època i, per a la història, quedarà el seu enorme palmarès: Dues Champions, una Intercontinental, 1 lliga francesa, dues de gregues, campió del món amb França (1998), campió de la Confederacions i campió d'Europa amb els bleus (2000). Actualment, es dedica a promocionar turísticament el seu petit país.

Karembeu, però, té una història curiosa i poc coneguda al seu darrere. Al marge de ser un tipus simpàtic (íntim del gran Clarence Seedorf) i de ser un fanàtic de la música (té un grup amb els seus germans) ha estat un gran activista en contra de la colonització francesa. De fet, tot i vestir la samarreta dels bleus en 53 ocasions, mai es va definir com a francès i mai (mai) va cantar La Marsellesa. Explicava que jugava amb l'11 gal per denunciar la situació de la seva Nova Caledònia natal. I és que Karembeu mai va oblidar que dos oncles seus van ser exposats, perfectament dissecats, a l'Exposició Colonial de París de l'any 1931. Vaja, com el pobre negre d'aquest museu de Banyoles... però amb nom i cognoms.

La Noria, BCN'92 i Terelu Campos

Dissabte se celebraven, a banda dels 10 anys del fitxatge del Gran Judes pel Reial Madrit, els 18 anys de Barcelona'92. Sí, ho has llegit bé, ja han passat 18 anys. Doncs per celebrar-ho, Jordi Goanzález va fer pujar a La Noria la veu de l'esdeveniment, el gran Constantino Romero. Van parlar d'això i d'allò i va arribar el moment de recordar els veritables primers Jocs Olímpics de l'era moderna. A banda de repassar el franquista Samaranch (Fraga, ja et queda menys, eh?), de lloar les preceptives figures del ciutadà Joan Carles i de la seva filla Elena (que se coneix que ens va emocionar a tots) i de les habituals tonteries de l'esport uneix en una causa comú... van intervenir Mila Jiménez i Terelu Campos.

Mila, que cada dia vocalitza menys i que hauria de vigilar què es pren abans de sortir per antena ja que dissabte no hauria passat un antidòping, va destacar que s'havia sentit "catalana. Com molta gent d'aquest país". Al punt, la Terelu (la fillíssima de la Reina de la Caspa que ha fet més mal que Aznar) va saltar tot dient com si fos a la cua de la peixeteria.."mejó, mejó, todos los catalanes se sentían españoles". Quin gran moment de la TV! Sort que Mila, en un rampell de sobrietat, va agafar pel canell la ditxaratera i simpàtica malaguenya i la Fillíssima ja no va obrir més aquell forat ple de dents pel qual vomita.

Constantino (nascut a Albacete, català d'adopció i fart de tot plegat) va posar una nota de serenor resumint que "el més important va ser que Barcelona va ser el centre del món". Aplaudiments del respectable.

Terelu, filla, ja et recomanaré quelcom per la diarrea mental i et reconec que, per a l'únic que serveixes, és per això:

Il PARDALino Rampante

Ferrari ha estat multada, aquest diumenge a la tarda, amb 77.000 euros per pardalets després del GP d'Alemanya. És evident que prohibir les ordres d'equip és una absoluta tonteria, però, com diem a casa nostra, feta la llei, feta la trampa. Proposo que l'Scuderia deixi tranquil il Cavalino i adoptin il Pardalino.

A vore, els pilots es deuen a l'equip que els paga. I punt. És evident que les ordres d'equip han estat, són i sempre estaran presents a la F1. Hi ha massa (molts) diners en joc. Ferrari marxa del GP d'Alemanya amb una multa que no els farà ni pessigolles, amb la promesa d'una investigació, però 43 punts al sac. El brasiler Felipe Massa, condemnat a deixar passar Fernando Alonso, s'ha hagut de quedar amb la segona plaça per darrera de l'asturià que ha estat el guanyador. Era evident que el bicampió del món havia de passar el pilot de Sao Paulo (per les bones o per les males) ja que l'asturià encara té, encara que remotes, opcions per fer-se amb el Mundial.

Ara bé, l'òstia que s'ha endut Massa són de les que fan història. "Fernando és molt més ràpid que tu. Has entès el missatge?". Brutal. Acte seguit, el brasiler aixecava el peu de l'accelerador i Alonso el superava com s'avança un pilot amb volta perduda. No tinc res contra Alonso (el putu calb de Telecinco va fer creure a tot el país, i tota la premsa va caure-hi de quatre potes, que Hamilton era un dimoni) però era evident que, per a Ferrari, l'asturià havia d'acabar la cursa en primer lloc. "Ho sento", li ha dit l'enginyer de pista de Massa al seu pilot pel Team Radio un cop perpetrada la maniobra davant de tot el món del motor.

Tant a la roda de premsa com al podi, Alonso i Massa semblaven que assistien a un funeral de tercera, després d'una abraçada de sucre, i el brasiler ers limitava a assegurar que Alonso "m'havia avançat".

Però...Com es pot ser tan pardalet?. Com és que no pacten frases en clau tipus "et falta oli", "mira d'estalviar benzina", "previsió de pluja en 20 minuts", "conserva els pneumàtics que els tens destrossats"... hi ha infinitat de possibilitats. I més quan tot el món sap que els team radios són escoltats i que, a més, no són en directe sinó que tenen uns quants segons de retard per passar la censura?

Daniel Passarella i l'INEM barceloní

Divendres, com a bon aturat complidor dels seus deures com a paràsit social, vaig anar a l'oficina de l'INEM per segellar la prestació. Vaig conèixer un noi (bo i fent la cua) que destacava per una abundant tofa de pèl i una enorme cabellera recollida en una cua llarguíssima. Em va explicar que anava a donar-se d'alta (un més. Benvingut a l'empresa més gran de l'Estat espanyol, vaig pensar). Es coneixia que l'havien acomiadat de la feina. La qüestió és que era forner i el seu cap va considerar que tant pèl no deuria ser massa higiènic ni bo pel negoci. Li va pregar que es tallés les grenyes (encara en diueu grenyes, el jovent?) i el xicot s'hi va negar. Resultat? a la cua de l'INEM. De pet. Suposo que haurien arribat a una mena d'entesa per pactar un improcedent. (Pregunto als advocats que sé que em segueixen si és legal acomiadar una persona pel seu aspecte físic). Però el més fort és que em va assegurar que es volia rapar...després de l'estiu. Però, ara no! Em pregunto si, tal i com està el pati, algú es pot permetre el luxe de perdre una feina per una tonteria d'aquest calibre. Inevitablement, al meu cap va venir Daniel Passarella. El segon defensa amb més gols de la història del futbol (el primer és Koeman) va prohibir als jugadors que seleccionava com a DT (com diuen a Sud-amèrica) de la selecció argentina que lluïssin melenes. Qui volia vestir l'albiceleste havia de tallar-se el cabell i deixar les arracades (aleshores encara no estaven prohibides a la gespa) al vestidor. El gran (enorme) Fernando Redondo es va esborrar de l'albiceleste per conservar el cabell. El mateix va passar amb Claudio Caniggia. Jo, afortunadament, no tinc aquest problema :)