"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 23 d’abril del 2011

El borratxo del PP, Nacho Uriarte, critica Piqué en el seu blog


Sense comentaris. Nacho Uriarte, a qui van obligar a dimitir del seu càrrec de president de les Nuevas Generaciones del PP per provocar un accident de trànsit amb les facultats "sensiblement perturbades" per doblar la taxa d'alcohol en sang un divendres a les 6:00h del matí de fa un any, s'atreveix a criticar Gerard Piqué. Aquest individu, que era responsable de Seguretat Vial dels conservadors, creu que el 3 del Barsa (textual) és "un ultranacionalista" (jo em pregunto... i tu què ets, xato?) que "intenta deixar en ridícul el sentiment d'España" ( i tu no menystens Catalunya a la mínima, macu?).

S'acomiada aquest ésser repugnant amb un "Piqué et demanaria que deixis de dir tantes tonteries polítiques i excloents. No està l'horno para bollos aquest país gràcies a gent com tu". Escolta simpàtic borratxin: aplica't el discurset.

A més, té els pebrots d'avergonyir-se dels crits de Shakira eras una puta que els educats, respectuosos i intel·ligents seguidors del Reial Madrit van dedicar, a Mestalla, a la cantant colombiano-libanesa-catalana companya de Piqué. No van ser una minoria (jo hi era i sobri, nano) sinó tots. Escolta noi... Pensa que mai (mai) al Camp Nou es cantaria Carbonero eres una puta. A més, es creu legitimat per disculpar la cantant per sortir amb Piqué. ???? Home, tampoc els metges que et van portar al món tenen cap culpa, oi?

Però, què es pot esperar d'un ésser que adora un Aznar a qui "ningú li havia de dir les copes que es podria prendre abans de conduir". Apa Nachete, vés a fer un anisete!

En què s'assemblen Pep Guardiola i el ciclista Fabio Duarte?

A partir de l'1:58". Per celebrar el triomf en el Giro del Trentino (3era etapa) necessita un minutet per obrir l'ampolleta dels nassos. Sort que l'ajuda un espontani sempre disposat a sortir per la TV.

El de Santpedor supera el minut i, com sap que el colombià l'ajuda un amigot, el bo d'en Pep hi clava queixalada!

El València fa dos passadissos al Madrit i el Barça grinyola

Juan Mata i Roberto Soldado s'han afanyat a demanar disculpes als seguidors del València per la pèssima imatge que han donat els d'Unai Emery, aquest dissabte, contra un Reial Madrit plagat de suplents. Els ché han fet dos passadissos. El primer, abans del matx de lliga per reconèixer el conjunt de Mou com a nou campió de Copa. El segon, durant el partit. És molt dur encaixar sis gols a casa. Benzema, Higuaín (3) i Kaká (2) han signat els gols madrilenys. Per la seva banda, els locals només han reaccionat a la segona meitat. Els valencians podran dir que han batut tres vegades la porteria de Casillas però que no ha servit per a res. Soldado, Jonas i Jordi Alba han anotat pels de Mestalla. El Madrit s'injecta moral per al matx de Champions de dimecres.

En canvi, el FC Barcelona ha suat tinta per doblegar l'Osasuna (2-0). El resultat pot semblar enganyós, però la veritat és que els de Guardiola, amb força suplents, han grinyolat. S'han oblidat de pressionar a dalt, Valdés (que complia el partit 400 amb el Barça, a 10 de Zubi) ha hagut de fer alguna de les seves miraculoses intervencions i sort que ningú s'adona que els blaugrana juguen amb dos o tres Mascheranos. El Jefecito es multiplica. Villa ha marcat, després d'11 partits, i Messi, en els darrers instants, ha assegurat la victòria en un partit incòmode en el qual hi havia molt més a perdre que no pas a guanyar. Messi, 31 gols a lliga. 50 a la temporada. Per cert... recordatori als qui van discutir la Pilota d'Or.

divendres, 22 d’abril del 2011

Es faria avui Jesús Navas aquesta foto amb Sergio Ramos?

Tenien 19 anys, jugaven al Sevilla i Jesús Navas no era conscient del perill que corria a mans de l'Indi de Camas. Sergio Ramos encara no sabia que perpetraria un Copacidi.

Guardiola triomfa en el concert dels Manel


Albertpj75 ha piulat al seu twitter com ha anat el tercer concert que els Manel han fet al teatre Romea de Barcelona aquest dijous al vespre. Les 600 persones que omplien l'espai van veure com Pep Guardiola, seguidor del grup, hi assistia amb la seva família. Ovació tancada. L'Albert Navarro el va caçar amb una fotografia que pots veure en el seu twitter. És el periodisme 2.0. Gràcies, Albert!

Phil Jackson i el seu genial sentit de l'humor

Once upon a time (com diuen els anglosaxons) que vol dir, més o menys, el nostre Hi havia una vegada... un jove entrenador que es deia Phil Jackson. Havia jugat als Knicks de Nova York i havia guanyat dos anells com a jugador. Encara no tenia ni l'enorme ranxo de Montana, ni els quilos de llibres que estudia, ni havia abraçat la filosofia zen i les tradicions espirituals dels pell-roges estatunidencs, ni havia començat a explotar les possibilitats del seu complicat i demolidor triangle ofensiu, ni entrava al vestidor només un minut abans que comenci el partit com fa avui.

Aquest jove entrenador, treballava en els Albany Patroons de la CBA. Un bon dia, el seu equip havia de jugar un partit al Canadà i, per problemes amb les comunicacions aèries, en Phil Jackson va omplir la seva furgoneta amb 10 jugadors negres del seu equip. Va arribar a la duana i el guàrdia fronterer li va preguntar si entrava al país per negocis o per plaer. Per negocis, va contestar Phil Jackson. Quina mena de negocis? Va insistir el duaner. No ho veu? Tràfic de negres", va respondre.

Una altra anècdota curiosa (i divertida d'en Phil Jackson) va ser quan li van detectar una pedra al ronyó. La va batejar com a Kobe Bryant. Perquè no passava :) Es referia a què no passava al lloc, conegut com a cigala, ideat per excretar de manera natural aquestes incidències.

Plega White Chocolate: un blanc atrapat en un cos de negre


Ha plegat, després de 12 anys a l'NBA, Jason Williams i ho ha fet per culpa d'una lesió a l'esquena que no s'acaba de solucionar. Ha penjat les vambes vestint la samarreta dels Grizzlies i compartint vestidor amb un altre Gasol. Ara, en Big Marc després de passar-se molts anys farcint d'assistències el gran: Pau. De fet, un i altre encara són els màxims anotador i assistent de la franquicia de Tennesse.

Jason Williams ha estat una de les raons per les quals m'aixecava de matinada per veure els partits de l'NBA. Sempre he comparat el de Charleston amb Ivan de la Peña: dos enormes jugadors, plens de fantasia i imaginació però que mai de la vida voldria al meu equip: massa riscos. Ara, com a espectador són imprescindibles. De fet, qui ho resumeix millor és el tècnic Byron Scott: "Vaig anar a veure un partit de bàsquet del meu fill a l'escola i semblava un circ: tothom volia imitar Jason Williams".

Jason Williams ha estat un base genial. Un negre jugant en un cos de blanc. Un jugador de playground, de carrer, de picardia, d'intel·ligència, d'alegria, d'anarquia, d'imaginació, de barri humil... Amb el seu 55 a l'esquena, Jason Williams ha estat un personatge curiós. La disciplina no ha entrat mai en el seu diccionari i força problemes extraesportius (mala relació amb la premsa, trencar el programa antidroga de l'NBA) l'han catapultat a ser un heroi pel sector més jove. Farcit de tatuatges i amb un joc ofensiu de somni es retira amb un anell de campió: El va aconseguir l'any 2006, amb els Heat del gran Pat Riley, derrotant Dallas en la gran final.

El base, que de començament no va saber si dedicar-se al bàsquet o al futbol americà ja que destacava en les dues disciplines, va protagonitzar una agra polèmica amb Phil Jackson. El tècnic dels Lakers havia de jugar els play-off de l'any 2000 contra els Kings. Phil Jackson va editar un video motivador amb imatges de la pel·lícula American History X comparant l'entrenador dels de Sacramento (Rick Adelman) amb Adolf Hitler i Jason Williams com un skin amb una enorme esvàstica al pit. El tècnic i el base de l'equip de la capital de Califòrnia es van emprenyar com una mona i van acusar el Mestre Zen de "passar-se de la ratlla".

Curioses salutacions entre Pep i Mou a Porta Gayola



Sembla que el català i el portuguès ho hagin assajat! La primera imatge correspón al Bernabéu (en el partit de lliga de dissabte passat 1-1) i la segona és de la final de Copa de Mestalla que va guanyar en Mou 0-1. Ja sabem com se saludaran dimecres vinent en la semi anada de la Xempions (com diu el tècnic del Madrit) al Bernabéu, oi? Un i altre esperen que l'entrenador rival sorgeixi dels budells de l'estadi de torn per rebre'l a Porta Gayola. Com els toreros.

dijous, 21 d’abril del 2011

Duran ha d'estar encantat amb l'intent d'agressió a Mestalla

Josep Antoni Duran Lleida, líder d'Unió, és un paio que seria capaç de vendre's la mare per un titular o per una fotografia de portada. N'ha donat un fotimer d'exemples. Curiosament, però, any rere any sempre és el polític espanyol més ben valorat en les enquestes.

Ara, en Duran ha d'estar més feliç que ningú. Ja ha sortit a la premsa que va ser agredit a Mestalla abans d'entrar a veure la final d'aquest dimecres. Es veu que li van tirar un parell de cubates al cap (Déu meu. Quins pocavergonyes) i que van intentar actuar, de manera violenta, contra el seu gendre. Com no hi ha més dades, puc entendre que deurien ser les típiques empentes, sempre bandejables, en una picabaralla amb el marit de la filla del polític de La Franja.

Però en Duran somriu. Després de filtrar a la premsa l'incident (hi posaria la mà al foc) ja queda com una víctima més del catalanisme davant els espanyols. Ja ho ha aconseguit. La seva imatge sortirà enfortida (és el que més l'interessa) i podrà seguir posant pals a les rodes del viatge independentista dels seus enemics de Convergència amb la tranquil·litat que dóna saber-se agredit per aficionats espanyolistes. Un tipus amb sort, en Duran. Si han fet això amb el més que moderat i conservador polític, què no farien amb el bo d'Uriel Bertran. En cas que el coneguèssin, és clar!

El Crackòvia ja reacciona al copacidi de Sergio Ramos

El nostre gran heroi, en Sergio Ramos, és el gran triomfador a les xarxes socials. Els amics del Crackòvia ja han reaccionat amb aquesta divertida fotografia. Molt seguidor del grup de Facebook que resa Jo també penso que si Sergio Ramos no fos famós, sortiria a Callejeros. La fotografia l'ha penjada Jordi Rios que és l'actor que dóna vida al lateral andalús. Friso per veure el proper capítol.

El Barça perd a València per culpa de... David Bisbal


Gràcies a la genial fotografia publicada en el twitter del periodista Edu Polo entenem moltes coses. Fixa't en el nom de l'aparell que va portar el FC Barcelona al País Valencià... L'avió es podria haver dit Pantoja, Jesulín o Cicciolina, no?

Manolo Preciado afronta la mort de son pare, de la dona i del seu fill menor en nou anys

Ja ho he dit algunes vegades. Sóc de Manolo Preciado. L'entrenador de l'Sporting va haver d'abandonar la ciutat després de l'entrenament de la tarda perquè son pare estava molt greu. L'home, de 84 anys i amb un estat de forma envejable, va ser atropellat pel seu propi cotxe quan intentava, amb el seu germà i oncle del tècnic, canviar una roda. Cop terrible al tòrax i mor a l'hospital. Manolo Preciado s'enfronta a un tercer cop terrible. Per tercera vegada perd un ésser molt estimat. Aquest dimecres, son pare. L'any 2002 mor la seva dona per culpa d'un càncer i, dos anys després, va morir el seu fill Raúl (15 anys) per un altre accident de trànsit. Una abraçada molt forta per aquest humil supervivent!

Pepe, el de les seques amb botifarra

Caballero del honor... El problema és que no saben guanyar... per què se'ls havia oblidat com fer-ho!

El Bus del Madrit atropella la Copa gràcies a Sergio Ramos

Sóc de Sergio Ramos. Decidit. L'andalús, ebri de satisfacció, alçava la Copa guanyada a Mestalla des de la part de dalt de l'autobús descapotat amb el qual el Reial Madrit pels carrers plens de gent de la capital espanyola. De sobte... al gran intel·lectual del futbol estatal se li escapa el trofeu, cau a terra i el bus de l'equip l'atropella. És el que té quan està borratxo... d'alegria. Jo sóc Sergio Ramos (gràcies Déu per no ser-ho. T'en dec una) i em moro de vergonya. Celebració sense Copa. Podem titular Sergio Ramos tira la Copa? Ho hagués fet Piqué o Xavi, els cavernícoles (de la caverna) ja estarien assenyalant el menyspreu dels catalans vers el títol del KO!
Mourinho, que es va retirar al vestidor quan el seu equip feia saltirons a la gespa de Mestalla per relaxar-se i mirar de trucar la seva família sense aconseguir-ho, es va dedicar a la sala de premsa de Mestalla a lloar el Barça. Ho fa per què ha guanyat els blaugrana i per donar més prestigi al títol? Quan jo abandonava Mestalla (eren les 01:45 d'aquest dijous) vaig deixar Mou parlant pel mòbil.




"La Copa puede haber quedado hecha fosfatina"
Grande la COPE. Fosfatina?... Juas, juas. Quan feia que no sentia aquesta paraula! Visca la Fosfatina!

El paraigües tecnològic de Joan Carles I a Mestalla (2)


1) Els periodistes que som a Mestalla, ens hem quedat, de cop i volta, sense cap mena de connexió a internet. El wifi que ens facilitava la Federació Española de Futbol havia quedat inutilitzat. Tota la premsa, que estava fent les seves prèvies bo i copsant l'ambient de Mestalla que feia aroma a bon futbol, es va quedar amb un pam de nas. Tothom es mirava i cercava la pantalla del veí amb l'esperança que el seu portàtil també estigués mort. Que fos una cosa generalitzada i no pas individualitzada. Es buscava la pobra dona que havia de domesticar la premsa que anava treient foc pels queixals. Trucades a les redaccions. Ups. Els mòbils tampoc funcionen. L'explicació, arribava de la mà del ciutadà Joan Carles. El monarca espanyol s'acostava a Mestalla i, per seguretat, es van tancar els wifis i la cobertura dels mòbils, de retruc. Un cop el campetxano va haver fet el seu paper, tothom va poder tornar a escriure. Amb dos dits. Com s'ha de fer.

2) No em va agradar el Shakira es una puta amb el qual el sector blanc de Mestalla va voler picar Piqué. Molt educats. La pobra noia, que era a la llotja, no deuria entendre res. O potser va entendre massa. Bonic detall de la colombiana-libanesa-catalana quan el seu xicot va passar per la llotja per recollir la medalla que l'acreditava com a subcampió de Copa. Una tendra abraçada.

3) Un servidor era a les grades de Mestalla i vaig veure com se m'acostava un seguidor amb aquella cara de vaig a donar una volta per veure si conec algun periodista i em faig una fotito amb ell. Anava amb una bufanda blanca del Reial Madrit a modus de bandana, una capa enorme amb una bandera espanyola, una samarreta d'Iker Casillas, els colors d'España a les galtes i una bandera, com a faldilla, amb l'inefable toto. Perdona... de qué equipo eres? Li etzibo amb tota la ironia. Del Madrit, em contesta ell tot orgullós. I va seguir el seu camí. Jo vaig somriure para mis adentros.

4) Sala de Premsa de Mestalla. Més petita que el meu pis. Que ja és dir. Pep escortat pels seus grans amics: David Trueba i Manel Estiarte. Patètic el paio de Marca quan apareix Mou. Arrenca a aplaudir... i es queda sol. Clap, clap. Silenci. Acota el cap i comença a teclejar.

dimecres, 20 d’abril del 2011

Assegut a Mestalla (1)

1) El volum a Mestalla de la megafonia, a dues hores de la gran final és eixordador. Brital. Pobres veïns. I encara els espera l'himne... Potser volen que se'ns acostumin les orelles?

2) Dia de bogeria per València. Visita a l'hotel de la RFEF i xerrades amb Javier Clemente, amb Albert Soler, el nou secretari d'Esports del Govern espanyol escortat pel seu cap de gabinet, l'exblaugrana i ex de la Penya, José Antonio Montero. Montero és un tipus llest. Hem estat dialogant amb ell i, és clar, ha vingut el moment de la broma. Saps què recordo... M'ha fet un somriure i s'ha acomiadat de mí amistosament. Sabia que em referia al tap il·legal de Vrankovic en aquella final de la Copa d'Europa. Saludo Di Stefano. No vol parlar després de la que ha caigut. Està molt desmillorat i em diu que la seva filla viu a Barcelona.

3) Visita a l'hotel del Barça. Familiars i amics. Bojan i Valdés passejant pel jardinet. Ârabs amb molts pasta. Fins i tot, un lluïa orgullós la samarreta del Reial Madrid. Ambient un xic ranci. Hosteses amb unes faldilletes que feien bassarda de mirar que feien equilibris per insinuar i no ensenyar. Tot un exercici.

4) Nena de 14 anys, blaugrana, absolutament èbria als voltants del Fan Zone blaugrana. Feia tentines i ha estat a punt de plegar. Eren les 16:00h i la final serà la perdrà. Amb el soroll que fa, no voldria ser ella amb la ressaca que li vaticino.

5) No sé si es pot fumar o no. Però xerro amb el periodista Iñaki Cano i ens encemem una cigarreta plegats. Si te dicen algo, les dices que es culpa mia. Acte seguit, desapareix per fondre's amb una abraçada amb Hugo Sánchez.

6) Em trobo un bon amic. Feia temps que no el veia. És un bon dissenyador gràfic. Havia fet unes rèpiques exactes de les entrades. Passarà dins de Mestalla?

7) Bon ambient, m'ha semblat, per València entre les dues aficions. Parelles amb samarretes de cada equip, una família amb el pare i els dos nens de blanc i la mare, de blaugrana. Sexe dèbil?. Convivència a la zona blaugrana. Esquitxada amb samarretes blaques. Hi haurà la mateixa tolerància a l'altra banda de la ciutat on hi ha els seguidors blancs? A partir de les 17:00h ja ha començat a córrer massa alchol. No sé què està passant fora.

8) Toquen els valencians Seguridad Social. Déu. He rejovenit? El volum és tan alt que no t'ho pots ni imaginar. Quiero tener tu presencia, quiero que estés a mi lado...

9) Celtas Cortos comencen la seva actuació saludant el Rei amb un Viva la República!

Clemente em pregunta "Per què Pepe ha jugat fins ara només de central?"

El hall de l'hotel València Palace, seu de la Federació Espanyola, bull desprenent aroma de Copa. Moltes personalitats del futbol s'hi han deixat veure aquest dimecres al matí. Des del nou secretari d'Estat per a l'Esport, Albert Soler, fins al seleccionador estatal Vicente del Bosque passant per Fernando Hierro, Alfredo Di Stefano, Hristo Sòtixkov, Iván Helguera i el propi àrbitre de la final, Undiano Mallenco. Del Bosque m'ha explicat que és a "València per gaudir d'un gran espectacle amb dos dels millors equips del món" i ha lamentat que "Barça i Madrid s'hagin de veure les cares a les semifinals de la Champions ja que una final seria el lloc que els correspón als dos. Però, mira, així gaurdirem de l'espectacle un partit més".

Qui no s'ha volgut perdre la cita és Javier Clemente. L'actual seleccionador del Camerún no m'ha volgut fer cap mena de pronòstic de la final de Copa d'aquest dimecres, malgrat assegurar que "es veurà un partit molt disputat i molt emocionant. Veurem quin tipus de partit ens trobem. S'enfronten dos grans equips i sempre s'ha de tenir en compte que els jugadors no poden estar constanment al millor nivell". Per al basc, ens trobem "davant el partit més important de l'any".

Clemente no comparteix les crítiques que ha rebut José Mourinho pel plantejament en el partit de Lliga de dissabte passat al Bernabéu contra el Barça "jo no hi estic d'acord. Penso que se n'ha fet massa sang dient que el Madrid va jugar en funció del Barça. Quan t'enfrontes al millor equip, és lògic que facis servir les teves armes. El Barça, avui, és superior i el Reial Madrid és lleugerament inferior. Crec que no s'ha de ser tan alarmista".

L'exseleccionador estatal s'ha alegrat que "les coses li surtin bé a en Pep Guardiola". Assegura no tenir dubtes sobre qui és el millor jugador del món. "És Messi. Però el Barça s'ha de mentalitzar que el Madrid no els posarà les coses fàcils. Els jugadors blancs miraran d'anul·lar-lo i de no deixar-lo entrar en joc. El Barça per la seva part haurà d'estar sempre ben concentrat perquè, en qualsevol moment, Cristiano Ronaldo pot agafar una pilota i provocar un disgust a la porteria de Pinto". Preguntat sobre si ell també fair ajugar el seu teòric segon porter, Clemente assegura que no sap si ell ho faria però que en Pep "sempra fa el que creu correcte pel seu equip".

Javier Clemente avisa que "el Madrid no està tan malament com la gent diu" i treu importància a la gespa alta del Bernabéu "tots els entrenadors tenen les seves armes. Jo quan entrenava al Bilbao sempre regàvem perquè estem més acostumats a la pluja i, en canvi, a Sevilla et posen el partit a les 16:00h i a 40 graus de temperatura".

Preguntat sobre la si és comprensible que, amb gairebé 400 milions d'euros gastas per Florentino Pérez, acabi Pepe jugant de migcentre. "Potser la pregunta que ens hauíem de fer és per què Pepe ha jugat fina ara de central?".

L'himne espanyol, segons el basc
Sobre l'himne espanyol que sonarà a 220 decibels a Mestalla, Clemente no ho veu malament. "Mira, jo sóc basc, de Barakaldo però ho veig bé. S'ha de ser respectuós".

dimarts, 19 d’abril del 2011

L'himne espanyol atronarà a Mestalla fins els límits que tolera l'oïda humana

Els espanyols sempre fan les coses a la seva manera. Imposant. Tant és així, que per minimitzar la xiulada que es va endur l'himne espanyol a l'anterior final de València entre el FC Barcelona i l'Athletic Club, la Federació Espanyola ha decidit elevar el volum fins els 120 decibels per blindar la Marxa Reial. Com si l'espanyolisme s'adquireixi a crits. El límit que pot suportar l'oïda humana. Més alt, podria comportar problemes de salut als assistents a la final de Mestalla d'aquest dimecres. 120 decibels és una barbaritat: equival a un avió volant baix i el màxim permès en un concert de rock és de 110. A partir de 55, ja es considera molest. Pim, pam.

Com sempre, les xarxes socials ja treuen fum al nostre país. Les propostes, de moment, van des d'entrar tots els seguidors del Barça un cop hagi sonat l'himne, posar-se d'esquena, posar-se d'esquena i ensenyar el cul o, directament, denunciar la Federació Espanyola per contaminació acústica. I pensar que el millor política català de la història, Jordi Hereu :), va multar els U2 al Camp Nou... Sort tenen els espanyols de qui tenen governant al Levante Español (com diu Interconomia) o la Comunidaz Valenciana (com diu Antena 3). No veig jo la Rita massa decidida...

Gràcies Marina Ferragut per un quart de segle a l'elit!


Saps qui ha estat la persona que més vegades ha vestit la samarreta de la selecció estatal de bàsquet? Epi? Amaya Valdemoro? No. Aquest honor ha estat per a la catalana Marina Ferragut. La barcelonina s'ha col·locat 253 cops la samarreta vermella i acumula un palmarès envejable entre els quals es poden comptar dos Jocs Olímpics, tres Mundials i cinc Eurobaskets amb medalla d'or incluïda l'any 1993 a Itàlia.

Aquesta pivot ha acumulat una carrera en el món del bàsquet femení de 25 anys! Va començar a donar les primeres passes esportives en el Fontvella Manresa per acabar passejant els seus 1,92 metres amb les New York Liberty de la WNBA passant per un equip dominador a finals dels 90 com el Ros Casares de València. Ara, farà de consultora per a l'Associació de Jugadores de Bàsquet. S'acomiada amb una carta a la FEB. Ofertes per entrenar es veu que no li manquen a aquesta enorme jugadora (de l'any 1972) que va començar a jugar amb 15 anys i als 16 ja debutava amb l'absoluta femenina.

T'imagines un esportista masculí amb 25 anys de carrera al màxim nivell? El sexe dèbil, en diuen. Juas, juas...

Tinc total confiança en Pinto!


Tinc una total i absoluta confiança amb José Manuel Pinto. No sé si del club de fans del gadità només som Guardiola, el vestidor del Barça i jo; però celebro que el tècnic de Santpedor hagi declarat, des de fa molts mesos, que només hi ha un futbolista del Barça que té segur jugar d'inici a Mestalla. És Pinto.

A veure, lluny de colors, ja fa molt temps que vinc dient que el millor porter del món és Iker Casillas. Des de fa molts i molts anys. Però també fa temps que dic que Víctor Valdés ha arribat a un frec a frec interessantíssim amb el capità blanc en el lideratge mundial sota pals. De fet, ja preguntava si el de Gavà és el millor porter de la història del Barça. Sóc conscient que hi ha molta culerada que apostaria per la seguretat del de la pedrera sota pals a València, però el meu parer coincideix amb Guardiola. Ha de ser la nit de Pinto. Sempre ha jugat la Copa, va guanyar el títol a Mestalla fa dues temporades contra l'Athletic Club i el pes de l'andalús al vestidor és enorme.

Diferents mitjans em van preguntar, la temporada del Triplet, quina havia estat la clau del trèvol de Guardiola. Hi havia (òbviament) molts factors, però, per a un servidor, el moment més decisiu va ser el penal aturat per Pinto a Son Moix. El Madrit retallava a la lliga i la competició domèstica no era al sac. Amb la pena màxima que havia d'executar Martí, es podria haver quedat eliminat, pel Mallorca caient a les semis de la Copa. Però la picardia del porter, amb aquell tripijoc psicològic, va injectar una moral, una empremta i una empenta al FC Barcelona que els va catapultar al regnat a Europa. Un regnat que durarà mentre Guardiola s'assegui a la banqueta del Camp Nou.

Pinto és un tipus curiós. Amb un Zamora a les esquenes amb el Celta (saps què significa ser el porter menys golejat amb el Celta?) que no és com fer-ho amb el Barça o el Madrit que et xuten tres cops per partit. Al final, el gadità escalfava banqueta a Vigo i va venir l'oferta blaugrana per suplir el lesionat Jorquera. Per a la cessió de mig any, els blaugrana van pagar 500.000 euros! Pinto va pensar que, per ser suplent al Celta marxo al Barça i aniré sumant títols. I aquí el tenim. S'estarà quatre temporades al Barça i es retirarà amb un palmarès envejable. A la final, i davant un equipàs com el Madrit, pot passar qualsevol cosa. I més a un partit. Però jo tinc total confiança en Pinto!

dilluns, 18 d’abril del 2011

El pare d'Abdul-Jabbar, el darrer Buffalo Soldier

El gran Kareem Abdul-Jabber (qui escriu aquestes ratlles es va aficionar al bàsquet gràcies a aquest enorme pivot dels Buks i dels Lakers nascut com a Lew Alcindor abans d'abraçar l'Islam) està preparant un interessant documental sobre son pare. Es deia Ferdinand Alcindor i va ser un autèntic Buffalo Soldier. El darrer. Qui eren els Buffalo Soldier? Eren unitats de l'exèrcit dels Estats Units que estaven integrades exclusivament per negres i que van arribar a lluitar a Europa contra els nazis en una de les seves darreres missions després que, afortunadament, s'eliminessin les diferències racials a la màquina de guerra més poderosa de la terra. Una unitat a la qui Bob Marley li va retre un homenatge en forma de cançó. Com es nota que tinc la carrera d'història, eh?

En Alcindor pare, amb el seu escamot de negres, va entrar al camp nazi de Buchenwald per rescatar els pobres jueus allà acorralats (de corral) per part dels dimonis del Tercer Reich. Va alliberar un nen que, avui, és el principal rabí de Tel Aviv, Meir Lau. Un Lau que no oblida com els seus ulls van veure un enorme negre que el rescatava de l'infern nazi quan només tenia vuit anys. Alcindor pare va morir amb el desig que el seu fill, màxim encistellador de la història de l'NBA, pogués volar a Israel i saludar el nen que ell va salvar.

En la seva visita a Tel Aviv, l'ex 33 dels Lakers presentarà el seu darrer treball en el món dels documentals. Es titula A les espatlles dels gegants i retrata els Harlem Rens, el primer equip de bàsquet professional integrat exclusivament per negres.

Abdul-Jabbar es va convertir a la religió de Mahoma l'any 1971 i va abandonar el nom amb el qual havia vingut al món: Lew Alcindor. Bonica història d'amor i respecte entre un musulmà i un jueu que m'emociona. Abdul-Jabbar, l'home de l'sky hook, té actualment 64 anys i em va donar una gran alegria quan, fa pocs mesos, anunciava que deixava enrere una rara leucèmia que havia amenaçat un dels més grans de la història del bàsquet. Ara, i com a homenatge pòstum, farà un documental sobre el seu pare: el darrer Buffalo Soldier.

Una foto de Serena Williams que pot ferir sensibilitats



Primer va ser aquest modelet, tipus el xiclet Boomer de la meva infància, i ara han estat aquestes imatges de la Serena Williams prenent el solet a Miami. Sento haver-te amargat les vacances de Setmana Santa. Quan aquesta noia deixi el tennis, competirà amb en Falete i en Ronaldinho per un lloc a la piscina de l'Orca Ulises a San Diego. I ella que deia en una entrevista íntima "tinc el cul i els pits grans". I panxa i cuixes, nena. I panxa!

Has vist l'anunci d'Adidas de la Copa?

Els jugadors del FC Barcelona i del Reial Madrit es repten amb pilotetes decorades i pintades amb missatges (políticament correctes) a l'estil dels marines dels EUA abans d'entrar en combat. La piloteta va de Madrid a Barcelona. L'escrit que més m'agrada? Leyenda Blanca. Ojut a Granero i a l'Espartà Arbeloa que demanen a crits un paper en alguna sèrie.

Els Mossos estrenen nova arma per a la final de Copa


M'he quedat glaçat amb els titulars que he vist, del tipus del que encapçala el post, en relació a la nova arma dels Mossos d'Esquadra. No és el meu debat jutjar si la nostra policia ha de tenir un nou armament o no i només demano que l'emprin el mínim possible i contra aquells que (sigui amb una samarreta o amb una altra) es disfressen de seguidors per delinquir.

Però fixa't on hem arribat. Titulars d'aquesta natura i tothom es queda tan panxo! En què s'han transformat les abans tradicionals i familiars celebracions a Canaletes (llegeix Cibeles, també) que, any rere any, acaben amb detinguts, baralles, càrregues policials, saquejos d'establiments, ferits, danys materials a la ciutat i l'estranger de torn (que no sap mai què passa) i que acaba amb un ell buidat i sent portada l'endemà... Quina pena, tu.

Els Mossos d'ha dotat d'unes noves llançadores de precisió, diuen que més efectives que les pilotes de goma de tota la vida, que estrenaran dimecres a Barcelona per si hi ha aldarulls en cas que els de Pep Guardiola guanyin la Copa a Mestalla. Les noves joguines, que es veu que es van inventar durant la guerra del Vietnam, s'han adaptat a l'ús policial i mai abans s'havien emprat a l'estat espanyol. Els Mossos podran xutar (perdó, disparar) des de 80 metres amb un gran percentatge de garanties d'encert i l'esvalotador que rebi l'impacte (les regles del joc diuen de coll cap avall) quedarà immobilitzat. De moment, hi ha 10 llançadores i es preveu adquirir-ne 30 més.

Esperem que un espectacle futbolístic (i aquest sí que és el meu tema) no serveixi per haver de lamentar cap ferit. Sí que celebram que, en previsió, els Mossos prohibeixin l'accés de begudes alcohòliques i objectes contundents a Canaletes i rodalies. També ens complau que treguin, hores abans, bicicletes, contenidors d'escombraries, motos, cadires i taules de les terrasses dels bars, mobiliari urbà susceptible de ser arrencat...

El que desconec és si es prohibirà fumar al centre de Barcelona :)

Les primeres gimnastes nudistes i el down less


Aquest diumenge s'estrenava el primer gimnàs de l'estat en el qual es pot fer exercici sense roba. Exercici no sexual, em refereixo :) Segons la fantàstica fotografia de Jordi Alemany, que reprodueixo, als quatre naturistes (van ser quatre) que es van presentar al novedós centre biscaí necessiten cremar moltes calories. Atrets amb l'esperança de no haver de fer més rentadores, els intrèpids nous clients van provar les instal·lacions. Jo, per la meva banda, segueixo amb el meu cos Danone: blandito, blanquito y con tropezones.

Al marge de les nocions bàsiques d'higiene, que exigeixo que es respectin, la iniciativa em planteja alguns dubtes.
1) Algunes classes de ioga o de pilates poden acabar com una bacanal romana segons les postures recomanades?
2) Com ha de quedar el culet després de mitja horeta de bici?
3) Segons quines pràctiques i segons quines mides de pits femenins hauran de compotar, per nassos, l'ús de sostenidors, oi? Curiosa combinació. Serà com un top less a la inversa. Down less? Pràctica, d'altra banda ja habitual, en algunes curses nudistes estiuenques que es fan en el meu Maresme adoptiu.
4) La mesura permetrà als responsables del gimnàs eliminar els vestidors separats a la manera tradicional. Amb l'estalvi que comportarà. Quin sentit tindria veure's a la sala de màquines en pilotetes i, en canvi, dividir-se per gènere a l'hora de vestir-se?
5) I la pregunta a la qual no vull cap mena de resposta... On es guardaran les clauetes de les taquilles mentre facin esport? Uiiii

Per què només tenim dos equips catalans a Primera?


Sempre m'ha interessat tenir una resposta coherent a aquesta pregunta. L'he feta, en nombroses ocasions, a diferents personatges entrevistats qualificats i, encara que sembli sorprenent, mai he rebut una solució. La meva reflexió és que com pot ser que altres Federacions tinguin una gran quantitat d'equips a Primera Divisió si no tenen la potència, ni la quantitat de fitxes, ni l'enorme tradició esportiva que hi ha al nostre país, ni la solera, ni la gran quantitat de futbolistes catalans que hi ha estesos per mig món. De fet, el País Valencia té quatre equips, actualment, a Primera, la Comunitat de Madrid tres (però podrien ser quatre perquè el Rayo està sempre al llindar), no parlem dels andalusos que Déu n'hi do... En canvi, a casa nostra, Barça, Espanyol, Espanyol i Barça.

Fins i tot, la meva inquietut la vaig traslladar a l'alcaldessa de Girona Anna Pagans. Vaig dir-li a la independent pel PSC que no entenia com una ciutat del potencial, la riquesa, el prestigi i l'empresariat emprenador que hi ha a la Inmortal, no tenia un equip de futbol a Primera Divisió. Sense menystenir el bàsquet, que és per on va sortir la Pagans, pensava (i segueixo creient) que Girona té prou capacitat per sostenir dos equips a l'elit. La reflexió es pot fer extensiva a Tarragona, Lleida, Sabadell que s'han limitat a tenir equips ascensors en el millor dels cassos.

Aquesta setmana he parlat amb Andreu Subies, el nou president de la FCF. I m'ha donat una resposta a la meva clàssica pregunta que m'ha satisfet. M'ha satisfet de tan òbvia i clarificadora. Crec que té molta raó. "Només tenim dos equips catalans a Primera perquè el Barça val per quatre". I m'ho raona dient que, a casa nostra, el potencial dels blaugrana és tan gran que "quan planifiquem partits, entrenaments, xerrades, conferències, reunions... tohom et pregunta si coincideix amb el partit del Barça; sigui de Copa, de Champions o de Lliga". Aquí, "l'enorme majoria dels nens, amb permís de l'Espanyol que també aglutina els seus, vol jugar al Barça". I segueix: "Fixa't que tenim equips potentíssims com L'Hospi, el Sabadell, el Badalona, la Grama... però els costa crèixer perquè el Barça és massa potent. El FC Barcelona ens ajuda en moltes coses, però és un monstre enorme dins el futbol mundial. Imagina't dins del català".

Aquí podràs seguir l'entrevista al complet. Una xerrada en la qual m'anuncia que des de la FCFC estan treballant en un "doble enfrontament de la selecció catalana" i on evidencia que "la quadribarrada ha se seguir jugant, però m'interessa més el futbol modest, el formatiu, el femení..."

Sembla que Mou inscriu els seus fills en un cole prop de Milà

Evasió o victòria. Mítica pel·lícula (que mai han fet per la TV) que podria inspirar José Mourinho. El portuguès comença a ser conscient que el seu futur no passa, la propera temporada, per Chamartín. Només en el cas de guanyar la Copa o la Champions The Special Five podria quedar-se al Reial Madrit. De fet, des de la premsa italiana ja asseguren que Mou ha inscrit els seus fills en un el·litista col·legi de Lugano (Suïssa) que és a només 37 quilòmetres d'Appiano Gentile que és el lloc en el qual entrena l'Inter. La veritat és que ja friso per escoltar la rajada del lusità quan deixi el Reial Madrit. Ja veurem com es queden els defensors cavernícoles (de la caverna) de Mou quan l'entrenador comenci a bordar. Juas, juas.

Per cert, recordo la temporada passada quan Mou deia, en el creuament de semis de Champions Barça-Inter, que els blaugrana estaven "obsessionats" amb la final de la Lliga de Campions que s'havia de disputar al Bernabéu i que això els feia menys perillosos davant el seu Inter que només tenia il·lusió. Qui és l'obsessionat ara, Mou?

Torna amb els teus neroazurri (encara que a la massa social del Barça li dolgui), amb en Moratti (que més que un president és un pare) i segueix amb el teu discurs del calendari, de jugar contra 10, de persecució... Segurament, hi ha, com a mínim, una persona que s'està descollonant a la Casa Blanca. És Jorge Valdano. A l'argentí ja li deuen haver cridat l'atenció els seus companys de despatx perquè deixi de petar-se de riure. Així no hi ha qui es concentri...

diumenge, 17 d’abril del 2011

La imatge del Madrit-Barça


Per a un servidor, aquesta és la imatge del partit. D'acord que Messi no va ser massa elegant xutant, amb tota la seva ànima, contra el públic del Bernabéu una pilota que es perdia fora de banda, però com pot tenir els pebrots Pepe de preguntar a l'argentí si està boig? Pepe, un retrat robot de carnisser de Milwaukee, apagant el foc amb benzina!
Recordem el Gran Pacificador!

Mou disfressa el Madrit d'Inter per rebre el Barça


Aviam. Intentaré ser el més objectiu possible en aquest post. Si jo fos seguidor del Reial Madrit estaria més que indignat amb Mourinho. Molt emprenyat més enllà de l'1-1. Ara, hi haurà temps, fins dimecres que hi ha la Copa, per analitzar el plantejament del portuguès i decidir si va fer bé o no presentant, davant el Barça, l'Inter vestit de blanc.

A veure, The Special Five no sap que el Madrit té un prestigi? Que no sap que (amb enorme diferència, justa o no) va ser el millor club del segle XX? Com pot el portuguès enviar un missatge al món de som un equip petit i jugarem a casa a no perdre! Com pot una institució com el Madrit saltar a la gespa dissenyant un equip en funció de com juga el rival? Els grans equips mai, mai, poden perdre la seva identitat. Com poden, després que en Florentonto hagi invertit gairebé 500 milions d'euros apostar, en el primer partit important, per Pepe de migcentre?

S'envia un missatge de debilitat que, a la llarga, qualla en els seguidors i, el més important, en els jugadors! Si jos fos del Madrit, aquest diumenge, em preguntaria moltes coses! El Madrit, mai de la vida, havia presentat una mitage tan trista, sense cap mena de personalitat i tan acoquinat. Això no estava en l'ADN de l'equip blanc. Mare de Déu. Amb (teòricament) la lliga en joc, en Mou deixa a la banqueta Özil, Adebayor, Higuaín, Kaká... Com pot enviar un missatge (disfressat d'haig de jugar amb les meves armes) de Ei, món. Som inferiors al Barça. No podem competir, en futbol, amb ells. Ni nosaltres (que som el Madrit) ni ningú del planeta Terra. M'esperava més de Mou. Sincerament.

I més xou de Mou a la roda de premsa
El tècnic del Madrid va voler defensar Karanka de la pantomima de divendres. "Si vosotros no habláis con mi segundo yo sólo debo hablar con los directores. A usted no le voy a responder porque usted no es el director de su medio y ustedes faltaron el respeto una persona como Karanka, mi segundo técnico, al marcharse"