"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dijous, 2 de setembre del 2010

Atent a les botes del Guaje


Es veu que David Villa, en la seva nova etapa com a blaugrana, ha rebut uns consells que a la caverna espanyola no han agradat massa. S'assegura, des de sectors casposos, que el FC Barcelona hauria convidat a l'asturià a no lluir la bandera espanyola que porta a les botes des de l'Eurocopa de 2008. Es veu que el Guaje, a banda de la rojigualda, porta dibuixada la bandera asturiana (és un gran defensor del bable), els noms de les seves dues filles Zaida i Olaya i la seva inicial al costat de la de la seva muller. Caram! Si que donen unes botes. I això que no deu tenir un 47 com jo! Podria posar-se "En un lugar de La Mancha de cuyo nombre no quiero acordarme, nació un ingenioso hidalgo..." Ens hi haurem de fixar. Haurem d'esperar el difícil compromís contra l'Hercules galàctic del franco-argentí David Trezeguet i del totpoderós Drenthe.

Atenció al representant de Tchité


Ojut al paio de la corbata. És el representant de Tchité i apareix a negociar amb el club de torn amb un àlbum de cromos de tota la vida sota el braç! Què gran el tiu! Volia demostrar que el seu jugador era a l'àlbum? El president tenia una bona col·lecció de cromos i havien quedat per fer un tengui-falti? Anava després al mercat de Sant Antoni a comprar algún cromo de segona mà? També es podria haver presentat amb la llista de la compra o podria haver anat a les oficines del Racing, per lligar la marxa a l'Standard de Lieja, i aprofitar per treure el gos a fer caca i pipi...
Mino Raiola: podries anar amb les obres completes d'Aristòtil a Milanello!

PS:Una abraçada, Marquetes :)

No el deixen jugar a futbol per... gai!



Déu meu! I això passa al segle XXI en un dels països més avançats del món! Estem parlant de França!

El modest Chooz ha rescindit el contracte que tenia amb Yoann Lemaire en considerar que la seva orientació sexual "fa mal a la imatge de l'entitat". Doncs a mí, senyors del Chooz m'heu caigut com el cul! El pobre xicot, que s'està pensant si portarà el cas als Tribunals, està destrossat ja que assegura que "només volia jugar".

El defensa, de 28 anys, feia 14 anys que jugava en aquest equip però durant el mes de maig de 2009, un company el va insultar greument davant les càmeres de la televisió referint-se a la seva homosexualitat de manera despectiva i grollera. Lemaire va abandonar el club de la seva vida però, aquest setembre, havia decidit seguir jugant a futbol que és el que més li agrada.El club li ho ha prohibit. Lemaire, marxa al meu club alemany!

Cañizares i Serena Williams


Serena va perdre la serenitat al US Open 2009

Sempre m'han fascinat les estranyes lesions que alguns esportistes declaren. Que si Cañizares i la famosa ampolla de colònia tot just abans del Mundial de 2002 (tu i jo sabem la veritat, oi?), Que si el Boateng alemany (no confondre amb el seu germà ghanès) es lesiona amb el carret de begudes que les hosteses duien durant un vol, que si els talls als peus de Serena Williamns durant una nit a Munic...

El cas de la tennista estunidenca m'ha fascinat. Per complicat i increïble (en el sentit de no creure-me'l per res del món) i per deixar-la fora de competició durant uns mesos. Amaguem quelcom? Resulta que era a Alemanya celebrant una festa i una ampolla de vidre es trenca. Fins aquí, correcte. La noia, que es veu que no tenia res més a fer, es passeja per sobre de la trencadissa. Fèiem un curs de faquir per correspondència? Observi's que no hes escrit faquira per no confondre'ns amb la colombiana del waka waka. Jo em pensava que era un argument per no anar al torneig de l'US Open en el qual, ara fa tot just un any, Serena va amenaçar de mort una jutgessa.

Però es veu que la presumpta lesió va per llarg. Quan recorda la nit de Munic, Serena diu que "va notar dolor" però que "va seguir caminant" per sobre dels vidres. Ja! "Aleshores, al meu representant li va caure el mòbil i vam veure una gran taca de sang". El més normal no és mirar al terra immediatament després de notar la fiblada de dolor? Per què vam seguir xino xano sobre els vidres? L'ampolla deuria tenir unes dimensions absolutament desproporcionades!

Anem a l'hospital i ens posen "sis punts al peu dret tant a sota com al damunt i sis a la planta del peu esquerre". Ha de fer un mal de mil dimonis oi? Doncs no. T'equivoques. Al dia següent juga un partit a Brussel·les contra Kim Clijsters i cinc dies després apareix retratada amb la seva nova casa de Los Ángeles amb uns talons de vertígen! Noies que em llegiu, és possible dur talons altíssims amb 18 punts als peus? Algú ho entén? Com a brillant final, coma colorín colorado, resulta que ens hem operat per evitar que el dit gros del peu dret ens quedes flonjo i com mort per la resta de la vida. Buf. I això que nosaltres estavem més que satisfets amb la Busisolution de la planxa!

Antonio Bueno: nous detalls de la seva caiguda fatal d'un 3er pis


Des del dia del fatal accident del pivot madrileny Antonio Bueno (caiguda d'un tercer pis amb múltiples fractures i adéu a la seva carrera esportiva) que hi ha coses que no em queden gens clares. Òbviament, no es tracta de cercar el morbo sinó de mirar d'escatir les causes que fan que un jugador d'elit sigui capaç de caure per una finestra d'una cuina (acostumen a ser petitones, oi?) d'un pis de Vallecas, normal i corrent, tenint en compte les seves dimensions antropomètriques. 2.10 m i 120 kg. Penso que el silenci al voltant del cas no fa res més que alimentar les especulacions.

Bueno s'està recuperant. I això és el més important. No tornarà a jugar a bàsquet (com m'agradaria equivocar-me) però sembla que el cas no està gens clar. La mare, que segons sembla havia sopat al pis del jugador hores abans del tètric desenllaç, havia escrit a la secció 'Madrid' d'El Mundo en la qual denunciava que no li deixaven veure el seu fill a la UCI i, deixava caure, que l'ex de la Penya havia ordenat que no entrés a la habitació sota cap concepte i que li havia retirat els poders notarials que li havia atorgat en el passat..

A partir d'aquí, la situació es complica. Es veu que Antonio havia viscut amb sa mare i el seu germà, testimonis directes asseguren que se'ls estimava amb bogeria, des dels set anys quan son pare va esfumar-se. Ella es va buscar la vida per tirar endavant i alimentar els seus dos fills treballant del que sorgís: des de netejar escales a fregar vidres. Resulta, però que dos anys abans de l'accident, va tornar el desaparegut pare a la vida del pivot i la relació amb la mare es va refredar.


Sempre segons la mare, l'Antonio li hauria confiat (no és estrany que, si ja gairebé no es parlaven, li fes aquestes confessions) que tenia "pensaments estranys" i que "veia els morts quan anava al Més Enllà". Please, no fer bromes amb el nen del Sexto Sentido, que la cosa és seriosa! La mare està convençuda que el seu fill havia estat captat per una presumpta secta que li estava rentant el cervell. Ella hi posa noms i cognoms. Per acabar-ho d'adobar, admet que l'ex de la Penya havia tingut rars transtorns psiquiàtrics abans de l'accident. Bueno, recupera't i buida el pap. Volem saber! I més, si hi ha responsabilitats penals que s'haurien d'escartir.

dimecres, 1 de setembre del 2010

El coneixes?


El coneixes? Vinga, fixa't-hi bé? Què? No? És Thierry Henry disfressat d'aquesta manera per anunciar un partit dels seus Red Bulls i un concert. Al més pur estil Kiss, oi? Ibra promocionarà el proper partit del Milan vestit d'enxaneta?

No es talla el cabells en una dècada i se'ls assegura per un milió de $


Els pobres mortals (com tu i jo) ens assegurem la casa i el cotxe, les estrelles s'asseguren el cul (com Jlo) o els pits o els polzes (Fernando Alonso) o les mans com Iker Casillas. Però el que no havia escoltat fins ara és que ningú s'assegurés les grenyes. Quina enveja... jo que no tinc un pèl al cap!

El defensa Troy Polamalu (imatge d'un xampú anticaspa) no es talla els cabells des de l'any 2000. Ha passat una dècada i el jugador dels Pittsburgh Steelers lluiex sota el casc del seu equip una cabellera de més d'un metre de llargada. Ara, s'ha fet una assegurança per un milió de dòlars, tot i que no s'ha revelat quins danys ha de patir la pelambrera. Tot i que nascut a Califòrnia, Polamalu té orígens samoans, dels quals se'n sent ben orgullós) i el cabell llarg és símbol de virilitat en aquesta cultura (vaja, que jo seria un marieta autèntic). La cabellera l'hi ha ocasionat més d'un problema al pobre Polamalu, ja que no es considera falta que t'estirin dels pèls per placar-te tot i que sí que ho és que et segueixin agafant un cop ets a terra.

Troy Polamalu és un dels millors defenses de la lliga i, al contrari que els seus companys de l'NFL, és un paio extremadament familiar, cristià ortodox, a qui li agrada resar i visitar temples a Grècia o Turquia quan les seves obligacions esportives li ho permeten. L'única debilitat? el menjar mexicà.

Collons, si la meva dona es tira una hora i una mica més en arreglar-se, quina paciència ha de tenir la muller del Polamalu!


dimarts, 31 d’agost del 2010

Atac d'ansietat del debutant Kiko Femenía

El Seitó Esteban fa debutar a Primera Kiko Femenía, la jove promesa de 19 anys de l'Hèrcules. Primer partit de lliga contra l'Athlètic Club, tres passades errades i... atac d'ansietat.

Adéu, Laurent!


Laurent Fignon va ser el primer gran ciclista mediàtic modern en un moment en el qual aquest adjectiu no es feia servir amb l'alegria d'avui. Recordaré sempre les evolucions d'un ciclista que, aquest dilluns, ha perdut l'esprint més important de la seva vida. Disputava una llarguíssima etapa contra un càncer a les vies digestives que ha acabat per derrotar-lo als 50 anys. Avui mateix, no sé en quin diari, llegia unes declaracions en les quals Fignon anunciava que se li acabaven les forces. A les 12:31, el parisenc deixava de respirar a l'hospital Pitié-Salpêtrière de la capital gala.

El bicampió del Tour (1983,1984) i del Giro (1989), geniüt, malcarat, sacrificat i lluitador, ha mort. Neix el mite. Sempre ens quedaran a les retines les imatges de les seves ascencions als ports d'alta muntanya, les seves ulleretes, la seva cua de cavall, la seva calvorota frontal, la seva lluita amb Perico Delgado i la seva escopinada a la càmara. No era un escalador... però pujava com ningú, no era especialista contra el crono però ningú li anava al darrere en les contrarellotges, no destacava en res però era el millor en tots els terrenys. El ciclista rebel i total, en direm a partir d'ara. Fins el darrer instant ha estat al peu del canó, treient forces d'on no n'hi havien, per comentar, aquest juliol, el seu darrer Tour des del lloc de periodista de France 2.

La seva vida no van ser flors i violes. Amant d'un dels esports més durs que hi havia (i més desprestigiat avui) Fignon va admetre que no s'havia escapolit a la temptació del dopatge prenent còctels d'amfetamines i cortisones per millorar el seu rendiment sobre l'asfalt. Atacant pur, sempre combatiu, Fignon es va inclinar per aquestes substàncies prohibides que augmenten l'agressivitat. Curiosament, mai va prendre EPO que estimula la resistència. Els metges, però, mai han relacionat aquests productes amb el càncer que se l'ha endut.

Incorformista que presumia de no haver-se agenollat mai davant de res, es va revelar contra un cos que li presentava un complicadíssim càncer de pàncrees. L'any 2009 va escriure un llibre 'Quan érem joves i rebels' en el qual acabava escrivint: "He estat només un home que ha fet tot el possible per obrir-se camí cap a la dignitat i l'emancipació. En definitiva, ser un home". Ens quedem amb això, oi?

Fonsi Nieto dóna un ensurt... de mort


Afortunadament, la història ha acabat bé però hem estat a punt de lamentar la mort del pilot Fonsi Nieto. Més famós per ser el nebot de qui és o per les seves parelles que no pas per les seves habilitats al damunt d'una moto, el pilot espanyol va estar, aquest cap de setmana, 40 llarguíssims segons amb un peu a l'altre barri. Durant el Gran Premi d'Indianàpolis, el pilot espanyol es va destrossar el seu peu esquerre amb una doble fractura. Va ser operat de les lesions al Methodist Hospital de la ciutat estatunidenca i tot semblava seguir el curs normal.

Al cap de poca estona, Fonsi Nieto va començar a notar forts dolors i es va comprovar que el rec sanguni no era l'adequat. Una doctora li va administrar una doble dosis de calmants que va provocar una greu reacció en el pilot. Va perdre el coneixement, va patir una greu aturada cardiorespiratòria que va fer patir per la seva vida. Ràpidament, va tornar a ingressar en el quiròfan del qual n'havia sortit només feia una estona i els metges van aconseguir estabilitzar-lo. Els doctors van arribar a pensar el pitjor. 30 especialistes de l'equip de reanimació del centre sanitari van treballar per remuntar les constants del pilot de Moto2.

Però aquí no s'acaba el periple del madrileny. La doble operació del seu peu esquerre es va complicar un altre cop i va haver de tornar a entrar a la sala d'operacions per esmenar la intervenció inicial. Això ho veus en un capítol d'A cor obert i no t'ho creus. Oi?

dilluns, 30 d’agost del 2010

Notícia: Mascherano no era del Barça de petit!


Aquest dilluns al migdia, Mascherano havia de ser presentat com a nou jugador del FC Barcelona al vespre, em preguntava si podria anar fent la crònica de l'acte (que feina feta no té destorb) i després comparar-ho amb el que diria l'ex del Liverpool tot publicant un post comparant les dues versions. Que si és un somni fet realitat, que si vinc al millor club del món, que si sóc del Barça des de petit... Només una cosa m'ha frenat: Javier Mascherano és argentí i ja se sap que tots parlen com a psicòlegs. De fet, diuen que un argentí és capaç de trobar dos problemes a una solució!

Ara, seriosament. M'ha agradat el gest de sinceritat de Mascherano. Ha admès que no era del Barça des de petit, sinó que la seva voluntat de venir el Barça s'ha anat enfortint a mida que el club català s'ha convertit (ara de debó) en el millor club del món. Un exercici de sinceritat que l'honoro i que, de veritat, li agraeixo. Stop de Press (Pareu màquines). Ja n'hi ha prou de tanta hipocresia. La seva amistat amb Messi (de fet, ja busca casa al costat del 10 blaugrana a Castelldefels) ha estat cabdal a l'hora de renunciar a un 20% del seu sou per vestir el 14 de Thierry Henry. Un dorsal triat sense cap mena de superstició i que ha escollit perquè és el número que porta a l'albiceleste i era el que més li agradava dels que estaven lliures.

Mascherano, que tindrà una clàusula de 90 milions, ha demostrat un bon coneixement del seu equip. N'ha celebrat la política amb Unicef, el gran paper que s'està fent amb el planter, el fet d'haver-ho guanyat tot, que Guardiola havia estat un dels seus ídols i que serà un plaer jugar al costat de Xavi i Iniesta.

El Jefecito ha assegurat que sap que s'haurà de guanyar un lloc i que seria "un necio" si aterrava pensant que ho jugaria tot. "Al mig del camp del Barça hi juguen tres campions del món", ha recordat. Per cert, amb certa habilitat ha fintat les gilipreguntes de la caverna encaminades a caçar-li un titular polèmic a les primeres de canvi. No ha entrat a valorar el Madrid, no ha fet judicis entre la Liga i la Premier, ni ha perdut el temps en comparar CR7 amb Messi. Benvingut, Masche.

Et presento el porter més golejador de la història


Quan un pensa en un porter que marca gols, el cervell recorda el guaraní José Luis Chilavert i, després, el colombià René Higuita. Però el porter que ha aconseguit més gols oficials en la història del futbol és el brasiler Rogerio Ceni que defensa la xarxa del Sao Paulo. En porta anotats 90, 34 més que el paraguaià i 38 més que l'escorpí. Acostuma a tirar els tirs lliures directes del seu equip amb la seva cama dreta i alguna pena màxima. Als seus 37 anys, porta anotats cinc gols en el brasileirao. Al marge de la seva capacitat golejadora, Ceni té un impressionant joc de peus que li ha comportant no pocs problemes a la gespa quan dribla (i humilia) el davanter que li vol prendre la pilota. El darrer gol, aquest cap de setmana contra el Flu de Deco.

Àlex Santaló torna de vacances en plena forma

Un cop més, enorme el dibuixant-humorista.

Filiprim?


Ja em diràs què en penses i si filo molt prim. Però em va molestar especialment la celebració de l'espanyolista Osvaldo dels seus dos gols, diumenge, contra el Getafe. No una, sinó dues vegades, va metrallar i disparar (figuradament) contra el públic. Em sembla un gest molt poc elegant, infantil (que ja tenim una edat, noi) i que incita a la violència gratuïta. No té cap mena de sentit. Cal recordar que és un gest que serveix per acabar amb la vida de molta gent (sovint innocent). Opino que no s'hauria d'emprar mai, i molt menys, per a una celebració. O és que es permet que se celebri un gol alçant la mà al més pur estil feixista. Si la FIFA és especialista en sancionar xorrades (per exemple, un jugador que celebra un gol amb la samarreta a les mans) no creus que hauria d'actuar? I que consti que el post no és contra Osvaldo, sinó contra tots aquells futbolistes que fan aquesta mena de celebracions. Serà que no hi ha maneres d'expressar l'alegria...

Ja sé què vull ser quan sigui gran! :)


Tota la vida volent ser periodista (preferentment esportiu) i, aquest dilluns, he vist com n'he estat d'equivocat tots aquest anys. Ha caigut a les meves mans un estudi fet per científics anglesos que m'ha obert els ulls. Resulta que aquests paios porten mesos intentant trobar el millor sostenidor esportiu de la història. Enviaré el CV per esbrinar si hi ha alguna vacant a l'equip! :)

Resulta que a la Universitat de Portsmouth (Anglaterra) s'han passat l'estona veient com corrien dones amb sostenidors i sense. Amb uns sensors analitzaven el moviment dels pits i, per dissimular, deien que també controlaven la força amb la qual trepitjaven les noies contra el sòl.

Els científics han arribat a la conclusió que les noies sense sostenidors tendien a trepitjar més fort i pressionar amb la part interior del peu. Ein? Veus com encara n'haig d'aprendre molt de les dones...

Però el més divertit del cas, és que la conclusió a la que han arribat, després de veure milers de dones donant saltirons, és que és millor fer esport amb sostenidors i, sobretot, en aquelles que tenen una gran davantera (no confondre amb Messi-Villa-Pedro). Què gran! Quants diners hauran invertit en la recerca? Al final no caldrà que em recicli científic (o estudiós) de pits perquè els podria haver contestat això si m'haguéssin trucat abans! Mecachís!

Però és que, a més, tenen la barra d'argumentar-ho. Com si les dones que em llegiu fossiu tontes. Atenció. Si el pit no està ben subjectat, hi ha un moviment que pot acabar provocant lesions a l'hora de fer esforços ja que "l'exercici físic pot ser més difícil i perjudicial".

Però, ojut, que no ho sabíem tot. Aquí si que m'han atrapat! Es veu que, gràcies als sensors, es veu que els pits no només van amunt i avall (tipus Sabrina, per entendre'ns) o de banda a banda, sinó que fan altres moviments. Ein? Quins altres moviments? Caram. Potser l'estudi serà més interessant del que em pensava i encara aprendre'm alguna cosa de profit.

Després de recordar, amb saviesa, que les dones amb pits grans tenen més problemes que les altres per trobar uns sostenidors adequats, l'estudi avança. Llegi'm amb atenció. Es veu que els sostenidors amb arets redueixen els moviments verticals (els que ens fan dir sí als homes sense voler per culpa de seguir amb la vista aquell bé de Déu) però són incòmodes. En canvi, els reductors subjecten més embolcallant el pit. Es veu, segons aquests paios que ja són els meus herois, que el millor seria una combinació dels dos models.

I és que els responsables recomanen a les dones que volen fer esport i que vagin a una botiga a comprar uns bons sostenidors que els provin donant saltirons davant el mirall del provador! El consell? Que subjecti però que no oprimeixi.

Per cert, al mercat hi ha una gran varietat de sostenidors: N'hi ha que incorporen pulsòmetres, n'hi ha que són ionitzats, n'hi ha amb GPS (si et perds sempre et pots mirar les tetes) i n'hi ha amb vitamina E i aloe vera, que està molt de moda. Conclusió dels meus herois: encara no s'ha descobert el sostenidor perfecte per fer esport. MMMM se m'obre un camp d'investigació.

PS: en el segon enllaç hi ha un document amb les conclusions que et pots baixar.

diumenge, 29 d’agost del 2010

Ensaïmada amarga en una lliga a l'escocesa


Aouate ha estat un mur

Sí. Tot el que vulguis. Que si estem al primer partit, que si ara la lliga s'atura, que si és molt d'hora, que si els experts diuen que fins a la sisena jornada no es pot calibrar l'abast real d'un equip...

Però, la realitat és que en una lliga a l'escocesa com la que es presenta (un claríssim cara a cara entre el FC Barcelona i el Reial Madrid) dos punts són un món. Sí. Ja a la primera jornada i a aquestes alçades. Florentonto ho pot comprar tot, menys el temps. I després de l'empat a zero del Reial Madrit a Son Moix i el claríssim triomf del Barça a Santander és més que evident que el que necessita O Merenguinho és temps. Els blancs no han tingut ritme, encara no saben a què juguen i han patit veure massa cares noves. A dalt, igual que la temporada passada: CR7 llançant tot el que s'acosta a les seves immediacions i un enorme Higuaín suant sang pel bé de l'equip. L'ensaïmada se'ls ha posat malament.

Dos punts, a aquestes alçades, ja són un món. El Barça de Guardiola ha enviat un missatge claríssim. Juguem abans, ens importa molt poc el que farà el Madrit després, ens coneixem, estem orquestrats i perdrem molts pocs punts aquesta temporada. El Reial Madrit ha d'anar a més. És evident i ho sap tothom. Però els dos punts que han volat de Son Moix poden ser una rèmora important.

Després de veure el Mallorca-Reial Madrit crec que Canalillo i Un pasito p'alante Di Maria no tenen, avui, lloc en aquest equip, que Fernando Carvalho està amb la llengua fora i que el puteru de Benzema no té remei. En canvi, Lass ha intentat ser l'Essien amb el qual somia O Merenginho (i se n'ha sortit força bé) i Khadira ha estat un bon reforç sortint des de la banqueta, tot i que s'ha beneficiat del cansament del Mallorca. Özil ho ha provat però ha vist com ja se'n duia alguna esbroncada de CR7. Benvingut al meu vestidor, xaval!

També s'ha de dir que el Mallorca de Michael Laudrup ha estat un equip molt incòmode per a un Reial Madrit massa verd. Han estat molt organitzats, han gaudit de poques ocasions de gol però el seu porter, Aouate ha estat fantàstic, sobretot en el darrer terç de matx quan els illencs ja estaven esventrats.

El Barça sentencia en el 2'


Foto: fcbarcelona.cat/Miguel Ruiz

Ha estat d'allò més còmode el debut del FC Barcelona (0-3) que, un cop més, arrenca la temporada defensant el títol de lliga. Avui s'ha passejat contra el Racing de Miguel Ángel Portugal que, en la prèvia, assegurava que volia complicar-li les coses al Barça el màxim possible. Doncs no ha tingut temps ni d'asseure's a la banqueta del Sardinero el tècnic local que Messi ja feia el 0-1 en el minut dos. Fixa't en el titular. Faltaven 88' per jugar però ja donava la sensació d'estar tot dat i beneït. El cop anímic ha estat tan gran pel Racing que els seus homes han quedat desorientats i desamparats. Els de Guardiola juguen de memòria, amb els ulls clucs i han demostrat que no s'han atipat d'èxit i que encara tenen fam. La millor notícia, és que el Guaje Villa sembla que hagi jugat amb el Barça tota la vida.

Els tres de dalt a la primera meitat han estat Villa (esquerra), Messi (davanter centre baixant a donar superioritat a la línia de creació) i Iniesta per la dreta. El manxec, que ha estat ovacionat quan ha estat substituït, ha fet el 0-2 amb una semivaselina des de 30 metres que només pot intentar un home en estat de gràcia mental. El FC Barcelona, conscient que és en aquests camps on es guanya la lliga, ha volgut ser fidel al guió i els seus homes han pressionat sense donar la pilota per perduda. Un cop més, sense menysprear el rival malgrat l'enorme diferència entre els uns i els altres.

Malgrat que l'àrbitre ha intentat col·laborar en l'espectacle assenyalant penal per una inexistent falta de Maxwell dins de la gran, Valdés ha estat més que encertat desviant, a mà canviada, la pena màxima excutada per Tchité i els blaugrana ho han celebrat com un gol més.

A la represa, Xavi s'ha quedat a la banqueta (per unes molèsties en el tendó d'Aquil·les del peu esquerre) i Iniesta ha baixat a la sala de màquines deixant l'ala dreta per a Pedro. Villa, d'enorme cop de cap, ha fet el tercer demostrant que s'entén a la perfecció amb Messi. A mitjans de la segona meitat, ha baixat el rendiment físic del Barça que ha aixecat el peu de l'accelerador conscient que la temporada serà molt llarga. Tot i això, el Racing no m'ha desagradat però els santanderins saben que juguen una altra lliga.

Maxwell ha estat sobri, Abidal, que no ha tingut massa feina, demostra que es va adaptant a la posició de central (Puyol no ha jugat per unes molèsties que s'ha fet durant l'escalfament), Sergi Busquets i Keita han estat uns autèntics pulmons i Dani Alves encara no ha agafat la millor forma. Piqué ha estat una assegurança tot i que ha estat un xic més contundent del que és habitual. Simplement, ha comès les típiques entrades de pretemporada en les quals encara no s'ha pres la mesura.

Coneix el club de futbol més atípic del món


La foto no està trucada. És el president Corny Littman (declarat obertament homosexual) retratat al costat d'un membre del seu equip. Concretament, el del porter. T'imagines Rosell i Messi així?

Em declaro seguidor del modest Sant Pauli (el segon equip de la portuària Hamburg, per entendre'ns) que juga a la Bundesliga alemanya. De moment, porta un partit guanyat i un d'empatat, en el que portem de competició, però aquesta no és la notícia. El Sant Pauli és el primer equip d'Alemanya que va prohibir els símbols feixistes i nazis al seu estadi, en els seus estatuts es declaren antisexistes, progressistes i antiracistes i la seva parròquia està formada per punks, okupes, anarquistes, gent d'esquerres, estudiants, indigents, immigrants (amb papers o sense) estibadors del moll, prostitutes... El que no entenc és el seu agermanament amb el catòlic Celtic de Glasgow que comporta que molts seguidors dels Pirates es traslladin per l'Europa continental per seguir i donar suport en els partits europeus dels verd-i-blancs.

Enceten la segona temporada seguida a la Bundesliga i ho fan sota les banderes del 'Che' Guevara i la del crani amb les dues tíbies creuades. El públic respón i de la mitjana de 1.600 espectadors s'ha passat a més de 25.000. Dels diners que deixen a les arques del club, una bona part es destinen a fer arribar aigua potable a païssos subdesenvolupats. Avui, són dels equips amb més públic a Alemanya, han rebutjat publicitat al seu terreny de joc quan consideren que es denigra la imatge de la dona i els jugadors salten al terreny de joc al ritme del Hells Bells de AC/DC, i després de cada gol del St. Pauli, sona la Song 2 de Blur.

El club és conegut com la Casa de Putes de la Lliga (tal i com s'encarreguen de proclamar els seus seguidors que es calculen en uns 11 milions). Els seus colors són el blanc i el marró (poc habituals) i destaca per una gran presència de seguidores en el seu camp, de fet, és l'entitat esportiva d'elit que més sòcies té a Alemanya. A Valladolid hi ha una penya del Sant Pauli que prepara un viatge a Hamburg per enguany per celebrar el centenari del club portuari.

Fidels al seu estil, van repartir més de 20.000 condons entre els seguidros quan els Pirates del Nord van ascendir a la Bundesliga.

Saps on és el teu cordó umbilical?


Si fem aquesta pregunta als nen@s de tres o quatre anys, segurament ens diran que els papas l'han guardat en tal o qual clínica de Suïssa o Alemanya per allò de les cèl·lules mare (on són les cèl·lules pare?). Però la gent de la nostra edat no tenim ni la més remota idea d'on és el nostre cordó umbilical.

No és el cas de Maicon. El lateral de l'Inter sap que el seu és enterrat al mig del camp del Novo Hamburgo (ciutat brasilera de Rio Grande do Sul en la qual va néixer) ja que el seu pare, que jugava en aquest modest equip, estava convençut que el seu fill triomfaria en el futbol. Per tant, ja va fer una mena d'ofrena als déus del futbol.

Però Maicon és una mina d'anècdotes. Es diu Maicon Douglas per un error del funcionari del registre civil brasiler ja que, en veritat, el nom que li volien posar els seus pares era el de Michael Douglas que era l'actor favorit de sa mare. De fet, el seu germà bessó es diu Marlon Brando.

A més, el totpoderós jugador interista té un greu problema amb la cervesa. En consumeix en tanta quantitat que, fins i tot, O Merenguinho controlava les ampolles que li deixava pujar a l'habitació de la concentració a condició que no en consumís més que les que ell tolerava.

Maicon, un autèntic pura raça, va perdre un germà atropellat per un cotxe. Anys després, ell també va estar a punt de ser envestit per un automòbil que li va causar un trauma cerebral que li va trigar a desaparèixer. Va estar mesos negant-se a caminar i anava sempre als braços del seus pares, negant-se a posar un peu a terra. Com a conseqüències de l'ensurt, la mare va perdre un altre bebè que esperava.

El defensa va ser rebutjat pel Gremio perquè deien que no valia pel seu físic escanyolit i li van posar el malnom de Pinguinho que es dóna al Brasil a una persona poc dotada físicament. El seu pare, el va fer jugar de lateral ja que era conscient que el seu fill no tenia massa habilitats i considerava que aquesta era la millor posició per a Maicon ja que sempre veuria venir la pilota de cara. Ha plogut molt des d'aleshores. Et deixo amb el millor gol del brasiler aconseguit en el Preolímpic de 2004 davant el Paraguai, amb permís del que va marcar a Sud-àfrica contra Corea del Nord.



Diuen que quan jugava al Mònaco (Mónegue segons Vilaweb), el president de l'Inter, Giacinto Facchetti, va preguntar pel lateral brasiler al tècnic del conjunt del Principat. "És un cavall pura raça", va contestar l'entrenador Francho Guindolin "que s'ha de domesticar". Només se li han d'ensenyar un parell de coses i fer-li entendre què es defensar. Avui, amb un físic semblant al d'un velocista dels 100 metres, és segurament un dels millors defenses del món. Seguint l'estela de grans laterals brasiler com Carlos Alberto, Roberto Carlos, Cafú o Dani Alves.

Maicon Douglas segueix estretament relacionat amb el seu pare. "És un torracollons -diu- no hi ha dia que no em truqui per comentar el partit que he fet".

Mitrofán


Fa uns anyets, el ciutadà Joan Carles I va decidir aturar la seva intensa i important tasca per anar a caçar a Rússia. Li van emborratxar (amb vodka i mel) un ós domesticat que els qui el van criar des de petit el van batejar com a Mitrofán, li van plantificar al davant el plantígrad i el gran estadista el va liquidar. Segurament, el Borbó ja havia venut la pell de l'ós abans de caçar-lo. S'havia assegurat el tret a sang freda i blava. En canvi, la caverna mediàtica espanyola no n'ha après del seu estimat ciutadà. Tota la comèdia de l'ÑBA, de si complir a Turquia amb els tràmits del Mundial de Bàsquet fins arribar a la final amb els Estats Units... juas, juas

El seleccionador estatal, Sergio Scariolo, hauria d'haver emborratxat el gall francès. La selecció gala, amb més absències que presències, va donar una lliçó d'humilitat als virtuals campions del món, segons la caverna. Resulta que els francesos van baixar el cul, van treballar, van defensar (quan ho fan els altres és joc soterrat, és violar el reglament, és no respectar l'actual campiona del món, és ser violent; quan ho fa la selecció estatal és noblesa, raça i hombría) i van desterotar els espanyols que no van ni assolir els 30 punts a la mitja part i no van arribar ni al 50% en els tirs lliures! Si fins i tot el desastrós Gelabal va ser el millor home dels francesos!

Ràpidament, la caverna ha recordat la derrota del Barça B de Del Bosque contra Suïssa en el primer partit del Mundial de Sud-àfrica que acabarien embutxacant-se els jugadors del club català i quatre amics més. Comencem bé. Resulta que s'ha d'apel·lar a l'èpica, que s'ha de recordar els temps de la Fúria quan, només 24 hores abans, es parlava de talent natural. Juas, juas i recontrajuas!

Ciao Ibra: Hem tornat a enganyar el Milan!


Al botifarró d'Adriano Galliani li hauríem de fer un monument. Com el Milan no té president (el propietari segueix sent el progressista Silvio Berlusconi), el gordinfló va enduent-se la morralla de Can Barça actuant com a màxima autoritat i inasequible al desaliento. Ha estat, però, un pèssim negoci econòmic però altament satisfactori a l'hora de gestionar un vestidor. Diuen que la revenja es menja freda i el FC Barcelona no ha perdonat l'ensarronada que ens van fer els rossoneri l'any 2001 quan ens van encolomar Francesco Coco, aquella mena de lateral que va ser el terror de les nits barcelonines i que ha acabat intentant ser actor i participant en les illes dels famosos italianes.

Doncs bé. El Barça va decidir tornar la jugada Coco als llombards. Com? Va exprimir Ronaldinho (el millor jugador de la història del Barça quan va estar bé) i quan el brasiler ja no sabia ni com se deia, ebri d'exit i de quelcom més, va aterrar el jet privat de Galliani per endur-se'l a San Siro. El negoci va ser rodó. Els blaugrana van treure 25 milions (més o menys els mateixos que va pagar pel Gaucho) havent tret tot el suc del genial jugador. Abans de devaluar-se del tot, el Barça va aconseguir un negoci excel·lent.

Un altre cop ha aterrat el jet privat de Galliani a Barcelona. Un cop més, el botifarró ha vingut en auxili del Barça! Marxa amb Ibra i el club català respira. Guardiola s'ha tret un autèntic càncer del vestidor (l'enveja del suec de Messi era per fer-ne una pel·lícula). El teòric davanter jugarà cedit la primera temporada al Milan i els llombards el compraran per a les tres següents fent-se càrrec de la fitxa del jugador que és de 12 milions d'euros. Buf! Ens hem tret un mort del damunt (i consti que ja ho vaig dir en la presentació del suec. 75.000 persones es van aplegar al Camp Nou i jo pensava: mira 75.000 equivocats). Malgrat tot, econòmicament, l'operació ha estat nefasta (un altre èxit Rosell). Res dels 40 milions que es deia des de Can Barça. El suec marxa per 24 i, fa un any, el Barça en va pagar una quantitat indecent més Eto'o!!!!!



Ibra marxa rajant: "Guardiola em té por?"

Zlatan Ibrahimovic, a més, marxa rajant. Que si Guardiola és un filòsof i no un entrenador, que si em té por, que si quan ell entrava en una habitació el de Santpedor en fugia, que si només havien parlat dues vegades en mig any, que si t'imito en els entrenaments quan el profe no mira, que si el meu somni ha estat fet miques per culpa de Guardiola, que si marxo al Milan que aquest sí que és un club gran i no com el Barça... Va fan culo, ragazzo!

El Barça s'ha convertit pel Milan el que l'Arsenal és per a nosaltres. L'alsacià Arsene Wenger només ha fet que vendre'ns escorrialles i nosaltres hem picat. Wenger no deixa marxar ningú a qui hagi tret tot el suc i el Barça ha trigat a entendre-ho. Ens hem hagut de menjar Overmars, Petits, Hlebs, Henrys...

Saps per què Ron-Ron ha dut el 37 a l'esquena?


L'estrafolari jugador dels Lakers, Ron Artest, ha anat canviant de dorsal al llarg de la seva vida. Enguany, recupera el 15 que és el que va dur en els primers anys després d'haver portat els números de Michael Jordan i Dennis Rodman com a homenatge. Ron-Ron abandona el 37 de la temporada passada amb el qual va guanyar l'anell. Sabies per què el va escollir? Per no oblidar Michael Jackson, el rei del pop. El seu Thirller va ser número u 37 setmanes seguides als Estats Units. Geni i figura.