"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 19 de juny del 2010

Anelka marxa del Mundial... a la francesa


La selecció francesa ha confirmat, aquest dissabte a la tarda, que ha expulsat del sí dels bleus Nicolas Anelka. El mal paper que estan fent els subcampions del món a Sud-àfrica ha encès tensions que estaven més o menys maquillades. Es veu que al descans del partit que enfrontava gals i mexicans (2-0) pels nord-americans, el tècnic Raymond Domenech havia recriminat al davanter del Chelsea la seva poca mobilitat en els primers 45 minuts. Anelka, que sempre ha tingut un caràcter molt fort, li va etzibar al seu entrenador: "Vés a prendre pel cul, fill de puta". Sense dir res més, el seleccionador va ordenar l'entrada del jugador d'André-Pierre Cignac per jugar la segona part. El davanter, doncs, ja ha fet les maletes i començarà les vacances pocs dies abans que la resta dels seus companys ja que els bleus tenen poca cosa a dir en aquesta Copa del Món. Anelka ha admès acceptar la seva exclusió però ha defensat que les coses que es diuen al vestidor, han de quedar al vestidor. També ha contestat les crítiques rebudes per part del Ministeri de Cultura i de la Federació Francesa de Futbol assegurant que ell sí que respecta la selecció i la resta de companys. El president de la República, Nicolas Sarkozy, ja hi ha dit la seva. Des de Sant Petersburg ha qualificat "d'inacceptables" les paraules del davanter del VChelsea "en el cas que s'hagin dit. Jo no hi era".

Where Pau Gasol happens


L'NBA s'ha equivocat. I molt greument. La millor lliga de bàsquet del món hauria d'haver declarat l'MVP de les Finals ex aequo entre Kobe Bryant i Pau Gasol. El pivot de Sant Boi de Llobregat ha sumat el seu segon anell (Les dues torres) consecutiu i ha asssolit tres finals des que va aterrar a Los Angeles. A la primera, el català encara no havia assimilat a la perfecció el complicadíssim triangle ofensiu de Phil Jackson (prometo dedicar-hi un post) però en els dos campionats següents, Gasol ha estat bàsic pels Lakers. Més que bàsic. Fonamental.

Especialment, el seu concurs ha estat cabdal en l'anell que els californians han aconseguit aquest divendres a la matinada. Pau Gasol ja ha deixat enrere els crítics que li recriminaven ser massa tou (Gasoft). S'ha convertit en tot un líder, ha perfeccionat aquest moviment marca de la casa, ha estat una referència tant a la pista com al vestidor, s'ha convertit en més que un lloctinent per a Kobe, s'ha consolidat com a segona opció ofensiva dels de porpra i groc i s'ha partit la cara contra pivots de gran envergadura, pes específic i experiència. En aquestes series finals, ha signat unes mitjanes espectaculars (19,6 punts i 11 rebots), en el sisè partit va estar a una assistència del triple doble i, en el setè i definitiu, va anotar 19 punts i va despenjar 18 rebots a banda de col·locar taps espectaculars a Garnett o Pierce en els moments de la veritat. La seva actuació en el darrer quart va ser definitva.

Però l'NBA ha decidit donar l'MVP a Kobe Bryant. El de Filadèlfia va afanyar-se a destacar la feina del català conscient que Pau Gasol hauria d'haver estat escollit millor jugador als seu costat. Però.. què passa? Bryant (no dic que no s'ho hagi merescut) és una gran icona comercial, és negre i és estatunidenc. Racisme a l'NBA contra Pau Gasol en una lliga en la qual més del 80% dels jugadors són negres? Vull pensar que no.

Piqué, amnèsic, va veure el gol de Suïssa per la TV

El central català de la selecció estatal, Gerard Piqué, no va saber com havia aconseguit Suïssa el gol de la victòria davant Espanya. I això que estava a un metre de la jugada. La desastrosa sortida del porter Casillas va fer que un davanter helvètic sortís rodolant pels aires i impactés, amb la bota, contra el cap del blaugrana. Al marge d'una lleugera ferida, el de Barcelona va quedar commocionat. Tant que no aconsegueix recordar-se del gol del capverdià Fernándes. No va ser fins que va veure les imatges per la TV que el defensa es va fer una idea de com havia estat el gol dels centreeruopeus.

Tim Howard: 90' sense tics ni ganyotes


El porter de l'Everton de Liverpool, Tim Howard, és nascut a Nova Jersei i, en aquest Mundial, defensa amb solvència la porteria del seu país. L'estatunidenc, crescut en el white trash d'aquesta ciutat de la Costa Est, pateix un curiós trastorn nerviós. Com ell mateix explica en la seva biografia, pateix la síndrome de Tourette. Tics, ganyotes, sons guturals, una permanet i tímida tos i una tendència a dir paraulotes i obscenitats. Fora des terrenys de joc, no hi ha manera de controlar-ho. En canvi, quan es posa els guants per defensar tant la porteria dels tofees al Goodison Park o se'ls calça per defensar el seu país, assoleix un grau de concentració tan elevat que controla els tics i segueix el partit amb absoluta atenció. Tant és així, que el 2004 aquest porter va ser designat com el millor de la Premier. Howard va ser l'encarregat de substituir el porter francès Barthez a la porteria del ManU però no va tenir sort al Teatre dels Somnis i va fer les maletes per traslladar-se a Liverpool on és una institució a la porteria de l'Everton.

Els metges alerten que la concentració de Howard durant els partits, es tradueix en un greu rebrot dels seus tics i ganyotes quan l'adrelanina baixa. El porter, al vestidor, es queda quiet, amb el cap entre les mans... i torenem-'hi. Howard pateix la sindrome de Tourette des de ben petit. Aquest fill d'una immigrant hongaresa va començar a desenvolupar comportaments obsessius compulsius de ben petit que van alertar la seva mare: Ordenava la roba d'una manera exagerada, es dedicava a contar les totxanes de les cases... Fins que l'esport el va permetre ressuscitar. Les seves innegables capacitats atlètiques no han quedat alterades per un trastorn al que l'estatunidenc està tan acostumat que ha arribat a dir "no sé què faria sense el Tourette".

divendres, 18 de juny del 2010

Carbonero's Time


Crec que se n'està fent un gra massa amb aquesta noia. La Saríssima del segle XXI. Una de les cinc periodistes més sexis del món, segons aquesta publicació. Sara Carbonero, subdirectora d'esports de Telecinco, ho deu estar passant força malament. És cert ( ho he escrit i ho mantinc) que Iker Casillas, des que està amb la de Toledo, ha passat de ser el millor porter del món a un bon porter. Casualitat? Això ja són figues d'un altre paner. Sembla que el de Móstoles hagi perdut la il·lusió. No ha estat el salvapunts d'altres temporades i des dels alts despatxos del Bernabéu ja ha rebut algun advertiment. El gol dels suïssos, d'aquest dimecres, és una clara errada seva (ho vaig escriure minuts després del partit) ja que el porter de la selecció estatal havia d'haver anat a terra i amb les mans i no entrar com un defensa. La caverna espanyola no n'ha fet gaire sang... Casillas és intocable per més que en Víctor Valdés li doni mil voltes en aquests moments.

Però no és just que la Carbonero es carregui amb el mort. Quan estudiava periodisme, professors i alumnes tractàvem amb el màxim respecte el Times. Diari seriós, influent, poc amic de tonteries... Gairebé ens posàvem drets! Com poden sorpendre el món amb aquesta portada? T'imagines El País o La Vanguardia obrint (Per Déu, obrint) amb si el porter d'Argentina està liat amb una periodista o amb el massatgista. Però és que, a més, van més enllà amb especulacions més pròpies d'altres publicacions (Sun, Bild). Com pot afirmar que Saríssima distreu Iker? Com pot el rotatiu traspuar tan masclisme en l'article? Com es pot mirar de buscar dobles intencions quan Casillas parla "d'encaixar" una derrota aprofitant que, aquesta expressió, té una connotació picant a Anglaterra? Un paio de Buenos Aires entendria que la frase Messi te recogerá esta tarde no vol dir que volgui tenir el 10 blaugrana una aventura eròtica per partida doble amb tu.

Però la reflexió que proposo és la següent: On està anant el periodisme? On estem arribant? Com pot ser que les notíciers més vistes a Marca, per posar un exemple, siguin del tipus 'Descubre la chicas del paddock', 'Las bellezas del Mundial', 'Las seguidoras más sexis' o 'La foto más picante de...' Està bé posar un xic de sal i pebre... però

La Carbonero, si no vigila, acabarà sent carn de La Noria, de Sálvame... Acabarà a 'Supervivientes'? Potser aquesta serà la manera de descobrir el petit tatuatge que diuen que decora l'exhuberant anatomia d'aquesta noia.

Bobby Fischer: Escac... i mat?


Avui vull parlar d'un dels millors esportistes de la història amb una vida de cinema. Quan trigarà Hollywood a rodar-la? Proposo Clint Eastwood com l'actor més indicat per representar Bobby Fischer. Dos anys després de la seva mort, un tribunal ha autoritzat exhumar el cadàver per esbrinar si va ser el pare de Jinky Young. Hi ha dos milions de dòlars d'herència. Una autèntica fortuna i això que el millor jugador d'escacs de la història dels Estats Units va morir en la més completa indigència a Islàndia a l'edat de 64 anys. Casualitat? És el mateix número de caselles que té un tauler d'escacs.

Sembla que Fisher no pot descansar tranquil. Un autèntic geni amb les figuretes blanques i negres (als 14 anys ja era campió dels EUA i als 15, Gran Mestre) que va ser enormement polèmic quan va ser usat com a símbol occidental de triomf en plena Guerra Freda contra el bloc soviètic en guanyar la partida del segle, disputada contra Boris Spassky, l'any 1972 a Rejkiavik. Fischer va ser elevat a la categoria d'heroi nacional en convertir-se en el primer (i únic) estatunidenc campió i en plantar cara als fenomenals jugadors soviètics que monopolitzaven els títols. Amb un 180 de coeficient mental (es considera un superdotat qui té més de 130) ja no va voler jugar mai més.

20 anys després, a Belgrad, reeditava la partida amb Spassky i el tornava a guanyar. Fischer s'embutxacava tres milions de dòlars i aconseguia l'enemistat eterna del seu país per saltar-se el bloqueig a Iugoslàvia i fer-hi activitats econòmiques. Washington el va declarar en recerca i captura i el gran jugador va desaparèixer del mapa. El seu odi als EUA, que tant l'havien lloat en el passat, va viure un fosc capítol més quan va confessar alegrar-se dels atemptats de l'11-S. Va ser interceptat a l'aeroport Narita de Tòquio quan volia marxar a les Filipines. Va estar detingut vuit mesos al Japó i, quan l'anaven a extradir, Islàndia el va acollir. Fins al país més septentrional de la terra va viatjar amb la seva darrera companya, una nipona. Els darrers anys se'ls va passar tancat a casa, en la més absoluta indigència, vivint de la caritat i ingressat per brots paranoics (estava convençut que la CIA el mataria i l'emmetzinaria).

Fill de mare jueva i d'un pare (que no va conèixer i que s'especula que fos el científic hongarès Paul Newenyi; un dels creadors de la bomba atòmica) va patir sempre enormes problemes psicològics que només podia controlar davant el tauler d'escas. Un joc que li vacaure a les mans al seu Chicago natal quan la seva germana li va regalar perquè la deixés en pau. Practicava un joc agressiu, innovador, sense complexes... Odiava els comunistes, era profundament misògin i havia negat l'Holocaust. El seu enemic íntim, Spassky, va arribar a escriure una carta al president George Bush per la condonació de la pena al·legant que la persona que l'havia derrotat dues vegades era "absolutament antisocial". Bobby Fischer. Escac i mat?

dijous, 17 de juny del 2010

Vull que m'enterrin al Condis de sota casa!

Amb aquesta recerca d'ingressos atípics disfressats d'originalitat passa com els videos motivadors de Pep Guardiola: que no se n'ha d'abusar perquè es perd tota la gràcia de la sorpresa-enginy inicial. Fa un parell d'anys, Boca va anunciar que obria un cementeri pels seguidors bosteros que vulguessin descansar sota la bandera groga i blava d'aquesta entitat històrica del futbol argentí. La inicativa va ser rebuda per la premsa internacional amb bons ulls i una certa simpatia. No només per ser-ne els pioners, sinó quan el mateix Maradona anunciava que s'havia fet reservar un espai pel seu nínxol. Els titulars? fàcils. Molt fàcils. La proposta va arribar a Europa, l'Hamburg també ho farà, l'Atlètic de Madrid ja s'hi ha posat a treballar i el RCD Espanyol ja ho estava estudiant. Ja no fa cap mena de gràcia...

Ara resulta que el Circuit de Catalunya també ho està valorant. Diuen que els primers 1000 malalts del motor i de la benzina cremada que hagin traspassat podran descansar? instal·lar-se sota la Tribuna Principal. Aquesta empresa s'està fent d'or amb aquesta mena de gestions d'espais memorials. Deixar un familiar a Montmeló costarà 3.000 euros per 25 anys, més 100 a l'any de manteniment. Quin manteniment necessiten les cendres? em pregunto. A partir de l'octubre ja es podran deixar els primers èssers estimats ja que les obres començaran amb la canícula. M'abstinc de fer acudits fàcils i titulars esquitxats del millor humor que hi ha: el negre.



I jo em pregunto: A mi em poden soterrar (com dirien els amics de Vilaweb) al Condis de sota casa? Allà. Quietet. Al costat de l'ensaladilla russa. M'hi he guanyat el dret. Per hores i per diners invertits! Per què aquesta iniciativa no l'adopten altres entitats? Quedaria molt bonic al Parlament. Si pagues un xic més, podries estar sota el cul del Benach o al seu mega A8 amb TV. O al Zoo. Què et semblaria? Al costat del tigre. Per cert, has vist mai que es mogui aquest felí ratllat que hi ha a Barcelona? És d'atrezzo? Altres propostes: la Torre de Collserola, el Liceu, Port Aventura, l'aeroport...

Ets capaç de dir-ho tres vegades seguides?



Píncipepiqué. Buf! Complicat, oi? Ara prova a dir-ho amb la boca plena de galetes. Què? Ja m'imagino el mateix publicista buscant nous i enginyosos jocs de paraules. Proposo Sprite-Splitter, Herrmann's-Hellmann's, Turrones-Torres...

Saps per què el dorsal 88 està prohibit a Europa?


La majoria de les grans lligues de futbol europees toleren dorsals estrambòtics i antifutbolístics. A Portugal, Anglaterra, Alemanya o Itàlia és fàcil veure números elevats més propis de les grans lligues dels EUA que no pas de la tradició del Vell Continent. A Espanya, però, els dorsals han d'anar de l'1 al 25 deixant els 30s i els 40s pels xicots que alternen el filial amb el primer equip. Però mai veuràs el dorsal 88. Està prohibit. Per què? Per lluitafr contra el feixisme. El 88 era un número en clau que feien servir els adeptes d'Adolf Hitler per referir-se al Führer (palabro alemany que vol dir líder) i burlar la censura. 88: a l'abecedari, la vuitena lletra és l'H. 88:HH. 88: Heil Hitler.

dimecres, 16 de juny del 2010

La Rioja, 0 - Heidi & Abuelito, 1

En el món del futbol, la regla diu que si un equip surt a empatar, acaba perdent. Però la Suïssa d'Ottmar Hitzfeld ha estat, aquest dimecres, l'equip encarregat de trencar aquest axioma. La veritat és que el futbol és molt senzill. Es tracta de passar la pilota a un que va vestit com tu (això la Rioja ho domina a la perfecció) i, vés per on, per marcar resulta que has de xutar. El reglament és així de capriciós. I la veritat és que els de Del Bosque no han buscat la porteria dels helvètics fins el quart d'hora de la segona meitat. En la primera mànega, la selecció estatal ha estat infinitament superior als suïssos (passeig militar estèril) però només han xutat un cop entre els tres pals. Per obra i gràcia d'un Gerard Piqué que ha estat a punt se signar un dels gols del Mundial. Al seu pur estil. Retall dins la gran i xut rebutjat pel porter suís in extremis. Suïssa no es podia creure arribar al descans amb 0-0. Ja haurien signat el resultat abans de començar.

Però totes les alarmes han saltat a la segona meitat. El capverdià Fernándes ha fet el gol dels suïssos després d'una pèssima actuació d'Iker Casillas (aquest noi, millor porter del món fins l'agost de 2009, les veu quadrades des que s'allita amb la Carbonero). El de Móstoles ha sortit a tapar angle però ha entrat al davanter com un defensa i no com un porter que té l'obligació, en aquesta mena de jugades, d'anar a terra i amb les mans. Valdés, comença a escalfar!

Villa i Xabi Alonso (espectacular canyardu a la creueta) han donat el toc de càrrega a la Rioja però els de Del Bosque han seguit sense trobar els tres pals. Navas i Torres, que han entrat en la segona meitat, per Sergi Busquets i David Silva, han posat un xic d'elèctricitat. El sevillà (que diu que el millor polític és Aznar) ha sortit amb massa ansietat i el 'Kid' ha demostrat que no té el ritme de competició després de la greu lesió patida.

Suïssa, que no es creia el que veia, ha posat els Alps davant la seva porteria, i el joc d'Espanya ha estat previsible i buscant centrades a l'olla de manera desesperada i atolondrada. La veritat és que el futbol estatal i el suïs són a anys llum però la dona del Cèsar, a més de ser honrada, ho ha de demostrar. Derrota que pot ser molt negativa per a la Rioja ja que podria significar ser segona de grup i jugar contra el primer classificat del grup de la mort (el Brasil, la Costa d'Ivori o Portugal). Per cert, Iniesta ha patit l'enèsima lesió (sembla muscular) de la temporada.

Blaugrana o nerazzurri?


FC Barcelona: Campió de Lliga. Vuit jugadors a la selecció estatal. Poden ser nou amb la més que probable incorporació de Cesc Fàbregas. Fins i tot més. Torres? Sergio Ramos?

Inter: Campió d'Europa, Lliga i Copa. Cap jugador a la selecció de Marcello Lippi. Només cinc italians a la plantilla que tenia O merenguinho i ara dirigiex Rafa Benítez. Tres són merament testimonials: els veteraníssims porters Francesco Toldo i Orlandi Paolo i el defensa Marco Materazzi. Dues joves promeses. Santon Davide i Barwuah Balotelli. Recordes un equip campió que no hagi aportat ni un home a la selecció del seu país?

Què passa al nord del paral·lel 38?


Què passa al nord del paral·lel 38, la frontera més militaritzada del món, que separa la occidental Corea del Sud amb l'estalinista Corea del Nord? La República Democràtica Popular de Corea és un dels països més hermètics del món (per no dir el que més). En els escadussers reportatges que s'han emès sobre aquest país (hi ha un paio de Tortosa, fidel al règim, que s'encarrega de passejar els equips de TV internacionals per les enormes avingudes de la capital i els indica què es pot gravar i què no) he pogut apreciar una societat tancada, humiliada, atemorida i amb gana. Molta gana. De fet, hi ha més d'un 20% de la població infantil que està desnodrida. Un país que, per lluitar contra la fam, es va dedicar a quedar-se els milers de vaques bojes que sacrificaven a Europa per alimentar els pobres ciutadans. Mig milió de cadàvers sagnants dels escorxadors del Vell Continent van arribar d'Alemanya

El país és governat amb mà de ferro per Kim Jong Il (la població té el deure de dirigir-se a ell com a 'estimat líder') fill de Kim Il Sung que va ser qui va instal·lar l'estalinisme en aquest país. Corea del Nord és un dels Eixos del Mal dels Estats Units i els seus habitant, aliens, han de passar-se, per llei, deu dies plorant cada cop que se celebra l'aniversari de la mort de l'avui president perpetu.

Corea del Nord s'ha presentat en el Mundial de Sud-àfrica sense que les evolucions dels seus homes (seguits en tot moment per comissaris polítics) puguin ser emeses en el seu país. A Corea del Nord no hi ha ni neveres, ni teles, ni...

Kim Jong Hu és l'entrenador (pateix brots paranoics) i no ha sabut respondre si les alineacions dels Chollima les fa ell o li venen imposades per l'estimat líder. Mentre a la roda de premsa concedida a Sud-àfrica (en la qual no s'admeten preguntes polítiques), els comissaris polítics nord-coreans filmen qualsevol periodista que pregunti, les respostes del tècnic es limitaven a desitjar que "l'estimat líder sigui molt feliç", que són al país africà per disputar la competició esportiva més important del món "gràcies al suport de l'estimat líder"... Alguns jugadors, per no dir la majoria, donen el seu sou de professional al partit i, altres, com Houg Youg Jo són oficials de l'exèrcit.

Els Chollima (cavall de la mitologia oriental) va ser un nom que va aparèixer arran del Mundial d'Anglaterra de 1966 en el qual Corea del Nord va donar la gran sorpresa. Van eliminar Itàlia i van perdre 3-5 contra el Portugal d'Eusebio tot i que els orientals s'havien posat 3-0 a favor. A la tornada, però, els herois van ser reclosos en camps de concentració i, alguns, com el golejador Park Sug Jin va ser castigat a alimentar-se amb els insectes que cacés. El seu pecat? Haver-se emborratxat després de derrotar els 'azzurri'.

Els EUA encara no han entès res del soccer


Gran portada del New York Post. Sí, ja ho sé que és del cap de setmana, però amb el follón de les eleccions a la presidència del FC Barcelona l'he guardada per avui. 1-1 Els Estats Units guanyen. Impagable. És el que passa quan a les grans lligues dels EUA no existeix el concepte de l'empat. On s'ha d'inscriure el director del diari per rebre el Pulitzer?

dimarts, 15 de juny del 2010

Maradona no vol que se li refredi el culet quan fa caca



Estic pensant seriosament en canviar el nom del blog per 'No ploris per mi, Argentina' :). L'albiceleste està sent una autèntica mina d'anècdotes a Sud-àfrica. El post que estàs llegint el podria haver titulat Hotel Fawlty 2 ja que aporta noves dades de la selecció de Diego Armando Maradona. Guanyar el Mundial no sé si ho faran, però que s'ho passen teta, és evident. Ojut amb aquestes bandes (només cal recordar la Bulgària del 1994 als EUA quan els Stòitxkov i companyia es van presentar a semis buidant ampolles i omplint cendres).

Els entrenaments d'Argentina són una festa: El gran Diego es passeja amb pel terreny de joc amb un cigar entre les mans i ordena afusellar a canyardus els perdedors dels exercicis. El propi entrenador va ser víctima del seu maquiavèlic invent quan Tévez va prendre com a punt de mira el cul del Déu. I l'Apatxe no va errar el tret!



I parlant del cul de Diego. El titular del post no és un exercici d'ironia ni un enginy del doble sentit. És lu ke nià. No hi ha doble intenció, doncs és literal. Maradona ha demanat a l'habitació de l'hotel de Pretòria un vàter elècric dels que s'escalfen solets per poder asseure's tranquil·lament sense refredar-se el pompis i fer allò que les noies acostumen a dir que nohopucfersinoésacasameu. Tant de bo no s'enrampi. Seria un final ben trist. Ja sabrà quin botó s'ha de prémer per tirar de la cadena? També ha demanat un bidet amb tres tipus de velocitats de sortida d'aigua. El gran Diego ha ordenat que les habitacions dels seus nois estiguin pintades de blanc, que hi hagi en el menú 14 amanides diferents pels seus futbolistes i una gelateria oberta 24 hores. Fresa y chocolate? MMM

Però els argentins no són els únics que han fet estranyes peticions a l'estil de les estrelles del rock a les instal·lacions en les quals s'allotgen. Mèxic ha demanat una habitació més per allotjar el capellà que ha viatjat amb ells des del país nord-americà, Itàlia ha ordenat que instal·lin TV per cable a tot el seu hotel per veure les cadenes del seu país, el Brasil ha exigit que la temperatura de l'aigua de les piscines sigui de 32 graus (un pèl freda si tenim en compte que el cos humà està entre 36 i 36,5 graus). Els més entendridors han estat els eslovacs. No han desitjat ni 300 tovalloles blanques per cap, ni 200 litres d'aigua Perrier pels futbolistes, ni pètals de roses blaves a les habitacions. Només han demanat dues taules de tennis de taula i una màquina de dards. Això sí, havia de ser elèctrica.

Coneix el Sandro més íntim!


Un nou tarannà ha arribat a l'avinguda Arístides Maillol s/n. En Sandro Rosell ha aconseguit fer realitat el seu somni; un somni que semblava condemnat a complir-se més tard o més d'hora, i ja és el nou president del FC Barcelona. Traducció? és el personatge més important de Catalunya. Una alenada d'aire fresc ha aterrat al Camp Nou. D'entrada, la impressió és positiva. La celebració de l'èxit electoral ha estat tota una declaració d'intencions. Allunyada de la dutxa de cava del 2003, l'equip de Rosell va apostar per ensenyar les línies mestres del seu mandat en la gestualització no verbal de la victòria: sobrietat, concentració, tímids somriures de confirmació, alguna picada d'ullet. Treballar per a una imatge seriosa des del primer moment, en definitiva.

Però com és el Sandro Rosell més íntim? Com és, de veritat, vull dir? En Sandro és un home al qual li encanta fer esport (córrer per la carretera de les Aigües o fer gimnàs en aquest local) són dos rituals que no deixa mai de banda. No fuma, gairebé no beu, entusiasta del menjar japonès i molt aficionat a caçar bolets. Una de les seves activitats preferides i una de les seves grans passions. El nou president del Barça és un home al qual li van les distàncies curtes. Guanya en el tracte directe lluny de les grans multituds i dels focus. Li agrada mirar el seu interlocutor als ulls i li agrada tocar. T'agafa del clatell, et dóna un cop a les espatlles... per a ell, el contacte humà és fonamental i bàsic.

Home familiar (té dues nenes de 10 i 11 anys) per excel·lència, manté una estreta vinculació amb els seus pares i els seus germans. Al seu pare li ho consulta tot i li té un gran respecte. A en Sandro li han molestat de manera molt especial les acusacions de Marc Ingla. No per a ell, que també, sinó perquè no vol fer patir als seus pares, que ja són grans i que ho passen molt malament quan veuen que ataquen el seu fill.

Ha estat envoltat d'homes de confiança (l'Andreu, el seu millor amic, li ha fet de xòfer durant la campanya). Tot un personatge aquest Andreu: pastor de La Seu d'Urgell, es van conèixer fent la mili i, avui, ha esdevingut el seu gran confessor. I l'Andreu ha fet molts quilòmetres. Visita al mercat, dinar amb empresaris, reunions amb grups de socis, penyes i discapacitats, aparicions a escoles de negocis, col·legis professionals...

A l'equip de campanya li han deixat quatre Toyotas (en Sandro s'ha mogut en aquest cotxe) que li ha permès visitar tots els racons de Catalunya. Omplint teatres (al més pur estil 'A pèl') ha pogut, de la mà del periodista andorrà Xavier Mujal, conèixer en el que ells havien batejat com els Actes de Sofà, el que pensaven els socis de tot el país. En acabar, fotografies, autògrafs i una Coca-cola amb la gent que es quedava a fer el toc amb en Sandro.

La nit de celebració la van passar en aquest local. Voluntaris, membres de campanya, simpatitzants... Un secret: Sandro ha admès que li ha posat la "pell de gallina" el compromís desinteressat amb el qual ha treballat la seva gent.

dilluns, 14 de juny del 2010

S'escapa un lleó perillós a Sud-àfrica



Hi ha molts candidats a fer-se amb el títol de protagonista del Mundial de Sud-àfrica que tot just acaba d'arrencar: Messi, CR9, Villa, Rooney... Però et recomano l'alemany Mesut Özil. Sempre és complicat enarbolar aquesta mena de banderes, perquè després t'ho has d'empassar si no l'encertes, però podria vaticinar que serà un dels millors tresquartistes de la Copa del Món austral. En aquesta fotografia del sensacionalista 'Bild', aquest fill d'immigrants turcs deixa ben clares quines són les seves intencions.

Imaginació i Alemanya són conceptes tan allunyats com Zapatero i Economia o Vaticà i progressisme però el jove cadell de lleó és el jugador amb més capacitat d'inventar i sorprendre que he vist en un integrant de la Mannschaft en els darrers què?... 20 anys? El combinat de Joachim Löw deixarà de ser previsible!

Jugador de clara vocació ofensiva (ja es deixa estimar pel Barça rebutjant, als seus 22 anys, una perllongació del seu contracte amb el Werder Bremen per cinc anys), gaudeix d'una esquerra màgica, d'un repertori individual fabulós, cau a les bandes, dóna la darrera passada amb picardia, disposa d'un endimoniat canvi de ritme, llegeix els espais amb una solvència allunyada de la seva joventut i mai rebutja ajudar en defensa si la situació del partit ho requereix. Defectes? No té massa gol (tot i que té un bon canó a la cama esquerra), ha de saber imposar-se en el cos a cos (marcatges massa estrictes el col·lapsen) i marxa dels partits. La seva intermitència, però, no és mental (tipus Guti, vaja) sinó física. Haurà de treballar per saber omplir de benzina els seus pulmons.

Pressió? No és en el seu diccionari. Que ha de suplir el brasiler Diego que marxa a la Juventus? Doncs es supleix. Que s'ha de substituir Ballack a la selecció alemanya? Doncs es substitueix. Atent al lleó que es passeja per Sud-àfrica.

Millora sense maquillatge?

Que n'aprenguin del millor president de la història del Barça

La millor escena de la història del cinema. 'Ningú es perfecte'. Del mestre Billy Wilder. 1959



No he volgut tirar d'hemeroteca-google per fer un resum dels set anys de Joan Laporta com a president del FC Barcelona. Vull escriure des del ventre. Ojut! He dit millor president de la història del Barça que no vol dir millor persona de la història del Barça. Sota la seva direcció s'han aconseguit més de 70 títols, el primer equip de futbol és el referent mundial en el que portem de segle, ha consolidat el model de la Masia, ha edificat una Ciutat Esportiva en condicions i ha apuntalat el sistema ofensiu de l'equip. Ha catalanitzat el club, ha fet fora una colla de feixistes i de golfos violents que intoxicaven el Camp Nou, ha sanejat els números, ha aconseguit posar Unicef a la samarreta, ha instaurat programes d'ajuda esportiva i escolar a zones arrasades per l'economia o les guerres, no ha descuidat les seccions i ha dit les coses pel seu nom. Ha fet de Johan Cruyff president d'honor del club, tot i que la manera ha estat un xic dictatorial. Però... qui es mereixia aquest càrrec? Els qui critiquen la decisió d'anomenar l'holandès serien els primers que l'haurien votat en un referèndum.

Ha hagut d'afrontar tres grans crisis: la fugida de Sandro Rosell, la situació insostenible amb el seu excunyat Alejandro Echevarría i la moció de censura de sis dels seus directius el juliol de 2008. (Recomano el gran llibre de Jordi Badia, el seu excap de comunicació, que porta per títol 'El Barça al descobert').

Com a persona, ja tinc més dubtes. Ha anat un pèl massa lluny alhora d'emprar el Barça com a plataforma política, ha confòs la seva persona amb el club, s'ha endiosat (com dimonis es deu dir això en català?), ha protagonitzat actes públics lamentables allunyats del seu càrrec (quedar-se en calçotets a l'aeroport, baixar del cotxe al bell mig de la plaça Francesc Macià i escridassar els conductors, el seu lloro, els seus enfrontaments amb alguns seguidors...), el fosc assumpte de l'Uzbekistan, les borratxeres al Llum de Gas...

He tingut el plaer d'esmorzar amb ell una vegada. Em va semblar que tenia una gran potència en les distàncies curtes, que sabia comunicar, que li sobrava carisma i orgull, vaig veure que s'esforçava per anar de simpàtic (sempre es vol caure bé a la premsa) i em va semblar massa intel·ligent. I ell ho sap. No m'agradaria tenir-lo per enemic... Ara bé, gràcies per set anys inolbidables. Que n'apreguin!

La pregunta més inquietant: On actuarà ara l'Elèctrica Dharma? :)

diumenge, 13 de juny del 2010

"Per què no proves de xutar amb la dreta, papa?"

Per Déu! La meva filla només té tres anys! Com dimonis sap que sóc esquerrà?

Després d'aquesta tendra demostració de fonaments, ha intentat fer això!



Ho ha volgut fer tres vegades seguides. Per tant, hem de parlar de premeditació i descartar la casualitat! Val a dir que la ruleta li ha sortit millor que la del seu pare. Que, d'altra banda, tampoc és que sigui massa complicat :) Fins aquí el rotllo parequelicaulababa

... i Almunia mirant-s'ho per la TV!



El seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, i el seleccionador anglès, Fabio Capello, tenen el mateix problema: la porteria. Però l'han d'afrontar des d'angles diametralment oposats. El de Salamanca ha hagut de descartar d'entre un estol de porters que serien titulars en qualsevol selecció (Casillas, Valdés, Reina, Palop, César, Diego López, De Gea, Gorka) i l'italià no té ningú per fer de porter. Els grans equips anglesos de la Premier tenen porters estrangers i, dels seleccionables per Anglaterra, Manuel Almunia era el millor. Amb diferència. El navarrès tenia tots els requisits per ocupar la porteria dels Pross (mínim de cinc anys de residència, passport i no haver estat mai escollit per l'absoluta espanyola). El porter de l'Arsenal es mira la Copa del Món per la TV i ha estat testimoni de la jugada del Mundial protagonitzada pel porter del West Ham United, Robert Green, que en l'1-1 contra els EUA va emular 'Calamity James'. Sense paraules.