Que n'aprenguin del millor president de la història del Barça

La millor escena de la història del cinema. 'Ningú es perfecte'. Del mestre Billy Wilder. 1959



No he volgut tirar d'hemeroteca-google per fer un resum dels set anys de Joan Laporta com a president del FC Barcelona. Vull escriure des del ventre. Ojut! He dit millor president de la història del Barça que no vol dir millor persona de la història del Barça. Sota la seva direcció s'han aconseguit més de 70 títols, el primer equip de futbol és el referent mundial en el que portem de segle, ha consolidat el model de la Masia, ha edificat una Ciutat Esportiva en condicions i ha apuntalat el sistema ofensiu de l'equip. Ha catalanitzat el club, ha fet fora una colla de feixistes i de golfos violents que intoxicaven el Camp Nou, ha sanejat els números, ha aconseguit posar Unicef a la samarreta, ha instaurat programes d'ajuda esportiva i escolar a zones arrasades per l'economia o les guerres, no ha descuidat les seccions i ha dit les coses pel seu nom. Ha fet de Johan Cruyff president d'honor del club, tot i que la manera ha estat un xic dictatorial. Però... qui es mereixia aquest càrrec? Els qui critiquen la decisió d'anomenar l'holandès serien els primers que l'haurien votat en un referèndum.

Ha hagut d'afrontar tres grans crisis: la fugida de Sandro Rosell, la situació insostenible amb el seu excunyat Alejandro Echevarría i la moció de censura de sis dels seus directius el juliol de 2008. (Recomano el gran llibre de Jordi Badia, el seu excap de comunicació, que porta per títol 'El Barça al descobert').

Com a persona, ja tinc més dubtes. Ha anat un pèl massa lluny alhora d'emprar el Barça com a plataforma política, ha confòs la seva persona amb el club, s'ha endiosat (com dimonis es deu dir això en català?), ha protagonitzat actes públics lamentables allunyats del seu càrrec (quedar-se en calçotets a l'aeroport, baixar del cotxe al bell mig de la plaça Francesc Macià i escridassar els conductors, el seu lloro, els seus enfrontaments amb alguns seguidors...), el fosc assumpte de l'Uzbekistan, les borratxeres al Llum de Gas...

He tingut el plaer d'esmorzar amb ell una vegada. Em va semblar que tenia una gran potència en les distàncies curtes, que sabia comunicar, que li sobrava carisma i orgull, vaig veure que s'esforçava per anar de simpàtic (sempre es vol caure bé a la premsa) i em va semblar massa intel·ligent. I ell ho sap. No m'agradaria tenir-lo per enemic... Ara bé, gràcies per set anys inolbidables. Que n'apreguin!

La pregunta més inquietant: On actuarà ara l'Elèctrica Dharma? :)