Sandro es carrega el nét de Cruyff del Juvenil B del Barça

Sembla que en Sandro Rosell té entre cella i cella eliminar tot el que faci olor de Johan Cruyff al FC Barcelona. Casualitat o no, resulta que el Juvenil B ha comunicat a Joshua Angoy Cruyff que no compte amb ell, després de dues temporades vestint la samarreta blaugrana en categories inferiors (com a cadet i juvenil) i que es busqui equip.

El nét de Cruyff, i fill de l'exporter Jesús Mariano Angoy, que juga de lateral dret, haurà de fer les maletes i deixar la Ciutat Esportiva de Sant Joan Despí per marxar cap a la vila de Gràcia. La raó esgrimida és la forta competència que hi ha en l'equip que prepara Sergi Barjaun. Jugarà a l'Europa on son pare serà l'entrenador del juvenil de segon any escapulat. És una coincidència que el presi dels graciencs sigui l'holandès Guillaume de Bode?

El millor titular de la història del diari Ara :)

Diu "Sandro Rosell li haurà d'ensenyar la due diligence sencera a Joan Laporta"

Vist a la portada online aquest dimarts al vespre. Suposo que quan se n'adonin canviaran el verb ensenyar.

Mmmmm. Has pensat el mateix que jo? Si és que sí; tenum un problema :)

I Sandro ha venut l'empresa... un any després

Una de les promeses electorals de Sandro Rosell era vendre la seva empresa de màrketing esportiu. El president del FC Barcelona ha trigat un any en complir la seva paraula. Un any en el qual, per cert, ha estat al capdavant de la seva empresa de màrketing i representació. Primer es va parlar d'un comprador de l'Aràbia Saudita, després d'un de qatarí i, finalment, se l'ha quedada un grup libanès del qual no es tenen massa dades. Es desconeix quin és el preu final de l'operació.

Així doncs, Bonus Sport Marketing ja no és de Sandro Rosell sinó d'un grup d'empreses libaneses agrupades sota el pintoresc nom de Sports Investment Offshore Sal. Se sap, en canvi, que l'empresa (o l'exempresa de Rosell) va facturar 5,6 milions d'euros el 2009 amb un benefici net de gairebé 900.000 euros.

Surrealista comunicat del Madrit contestant Sandro

Aquest dijous al migdia, Sandro Rosell, ha fet una valoració de la temporada en la qual, com Artur Mas, ha avisat el Reial Madrid que "està traspassant tots els límits", que amenaça amb "trencar relacions" i (com aconsellava jo fa mesos des d'aquesta modesta tribuna) anima els de lÉsser Superior a denunciar també la COPE si segueixen mantenint que ells no són al darrera de les acusacions de dopatge vomitades per la cadena dels bisbes.

Doncs bé, el Madrit ha avisat que emetria un comunicat per contestar el màxim dirigent blaugrana. No sabem si l'han fet en lletra gòtica però la veritat és que la resposta (surrealista) del Madrit ha trigat gairebé set hores a veure la llum. Pagaria per veure com s'ha gestat.

Bàsicament, el que fan és donar motius a Sandro Rosell per trencar les relacions. Titllen les paraules del president blaugrana de "desafortunades" i creuen que "és incomprensible que faci greus i falses insinuacions sobre les notícies del dopatge que, com tothom sap, no tenen res a veure amb el Reial Madrit i que vam desmentir el mateix dia" (FALS, ho va haver de fer Valdano tres dies després).

També recorden que va ser el Barça qui va fer una "sorprenent denuncia" a la UEFA sobre Mou en una actuació que qualifiquen de "sense precedents". Asseguren que l'actuació del Barça només pot ser entesa per "una determinada pressió mediàtica" i que ells sempre han estat "al costat de l'esportivitat".

El final no te'l pots perdre: "El Madrid seguirà treballant per ser un exemple per a tots els nens del món" Ein?

Sandro: recorda el lloro!

En aquests moments de cert desconcert, arriba el moment d'una intervenció de l'Alejandro. El president blaugrana, que mai s'amaga, hauria de donar un cop de puny sobre la taula i fer unes declaracions institucionals de suport a l'equip. El Barça grinyola. El barcelonisme necessita un referent, un far, una guia. Alejandro ha arribat el moment. Digues que Al loro! No estamos tan mal!

Com era allò? Ah sí. "5-0 per no perdre el costum!".

Sandro: no n'hi ha prou matant el missatger!

El meu heroi és l'Alejandro Rosell. Aquest paio no n'encerta ni una. Ni una. Ara, resulta que ha decidit presentar una demanada contra la cadena COPE de sis milions d'euros; és a dir mil milions de les antigues pessetes: el que va costar Ronald Koeman, per "intromnisió il·legítima en el dret de l'honor". Home, és evident que, per demanar, que no quedi. També, posem per cas, podria exigir que el president de la Conferència Episcopal, el tolerant arquebisbe Antonio María Rouco Varela, en la seva qualitat de màxim responsable de la ràdio dels bisbes, es posés un tutú rosa i es passegés pel Barri Vermell d'Amsterdam. Ara bé: Cal matar el missatger?

Última hora, el periodista de la COPE que va atacar el Barça per presumpte dopatge dels seus jugadors, només era un ventilador de la merda, del vòmit i de l'alitosi que surt de la boca de l'Ésser Superior. Alejandro... que no hi ha collonets de plantar cara al teu amigote Florentonto? Que hi ha algún negoci pel mig que no sabem? Ja et vaig dir que havies d'anar contra el Madrit. És evident que la ràdio no hauria esbombat el que va dir sense que el periodista (?) Juan Antonio Alcalá (mirala-mirala) se sentís recolzat i legitimat per la casa blanca. Ui... però què estic dient? Si l'Alejandro prepara una enèrgica protesta per dissabte al Bernabéu! Quin cap que tinc...

La clau de tot plegat (i perdó per la poca modèstia) és aquí: Per què el Madrit no es querella contra la COPE per fer servir el seu sagrat nom en va?

En Florentonto tremola pensant en el càstig que li prepara en Sandro!

Uiiiii Què dur que és en Sandro! Mare de Déu. Això és energia! Això és contundència! Això és actuar de manera contundent contra el Reial Madrid per les acusacions de dopatge que van espargir pel món emprant el ventilador de merda que és la COPE. Què n'aprenguin, tu! En Florentonto no pot ni dormir per les nits. Ja ni menja, ni parla, ni fa acudits, ni somriu, ni és amables amb els seus com acostuma :) Es veu que l'Alejandro amenaça no només amb no abraçar-lo a la llotja del Bernabéu aquest dissabte, sinó que no li pensa donar la mà. Òstia, Sandro... no t'estàs passant? :) Vols dir que en Florentonto es mereix tanta violència, tan càstic?. A més, promet que tindrà un comportament fred en el dinar de directives. Això vol dir abans estava calent l'Alejandro?

Sandro, el del chorreo 2.0

L'Alejandro Rosell és patètic. Ja fa temps que ho vinc dient. I encara no hem vist res, eh?. Recorda-ho!

El president blaugrana confirma que no hi manera que n'encerti una. Amb el senzill que ho tindria: fer al contrari d'allò que pensa. El seu equip de premsa i de comunicació, si és que existeix, es deu estar estirant els cabells. Resulta que el presi se'ls descontrola, pateix una diarrea verbal i es passa pel folre dels ous les directrius que segueixen, fil per randa, tots els homes del vestidor. Guardiola ha d'estar ben content.

Resulta que l'Alejandro (un dia ben proper t'explicaré com no compleix les seves promeses electorals fent veure que ven la seva empresa quan sembla que no es ben bé així) va i aposta a un 5-0 pel Barça en la final de Copa del 20-A contra el Madrit a Mestalla. Sense encomanar-se a cap sant!

Que estàs torrat noi? Que t'ha pujat el sucre de cop? Que no hi tens res dins del cap? Que no saps que la prepotència és una qualitat molt espanyola? Que no t'enrecordes d'un valencià que es deia Vicent Boluda, que presidia el Madrit, i que no se què va dir d'un chorreo al Liverpool? T'ho mengaràs amb papates com en Boluda? Com pots, estimat Alejandro, afegir més pressió a un vestidor ja de per si atrafagat? Sort que surt en Pinto, un jugador, i ho maquilla amb un "ens conformem amb alçar la Copa".

Quin és el restaurant preferit d'en Sandro?

El Racó d'en Cesc, a l'Eixample de Barcelona. No és conya. Es veu que quan l'Alejandro surt del seu voluntari arrest domiciliari, se'l veu sovint per aquest restaurant. Casualitat?

La merda de regal que Zubi fa a Abidal

Reconec que he pecat d'orgullós. Aquest dilluns, en Zubi es va personar a l'habitació del Clínic on es recupera Abidal de la intervenció hepàtica amb un regal sota el braç. Regal? Vaig pensar. Cabòries, l'Alejandro em llegeix i m'ha fet cas portant el millor obsequi (paraula que només fa servir el meu sogre) al francès en uns moments tan delicats. No. No era la renovació automàtica com es mereix el lateral. Era un trist DVD amb les imatges del Barça-Getafe i del sentit homenatge (perquè tots els homenatges són sentits, tots els marcs són incomparables i la pobresa sempre va acompanyada del llindar) que li van dedicar. Vaja. Què decebedor! Ho podria haver acompanyat amb una revista de mots encreuats. Malament, Alejandro. Malament.

Sandro: no et fa vergonya que Laporta faci de presi virtual?

Ho tinc decidit. L'Alejandro Rosell és com en John Wayne. El president (teòric) del Barça és capaç de fer la mateixa cara quan està enfadat, quan està content, quan olora una llimona o quan fa força per fer caca. No s'immuta, l'home. La caverna i el Madrit es dediquen a airejar merda sobre els nostres jugadors i l'amic Alejandro es manifesta indignat i assegura que no ho pensa tolerar. Però, Ai las, resulta que el truca clandestinament en Florentonto per (suposadament) demanar perdó i ja en tenim prou. Què és això, noi?

I, aleshores, es dispara l'altre. En Joan Laporta, que encara no sap que ja no és el president del Barça, dispara contra el Madrid. "Queda claríssim que el Madrid és qui està al darrera de les acusacions de dopatge", assegura el nou president virtual del Barça en declaracions a Catalunya Ràdio. Aconsella Rosell que sigui "més contundent" i posa el dit a la nafra (com si hagués llegit el nostre bloc). "El Madrid no ha presentat cap demanada contra la Cope per haver-los acusat, i encara és hora que demanin disculpes. No em valen les explicacions del president del Barça disculpant el Madrid per la conversa que van tenir ells dos", diu.

Finalment, un xic d'ironia que mai va malament: "No hi ha la mateixa diligència en perseguir els culpables d'això, que en perseguir l'anterior junta directiva".

Sandro, en arrest domiciliari

Ens han venut la imatge d'un Alejandro Rosell tímit, vergonyós i poc amic de parlar i de deixar-se veure en públic. Però, darrerament, es comprova com moltes reunions que afecten directament al club català es fan a la casa particular del president. S'hi fan les que coneix la premsa i les que els periodistes no ens assabentem. Home, aquestes reclusions mai són bones. Que si la renovació de Guardiola, que si els serrells de la renovació d'Alves, que si la planificació de la propera temporada... tot a la bodegueta que té el presi. Com en temps d'en Felipe a la Moncloa. Què passa? No ens agraden les oficines del club? Ens fa mandra agafar el cotxe del club i ordenar al xofer que ens duguin a Arístides Mallol s/n? Es fan millor les reunions en pijama i pantufles? Descofiem i sospitem que hi poden haver micros o goles pregones amagades? Llum i taquígrafs! Sandro: sembla que estiguis en arrest domiciliari!

Sandro: Ja tens un Pla B?

Alejandro (llegir amb entonació Lady Gaga) ja tens un Pla B? Què passarà quan la revolta popular àrab arribi a Qatar? Una monarquia que respecta tant els drets humans i que està capacitada per negociar amb el FC Barcelona és segura, oi? Ai, xato... que haurem d'arrencar la milionada d'una altra banda! Et suggereixo la Nueva Rumasa. M'han dit que té una situació financera envejable.

Espera't que aquest ja ha volat al Paradís dels Drets Humans de Qatar per arreglar la situació! Què? Ja estàs més tranquil, Alejandro?

Quin és el refresc preferit d'en Sandro?

Pepsi. Pep sí... signa la renovació per favor, per favor... Vull fer una cosa bé!

La Due Diligence contra l'independentisme català

Traïts per 30 monedes o per 29 vots?

Primer punt: Sóc laportista. I què?
Segon punt: Si en Jan l'ha fet, que la pagui. Que se l'entalegui, si cal.
Tercer punt: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
Quart punt: Per què s'ha de donar munició gratuïta a la caverna?
Cinqué punt: Creus que si Joan Laporta no es presentés a les eleccions del 28-N, s'hauria actuat com s'ha actuat? No estic en contra de la transparència, al contrari, que visquen els llums i els taquígrafs, però penso que hi ha maneres i maneres de fer les coses. La roba bruta es renta a casa.
Sisé punt: Sandro Rosell és un cínic. Com pot liar-la de la manera que ho ha fet i, després, votar en blanc per fer-se l'imparcial i l'institucionalment compromès. Quina ràbia, tu!

Després d'aquest decàleg de sis punts (com feia en Gil) penso que la greu guerra civil que ha esclatat a can Barça entre Laportistes i Rosellons ja no té aturador. Només servirà per violar la pau institucional tan necessària per a l'equip, per crear dubtes, per allargar el tema judicial fins els propers quatre anys, per alimentar les portades de la caverna i per disparar contra la línia de flotació de l'independentisme català. I tot per 29 vots de diferència. És el millor pel barcelonisme? Xavi, que li han de donar no una sinó dues Pilotes d'Or, ja ha dit que no. És el que necessita el barcelonisme?

Penso que si Joan Laporta, un home que fa molta por en segons quins cercles polítics i econòmics pel seu carisma, no hagués decidit orquestrar una campanya independentista de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya no s'haurien fet tants escarafalls per desacreditar una proposta electoral que fa molta por. Laporta no s'acollona, està boig i això el fa especialment incontrolable i perillós pel malentès seny d'aquest país. En Sandro, animat per un partit polític que ja saps quin és, s'ha gastat 230.000 euros per treure els drapets bruts de l'home que el va ningunejar.

És evident que les dades presentades per la famosa Due Diligence són una punyalada per a Laporta i els seus cadells. Insisteixo, si l'ha fet, que la pagui. Però, si estirem de la catifa... què deu haver-hi darrera la Casa Real, dels obscurs negocis d'Urdangarín amb diner balear i valencià, dels governs de Pujol, del proletari Aznar, de'n Felipe que té mig Marroc, de'n Montilla que té una dona que ocupa (o ocupava) més de set sous a l'Administració no precisament malpagats, del ZP, del Fraga a Galícia, del Bono a Castella-La Manxa, de Chaves a Andalusia o de Camps-Fabra-Barberà-Zaplana al País Valencià? Recordo que aquests són calers públics i no pas d'una entitat privada. Si tots ens imaginàvem que al Palau de la Música hi havia quatre malalts tocant el flabiol i vés que n'ha sortit!

Aquí ho diem tot. És veritat que Laporta té molt complicat justificar set vols privats (només dos estrictament futbolístics), despeses astronòmics d'hotels dels Emirats Àrabs, perfums caríssims, viatges en periodes de vacances, sopars de Nadal i Sant Esteve, locals nocturns de desconeguda reputació, una VISA full equip pel seu conductor-escorta, diners desviats a les obres de la seva casa, tres milions i mig de pessetes en canapès per partit, comissions de quatre milions d'euros a Mino Raiola, els fitxatges de Keirrison i Henrique que estan molt foscos, detectius per espiar vicepresidents (els seus) i alguns periodistes...

Tu creus que a Florentoto li quadren els números fins el darrer cèntim? Tu creus que l'Ésser Superior toleraria una situació com la que ha viscut el Barça? Saps que la caverna uniria forces per salvaguardar, entre tots, l'honor del Reial Madrit que és el més important? Saps que els catalans mai ens posem d'acord en res? Creu, de debó, en Sandro que es pot anar amb el lliri a la mà pel món? I, el pitjor de tot: sigues sincer, si tinguessis poder (poder autèntic, vull dir) no arraconaries un xic cap a casa teu?

Per cert, don Alejandro ens podria explicar què li va costar el fonamental, necessari i indispensable viatge institucional a la Junta de Extremadura per rendir vassallatge, humiliar-se i renovar el Dret de Cuixa?

Sandro...eo??? Hola??? SOS SOS!!

Sandro on ets? Estàs bé? Respires? Recordes que t'han escollit president del Barça? Saps que tens un mega despatx a Arístides Mallol s/n? EO? Hem d'enviar els Mossos? Aviat fotrem 100 dies com a capo d'un dels clubs més poderosos del món i el més calent és a l'aigüera. Digues alguna cosa, home! La sensació és que la nau blaugrana va sense capità. A la directiva. Això no és com els directius de les empreses o els polítics. Aquí s'ha de pencar, noi. I si ho estàs fent, digue-ho. No val amb anar un dia al despatx i signar quatre papers, eh? Perdoneu, però algú ho havia de dir!

Rosell degrada Cruyff en un vist i no vist

Sandro Rosell ja ha demostrat que, en el seu primer dia com a president del Barça, té dos pebrots i que no li tremola el pols. La primera mesura, com a mínim la més mediàtica, ha estat degradar Johan Cruyff com a president d'honor del club català. Continuo pensant que tota la gent que es va escandilitzar quan van nomenar l'holandès per aquest càrrec serien els primers que l'haurien votat. Però Laporta tenia tics presidencialistes i va tirar pel dret. Era una figura no reconeguda en els estatuts del club (el Madrit té el seu Di Stefano que van posant i treient del congelador a cop de nou fitxatge) emparant-se en l'article 16 famós que preveu "membres d'honor" però, en cap cas, un presi honorífic. Ara, la nova junta sotmetrà la possibilitat de crear aquesta figura imprescindible pel bon funcionament de l'entitat a l'assemblea de compromisaris i, en cas de rebre l'OK; es reformarien les bases legals. Es plantejarien sobre la taula noves propostes (democràtiques) i si Cruyff és el més votat, doncs aquí Pau i després Glòria. De moment, Cruyff serà membre d'honor.

Coneix el Sandro més íntim!

Un nou tarannà ha arribat a l'avinguda Arístides Maillol s/n. En Sandro Rosell ha aconseguit fer realitat el seu somni; un somni que semblava condemnat a complir-se més tard o més d'hora, i ja és el nou president del FC Barcelona. Traducció? és el personatge més important de Catalunya. Una alenada d'aire fresc ha aterrat al Camp Nou. D'entrada, la impressió és positiva. La celebració de l'èxit electoral ha estat tota una declaració d'intencions. Allunyada de la dutxa de cava del 2003, l'equip de Rosell va apostar per ensenyar les línies mestres del seu mandat en la gestualització no verbal de la victòria: sobrietat, concentració, tímids somriures de confirmació, alguna picada d'ullet. Treballar per a una imatge seriosa des del primer moment, en definitiva.

Però com és el Sandro Rosell més íntim? Com és, de veritat, vull dir? En Sandro és un home al qual li encanta fer esport (córrer per la carretera de les Aigües o fer gimnàs en aquest local) són dos rituals que no deixa mai de banda. No fuma, gairebé no beu, entusiasta del menjar japonès i molt aficionat a caçar bolets. Una de les seves activitats preferides i una de les seves grans passions. El nou president del Barça és un home al qual li van les distàncies curtes. Guanya en el tracte directe lluny de les grans multituds i dels focus. Li agrada mirar el seu interlocutor als ulls i li agrada tocar. T'agafa del clatell, et dóna un cop a les espatlles... per a ell, el contacte humà és fonamental i bàsic.

Home familiar (té dues nenes de 10 i 11 anys) per excel·lència, manté una estreta vinculació amb els seus pares i els seus germans. Al seu pare li ho consulta tot i li té un gran respecte. A en Sandro li han molestat de manera molt especial les acusacions de Marc Ingla. No per a ell, que també, sinó perquè no vol fer patir als seus pares, que ja són grans i que ho passen molt malament quan veuen que ataquen el seu fill.

Ha estat envoltat d'homes de confiança (l'Andreu, el seu millor amic, li ha fet de xòfer durant la campanya). Tot un personatge aquest Andreu: pastor de La Seu d'Urgell, es van conèixer fent la mili i, avui, ha esdevingut el seu gran confessor. I l'Andreu ha fet molts quilòmetres. Visita al mercat, dinar amb empresaris, reunions amb grups de socis, penyes i discapacitats, aparicions a escoles de negocis, col·legis professionals...

A l'equip de campanya li han deixat quatre Toyotas (en Sandro s'ha mogut en aquest cotxe) que li ha permès visitar tots els racons de Catalunya. Omplint teatres (al més pur estil 'A pèl') ha pogut, de la mà del periodista andorrà Xavier Mujal, conèixer en el que ells havien batejat com els Actes de Sofà, el que pensaven els socis de tot el país. En acabar, fotografies, autògrafs i una Coca-cola amb la gent que es quedava a fer el toc amb en Sandro.

La nit de celebració la van passar en aquest local. Voluntaris, membres de campanya, simpatitzants... Un secret: Sandro ha admès que li ha posat la "pell de gallina" el compromís desinteressat amb el qual ha treballat la seva gent.

Una campanya prescindible, descafeïnada i sense bombes

Ja som al cap del carrer. Ha passat la campanya electoral a la presidència del Barça (si no s'hagués fet, no s'hauria perdut res ni s'haurien gastats els candidats els cèntims que s'hi han deixat). Ha estat totalment previsible (Ferrer i Ingla atacant Rosell per maquillar la seva manca de carisma i projecte), descafeïnada (fins i tot, repetitiva), en la qual s'ha vist un Sandro Rosell, conscient de la seva superioritat (no ha volgut abusar), resisitint els atacs sense despentinar-se i responent, una i una altra vegada les mateixes qüestions) i sense les bombes electorals tradicionals d'altres eleccions. Ah... com enyoro els Llauradó, Bassat, Àngel Fernández i Laporta (recordes que va arribar a la presidència el 2003 de la mà de Beckham?) que es presentaven sota el paraigües d'un nom més o menys atractiu. Se m'han filtrat alguns noms però, com jo respecto l'off the record, es queden al meu cap. I els debats? Buff. Vist un, vistos tots. Com les pelis de l'Oest.

Sandro Rosell no ha tingut rival. Un rival a la seva alçada, vull dir. És el gran favorit ja que li passa el mateix que li passava a Jordi Pujol. El soci (la gent) el votarà a ell i el programa és secundari. La força mediàtica de la persona s'imposa al projecte. Rosell ha sabut mantenir la boca tancada quan el Barça de Laporta acumulava èxit rere èxit, s'ha defensat dels infantils atacs d'Ingla-Ferrer i és conscient que, a partir de diumenge, tindrà l'oportunitat d'equivocar-se. I és que Rosell, no ho oblidem, va sentar les bases del Barça 2003, es va penjar la medalla de Ronaldinho (fins el moment el millor jugador de la història del Barça sempre que Messi no demostri el contrari) i no va tenir temps material per cometre cap error. Que els cometrà, com els cometem tots. Se l'ha acusat d'intervencionista. I què? Que és dolent? No vull dir que hagi de baixar als vestidors però el cap d'una empresa-institució és la persona a la qual (teòricament) no se li ha d'escapar res. I si s'ha d'actuar, s'actua. El president ha ser un floreru?

Jaume Ferrer. Sincerament, m'ha fet llàstima. La seva campanya ha estat molt mal portada tot i que el seu carisma propi dels Marichalar tampoc ha ajudat. Suat, recitant tòpics rere tòpics i amb un discurs pueril no ha estat a l'alçada. No té ni l'entitat ni la presència que ha de tenir el capo del club més important del món. S'ha ensenyat amb la mateixa cara de pa de ral i la mateixa mirada bovina amb les quals encaixava els insults de Laporta quan aquest s'inclinava per Godall. El video de promoció (amb tots els respectes) seria millorat per l'Associació de Veïns del Camp de l'Arpa i ha estat tot un encert el seu lema 'Que n'aprenguin' que va durar un parell d'horetes. En definitiva, un titella com doña Rogelia tutelada per una mari Carmen-Laporta. La seva tàctica? nen-acusica. Trist, molt trist el JF. Aquestes americanitzacions són perilloses.

Marc Ingla. Fluix. M'ha recordat un capellà de poble, que gesticula més que l'Hermida i que obsequia els seus rivals amb un mig somriure de superioritat que fa angúnia. Ha intentat fer-se seu tot l'èxit de Laporta (sembla que ell ha estat el demiurg organitzador) i s'ha permès donar-li l'absolució a un Sandro que, impassible, assistia als seus pobres arguments d'atac. Ingla qui t'ha vist i qui et veu. Que humil i servilista et presentes quan el poder de la cadira t'enlluerna mentre que quan fas entrevistes personals a la pobra gent que has de contractar ni et dignes a mirar-los a la cara, concentrat en el teu portàtil. Què? Que ets bandera del catalanisme? Juas, juas. En el teu grup d'empreses no apareix pas el català. Penós, tiu. Lamentable el teu esforç d'esquitxar el teu discurs de paraules catalanes nostrades manllevades del diccionari hores abans del debat.

Agustí Bendito. Ha anat de més a menys. Ha anat perdent alè i s'ha mostrat, en ocasions, un xic massa indiferent. Això sí, un 10 per a un home i per a una candidatura que ha treballat de valent quan tot semblava que no passaria el tall. No ha entrat en els insults a Sandro, ha procurat argumentar i, a la mínima que ha pogut, ha mirat d'explicar el seu programa!. No veuria amb mals ulls que Rosell li brindés una opció a la seva junta. El soci té la paraula.

A la candidatura de Jaume Ferrer et tracten com un senyor

Molt elegants. Com desgraciadament sóc a l'atur (que no vol pas dir que m'hagi quedat aturat) vaig entrar en contacte amb la gent de la candidatura de Jaume Ferrer a la presidència del FC Barcelona gràcies a un contacte comú. No em seduïa especialment el personatge però viag pensar que per quedar-me a casa gratant-me els ous podria veure de primera línia com funcionen unes eleccions d'aquesta magnitud (no oblidem que els socis triaran el proper 13 de juny el personatge més important de Catalunya) i, de passada, aprendre i crèixer com a periodista. Òbviament en règim de col·laboració voluntària (que vol dir que et poden explotar sense càrrec de consciència).

Quedem i, des del primer moment, vaig tenir la desagradable sensació que em perdonaven la vida. Proposava, aportava, m'oferia i em trobava davant d'un mur d'incompetència greu. Primer, em diuen que el meu CV és l'indicat i, en presència meva, no sabien res del que jo hi tinc escrit. "Ja et direm alguna cosa, macu". Vaig marxar desconcertat. El meu CV, la meva experiència en el món de l'esport parlaven per mi (o això creia) i mentre pujava passeig de Gràcia em ressonaven unes paraules a les orelles. "Series capaç d'escriure una nota de premsa?", em van dir. No m'ho podia creure.

Això sí, en el lloc de la trobada vaig ser escortat durant el temps d'espera (llarguíssim) per quatre nenetes vestides immaculadament de hippies de postal. Ja m'imagino la conversa que les va portar al lloc. Qualsevol de les 400 famílies de la burgesia catalana que orquestren (vull dir manipulen) les ments benpensants d'aquest país nostre hauria tingut amb en Ferrer una conversa del tipus "Hola Jaume, xato. Com va tot. A veure si li fotem canya al Rosell aquest que no sé que es creu. Sí, mira et trucava per què la nena m'està estudiant per ser periodista. Sí, nano a veure si em surt una Raquel Sans (juas, juas). Escolta te l'envio i me la mires sense compromís, ok? Sí, en sap molt. L'altre dia va saber unir un subjecte i un predicat, tu. Tota sola, eh?. Es va deixar el verb però ja ho anirem polint, oi? Per cert, que podria conèixer el Messi, la nena? Ah... ja ho veig, el Messi no sap ni qui ets tu. En fí, sort, campió que ets un campió. Dinem al Via Veneto la setmana entrant? A la taula de sempre? Ja et trucarà la Roser (òbviament la Roser és la secretària). Jaume, Força Barça".

Que quedi clar que quan parlo de nenes és perquè eren nenes. Si haguessin estat nens hauria fet el mateix raonament. Masclismes, pocs en aquest blog.

I en Jaume Ferrer, amb els ulls de peix bullit que el caracteritzen, amb aquell carisma a l'alçada del Marichalar i amb el suficient orgull per permetre's el luxe de reflexionar si acceptava el suport o no d'en Laporta, les incorpora. Passen els dies i no em diuen res. Jo ja tenia el no administratiu coll avall però els vaig enviar un mail per forçar-los, com a mínim, a donar la cara. Els animava a què m'expliquessin el perquè de la seva decisió i em van assegurar que ja no treballaven amb voluntaris. (Traduït vol dir que la maquinària perfectament greixada d'en Laporta es posa de cara a la feina per tutel·lar aquest estaquirot).

Però el més divertit de tot va passar ahir. Em truquen per fer-me una porposta. Una proposta per la qual "hi ha un petit pressupost". Resulta que em proposaven... anar a recollir signatures!. És a dir, no tenien diners per a un periodista i, en canvi, en destinen per anar amb una gorreta i una armilla pels puestus a demanar la signatura. Us ho juro, si em punxen no em treuen sang (no entenc aquesta expressió però sempre m'havia fet il·lusió emprar-la en algun moment). Em van tractar com a tot un senyor. I no és que se'm caiguin a mi els anells per donar de menjar a la meva filla de tres anys, però hi ha una cosa que es diu dignitat personal i professional i, sobretot, respecte a les persones.

Sandro... no cal ni que facis campanya. Deixe'ls fer.