Una campanya prescindible, descafeïnada i sense bombes

Ja som al cap del carrer. Ha passat la campanya electoral a la presidència del Barça (si no s'hagués fet, no s'hauria perdut res ni s'haurien gastats els candidats els cèntims que s'hi han deixat). Ha estat totalment previsible (Ferrer i Ingla atacant Rosell per maquillar la seva manca de carisma i projecte), descafeïnada (fins i tot, repetitiva), en la qual s'ha vist un Sandro Rosell, conscient de la seva superioritat (no ha volgut abusar), resisitint els atacs sense despentinar-se i responent, una i una altra vegada les mateixes qüestions) i sense les bombes electorals tradicionals d'altres eleccions. Ah... com enyoro els Llauradó, Bassat, Àngel Fernández i Laporta (recordes que va arribar a la presidència el 2003 de la mà de Beckham?) que es presentaven sota el paraigües d'un nom més o menys atractiu. Se m'han filtrat alguns noms però, com jo respecto l'off the record, es queden al meu cap. I els debats? Buff. Vist un, vistos tots. Com les pelis de l'Oest.

Sandro Rosell no ha tingut rival. Un rival a la seva alçada, vull dir. És el gran favorit ja que li passa el mateix que li passava a Jordi Pujol. El soci (la gent) el votarà a ell i el programa és secundari. La força mediàtica de la persona s'imposa al projecte. Rosell ha sabut mantenir la boca tancada quan el Barça de Laporta acumulava èxit rere èxit, s'ha defensat dels infantils atacs d'Ingla-Ferrer i és conscient que, a partir de diumenge, tindrà l'oportunitat d'equivocar-se. I és que Rosell, no ho oblidem, va sentar les bases del Barça 2003, es va penjar la medalla de Ronaldinho (fins el moment el millor jugador de la història del Barça sempre que Messi no demostri el contrari) i no va tenir temps material per cometre cap error. Que els cometrà, com els cometem tots. Se l'ha acusat d'intervencionista. I què? Que és dolent? No vull dir que hagi de baixar als vestidors però el cap d'una empresa-institució és la persona a la qual (teòricament) no se li ha d'escapar res. I si s'ha d'actuar, s'actua. El president ha ser un floreru?

Jaume Ferrer. Sincerament, m'ha fet llàstima. La seva campanya ha estat molt mal portada tot i que el seu carisma propi dels Marichalar tampoc ha ajudat. Suat, recitant tòpics rere tòpics i amb un discurs pueril no ha estat a l'alçada. No té ni l'entitat ni la presència que ha de tenir el capo del club més important del món. S'ha ensenyat amb la mateixa cara de pa de ral i la mateixa mirada bovina amb les quals encaixava els insults de Laporta quan aquest s'inclinava per Godall. El video de promoció (amb tots els respectes) seria millorat per l'Associació de Veïns del Camp de l'Arpa i ha estat tot un encert el seu lema 'Que n'aprenguin' que va durar un parell d'horetes. En definitiva, un titella com doña Rogelia tutelada per una mari Carmen-Laporta. La seva tàctica? nen-acusica. Trist, molt trist el JF. Aquestes americanitzacions són perilloses.

Marc Ingla. Fluix. M'ha recordat un capellà de poble, que gesticula més que l'Hermida i que obsequia els seus rivals amb un mig somriure de superioritat que fa angúnia. Ha intentat fer-se seu tot l'èxit de Laporta (sembla que ell ha estat el demiurg organitzador) i s'ha permès donar-li l'absolució a un Sandro que, impassible, assistia als seus pobres arguments d'atac. Ingla qui t'ha vist i qui et veu. Que humil i servilista et presentes quan el poder de la cadira t'enlluerna mentre que quan fas entrevistes personals a la pobra gent que has de contractar ni et dignes a mirar-los a la cara, concentrat en el teu portàtil. Què? Que ets bandera del catalanisme? Juas, juas. En el teu grup d'empreses no apareix pas el català. Penós, tiu. Lamentable el teu esforç d'esquitxar el teu discurs de paraules catalanes nostrades manllevades del diccionari hores abans del debat.

Agustí Bendito. Ha anat de més a menys. Ha anat perdent alè i s'ha mostrat, en ocasions, un xic massa indiferent. Això sí, un 10 per a un home i per a una candidatura que ha treballat de valent quan tot semblava que no passaria el tall. No ha entrat en els insults a Sandro, ha procurat argumentar i, a la mínima que ha pogut, ha mirat d'explicar el seu programa!. No veuria amb mals ulls que Rosell li brindés una opció a la seva junta. El soci té la paraula.