"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 26 de juny del 2010

Bravo, Martina


La millor notícia. L'extennista Martina Navratilova ha anunciat a Wimbledon que ha superat el càncer que li van detectar al seu pit esquerre en només tres mesos. la nou vegades campiona a l'All England Club ha guanyat el partit més important de la seva vida. L'estatunidenca, d'orígen txecoslovac, ha assegurat que està "al 100x100 neta de càncer" si bé admès que haurà de seguir "amb les revisions" pertinents. "He tingut sort. He esquivat una bala. Una gran bala. Espero que no se'm reprodueixi". La notícia de la malaltia l'anunciava la revista People en la qual, l'extennista, de 53 anys explicava que "en una revisió ginecològica rutinària" li havien descobert un nòdul lleig a la mama. Navratilova lamentava que, tot i estar en una edat considerada de risc, havia deixat aparcades les imprescindibles mamografies "durant quatre anys". La fusta de campiona que hi ha a les seves fibres han permès a la millor tennista de tots els temps lluitar com una lleona. No va voler desmoronar-se quan va "arrencar a plorar" en veure els resultats de la biòpsia i va seguir cuidant-se "alimentant-me bé" i practicant esport. Navratilova, un prodigi de la natura, és una gran amant dels triatlons, de l'hoquei gel i del tennis. Bravo, Martina.

No només un diamante es para siempre


Danny per Nani. A pocs dies de començar el Mundial de Sud-àfrica, el seleccionador de Portugal, Carlos Queiroz, veia com l'extrem del Manchester United queia lesionat i Nani (si aquest xicot tingués gol estariem parlant d'un autèntic fora de sèrie) no podria ser de la partida lusa. A cuita-corrents, el de Moçambic va cridar Danny Alves (no confondre amb el lateral del Barça) per suplir el diable vermell. Danny és un veneçolà que juga al totpoderós Zenit d'una lliga russa, farcida de brasilers, que Sogecable ens ha intentat injectar per la vena per maquillar la pèrdua dels drets sobre la Premier que, per cert, ha recuperat de cara a la propera temporada.

Danny és un jugador amb enorme talent, que juga lluny dels grans mercats televisius, amb una molt bona tècnica individual però amb massa facilitat per evadir-se dels partits. El lusità nascut a Caracas és el protagonista d'una història, com a mínim, curiosa. El Dinamo de Moscou va apostar per ell i el davanter va passar pels millors tres anys futbolístics de la seva vida a la capital russa. Tan agraït estava que, en el seu avantbraç dret, es va tatuar l'escut del Dinamo i el dorsal que duia en aquell moment, el 10. Ai, Danny. El futbol és efímer. Va aparèixer el Zenit de Sant Petersburg amb tots els diners de Gazprom i van pagar 30 milions pel jugador, el traspàs més car de la història del futbol rus. Els seguidors del Zenit han de veure com el seu jugador estrella (sobretot després de la marxa d'Arshavin a l'Arsenal) es passeja pels terrenys de joc amb l'escut gravat a la pell d'un dels enemics del club. I, per acabar-ho d'adobar, amb el dorsal 19! Què hauria passat a les nostres latituds si Figo s'hagués tatuat a la pell, i en un lloc visible, l'escut del Barça abans de vestir la samarreta del Reial Madrid?

Els tatuatges, com els diamants, son para siempre. Oi Johnny Depp? Del 'Winona forever' vam passar al 'Wino forever' (Sempre borratxo) quan vas tallar amb la Ryder.

El meu 11...

Acabada la primera fase del Mundial de Sud-àfrica he confeccionat, al meu modest entendre, el millor 11 basat en el que s'ha vist fins ara. Òbviament, només és un llistat de noms. Hi estàs d'acord? Quins canvis faries?
Porter: Tim Howard (EUA)
Defensa: Maicon (BRA), Piqué (ESP), Lucio (BRA), Lahm (ALE)
Mig camp: Honda (JAP), Xavi (ESP), Özil (ALE), Donovan (EUA)
Davanters: Villa (ESP), Messi (ARG)
A la banqueta col·loco: Eduardo (POR), CR9 (POR), Meireles (POR), Forlán (URU), Zeks (ESP), Felipe Melo (BRA), Terry (ANG), Gilberto (BRA), Sergi Busquets (ESP)

Quina novatada deuria patir Fran Vázquez?


La millor notícia per a la selecció estatal de bàsquet és el retorn del pivot del FC Barcelona, Fran Vázquez, a la seva disciplina. El gallec sempre havia renunciat, esgrimint motius personals, formar part del combinat espanyol. La seva renúncia no té (tenia) res a veure amb presumptes sentiments nacionalistes gallecs, sinó a una novatada que li van fer els veterans de la selecció que disputava l'Eurobàsquet de Sèrbia de 2005. El jove Fran, aleshores tenia 22 anys, va patir i va decidir renunciar a la samarreta vermella. Per sempre. Punt i final. I al de Xantada no li van els farols. El que diu, ho fa. El blaugrana ha estat capaç de menysprear l'NBA (escollit per Orlando en 11ena posició) tot i ser l'espanyol que millor ha quedat en un draft per darrera de Pau i Ricky.

Quan la novatada encara li feia mal, una nova convocatòria amb l'absoluta va acabar com el rosari de l'Aurora. Corria l'any 2006 i una suposada lumbalgia va provocar discrepàncies entre el pivot i la Federació Espanyola. El gallec va ser substituït per un jove (i encara tendre) Marc Gasol. Vázquez es va centrar en el seu club i va encetar el seu calvari particular al Barça víctima de la tirania d'un Dusko Ivanovic que va saber fer-li la vida impossible. Amb Xavi Pascual ha tornat a la superfície aquell jugador que meravellava a Unicaja o a Girona.

Ara, la confiança que ha dipositat Sergio Scariolo en ell, ha estovat un Fran Vázquez que ho torna a intentar. Tornarà a vestir-se de vermell. Sap que les comparacions són odioses i més quan és el relleu natural del monstre Pau Gasol. El gallec confia en el tècnic italià que ja es va enamorar esportivament d'ell quan era un júnior d'Unicaja.

Per Déu! Què li deurien fer? Jo sempre he procurat fer novatades carinyoses als becaris que han passat per les redaccions en les quals he estat. En una (en la millor) ens vam inventar el Dia del Becari Generós (que oscil·lava en el calendari a la nostra conveniència) per convidar al jove periodist@ que aprenia amb nosaltres a portar quatre croissants i quatre ensaïmades. I tots plegats feiem unes rises!

divendres, 25 de juny del 2010

Fixa't en el que li fa Mata a Albiol!

La Mannschaft té un deute pendent amb Robert Enke (in memoriam)


Malgrat que un periodista peruà anunciés, fa pocs dies, que Robert Enke no seria a la porteria de la selecció alemanya per lesió, el cert és que l'exjugador del FC Barcelona va decidir suïcidar-se víctima de la tremenda autoexigència que marcava la seva vida i que el va condemnar a no saber superar la por al fracàs. El porter de l'Hanover 96 patia greus depresions que volia mantenir en secret i no va digerir mai les seves pobres actuacions a les porteries del Barça, on només va arribar a jugar dos partits (suplent de Roberto Bonano i d'un jove Víctor Valdés), del Tenerife o del Fenerbahçe turc on li van arribar a llançar ampolles per recriminar-li la seva baixa forma en algún partit. En canvi, l'entrenador de la Mannschaft, Joaquim Löw, li havia assegurat que seria el porter titular de la selecció alemanya a Sud-àfrica. Però Enke no va suportar la pressió ni la por a un nou fracàs. Es va tirar al tren. Així de cru i així de violent. Va decidir posar punt i final a la seva vida a només dos quilòmetres del lloc en el qual està enterrada la seva filla de dos anys, Lara, que va morir per problemes cardíacs congènits. Enke va aparcar el seu Mercedes 4x4, que va deixar obert amb el bitlleter al seient, i va escriure una carta de comiat que queda per a la intimitat de la seva família.

Enke no volia que el món sabés que visitava un psiquiatra i que patia greus depressions per por que els serveis socials li prenguessin el bebè, Laila, que havia adoptat amb la seva dona i que només tenia vuit mesos quan el porter es va llançar contra el tren de Bremen. Vivia relativament apartat, en una granja, amb nou gossos, dos gats i un cavall. Sempre havia defensat els drets dels animals i havia prestat la seva imatge a diferents organitzacions contràries al maltracte amb els animals. Enke va deixar un buit al cor de molts seguidors del futbol i els seus funerals van ser un dels més multitudinaris d'una Alemanya reunificada. Avui, la seva selecció té l'obligació (té el deute moral) de guanyar el Mundial de Sud-àfrica per oferir-lo a la dona d'Enke, Teresa, que s'encarrega d'una fundació que vetlla per la salut mental dels esportistes i pels nens amb malaties cardíaques. Robert Enke (in memoriam).

Compte amb el samurái blau


Ja he escrit en alguna ocasió que no estic per fer de Nostradamus, però les meves previsions es van complint. Quan ningú donava un euro per l'albiceleste, jo ja apuntava a l'Argentina com a clara favorita per campeonar. Quan es pensava en possibles estrelles a Sud-àfrica ja vaig alertar de les capacitats de Mesut Özil. Quan tothom apuntava que la revelació d'aquest Mundial fredolic serien els Estats Units jo pensava... i el Japó? Els nipons s'han classificat per a vuitens, tenen un creuament assequible amb el Paraguai i s'encomanen a les mans de Keisuke Honda. El samurái blau. Un jugador (no farem titulars fàcils amb els cognoms) que em va cridar l'atenció en el partit de Champions que el CSKA d'Honda va disputar al Pizjuán contra el Sevilla.

Honda és l'hereu dels grans Nakata i Nakamura. És el Messi asiàtic que executa les faltes amb la mateixa habilitat, potència i tècnica que CR9. L'he vist jugar de migcampista, de fals davanter i, fins i tot, de lateral esquerrà. De ben jovenet ja prometia i va deixar la seva Osaka natal per militar a les files del dèbil VVV Venlo holandès amb qui es va proclamar millor jugador de l'Eredivisie. El CSKA de Moscou el va incorporar a la seva disciplina per 5,5 milions d'euros. Ara ja val, com a mínim, el triple.

Amb el cabell tinyit (com deia la meva iaia), amb una potència física pròpia dels jugadors africans, amb una disciplina innata en els orientals, amb una tècnica reservada als jugadors sudamericans i amb una tàctica made in Europe, Keisuke Honda és una autèntica meravella. De moment, ja porta dos gols i una assistència. Té una gran visió de joc, és generós i té una brutal capacitat per pensar a mil per hora. Fa servir les dues cames amb una naturalitat impressionant.

Uix... Se'ns escapa el mugronet guaraní


El Paraguai s'ha classificat per a vuitens. El combinat guaraní disposa del suport incondicional de Larissa Riquelme, que ja ha estat batejada com la nòvia del Mundial. Buf. Una mica de picant... Diuen que la model ja té ofertes per fer TV a Espanya. Presentarà l'Àgora? farà parella amb el gran Eduard Punset?

dijous, 24 de juny del 2010

Ciao Itàlia

Per primera vegada a la història, la campiona del món (Itàlia) i la subcampiona (França) no només no han passat de la primera fase sinó que no han guanyat ni un partit. ja hem parlat prou del fracàs dels bleus però els azurri... El combinat de Lippi (que va menystenir la veterania d'homes com Del Piero o Totti) enfila cap a Roma. El més greu? Fixa't en el grup que tenia. Eslovàquia, el Paraguai i Nova Zelanda. Autèntiques potències. Ciao Itàlia. Ho sento per l'Antonio Venutelli, el meu bon amic sicilià.

El Boateng de Ghana i el Boateng alemany passen a vuitens


Per primera vegada a la història dels Mundials (i ja en portem 18 de disputats) dos germans s'han enfrontat en dues seleccions diferents. Són Kevin-Prince Boateng, que defensa els colors de les Estrelles Negres, i Jeróme Boateng, integrant de la poderosa Mannschaft. Els dos germans, fills d'un immigrant ghanès que es va casar amb dues dones alemanyes, no es parlaven des del 15 de maig quan Kevin-Prince (jugador del Portsmouth) va destrossar el turmell dret del migcampista alemany del Chelsea Michael Ballack quan es disputava la final de la FA Cup anglesa. Els dos germans no poden ser més diferents. Kevin-Prince va escollir jugar pel país del seu pare, ha fomentat la seva imatge de noi dur, violent i polèmic criat en un la barriada de Wedding (una de les més perilloses de Berlín) en la qual, segons ell, "només pots ser gàngster, traficant de drogues o futbolista. Jo vaig escollir la tercera via", diu. Jeróme, que milita en l'Hamburg de la Bundesliga, és el bon noi. Criat en el barri burgès de Charoltersburg, sempre ha destacat per les seves qualitats humanes. El Boateng alemany no ha dubtat en carregar contra el Boateng ghanès per lesionar el capità de la Mannschaft. Kevin-Prince, aficionat a la polèmica, es va limitar a dir que "molts jugadors i molts aficionats m'han donat les gràcies per haver lesionat Ballack". Després del partit que els va enfrontar aquest vespre, els dos s'han classificat per a vuitens. Breu encaixada de mans inicial i cadascú a la seva feina.

El conillet de Duracell visita Wimbledon

Històric! El partit més llarg de la història del tennis va començar aquest dimecres a l'All England Club i, després de nou hores de joc, seguirà avui. el francès Nicolas Mahut i el gegant estatunidenc John Isner estan empatats a 59 jocs. El resultat, en el moment de la suspensió, era de 4-6, 6-3, 7-6, 6-7 i com que al Grand Slam de l'herba no hi ha tie break estan empatats a 59 jocs! Mare de Déu. La qüestió és... hi ha d'haver un guanyador? Els companys de circuit estan parats davant la bestialitat d'aquest partit de segona ronda que havia estat enviat a la pista 18. "No tenen ganes de pixar?" es preguntava Andy Roddick al Twitter. "Com poden mantenir el servei durant tot un dia?" deia Nole Djokovic. "O passa una desgràcia o no acabaran mai", feia broma Feliciano López. "No sé si riure o plorar", deia Federer tot veient un marcador que deixava de funcionar a partir del joc 50. Es va quedar sense piles. Rafa Nadal també estava incrèdul. "Hem vist el partit, hem vist el futbol, hem jugat a la Play, hem preparat el sopar, hem sopat... i encara seguien a la pista". Menció especial es mereix l'àrbitre principal, el suec Moahamd Layani que va aguantar com tot un campió fins que la manca de llum feia impossible veure venir la pilota. Mahut-Isner han destrossat el rècord de partit més llarg de la història que tenien els francesos Clement i Santoro del Roland Garros de 2004 i que va durar sis hores i 33 minuts.

ZP: crida a capítol Daniel Diges, home!


El poder del futbol. Resulta que França ha fet el ridícul a Sud-àfrica (no sé de què es queixen si han aconseguit marcar un gol quan fa vuit anys, a Corea del Sud, van tornar a París sense anotar) i s'ha creat una polèmica de dos parells d'ous. Fixa't en la importància del futbol: Thierry Henry truca Sarkozy (i el president de la República es posa a l'aparell) demanat-li audiència per explicar-li, de primera mà, què ha passat al país menys africà de tots. I Sarkozy, que imagino que deu tenir una agenda més plena que la de la Belén Esteban, li fa un forat en un tres i no res. L'encara jugador del Barça va agafar un avió especial (no ha tornat a París amb la fracturada expedició gala) i avui es trobarà amb el petit Napoleó. Sarkozy sap que els seguidors (vull dir votants) dels bleus estan indignats i vol fer veure que aporta solucions. De moment, aquest dimecres, ministre que es trobava a l'Elisi, ministre que feia entrar en una reunió. Però és que monsieur Sarkozy no té altres problemes més urgents als quals dedicar-se? No és el capitost d'un dels motors d'Europa que està aturat? No té un sidral als banlieurs? No té, entre les mans, una crisi econòmica de proporcions bíbliques? No ha destinar, ni que sigui mitja horeta, a escoltar les cançonetes que composa la seva Carla Bruni?

I ZP? El gran president espanyol que es dedica a imitar de manera matossera el que fan els grans estadistes europeus deu estar barrinant què pot fer. L'amputador oficial de les llibertats catalanes de l'Estatut del 30 de setembre (com a mínim Aznar anava de cara), el dissenyador de la mort política de Pasqual Maragall per massa catalanista, el creador del fonamental ministeri d'Igualtat (per què no un pels capellans, o per les putes, o pels capellans putes?), l'home que regala una porrada de milions als grecs, el presumpte socialdemòcrata que abareteix l'acomiadament, s'hauria de reunir amb Daniel Diges. Immediatament! El fracàs espanyol a Eurovisió crec que hauria de ser analitzat, de manera urgent, a Moncloa. ZP volem respostes! No volem 'algo pequeñito'! Exigim el cap de Daniel Diges!

dimecres, 23 de juny del 2010

El Mundial de la Mà

Comencem malament...


Mans per partida doble


Una mà de gols


Mans de mantega


Gairebé arribem a les mans


No et dono la mà

dimarts, 22 de juny del 2010

No és això, Villa; no és això!

Recordo (és el que té tenir memòria) que un dels primers gols del camerunès Samuel Eto'o al Camp Nou va ser celebrat per l'avui jugador de l'Inter com una acció torera. A l'estil Raúl, per entendre'ns. Suposo que a l'africà li van tocar el crostó ja que no va tornar a fer. David Villa, que per contracte amb McDonald's ha de celebrar els gols que faci al Mundial simulant ser un torero, haurà de canviar les seves celebracions a Can Barça. El 'Guaje' ja s'ha afanyat a puntualitzar que la seva celebració no té res a veure amb el món dels toros sinó que és un brindis a l'afició.

Per què tens aquestes dents tan llargues?


Ja no podré mirar de la mateixa manera al gran Thiago Splitter. En aquest blog l'han caçat en ple comiat de solter per Logroño. T'imagines una caputxeta vermella de 2,11 i 111 quilos prenent montaditos? Ja han vist la imatge els Spurs de San Antonio? Bromes al marge. Què gran ets, Splitter.

La frase del Mundial


Vicente del Bosque "Si tornés a ser jugador, m'agradaria ser Sergi Busquets".
Si jo tornés a ser porter, m'agradaria ser... Carles Busquets :)

Carbonero: quan l'estrella és a la banda


Sara Carbonero, la Sasíssima del segle XXI, és l'autèntica estrella del Mundial. La periodista de Toledo ja va ser portada del Times londinenc i les agències d'informació més importants del món van estar, aquest dilluns, enviant imatges de la subdirectora de Telecinco. 80 fotos en 45 minuts. Des de les 19.44h fins a les 20:32, quan ja feia un parell de minutets que havia arrencat el Barça B-VivaelSalvador. AFP, AP, Reuters i Getty Images es van afegir a la festa. Per cert, en una de les imatges, Sara Carbonero porta el micro de Telecinco en una mà i, en l'altra, una llibreteta en la qual es pot llegir a la portada 'Cállate la boca'. Missatge per a la premsa ? Casualitat? Hauria d'haver posat Shut Up?

Estampida de patrocinadors a França

La selecció francesa de Raymond Domènch ha tingut un trist paper en el Mundial de Sud-àfrica. Frank Ribéry ha resumit la situació a les mil meravelles: "Som la riota del món", ha dit el jugador del Bayer de Múnic. I és que els gals marxen del país austral amb només un gol marcat (el de Malouda avui contra els anfitrions en un partit en el qual, per cert, el blaugrana Eric Abidal s'ha negat a jugar), última del seu grup, amb una mala maror increïble, amb l'expulsió d'Anelka de la concentració bleu, amb els jugadors barallats i amb la sensació que hi ha una gola pregona entre ells que ha filtrat a la premsa els insults que el jugador del Chelsea va dedicar al seu entrenador en el descans del Mèxic-França. Per cert, Germaine Domènech, la mare de fins ara entrenador del combinat, ja ha anunciat que li vol dir "quatre coses a Anelka" perquè s'ha sentit "doblement insultada" per les paraules del davanter gal.

Però la dimensió de l'escàndol és de proporcions bíbliques. Ja no només es tracta d'una greu crisi esportiva amb esquitxos polítics d'alt nivell, sinó que s'ha produït una diàspora de patrocinadors. Cap marca vol estar al costat dels gals. El banc Credit Agricole ja ha anunciat que es retira i que estudiarà si també suspèn el suport financer als bleus. La cadena de menjar ràpid Quick també ha abandonat el grup (tenien com a principal reclam un Anelka alçant una enorme hamburguesa com si fos la Copa del Món).

Tampoc volen que la seva imatge es relacioni amb la selecció gala Carrefour, Toyota o GDF Suez que es replantejarà el contracte quer té amb els bleus i que acabaria després del Mundial del Brasil de 2014. Adidas, de moment, és l'única gran empresa que està, encara, al costat dels de Raymond Domènech. Això sí. "Fins que estiguin en competició". És a dir, fins avui a les 18:00h. Aviat serà substituïda per Nike. A més, els campions del món de 1998 s'han quedat sense prima, segons ha anunciat la Federació Francesa de Futbol. Et deixo amb la imatge del Mundial que, de moment, és aquesta:

diumenge, 20 de juny del 2010

Mor Manute Bol

El gegant sudanès Manute Bol ha mort, aquest cap de setmana, en un hospital de Charlottesville (Virginia) en el qual es trobava ingressat a la UCI des del passat dia 12 de maig. Sembla que el seu cos havia rebutjat un medicament que li van administrar a l'Àfrica. L'africà, exjugador dels Bullets, dels 76ers, dels Heat o dels Golden State Warriors, ha perdut la vida per complicacions hepàtiques. En aquest post parlava del jugador que, a més, estava afectat per una rara malaltia a la pell. Bol, que col·laborava en aquesta ONG, s'encarregava d'un projecte que preveia construir escoles al sud del Sudan. L'exjugador de l'NBA ha estat una víctima més de la cruenta guerra civil que hi ha al país africà. Guerra, per cert, en la qual ha perdut els 3,5 milions de dòlars que va destinar per l'aixecament en armes de l'Exèrcit de Liberació del Poble del Sudan integrat per membres de la seva tribu. Mesos després, Bol es va adonar del seu error i va lluitar, amb les seves ja escasses forces, per acabar una guerra que ell, curiosament, havia contribuit a crear. També va perdre 250 familiars en el conflicte armat. El seu millor amic comunicava, aquest dissabte a la nit, al món via FB la mort del gegant als 47 anys. Descansa en pau.