"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 8 de maig de 2010

Una Lliga de foto-finish

"L'esport no sempre és just però acaba posant cadascú en el seu lloc". Permeteu-me la llicència de citar-me a mi mateix; però és el que em dicta el cap en el moment d'escriure aquestes ratlles tot just acabats el Sevilla-FC Barcelona (2-3) i el Reial Madrid-Athlètic Club (5-1) de dissabte. Els de Guardiola, que han acabat demanant l'hora després de veure com els andalusos els clavaven dos gols jugant amb deu homes, depenen d'ells mateixos però no es poden refiar d'un Reial Madrid que està quallant una segona volta sensacional. Tan espectacular que obligaran els blaugrana a proclamar-se campions amb 99 punts!

Qui ho diu que el futbol és avorrit? Jo no recordo una Lliga tan disputada. Dos equips que, amb estils, filosofies i conceptes radicalment oposats, estan batent els seus propis registres golejadors. Coses de la vida, Barça i Madrid (que li treuen al tercer -el València- 28 i 27 punts, respectivament) es jugaran les garrofes la darrera jornada contra dos equips en la mateixa situació desesperada i dramàtica. El Barça rebrà al Camp Nou a un Valladolid (16è) amb 36 punts i que mirarà d'esgarrepar alguna cosa del coliseu blaugrana. Més morbo? al Valladolid l'entrena un tal Javier Clemente que no és precisament un amic del madridisme. De tota manera, el de Barakaldo anirà a per totes, doncs els castellans no tenen, ni de bon tros, assegurada la permanència. Com ells, hi ha tres equips més en la mateixa situació angoixant. A banda dels de Pucela, el Màlaga, que rebrà a la Rosaleda el Reial Madrid, també ha aconseguit la mateixa puntuació que els castellans. Tenerife i Racing (que ara ocupen places de descens directe) també s'han sumat al grup dels 36 punts.

Veuem qui acaba enduent-se la LLiga. El Reial Madrid no afluixa i s'està especialitzant en fer unes segones voltes de campionat excel·lents (cal recordar l'esprint final de la temporada passada dels blancs sota les ordres de Juande?). El Barça, però, guanyant contra el Sevilla ha donat un pas de gegant que li permet restar a 90 minuts de la segona Lliga consecutiva. Una lliga que tindrà un enorme mèrit tenint en compte els 300 milions d'euros invertits pel Ser Superior per mirar d'anul·lar i neutralitzar un grup d'amics que no defalleixen malgrat l'impuls dels mercenaris blancs. Els de Pellegrini, picats en el seu amor propi, s'esforçaven per soterrar el concepte 'galàctic' i poden acabar convertint-se en la riota del món si es queden amb un pam de nas.

Dos estils, dues filosofies: L'amor per la pilota contra el contracop, la humilitat per davant de la prepotència, el treball abans que la improvització, el grup per sobre de les individualitats, Messi contra CR9, pedrera per davant del talonari, sacrifici contra autocomplaença, antiherois enfrontats a guaperes, seny imposant-se a la rauxa, nòvies de tota la vida vs models despampanants i sarascarboneros.

Dos projectes. Un títol. Un s'emportarà la glòria i el reconeixement de mig món. L'altre, es quedarà... en blanc.

divendres, 7 de maig de 2010

El Chichi-Barça fregaria els play-offs de l'NBA

El FC Barcelona ha aconseguit classificar-se per a la Final de l'Eurolliga (I feel devotion) amb més problemes dels previstos davant un CSKA que no li ha perdut mai la cara al partit (64-54). Els blaugrana han anul·lat l'ós rus després d'un primer quart amb molts nervis i jugant, molta estona, per darrera en el marcador. Fet al qual els catalans no hi estan massa acostumats perquè pràcticament mai es veuen en aquesta situació. Però el més important és que han sabut treure les urpes, serrar les dents, baixar el cul i mossegar en els moments més complicats. Ningú havia dit que fos fàcil i no ho ha estat. Ja ho sabíem. Ara queda només un partit per aixecar el màxim premi continental i, ja se sap, en una finalíssima pot passar qualsevol cosa.

És per això que trio aquest moment per donar les gràcies als jugadors, al cos tècnic, a un Xavi Pascual capaç de gestionar la millor plantilla d'Europa i, sobretot, al gran Chichi Creus. No em canso de lloar la tasca d'aquest petit gran home. Enorme com a jugador (va guanyar una Lliga amb el Manresa tot solet i encara seria capaç de seguir jugant i encadenant triples), impressionant com a comentarista (lliçons gratuïtes del millor esport del món en la seva etapa a TVE) i sensacional com a director general. El seu problema, però, és el seu caràcter. Escull callar i treballar. Pensar, pensar i pensar. I si no surt a la foto, doncs no passa res. Fins i tot, millor.

Creus ha dissenyat un equip de somni. Equilibrat, potent, ràpid al contracop, amb individualitats genials i amb uns actors secundaris que serien titulars indiscutibles en altres equips de semblant magnitud a la del Barça. És per això que m'atreveixo a assegurar que el Regal Barça actual estaria en condicions de fregar els play-offs de l'NBA. Estem parlant d'un supòsit teòric, és clar, però crec que els blaugrana es quedarien a poques victòries del tall dels play-offs. Caldria veure com s'adaptarien als 82 partits de la fase regular, als llarguíssims viatges, a la permisivitat dels àrbitres, al tracte preferent que es dóna a les grans franquícies i als jugadors consagrats. Figues d'un altre paner seria barrinar com frenar els quilos dels pivots rivals. Però, sobre el paper, els de Xavi Pascual haurien fet millor concurs que equips com els Wizards, els Pistons, els Nets, els Knicks, els Warriors o els Clippers. Seguríssim.

Fins i tot, haurien estat capaços de posar en dificultats serioses equips millors com ara els Grizzlies (sí, els Grizzlies), els Raptors, els Trail Blazers o els Heat. Òbviament, no tindrien res a pelar davant el triangle ofensiu dels Lakers, els 2x2 dels Suns, la màquina greixada dels Celtics o la potència feta bàsquet dels Cavaliers. Aquests sí que estan a anys llum.

Els de Xavi Pascual i els de l'Arquitecte Creus han demostrat que no tenen sostre a Europa, que aspiren a tot i que saben controlar els temps del partit quan més els interessa. I això el Barça ho ha après en els darrers dos anys. Els observadors de l'NBA desplaçats a París deuen anar de corcoll analitzant aquest equip. Magistralment dirigits per un noi de 19 anys (Intangibles Rubio), amb una estrella de magnitud continetal (Joan Carles Navarro), amb el millor '3' que juga a Europa (Pete Mickeal), amb un jugador interior amb un joc de peus fabulós (em recorda, salvant les distàncies el gran Hakeem Olajuwon) com és Erazem Lorbek i amb un center com Fran Vázquez que està quallant la temporada de la seva vida imposant-se sota els taulers i atrevint-se, sense por, a practicar el seu excel·lent tir de 4 metres.

Cal destacar l'enorme tasca de la segona unitat. Lakovic és capaç de destrossar un partit a ritme de triples, Sada es trenca les banyes en defensa i carrega el rebot ofensiu com pocs homes de la seva mida fan, Grimau dóna un aire nou a l'equip només amb la seva presència a la pista, N'Dong és un autèntic escombriaire capaç d'arribar a pilotes impossibles i Basile és el revulsiu microones (renoveu-lo fins el 2045) amb llicència per treure l'equip de qualsevol atzucat.

No em voldria deixar pas en Jordi Trias. El gironí seria titular a qualsevol equip de l'ACB però Pascual no el deixa marxar. Sap que té un gran pes específic al vestidor, que s'entrega com el qui més en els entrenaments i que quan les coses li van bé es multiplica. Jordi: un consell. Sigues més dolent. Si et trepitgen no demanis perdó. El Barça et necessita. I l'Arquitecte Creus ho sap. Millor que ningú.

Diumenge es guanyarà o es perdrà. Com en els Immortals, només en pot quedar un. Desitjo que sigui el Barça però a aquest equip, a aquests homes no se'ls pot retreure res de res. És el moment d'aixecar-se i aplaudir.

Qui no té feina, el gat pentina




Els programes-escombraries de la televisió matinal (que són, fins i tot, pitjors que els de la tarda) estan intoxicant amb la imatge que ha aparegut al FB i que, hores d'ara, ja ha donat la volta al món. Com podreu apreciar, el català Gerard Piqué i el suec Zlatan Ibrahimovic, companys del FC Barcelona, comparteixen uns moments de reflexió i d'intimitat després d'un entrenament.

Però les inefables anasrosas i susanasgrisos s'han posat les botes i han carregat de munició les seves ronyoses bateries. Tot s'hi val per mirar de desestabilitzar el Barça en el darrer esprint de la temporada. Com han d'omplir moltes hores de programació (i avui potser no han tingut la sort que es produís un succés ben sagnant i ben sucós) s'han concentrat a insinuar una relació de parella, a aventurar que hi ha més que amistat entre el defensa i el davanter, a qüestionar-se la posició de les mans i a assegurar veure-hi una tendresa que traspassa, segons ells, les fronteres que els seus caps limitats i malatissoss entenen per amistat. Com si fos quelcom de dolent!

Analitzen les mirades dels dos esportistes i, encantades de la vida, les dues escombriaires televisives, veuen com solucionen vint minuts de programa i, a més, alimenten el morbo malsà de la gent.

Jo, francament, només hi veig una persona amb molt pes específic dins del vestidor blaugrana (Piqué) que escolta i anima un company que passa per un moment difícil. Hi veig companyonia, amistat, confiança i, per suposat, res sexual com s'afanyen a esbombar els mitjans espanyols.

I, escolteu-me, és que és una cosa dolenta ser gai? Què passaria si ho fossin? Serien menys homes? Menys bons futbolistes? S'haurien d'amagar com a l'Espanya franquista?


La reflexió va més enllà del fet que siguin jugadors del Barça. De fet, primer de tot (encara que sovint s'oblidi) són persones. Pensaria el mateix del jugador de la primera plantilla del Reial Madrid que, fa un es setmanes, es deia que sortiria a la portada de la revista Zero per abandonar l'armari. Doncs que ho faci!. L'animo a fer-ho. No passa (no hauria de passar) absolutament res.

A la candidatura de Jaume Ferrer et tracten com un senyor


Molt elegants. Com desgraciadament sóc a l'atur (que no vol pas dir que m'hagi quedat aturat) vaig entrar en contacte amb la gent de la candidatura de Jaume Ferrer a la presidència del FC Barcelona gràcies a un contacte comú. No em seduïa especialment el personatge però viag pensar que per quedar-me a casa gratant-me els ous podria veure de primera línia com funcionen unes eleccions d'aquesta magnitud (no oblidem que els socis triaran el proper 13 de juny el personatge més important de Catalunya) i, de passada, aprendre i crèixer com a periodista. Òbviament en règim de col·laboració voluntària (que vol dir que et poden explotar sense càrrec de consciència).

Quedem i, des del primer moment, vaig tenir la desagradable sensació que em perdonaven la vida. Proposava, aportava, m'oferia i em trobava davant d'un mur d'incompetència greu. Primer, em diuen que el meu CV és l'indicat i, en presència meva, no sabien res del que jo hi tinc escrit. "Ja et direm alguna cosa, macu". Vaig marxar desconcertat. El meu CV, la meva experiència en el món de l'esport parlaven per mi (o això creia) i mentre pujava passeig de Gràcia em ressonaven unes paraules a les orelles. "Series capaç d'escriure una nota de premsa?", em van dir. No m'ho podia creure.

Això sí, en el lloc de la trobada vaig ser escortat durant el temps d'espera (llarguíssim) per quatre nenetes vestides immaculadament de hippies de postal. Ja m'imagino la conversa que les va portar al lloc. Qualsevol de les 400 famílies de la burgesia catalana que orquestren (vull dir manipulen) les ments benpensants d'aquest país nostre hauria tingut amb en Ferrer una conversa del tipus "Hola Jaume, xato. Com va tot. A veure si li fotem canya al Rosell aquest que no sé que es creu. Sí, mira et trucava per què la nena m'està estudiant per ser periodista. Sí, nano a veure si em surt una Raquel Sans (juas, juas). Escolta te l'envio i me la mires sense compromís, ok? Sí, en sap molt. L'altre dia va saber unir un subjecte i un predicat, tu. Tota sola, eh?. Es va deixar el verb però ja ho anirem polint, oi? Per cert, que podria conèixer el Messi, la nena? Ah... ja ho veig, el Messi no sap ni qui ets tu. En fí, sort, campió que ets un campió. Dinem al Via Veneto la setmana entrant? A la taula de sempre? Ja et trucarà la Roser (òbviament la Roser és la secretària). Jaume, Força Barça".

Que quedi clar que quan parlo de nenes és perquè eren nenes. Si haguessin estat nens hauria fet el mateix raonament. Masclismes, pocs en aquest blog.

I en Jaume Ferrer, amb els ulls de peix bullit que el caracteritzen, amb aquell carisma a l'alçada del Marichalar i amb el suficient orgull per permetre's el luxe de reflexionar si acceptava el suport o no d'en Laporta, les incorpora. Passen els dies i no em diuen res. Jo ja tenia el no administratiu coll avall però els vaig enviar un mail per forçar-los, com a mínim, a donar la cara. Els animava a què m'expliquessin el perquè de la seva decisió i em van assegurar que ja no treballaven amb voluntaris. (Traduït vol dir que la maquinària perfectament greixada d'en Laporta es posa de cara a la feina per tutel·lar aquest estaquirot).

Però el més divertit de tot va passar ahir. Em truquen per fer-me una porposta. Una proposta per la qual "hi ha un petit pressupost". Resulta que em proposaven... anar a recollir signatures!. És a dir, no tenien diners per a un periodista i, en canvi, en destinen per anar amb una gorreta i una armilla pels puestus a demanar la signatura. Us ho juro, si em punxen no em treuen sang (no entenc aquesta expressió però sempre m'havia fet il·lusió emprar-la en algun moment). Em van tractar com a tot un senyor. I no és que se'm caiguin a mi els anells per donar de menjar a la meva filla de tres anys, però hi ha una cosa que es diu dignitat personal i professional i, sobretot, respecte a les persones.

Sandro... no cal ni que facis campanya. Deixe'ls fer.

dijous, 6 de maig de 2010

Karl Malone, un tipus dur amb un cor enorme


El febrer de l'any passat va morir el propietari dels Utah Jazz, Larry H. Miller. Miller ha estat un personatge molt curiós: malcarat, garrepa i ultraconservador. Malgrat tot, la seva autèntica passió era el bàsquet i se'l podia veure, vell i demacrat, seguint els partits dels de Jerry Sloan al Delta Center des de la cadira de rodes en la qual s'havia quedat per culpa de l'amputació de les dues cames com a conseqüència de les complicacions derivades de la diabetes que patia.

Per fer-nos una idea d'aquest personatge tan 'progre' només cal recordar que va prohibir l'estrena del film Brokeback Mountain als seus 17 cinemes de Salt Lake City quan va saber que la pel·lícula tractava de la història d'amor entre dos vaquers. Membre de l'Esglèsia dels Últims Dies de Jesucrist tenia fama de negociador dur i implacable. Crits, insults, paraulotes i una mà de ferro eren els denominadors comuns del seu tarannà.

Ara, s'acaba de publicar la seva biografia 'Driven' en la qual va estar treballant fins el dia abans de la seva mort. Hi ha coses interessants. Miller, magnat de l'automoció, va tenir infinites topades amb el millor jugador del seu equip, Karl Malone. El carter. No es podien ni veure i la relació era amarga i tensa (per dir-ho suaument).

Malone, que juntament amb el base John Stockton, va formar una de les millor parelles de la història de l'NBA va deixar el bàsquet, es va retirar i es va dedicar a conduir les seves harleys de gran cilindrada pels EUA, a caçar (la seva gran passió) i a passar l'estona a les seves cases de Texas i Califòrnia. El millor -deuria pensar la doble medalla d'or olímpica a Barcelona i Atlanta- era no tornar a relacionar-se amb l'eixut i avinagrat Miller.

Però quan Karl Malone va saber que al seu antic cap li quedaven pocs dies de vida, i sense pensar-s'ho dues vegades, va fer les maletes i va tornar a Utah. Havia estat 18 temporades amb els Jazz i el seu comiat va ser molt amarg ja que va fitxar pels Lakers (de Kobe-Shaq-Payton) per mirar de coronar la seva brillant carrera amb un anell de campió. Malone no ho va aconseguir (els Pistons de Detroit es van fer amb el títol) i es va passar la seva darrera temporada en actiu més a la infermeria que no a la pista. Miller no li va perdonar mai (mai) que marxés dels Jazz per fitxar per l'equip de Phil Jackson al qual odiava. Era un odi visceral (més enllà del simple fet esportiu) ja que atribuïa a Califòrnia els valors contra els quals havia lluitat durant tota la seva vida.

Malone, però, es va presentar a l'hospital i es va estar al costat de Miller els darrers quatre dies de la seva vida. No es va moure del costat del seu llit i, com un fill pròdig, aquella bèstia de 206 centímetres i 113 quilos plorava com un nen tot traient-li la suor i, fins i tot, canviant-li els embenatges. Esborronador, oi?

dimecres, 5 de maig de 2010

Quantes taronges poses en el teu suc?

Lamar Odom és el que a l'NBA anomenen el sisè home dels Lakers. Un sisè home és aquell que, normalment, es converteix en el primer canvi de l'entrenador o aquell membre de la banqueta que juga més minuts i amb millor rendiment. Odom, doncs, és un jugador de raça negra amb pinta de presoner sorrut d'una pel·lícula de Hollywood que acaba sent el millor amic del protagonista (blanc, of course), tot i que no comencen massa bé la seva relació entre reixes. Òbviament, acaba morint a la cel·la a poques escenes del final del film. Normalment qpunyalat a les dutxes. Odom, totalment alié a aquest retrat que li acabo de dedicar, tenia un mal vici. Estava enganxat a les llaminadures (les chuches de tota la vida, vaja) i n'era capaç d'ingerir més d'un quilo i mig al dia. Amb l'arribada de Ron Artest als Lakers (una mena de pit-bull defensiu més per l'aspecte físic que li ha donat la Mare Naturalesa que no pas pel seu rendiment a la pista), l'ex dels Rockets de Houston aterrava al vestidor de l'Staples Center per trobar-se amb un Odom amb el qual havien estat amics d'infantesa i adolescència. Artest estava indignat amb les llaminadures que es menjava Odom i li va donar un consell. El va animar a substituir les porqueries ensucrades per taronges. Artest, curiosament, apostava per la vida sana sense ser-ne el més indicat, ja que a la seva taquilla del vestidor no hi faltavaa una petaca amb licor i, segons ell mateix va insinuar, en feia uns glopets al descans. Odom, però, va fer cas a Ron-Ron i va deixar les chuches. Radicalment i d'un dia per l'altre. Odom, però, sembla no tenir mesura per les coses ja que per fer els sucs que es beu necessita... 20 taronges!. 20 taronges i molta paciència per exprimir-les. Desconec si passa el suc per un colador però el bo d'Odom segur que no s'encostiparà pas. Per cert... algú sap si un excés de vitamina C fa saltar la màquina antidòping?