Una campanya prescindible, descafeïnada i sense bombes

Ja som al cap del carrer. Ha passat la campanya electoral a la presidència del Barça (si no s'hagués fet, no s'hauria perdut res ni s'haurien gastats els candidats els cèntims que s'hi han deixat). Ha estat totalment previsible (Ferrer i Ingla atacant Rosell per maquillar la seva manca de carisma i projecte), descafeïnada (fins i tot, repetitiva), en la qual s'ha vist un Sandro Rosell, conscient de la seva superioritat (no ha volgut abusar), resisitint els atacs sense despentinar-se i responent, una i una altra vegada les mateixes qüestions) i sense les bombes electorals tradicionals d'altres eleccions. Ah... com enyoro els Llauradó, Bassat, Àngel Fernández i Laporta (recordes que va arribar a la presidència el 2003 de la mà de Beckham?) que es presentaven sota el paraigües d'un nom més o menys atractiu. Se m'han filtrat alguns noms però, com jo respecto l'off the record, es queden al meu cap. I els debats? Buff. Vist un, vistos tots. Com les pelis de l'Oest.

Sandro Rosell no ha tingut rival. Un rival a la seva alçada, vull dir. És el gran favorit ja que li passa el mateix que li passava a Jordi Pujol. El soci (la gent) el votarà a ell i el programa és secundari. La força mediàtica de la persona s'imposa al projecte. Rosell ha sabut mantenir la boca tancada quan el Barça de Laporta acumulava èxit rere èxit, s'ha defensat dels infantils atacs d'Ingla-Ferrer i és conscient que, a partir de diumenge, tindrà l'oportunitat d'equivocar-se. I és que Rosell, no ho oblidem, va sentar les bases del Barça 2003, es va penjar la medalla de Ronaldinho (fins el moment el millor jugador de la història del Barça sempre que Messi no demostri el contrari) i no va tenir temps material per cometre cap error. Que els cometrà, com els cometem tots. Se l'ha acusat d'intervencionista. I què? Que és dolent? No vull dir que hagi de baixar als vestidors però el cap d'una empresa-institució és la persona a la qual (teòricament) no se li ha d'escapar res. I si s'ha d'actuar, s'actua. El president ha ser un floreru?

Jaume Ferrer. Sincerament, m'ha fet llàstima. La seva campanya ha estat molt mal portada tot i que el seu carisma propi dels Marichalar tampoc ha ajudat. Suat, recitant tòpics rere tòpics i amb un discurs pueril no ha estat a l'alçada. No té ni l'entitat ni la presència que ha de tenir el capo del club més important del món. S'ha ensenyat amb la mateixa cara de pa de ral i la mateixa mirada bovina amb les quals encaixava els insults de Laporta quan aquest s'inclinava per Godall. El video de promoció (amb tots els respectes) seria millorat per l'Associació de Veïns del Camp de l'Arpa i ha estat tot un encert el seu lema 'Que n'aprenguin' que va durar un parell d'horetes. En definitiva, un titella com doña Rogelia tutelada per una mari Carmen-Laporta. La seva tàctica? nen-acusica. Trist, molt trist el JF. Aquestes americanitzacions són perilloses.

Marc Ingla. Fluix. M'ha recordat un capellà de poble, que gesticula més que l'Hermida i que obsequia els seus rivals amb un mig somriure de superioritat que fa angúnia. Ha intentat fer-se seu tot l'èxit de Laporta (sembla que ell ha estat el demiurg organitzador) i s'ha permès donar-li l'absolució a un Sandro que, impassible, assistia als seus pobres arguments d'atac. Ingla qui t'ha vist i qui et veu. Que humil i servilista et presentes quan el poder de la cadira t'enlluerna mentre que quan fas entrevistes personals a la pobra gent que has de contractar ni et dignes a mirar-los a la cara, concentrat en el teu portàtil. Què? Que ets bandera del catalanisme? Juas, juas. En el teu grup d'empreses no apareix pas el català. Penós, tiu. Lamentable el teu esforç d'esquitxar el teu discurs de paraules catalanes nostrades manllevades del diccionari hores abans del debat.

Agustí Bendito. Ha anat de més a menys. Ha anat perdent alè i s'ha mostrat, en ocasions, un xic massa indiferent. Això sí, un 10 per a un home i per a una candidatura que ha treballat de valent quan tot semblava que no passaria el tall. No ha entrat en els insults a Sandro, ha procurat argumentar i, a la mínima que ha pogut, ha mirat d'explicar el seu programa!. No veuria amb mals ulls que Rosell li brindés una opció a la seva junta. El soci té la paraula.

A la candidatura de Jaume Ferrer et tracten com un senyor

Molt elegants. Com desgraciadament sóc a l'atur (que no vol pas dir que m'hagi quedat aturat) vaig entrar en contacte amb la gent de la candidatura de Jaume Ferrer a la presidència del FC Barcelona gràcies a un contacte comú. No em seduïa especialment el personatge però viag pensar que per quedar-me a casa gratant-me els ous podria veure de primera línia com funcionen unes eleccions d'aquesta magnitud (no oblidem que els socis triaran el proper 13 de juny el personatge més important de Catalunya) i, de passada, aprendre i crèixer com a periodista. Òbviament en règim de col·laboració voluntària (que vol dir que et poden explotar sense càrrec de consciència).

Quedem i, des del primer moment, vaig tenir la desagradable sensació que em perdonaven la vida. Proposava, aportava, m'oferia i em trobava davant d'un mur d'incompetència greu. Primer, em diuen que el meu CV és l'indicat i, en presència meva, no sabien res del que jo hi tinc escrit. "Ja et direm alguna cosa, macu". Vaig marxar desconcertat. El meu CV, la meva experiència en el món de l'esport parlaven per mi (o això creia) i mentre pujava passeig de Gràcia em ressonaven unes paraules a les orelles. "Series capaç d'escriure una nota de premsa?", em van dir. No m'ho podia creure.

Això sí, en el lloc de la trobada vaig ser escortat durant el temps d'espera (llarguíssim) per quatre nenetes vestides immaculadament de hippies de postal. Ja m'imagino la conversa que les va portar al lloc. Qualsevol de les 400 famílies de la burgesia catalana que orquestren (vull dir manipulen) les ments benpensants d'aquest país nostre hauria tingut amb en Ferrer una conversa del tipus "Hola Jaume, xato. Com va tot. A veure si li fotem canya al Rosell aquest que no sé que es creu. Sí, mira et trucava per què la nena m'està estudiant per ser periodista. Sí, nano a veure si em surt una Raquel Sans (juas, juas). Escolta te l'envio i me la mires sense compromís, ok? Sí, en sap molt. L'altre dia va saber unir un subjecte i un predicat, tu. Tota sola, eh?. Es va deixar el verb però ja ho anirem polint, oi? Per cert, que podria conèixer el Messi, la nena? Ah... ja ho veig, el Messi no sap ni qui ets tu. En fí, sort, campió que ets un campió. Dinem al Via Veneto la setmana entrant? A la taula de sempre? Ja et trucarà la Roser (òbviament la Roser és la secretària). Jaume, Força Barça".

Que quedi clar que quan parlo de nenes és perquè eren nenes. Si haguessin estat nens hauria fet el mateix raonament. Masclismes, pocs en aquest blog.

I en Jaume Ferrer, amb els ulls de peix bullit que el caracteritzen, amb aquell carisma a l'alçada del Marichalar i amb el suficient orgull per permetre's el luxe de reflexionar si acceptava el suport o no d'en Laporta, les incorpora. Passen els dies i no em diuen res. Jo ja tenia el no administratiu coll avall però els vaig enviar un mail per forçar-los, com a mínim, a donar la cara. Els animava a què m'expliquessin el perquè de la seva decisió i em van assegurar que ja no treballaven amb voluntaris. (Traduït vol dir que la maquinària perfectament greixada d'en Laporta es posa de cara a la feina per tutel·lar aquest estaquirot).

Però el més divertit de tot va passar ahir. Em truquen per fer-me una porposta. Una proposta per la qual "hi ha un petit pressupost". Resulta que em proposaven... anar a recollir signatures!. És a dir, no tenien diners per a un periodista i, en canvi, en destinen per anar amb una gorreta i una armilla pels puestus a demanar la signatura. Us ho juro, si em punxen no em treuen sang (no entenc aquesta expressió però sempre m'havia fet il·lusió emprar-la en algun moment). Em van tractar com a tot un senyor. I no és que se'm caiguin a mi els anells per donar de menjar a la meva filla de tres anys, però hi ha una cosa que es diu dignitat personal i professional i, sobretot, respecte a les persones.

Sandro... no cal ni que facis campanya. Deixe'ls fer.