"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 15 de maig de 2010

Manolo Lama ja és notícia de portada

No. No posaré el lamentable video de Cuatro en el qual, en ple directe, el 'divertit i desenfadat' Manolo Lama va humiliar un pobre indigent envoltat de seguidors matalassers a les hores prèvies de la final de l'Europa League que es disputava a Hamburg.

Tothom s'ha centrat en acusar el periodista, les xarxes socials bullen d'indignació, però jo vull subratllar el paper patètic dels seguidors de l'Atlético que es van sumar, entusiastes, a la suposada broma. Tots, com un sol home, es van abraonar sobre el desorientat sense sostre oferint-li monedes, bufandes, mòbils, targetes de crèdit... em pregunto com es deuria sentir aquella persona, a la qual la vida ha tractat tan malament, quan els alegres matalassers, amb Lama al capdavant, el van deixar en pau. I què dir dels presentadors de l'informatiu (que ara callen com a putes) però que animaven i celebraven la vomitada de Lama?

L'estranya parella ja són portada. Mogut per la curiositat he anat a mirar les reaccions a la premsa alemanya i el Morgen Post d'Hamburg obre l'edició de paper amb aquesta portada.



Així, sabem que el pobre indigent es diu Kale, que té 49 anys i que acostuma a dormir al pont Reese d'aquesta ciutat portuària. L'home assegura "estar ferit" i confirma que no va "entendre res". El van convertir en el protagonista involuntari d'una situació per la qual, en cap moment, va donar el seu "permís".

Cuatro i els Manolos han intentat oferir una manera diferent de fer i presentar el periodisme esportiu però ja feia temps que caminaven en la fina línia que separa l'enginy amb la vergonya aliena. És el que passa quan un es creu extremadament simpàtic i 'campechano'. Buf, quina por em fa aquesta paraula, sobretot quan acompanya la Casa Real espanyola.

De tota manera, cal donar un espai al perdó. Lama ha assegurat que "educo els meus fills en la solidaritat. Demano disculpes a qui hagi pogut ofendre". La baixada de pantalons per algú amb un ego de l'alçada d'un campanar es mereix que ho tinguem en compte. Cuatro hauria de tallar caps? Lama i el seu somriure de perdonavides potser haurien de tornar a Hamburg i, en privat, disculpar-se. En privat, eh?. Estalvieu-nos més misèries, please!

divendres, 14 de maig de 2010

La presonera 84868-054 debuta a l'WNBA

Aquest dissabte és un bon dia. Estic content. Haig de confessar que sempre he tingut una debilitat molt especial per l'atleta de Belice, nacionalitzada estatunidenca, Marion Jones. Sí, ja ho sé. Va fer trampes, es va dopar, va mentir... Però, què voleu que us digui. M'agraden les segones oportunitats. A vegades el tren passa dues vegades (oi, Carol?) i el més intel·ligent és saber-lo agafar. La vida brinda una nova oportunitat a la Reina destronada de dels Jocs de Sydney (tres ors i dos bronzes).




Marion Jones va admetre haver mentit quan negava haver consumit esteroides, va cometre perjuri... i va acabar a una tòrrida presó de Texas. Sis mesos, 800 hores de treballs comunitaris i dos anys de llibertat vigilada. La presonera 84868-054 es va passar els dies entre reixes llegint, passejant i evitant el contacte amb les altres recluses. Va haver de tornar les medalles i els zeros del seu compte corrent van començar a baixar. L'any 2007 confessava estar completament arruïnada. A la seva llibreta només hi havia 2.000 dòlars uns 1.700 euros). Ara cobrarà 35.000 dòlars per temporada. Massa poc per a una dona acostumada a un tren de vida (diguem-ne que diferent) ja que el seu veí era... el gran Michael Jordan.



Avui, Marion Jones torna a lluir aquell somriure captivador. Debuta a l'WNBA (us recomano estar atents a aquesta competició) i ho fa a la disciplina de les Tulsa Shock, que abandonen la ciutat de Detroit per instal·lar-se a Oklahoma. Jugaran contra les Minnessota Lynx i, en la posició de base (amb el dorsal 20) , hi haurà Marion Jones. Als seus 34 anys i amb tres fills (6 i 2 anys i un de 10 mesos) l'exvelocista serà una de les rookies més veteranes de la història. Jones ja va jugar a bàsquet de joveneta (campiona amb North Carolina) a la lliga universitària de 1994 (Marta crec que vas jugar contra ella, oi?)... Així doncs, la seva adaptació hauria de ser senzilla.

Velocitat no li mancarà (segur) però haurà d'acoplar-se al ritme d'entrenament de les seves companyes. A treballar en grup i la premsa especialitzada dels Estats Units creu que ha d'esforçar-se més en els aspectes tàctics del joc. Però Jones torna a sentir-se important. Com una Au Fènix tornarà a notar l'adrenalina envaint-li els muscles i sap que tot el món estarà pendent del partit. Maniobra publictària? Pot ser. Però m'agradaria mirar-ho com un tornar a despertar. De moment, només ha jugat un partit de pretemporada i els seus números no han estat per tirar coets. 4 punts i 3 rebots en 11 minuts.

Marion Jones va ser una víctima més dels tristament famosos laboratoris BALCO que van crear The Clear, un esteroide sintètic, conegut com THG, que era absolutament indetectable per les màquines de control de substàncies prohibides en els atletes l'any 2000. Marion: vull tornar a veure el teu somriure. Jo faré el mateix, des de Vilassar de Mar, quan et vegi a la pista.

Sense paraules...

Això és manera de tractar un nen... No perdeu detall. Si fos tan educat com bon jugador sí que seria The Choosen one!

dijous, 13 de maig de 2010

No només Messi és capaç de fer quatre gols en un partit

Endevineu de qui es tracta? Ho he trobat al seu web! Curiós, si més no...

Messi i Kobe vs CR9 i LeBron




Darrerament, ha aparegut en el món d'internet una comparativa curiosa que treu fum a la xarxa. S'ha establert una mena de competició entre els dos millors futbolistes del moment (Leo Messi i Cristiano Ronaldo) i els dos jugadors de bàsquet més importants en l'actualitat (Kobe Bryant i LeBron James). D'entrada, la reflexió pot ser xocant i agosarada, però si t'atures a pensar-ho, està força ben trobat. T'explico com ho veig jo.

Kobe i Messi, Messi i Kobe podrien anar en el mateix sac. Al marge de les simpaties mútues (l'estrella dels Lakers té una fotografia dedicada del blaugrana a la seva taquilla del vestidor) i de les floretes que es tiren a la mínima oportunitat que tenen, tots dos són esportistes fins, delicats, un pèl introvertits, cavallerosos, elegants i que sempre estant pensant en fer-ne una de grossa. Són dos perfils que encaixen en un grup humà (equip) i són concients que han de treballar pel conjunt per brillar individualment. Kobe i Messi et poden decidir un partit (això no vol dir que els altres dos no ho puguin fer) però saben sacrificar-se. Se'ls nota una intel·ligència molt especial quan es posen les samarretes dels seus equips.

Ja desitgen trobar-se, si les seves agendes ho permeten, quan els Lakers juguin contra el Regal FC Barcelona el proper 7 d'octubre al Palau. Kobe no ha amagat mai les seves simpaties pel Barça (tot va venir arran de la seva amistat amb Ronaldinho) i sospira per tornar a la capital catalana, ciutat que li encanta. De fet, en la seva darrera visita a Barcelona (2007), la Mamba Negra va fer anar de corcoll tant el FC Barcelona (es va presentar a l'entrenament sense avisar) com la plana major dels Lakers que va volar a Barcelona per mirar de perllongar el contracte del seu jugador franquícia Bryant quan es feia el despistat. Kobe, criat a Milà i amb un domini més que correcte del castellà, és un entès en futbol i confessa que, sempre que pot, es mira els partits del Barça per televisió. Va veure, darrerament, el Barça-Arsenal i va entusiasmar-se amb els quatre golets que va fer el seu alter ego.

Desconec si hi ha alguna mena de connexió personal entre els altres dos protagonistes del blog. Són LeBron James i Cristiano Ronaldo. Es caracteritzen per les seves personalitats fortíssimes, pel jo molt marcat, pel gust per ser el centre d'atenció, per fer posturetes davant les càmeres per assegurar-se les portades del dia següent i comparteixen l'afició a lluir els seus cossos formidablement escolpits, a la mínima que poden. Encarnen la potència física, la decisió i arrosseguen uns companys que queden relegats, gairebé, al paper d'actors secundaris. Es reboten a la pista, els motiva que els xiulin i els increpin i són, com ninú, capaços de fer emprenyar les aficions rivals. Si el tarannà de CR9 és el de xuleta, què dir del motiu del d'Akron: The chosen one. L'Escollit. S'ha de tenir unes esquenes ben amples per jugar amb aquesta llosa sense que t'afecti. Val a reconèixer que LeBron i James són dos autèntics professionals quan els toca jugar.

Ara bé... ni Messi ni CR9 serien capaços d'estar jugant amb doloroses lesions al seu cos. Kobe i LeBron estan fets uns cristos (el de Los Ángeles juga amb el dit índex de la seva mà dreta trencat i els dels Cavaliers té un terrible cop al seu colze dret que, si no fa repós, se li podria complicar). Però el què dèiem, LeBron no té cap problema en llançar els tirs lliures... amb l'esquerra!. Messi executaria un penal decisiu amb la dreta?

dimecres, 12 de maig de 2010

Per una rua 0.0



Que consti que passo de moralismes. Penso que tothom pot fer el que li doni la gana sempre que no perjudiqui l'altri. Ara bé, entenc que hi ha d'haver algunes restriccions. M'explico. Òbviament desconec si el FC Barcelona guanyarà la LLiga aquest diumenge a les 21.00h però tot sembla apuntar a què sí. Per tant, demano (llegir amb entonació nuñito) que a la rua que es muntarà per la capital catalana, no hi hagi alcohol a l'autocar dels futbolistes. I quan dic alcohol em refereixo a les cerveses i a les ampolles de cava. Que tenen dret a celebrar-ho? Sens dubte. Però que ho facin en privat. Que beguin lleteta i s'hi volen emocions fortes: aigua amb gas, mirindes i cocacoles.

Perquè dic tot això? Hi ha molts, moltíssims nens i adolescents, que tenen els jugadors del FC Barcelona elevats no ja a la categoria d'herois sinó a la de semidéus. S'hi identifiquen i volen ser com ells. Copiar-los i imitar-los (i no només dins del terreny de joc). Les seves actuacions es copien i trobo un greu contrasentit que, per una banda, ens gastem molts calés (que surten de la teva butxaca i de la meva) en campanyes per lluitar contra l'alcohol i, per l'altre, riguem les gràcies d'uns futbolistes ebris. A més, senyor Hereu crec que hauria d'atrevir-se a intervenir-hi. O li haig de recordar que té endegada una ordenança cívica en la qual es persegueix el consum d'alcohol a la via pública? O és més fàcil intervenir quatre pollosos a les places de Gràcia? O un parells de pakistanesos a la rambla del Raval? Val per a tothom o es desactiva en funció del compte corrent?

I és que, a més, als blaugrana han demostrat que no toleren gens bé l'alcohol. Sense anar més lluny, Leo Messi va fer un paper lamentable en les celebracions del triplet de l'any passat. Quan va frenar l'autobús a les portes del Camp Nou no només no s'aguantava dret sinó que va arribar a rodolar per terra. Després, a la gespa... millor no parlar-ne del moment d'agafar el micro. Sort que, algú amb més seny, li va prendre de les mans abans que digués una barbaritat. Només se li va poder entendre alguna cosa sobre el Milito boludo i la promesa (com es nota que els beguts sempre diuen la veritat) que ho guanyarien tot..

Però és que el capità Carles Puyol també va donar un recital durant els actes de celebració de l'Eurocopa a la madrilenya plaça de Colón. En pujar a l'autobús només baixar de l'avió, en Xavi (home assenyat per excel·lència) se li va acostar i li va moromorar a l'orella alguna cosa. Segurament li preguntava al capità del Barça si no n'havia fet un gra massa. Quan els jugadors de la selecció estatal van fer els parlaments a l'afició, en Puyol ni va parlar. Assegut, semblava reposar. Jo crec que, estabornit, ja començava a notar es efectes d'una ressaca de dos parells d'ous.

dimarts, 11 de maig de 2010

... de quan en una pista de l'NBA no respecten ni el càncer d'un fill


Si em donéssin un euro per cada cop que he escoltat que als EUA l'esport es viu d'una manera molt diferent que a Europa, que si ho entenen com un espectacle, que si les rivalitats no són tan enceses com a les nostres latituds... Seria ric. Fixeu-vos.

Lamentable (per no dir paraules més gruixudes) ha estat el comportament que ha tingut l'afició d'Utah contra el seu exjugador, l'avui base dels Lakers Derek Fisher, que a més és el president de l'Associació de Jugadors de l'NBA. El playmaker tornava a l'Energy Solution Arena (antic Delta Center) que va abandonar el 2007 per fitxar per l'equip californià. I els seguidors d'Utah no li ho han perdonat. Fins aquí correcte. Mai és fàcil per a un ex tornar a la que ha estat la seva llar. Però, Utah (estat blanc, mormó, conservador i on a partir de les 18.00h l'única diversió que hi ha és anar a missa) ha esbroncat de mala manera Fisher. 'Fisher xupa, xupa', 'Fisher merda, merda' ha estat la rebuda que ha tingut el 2 dels Lakers. A més, li han retret un afer amb el qual no es juga. Mai de la vida.

El pecat de Fisher? Abandonar la franquícia de Salt Lake City. Però no ho va fer per una millora contractual o per aspiracions esportives, com haurien fet altres de manera perfectament lícita. Motiu del canvi? A Los Ángeles hi ha els hospitals i els metges que necessita la seva filla petita, Tatum (de prop de tres anys) que pateix un estrany càncer ocular en un dels seus ulls. Manca de compromís amb Utah? Fisher va arribar a la mitja part d'un partit de la sèrie de semifinals que el 2007 jugaven els mormons contra els Warriors. Venia directament des de Noya York on, poques hores abans, un equip mèdic acabava d'operar la petita Tatum amb només 11 mesos. L'home va jugar la segona meitat, les dues pròrrogues i va tenir una gran importància en la victòria executant els tirs decisius.

I així li ho agraeixen. Insisteixo: Utah, estat blanc, conservador, religiós... que se'n riu de Califòrnia ja que representa, segons ells, la frivolitat que no admeten.

dilluns, 10 de maig de 2010

Xavi Pascual m'ha posat gallina de piel


Foto: fcbarcelona.cat

Admeto que m'he mirat per mirar la merescuda celebració del Chichi-Barça de l'Eurolliga aconseguida, de manera brillant, contra el totpoderós Olympiacòs dels germans Angelopoulos. Però me n'alegro d'haver-ho fet. Aquest post d'urgència no és per lloar el Regal Barça (ja ho vaig fer quan tocava) sinó per destacar tres intervencions que m'han impactat. En especial, la del tècnic Xavi Pascual que m'ha posat la pell de gallina. Òbviament, i com ja m'imaginava, ens hem desmarcat poc dels inevitables visques al Barça i a Catalunya que s'han anat succeïnt amb més o menys gràcia entre els integrants de la plantilla. Un conjunt, un grup d'amics que rendien, a ritme del 'Human', la segona Eurolliga blaugrana a un Palau ple de gom a gom. Involuntàriament, he pensat en els Solozábals, Epis, Sibilios, Norris que no van poder alçar mai el preuat guardó. Però això ja són figues d'un altre paner...

Però he dit que destacaria tres breus intervencions. Tres declaracions, fetes en moments en els quals les emocions són a flor de pell, que m'han semblat interessants no tant pel fet de fugir dels tòpics habituals, que també, sinó pel sentiment que regalimaven.

Gianluca Basile ha estat un home que m'ha colpit especialment. Seriot i poc amic de parlar en públic, l'italià ha deixat anar que havia estat "onze anys esperant aquest moment". Onze anys! Si pràcticament no hi havien ni mòbils!. Teniu idea del que representa per a un esportista estar més d'una dècada, partit rere partit, entrenament rere entrenament, intentant assolir un objectiu? Xavi Pascual (enorme durant tot l'acte) ha confessat que se sentia molt content per Baso perquè ell sabia els motius que hi havia al darrere. Coses de vestidor.

Un noi de 19 anys ha posat el seny. Ricky Rubio ha recollit el micròfons de mans de Joan Carles Navarro. El de Sant Feliu, home de poques paraules en els banys de masses, ha confirmat que havia tornat de l'NBA "per guanyar aquesta copa". Immediatament, arribava el torn de Ricky Rubio. L'exverd-i-negre ha reconegut que "jo no hi he marxat per guanyar aquest títol". Amb una maduresa impròpia per a la seva edat, el del Masnou ha assegurat que, d'ara endavant, "quan em preguntin què és un equip, els contestaré que és això", ha sentenciat assenyalant la resta dels companys.

I arriba el tercer moment. Per a mi, el més gran. Un moment que només es pot entendre si un ha estat jugador d'un esport d'equip. Un detall que parla de la qualitat humana de Xavi Pascual que ha demostrat que una persona nascuda a Gavà és capaç de convertir-se en el tècnic més jove que guanya l'Eurolliga i, a més, practicant el bàsquet més bonic del continent. Parlava Barton. El txec se'l veia un xic capcot conscient que el rosari de complicacions en el seu tendó d'Aquil·les no l'han deixat sentir-se part fonamental en la consecució de l'Eurolliga. Se'l veia dolgut per no haver pogut ajudar més els seus companys.

L'acte ja finalitzava, els campions donaven els darrers saltirons quan Xavi Pascual ha tornat a agafar el micro. Ha estat un impuls. No estava calculat. L'entrenador només ha vist que un dels seus homes estava passant per un moment complicat i li ha etzibat a Barton: "No t'equivoquis. Tu ets un membre d'aquest equip. En representes l'esperit amb el teu treball i el teu esforç per recuperar-te". El txec estava a punt de plorar. Segurament no ha entès tot el discurs en català del seu entrenador però ha intuït que Pascual li feia costat i el destacava. Li estaven dient que ell era important! I en quin escenari i en quin moment! Xavi Pascual, enorme! Un detall, quatre paraules... A la vida no cal fer grans discursos, oi?

Les 'amistats perilloses' de Joan Laporta



No sé si heu tingut oportunitat de llegir 'El País' d'ahir. Hi havia un article, signat per l'escriptor John Carlin (autor del 'Factor humà', un llibre al qual em referiré en breu i que parla de Mandela, els Sprinboks, el rugbi i l'apartheid) en el qual es denunciava les relacions i els negocis que el president del FC Barcelona, Joan Laporta, manté amb el règim de l'Uzbejistan que compara amb Corea del Nord. Donant una ullada a internet s'aprecia aquest país com un indret en el qual, en ple segle XXI no només no es respecten els drets humans sinó que es practica, amb total impunitat, la tortura (es veu que hi ha una inclinació natural a bullir vives les persones) contra els disidents polítics del president i l'explotació infantil sense cap mena de recança. El president és Islam Karimov (un obscur personatge hereu del comunisme i que governa el país amb mà ferma des de 1990 després d'haver abandonat el jou soviètic).

Faig un breu resum de les set pàgines de l'article. Sense deixar de pensar si el fet de la seva publicació (de fet, es fa referència a fets de l'any 2008) tenen res a veure amb el proper comiat de Laporta de la presidència del Barça, a la seva presumpta voluntat de ficar-se en política o al fet que els de Guardiola estiguin a 90' de guanyar la Lliga.

Els fets obvis, però, semblen donar validesa a l'article de Carlin. És cer que al FC Bunyodkor (el club del presi) hi juga Rivaldo, que Messi, Puyol i iniesta van fer un mínim clínic a l'Uzbekistan rebent el tractament de caps d'Estat i que Joan Laporta va viure un dels pitjors (i delicats) momets de la seva carrera quan es va veure presumptament implicat en la compra del RCD Mallorca per part dels grans capitostos uzbeks. L'operació s'havia de fer via el seu bufet d'advocats i en Laporta rebira quatre milions d'euros per fer d'intermediari. L'escàndol va ser de proporcions bíbliques ja que tot apuntava que Laporta es beneficiava de la seva condició de president del Barça pel seu enriquiment personal.

És en aquest instant en el qual fa la seva aparició Guilmara Karimova. És la filla del president del país i és la figura que completa el trencaclosques. Acostumada a fer la seva santa voluntat: canta, dissenya joies, presideix els turbis negocis de l'empresa uzbeka Zeromax amb seu a Suïssa, gaudeix d'una enorme fortuna i, a més de ser doctorada en Ciencies Polítiques, té com a joguina l FC Buyodkor. Carlin denuncia les relacions (en principi econòmiques) d'aquesta mossa que és ambaixadora del seu país tant davant l'ONU com davant d'Espanya.

Alguns analistes asseguren que Karimova dóna subvencions per a polítiques per a la promoció de la dona i la infància en el seu país mentre que, amb l'altra mà, no és res més que la punta de la piràmide d'una màfia-estatal que explota, en condicions més que lamentables, un exèrcit de nens que posa a treballar als camps de cotó. Es veu que la policia el treu de l'escola i els obliga a partir-se la pana per fer que el país (és a dir la família Karimov) ingressi més de mil milions d'euros en convertir-se en el tercer exportador de cotó del món.

Sempre segons 'El País, Laporta tindria relacions comercials amb la princesa del poble uzbek que, en realitat, estaria desitjant per tenir una vida luxosa a cavall de Barcelona, Los Ángeles i Londres. De moment vinculen l'encara president blaugrana amb l'empresa Zeromax que, oficialment, es dedica a la mineria, a l'agricultura i al trasnport.

Com l'obligació del periodista és contrastar les fonts, el diari assegura que ni Laporta ni el seu entorn han volgut respondre les preguntes que els hi van fer arribar sobre aquest obscur tema.

diumenge, 9 de maig de 2010

Europa i els déus grecs s'agenollen davant el Barça


Foto: Euroleague.net

Ara sí que hi ha una crisi de veritat a Grècia. El FC Barcelona ha confirmat totes les previsions i s'ha proclamat, per segona vegada a la seva història, campió de l'Eurolliga humiliant (sí, humiliant) el totpoderós Olympiacòs per un contundent 86-68. Al FC Barcelona li interessava un partit a molts punts i els homes de Xavi Pascual han sortit absolutament concentrats des del primer instant. Els catalans s'han mostrat en tot moment molt convençuts del seu potencial i s'han limitar a fer el que milllor saben: jugar a bàsquet. Despenjar el rebot, córrer, assistir i complicar-se la vida el mínim possible.

Navarro (MVP) i Ricky s'han carregat l'equip a les espatlles en la primera meitat, perfectament secundats per uns Mickeal, Morris i Vázquez que suaven tinta donant-se garrotades contra els pesants homes grans grecs. S'ha dominat el rebot, s'ha intimidat, s'han col·locat taps i al descans ja s'insinuava que el Barça podria sagnar el conjunt del Pireu.

A la represa, un Víctor Sada sensacional (no va jugar ni un minut en la semifinal contra el CSKA) s'ha convertit en un autèntic pit-bull en defensa secant el serbi Teodosic. El balcànic ha acabat perdent els nervis (ha buscat les pessigolles de Mickael) i li ha plantat cara al seu tècnic Panaiotis Iannakis llançant la samarreta de mala manera. Els grecs, que ja s'ho veien pelut, han intentat embrutar el joc mirant d'aturar el rellotge i portar-se la final en el terreny en el qual se senten més còmodes. De tota manera, cal ser justos, i s'ha de destacar que ràpidament han tornat als camins de l'esportivitat.

El Big Four d'Olympiacòs no ha estat a l'alçada de les circumstàncies ja que han mirat de fer la guerra pel seu compte. Josh Childress ha estat molt desencertat, Papaloukas estava més interessat en protestar que no pas a treballar, Kleiza ha estat secat i Teodosic no ha pogut amb la defensa blaugrana acusant, potser, el virus estomacal que li va donar la nit del lloro aquest dissabte. Aquest noi hauria de mirar de controlar les seves pulsacions i asserenar-se si és que vol fer el salt a l'NBA. Salt que, d'altra banda, es mereix sobradament.

I, mentrestat, el Barça ha seguit molt seriós. Assistències, domini sota els taulers i encerts en el tir han estat la tònica de la segona meitat. Al final, s'ha fet justícia i el capità Roger Grimau ha alçat els 10 quilos de l'Eurolliga. Navarro, amb llàgrimes als ulls, ha recollit el títol que l'acreditava com a MVP. És curiós que el de Sant Feliu hagi deixat l'NBA per tornar a guanyar l'Eurolliga (és l'únic suopervivent del títol de 2003 amb Pesic) i no deixa de ser especial que Ricky hagi retardat la seva marxa per guanyar aquesta prestigiosa competició.

Unes imatges per acabar:

. Xavi, Piqué, Bojan, Puyol i Sergi Busquets han agafat un avió a les 19.00h a Barcelona per arribar a París a la meitat del primer quart i fer pinya amb els homes de Xavi Pascual. Han rebut una gran ovació per part de la culerada ubicada a París

. L'afició d'Olympiacòs ha claudicat i ha tingut un comportament exemplar aplaudint el FC Barcelona

. Roger Grimau s'ha endut la pilota cap a casa seva.

. El detall de Xavi Pascual fent jugar, en els darrers minuts, Jaka Lakovic i Jordi Trias.

S'hauria d'afusellar el director de fotografia del LA Times



La revista LA Times publica, aquest mes de maig, una entrevista amb l'estrella dels Lakers, Kobe Bryant. Fins aquí tot més o menys normal. Però m'he quedat sense paraules en veure les imatges que acompanyen l'entrevista. No us perdeu la imatge del barret, please! És a dir, la publicació aconsegueix una estona amb un personatge de magnitut mundial (m'imagino el feixuc treball de produccó per quedar amb la Mamba Negra) i no se'ls acudeix res més que publicar unes fotografies que, sent positiu, qualifico de vergonyoses. No només perquè el pobre 24 dels Lakers sembla la Verge Maria sinó perquè no fan justícia a un jugador tan elegant a la pista com és Bryant. Com pot donar el director de fotografia del LA Times llum verda a 'això'?.

Mira que hi ha maneres i maneres de retratar algú però se'm difícil imaginar-me'n alguna de pitjor. Però no us ho perdeu. Resulta que el 'pájaru' que ha fet les fotos és un tal Ruven Afanador sota el disseny de James Valeri. S'atreveixen a signar-ho, tu!. Una cosa no se'ls podrà negar. S'ho han pres amb tot l'interès del món. Van començar a preparar la gran obra de la seva vida a les 8.00h del matí tenint en compte que la cita amb el crac era a les 16.30. I és que el valent de l'Afanador no volia deixar res a la improvització. Un doble de Kobe per a les proves d'il·luminació, tres torres de llum, una estilista, una especialista en manicura, un perruquer i diferents assistents i maquilladors s'abraonen sobre el pobre Kobe. Color sèpia... i som-hi! Bryant, que per alguna cosa és l'ànima dels Lakers, arriba a la sessió aliè a tot el que l'esperava i... amb helicòpter. Des de casa seva. 10 minuts de trajecte. Si arriba a saber el resultat final podria haver anat fins l'hotel Rossevelt vestit de torero. O de faraó. O d'astronauta. Per guanyar temps. Què dirà la seva eficient assistent personals de les imatges?

La conversa, a més, és d'allò més insípida i típica. És un exemple de com malaguanyar un temps preciós amb Kobe Bryant. Sense grapa i sense gràcia. Al pap, es queden milions de preguntes perdudes. Pinzellades? gustos musicals, preferències a l'hora de menjar, animals preferits (les serps), animals odiats (les abelles), lloc per anar a sopar o prendre alguna cosa a LA. Per cert, el gran titular seria que Kobe Bryant, un dels personatges més coneguts arreu del món, recull, de tant en tant, les caques del seu gos. Buf. Respiro més tranquil!.

Com a contrast, poso com a exemple la feina recent de la gran fotògrafa Annie Leibovitz que deixa en calçotets Eto'o, Drogba, CR9 o Pato. Quina diferència, oi? A vegades, les coses més senzilles són les més efectives.