Dels origens feixistes de Naranjito a La Roja

Mesos després del fracàs de cop d'estat del 23-F, una Espanya delicada democràticament es donava a conèixer al món (després de 40 anys reclosa en l'autisme forçat i obligatori de la dictadura) organitzant un Mundial de futbol. Competició que es recordarà pel millor partit de la història del futbol (Brasil-Itàlia a Sarrià), per les llàgrimes de Sando Pertini quan Itàlia va guanyar la final a la RFA, per la irrupció al terreny de joc del José Zorrilla del xeic Fahid Al Ahmad Al Sabah aconseguint que l'àrbitre Miroslav Stuper (no va xiular mai més cap partit) anulés el quart gol legal aconseguit pel bleu Alain Giresse contra Kuwait, pels sis gols de Paolo Rossi i per en Naranjito.

El que, potser, no saps és que la taronja de somriure de bòtox no era res més que un disseny del dictador Francisco Franco quan, l'any 1960, va encarregar al seu ministre d'Afers Exteriors, un tal Fernando Maria de Castella y Maiz) que volia uns Jocs Olímpics. Franco (que no només tenia el vist-i-plau de l'Altíssim per amargar la vida a la gent, sinó que també estava ben dotat pel dibuix) va fer els esboços d'una taronja somrient amb cara, mans i peus. La mascota va dormir en els calaixos fins que algun il·luminat d'una Espanya que encara feia tuf a feixisme el va recuperar per al Mundial. Li van posar l'uniforme del combinat estatal, una piloteta als braços, el van fer protagonista d'una sèrie de dibuixos (amb una horripilant veu d'eunuc) i... a triomfar! Un parell de sevillans van cobrar un milió de peles de l'època per resuscitar la mascota i la RFEF va vendre'n els drets d'explotació per 1.400 milions.

Ai! si ara Franco aixequés al cap.... El nazionalisme espanyol, que bull de nerviosisme davant el pressumible bon paper del Barça B de Del Bosque a Sud-àfrica, veu com el combinat estatal (ell en diria nacional) se l'ha batejat com La Roja d'una manera un xic forçada. Un nom de recent creació, a mi em provoca una certa al·lèrgia, sobretot quan és antinatural i se li vol donar la solera de la verdeamarelha brasilera, de l'azzurra italiana, de l'albiceleste argentina o dels bleus francesos. La Roja... Franco, des de l'Infern, deu pensar en La Pasionária :) I ell que estava tan cofoi per haver guanyat una batalla després de mort com el Cid amb el seu Naranjito. Per cert, el suposat triomf del Cid-Charlton Heston un cop traspassat no està documentat històricament.