Xavi Pascual m'ha posat gallina de piel

Foto: fcbarcelona.cat

Admeto que m'he mirat per mirar la merescuda celebració del Chichi-Barça de l'Eurolliga aconseguida, de manera brillant, contra el totpoderós Olympiacòs dels germans Angelopoulos. Però me n'alegro d'haver-ho fet. Aquest post d'urgència no és per lloar el Regal Barça (ja ho vaig fer quan tocava) sinó per destacar tres intervencions que m'han impactat. En especial, la del tècnic Xavi Pascual que m'ha posat la pell de gallina. Òbviament, i com ja m'imaginava, ens hem desmarcat poc dels inevitables visques al Barça i a Catalunya que s'han anat succeïnt amb més o menys gràcia entre els integrants de la plantilla. Un conjunt, un grup d'amics que rendien, a ritme del 'Human', la segona Eurolliga blaugrana a un Palau ple de gom a gom. Involuntàriament, he pensat en els Solozábals, Epis, Sibilios, Norris que no van poder alçar mai el preuat guardó. Però això ja són figues d'un altre paner...

Però he dit que destacaria tres breus intervencions. Tres declaracions, fetes en moments en els quals les emocions són a flor de pell, que m'han semblat interessants no tant pel fet de fugir dels tòpics habituals, que també, sinó pel sentiment que regalimaven.

Gianluca Basile ha estat un home que m'ha colpit especialment. Seriot i poc amic de parlar en públic, l'italià ha deixat anar que havia estat "onze anys esperant aquest moment". Onze anys! Si pràcticament no hi havien ni mòbils!. Teniu idea del que representa per a un esportista estar més d'una dècada, partit rere partit, entrenament rere entrenament, intentant assolir un objectiu? Xavi Pascual (enorme durant tot l'acte) ha confessat que se sentia molt content per Baso perquè ell sabia els motius que hi havia al darrere. Coses de vestidor.

Un noi de 19 anys ha posat el seny. Ricky Rubio ha recollit el micròfons de mans de Joan Carles Navarro. El de Sant Feliu, home de poques paraules en els banys de masses, ha confirmat que havia tornat de l'NBA "per guanyar aquesta copa". Immediatament, arribava el torn de Ricky Rubio. L'exverd-i-negre ha reconegut que "jo no hi he marxat per guanyar aquest títol". Amb una maduresa impròpia per a la seva edat, el del Masnou ha assegurat que, d'ara endavant, "quan em preguntin què és un equip, els contestaré que és això", ha sentenciat assenyalant la resta dels companys.

I arriba el tercer moment. Per a mi, el més gran. Un moment que només es pot entendre si un ha estat jugador d'un esport d'equip. Un detall que parla de la qualitat humana de Xavi Pascual que ha demostrat que una persona nascuda a Gavà és capaç de convertir-se en el tècnic més jove que guanya l'Eurolliga i, a més, practicant el bàsquet més bonic del continent. Parlava Barton. El txec se'l veia un xic capcot conscient que el rosari de complicacions en el seu tendó d'Aquil·les no l'han deixat sentir-se part fonamental en la consecució de l'Eurolliga. Se'l veia dolgut per no haver pogut ajudar més els seus companys.

L'acte ja finalitzava, els campions donaven els darrers saltirons quan Xavi Pascual ha tornat a agafar el micro. Ha estat un impuls. No estava calculat. L'entrenador només ha vist que un dels seus homes estava passant per un moment complicat i li ha etzibat a Barton: "No t'equivoquis. Tu ets un membre d'aquest equip. En representes l'esperit amb el teu treball i el teu esforç per recuperar-te". El txec estava a punt de plorar. Segurament no ha entès tot el discurs en català del seu entrenador però ha intuït que Pascual li feia costat i el destacava. Li estaven dient que ell era important! I en quin escenari i en quin moment! Xavi Pascual, enorme! Un detall, quatre paraules... A la vida no cal fer grans discursos, oi?