Bobby Fischer: Escac... i mat?

Avui vull parlar d'un dels millors esportistes de la història amb una vida de cinema. Quan trigarà Hollywood a rodar-la? Proposo Clint Eastwood com l'actor més indicat per representar Bobby Fischer. Dos anys després de la seva mort, un tribunal ha autoritzat exhumar el cadàver per esbrinar si va ser el pare de Jinky Young. Hi ha dos milions de dòlars d'herència. Una autèntica fortuna i això que el millor jugador d'escacs de la història dels Estats Units va morir en la més completa indigència a Islàndia a l'edat de 64 anys. Casualitat? És el mateix número de caselles que té un tauler d'escacs.

Sembla que Fisher no pot descansar tranquil. Un autèntic geni amb les figuretes blanques i negres (als 14 anys ja era campió dels EUA i als 15, Gran Mestre) que va ser enormement polèmic quan va ser usat com a símbol occidental de triomf en plena Guerra Freda contra el bloc soviètic en guanyar la partida del segle, disputada contra Boris Spassky, l'any 1972 a Rejkiavik. Fischer va ser elevat a la categoria d'heroi nacional en convertir-se en el primer (i únic) estatunidenc campió i en plantar cara als fenomenals jugadors soviètics que monopolitzaven els títols. Amb un 180 de coeficient mental (es considera un superdotat qui té més de 130) ja no va voler jugar mai més.

20 anys després, a Belgrad, reeditava la partida amb Spassky i el tornava a guanyar. Fischer s'embutxacava tres milions de dòlars i aconseguia l'enemistat eterna del seu país per saltar-se el bloqueig a Iugoslàvia i fer-hi activitats econòmiques. Washington el va declarar en recerca i captura i el gran jugador va desaparèixer del mapa. El seu odi als EUA, que tant l'havien lloat en el passat, va viure un fosc capítol més quan va confessar alegrar-se dels atemptats de l'11-S. Va ser interceptat a l'aeroport Narita de Tòquio quan volia marxar a les Filipines. Va estar detingut vuit mesos al Japó i, quan l'anaven a extradir, Islàndia el va acollir. Fins al país més septentrional de la terra va viatjar amb la seva darrera companya, una nipona. Els darrers anys se'ls va passar tancat a casa, en la més absoluta indigència, vivint de la caritat i ingressat per brots paranoics (estava convençut que la CIA el mataria i l'emmetzinaria).

Fill de mare jueva i d'un pare (que no va conèixer i que s'especula que fos el científic hongarès Paul Newenyi; un dels creadors de la bomba atòmica) va patir sempre enormes problemes psicològics que només podia controlar davant el tauler d'escas. Un joc que li vacaure a les mans al seu Chicago natal quan la seva germana li va regalar perquè la deixés en pau. Practicava un joc agressiu, innovador, sense complexes... Odiava els comunistes, era profundament misògin i havia negat l'Holocaust. El seu enemic íntim, Spassky, va arribar a escriure una carta al president George Bush per la condonació de la pena al·legant que la persona que l'havia derrotat dues vegades era "absolutament antisocial". Bobby Fischer. Escac i mat?