"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 11 de setembre de 2010

Valdés evita una golejada en plena Diada


Si algú hagués dit que l'Hèrcules, que acaba de pujar de Segona, derrotaria el totpoderós FC Barcelona (0-2) que s'estrenava al Camp Nou l'haurien tancat en un manicomi. Però la realitat és que els del Seitó Esteban han demostrat que no han vingut al coliseu blaugrana de turisme sinó que han fet un més que complert partit. De fet, els alacantins haurien pogut golejar el campió de no haver estat per un excel·lent Víctor Valdés que ha neutralitzat dos gols cantats pel conjunt del País Valencià (Comunidad Valenciana per Antena 3 i Levante español per Intereconomia).

El FC Barcelona s'ha trobat amb un Hèrcules liderat pel paraguaià Nelson Valdez, que amb nom de petrolier que va fer un desastre ecològic sense precendents a Alaska, s'ha convertit en la pedra angular del conjunt alacantí. No només per haver fet els dos gols (26' i 58') sinó per l'immens treball que ha signat al mig del camp. Sacrificant-se, buidant-se i maquillant les innumerables errades d'un nefast Drenthe i procurant alimentar el franco-argentí David Trezeguet que ha fet anar els braços com a molins.

Els primers 45' (amb Xavi i Pedro a la banqueta, Puyol recuperat a la grada i Mascherano de titular), els de Pep Guardiola ho han provat un i mil cops per les bandes i oblidant-se del centre. Villa, Maxwell, Bojan i Messi ho han provat però tenien la pòlvora mullada. Al Barça li faltava una marxa més (se l'havien deixada a l'Argentina?) i un parell de cops de cap de Piqué, amb un cert perill, han estat un més que pobre balanç de la primera mànega. El gol de Valdez semblava anecdòtic i s'ha produït per culpa d'una errada defensiva col·lectiva ja que els de l'Hèrcules han pogut tocar la pilota fins a tres cops dins de la gran de Valdés. Faltava tota la segona meitat i hi havia Xavi a la banqueta.

A la represa, han saltat al terreny de joc Xavi (per Mascherano que havia vist una groga) i Pedro. Ràpidament, el de Terrassa s'ha col·locat a la sala de màquines i ha imprimit la velocitat que els faltava als catalans. Però el miratge ha durat 13 minuts. Just quan Valdez s'esfondrava i semblava que la remuntada era inevitable, el paraguaià s'ha aprofitat de la passada de la mort que li ha fet Tiago Gomes per fer inútil l'estirada de Valdés amb un fort xut engaltat des del punt de penal.

Xiulets al Camp Nou, neguit, ansietat... el Seitó ha estat intel·ligent i no ha cedit ni un metre al propietari del terreny de joc. Així, tots els blaugrana estaven en camp dels valencians però les dues línies de quatre homes de Vigo, perfectament arrenglerades i sense perdre posicions com una falange romana) obligaven a tots els jugador a moure's en un espai de 20 metres. La defensa de l'Hèrcules aprofitava per marcar la línia del fora de joc amb la calç de la frontal del porter Calatayud.

Al final, tàctica Alexanko. Piqué ha pujat a jugar de davanter centre i el defensa i el porter Calatayud han estat a punt de donar l'ensut de la jornada en una topada esfereïdora. L'alacantí ha quedat lleugerament commocionat quan el 3 blaugrana ha rematat la seva cara i Piqué, fidel a la seva cita amb les grapes, ha quedat ensangonat a la gespa.

En els darrers instants, i amb un Barça desdibuixat, l'Hèrcules ha pogut golejar i sortir per la porta gran. Valdés, però, ha estat espectacular justificant que és el millor porter del món i que, de passada, és l'únic blaugrana que ha rendit com la temporada passada. Ha aturat dues pilotes que ja entraven i que haurien pogut certificar un marcador d'escàndol. Una, de Kiko Femenía, el debutant de l'atac d'ansietat en la primera jornada, i la segona en una fantàstica doble intervenció a xuts de Tote i Trezeguet després que Xavi perdés una pilota. Deuria ser la primera que perdia l'egarenc en els 12 anys que poorta en el primer equip del Barça.

Què et sembla el bàsquet que fan els EUA al Mundial?



Un dia vaig tremolar. La meva dona em va dir que volia fer-me una pregunta. Glups. Què hauré fet?. Em va dir... perquè cada cop hi ha més jugadors estrangers a l'NBA?. I li vaig donar la reposta que jo crec que és la correcta.
Realment, a Istanbul, els EUA haurien pogut deixar el seu entrenador a casa seu. L'equip estatunidenc és totalment anàrquic i la veritat és que no juguen a res més que a convertir els partits en autèntics sanfermines. Efectiu? Sí. Lícit? Sí. Però... Jugen al què volen i com volen.

Què volen?
Velocitat, força física, egoisme, potència, absència de sistemes, esmaixades, cap ajuda en defensa, cap mena d'esquema... Només el pobre Chauncey Billups intenta posar una mica d'ordre encara que quan el de Colorado s'obsessiona en tirar de tres... es queda sol. Durant, Odom... Múscul, plàstica... A Europa juguem d'una altra manera oi?

Com volen?
Exigeixen un absolut favoritisme per part dels àrbitres que els col·legiats compleixen a la perfecció per no decebre'ls, se'ls perdonen mil i una faltes, no se'ls xiulen passades de sortida que fan en cada acció... I tenen la ironia de dir que no fan passes, que ells són massa ràpids. Si a la final olímpica contra Espanya s'haguessin xiulat totes les passes de LeBron, no haurien pas pogut penjar-se l'or al coll.

A la meva dona, li vaig dir que a les universitats americanes només es treballa la potència, la força, l'esmaixada i la velocitat. No es treballa la tècnica i la tàctica com a Europa i no tenen cap mena de disciplina d'equip. A l'NBA arriben negres saltarins que tenen un únic objectiu: arribar a ser una estrella a la millor lliga de bàsquet del món. Cotxes, diners, joies, armes, dones... Com fer-ho? A cop de jugada espectacular i de sortir als highlights perquè es fixin en ells. Després, els entrenadors de l'NBA han de recórrer a Europa per buscar algú que sàpiga la diferència que hi ha entre bàsquet i basket.

Un matx de futbol que acaba 425-354



Pobres porters! Ara bé, s'ha de dir que el resultat de 425-354 és el resultat d'una experiència curiosa en la qual van participar dos equips anglesos d'aficionats, el Leeds Badgers i el Warwickshire Wolves, que van estar jugant durant 57 hores. Si et fa mandra sumar, uns i altres van fer 779 gols (i segur que els àrbitres no van xiular algun que altre penal claríssim).

La Universitat de Warwick va deixar les seves instal·lacions per aquesta curiosa (si més no) experiència. Els jugadors (a la foto els tens: suposo que abans de començar ja que estarien fets un desastre després de la marató) era superar el rècord que tenien uns simpàtics futbolistes de Qatar que van estar 42 hores i cinc minuts. Carai! Els venia de cinc minuts? Val a dir, però, que ha de tenir més mèrit jugar sota el sol dels Emirats Àrabs que sota la fresqueta de la campiña (gran paraula) anglesa. No?

Els espectadors (intueixo que els soferts pares i mares, algun periodista local, uns quants metges, per si de cas, i una bona colla de jubilats) van col·laborar deixant uns 13.000 euros que es destinaran a obres de caritat. Alguns cèntims podrien anar per comprar unes noves botes als pobres futbolistes...

divendres, 10 de setembre de 2010

Nadal: vigila que Youzhni no es torni a obrir el cap

Rafa Nadal: tens una gran responsabilitat. Jugues contra el rus Mihajl Youzhni les semifinals de l'US Open, però a les teves mans tens la salut del tennista de Moscou. Recordes, fa dos anys, quan va perdre un punt contra el murcià Nicolas Almagro? Sí, noi. El 'Coronel' es va obrir el cap amb la raqueta, tot recriminant-se ell mateix un error seu. Vés en compte que, si la cosa es complica, t'acusen d'homicidi imprudent i ja veig en Carles Costa duen-te un entrepà amb una llima..

Un penal aturat (o no?) de resum de l'any

Vuitens de final de la Copa del Marroc. Juguen el FAR de Rabat i el Maghreb Fez. Partit que acaba amb empat i tots al punt de penal. Khalid Askri és el porter del Rabat que ha guanyat les tres darreres edicions de la competició del KO alauïta. Penal decisiu. El porter l'atura i ho celebra. Orgullós de la seva gesta, mira el públic com dient jo sóc l'heroi. Però... on dimonis és la piloteta? El Rabat va quedar eliminat i adéu Copa.

Espanya es fot una festa monumental a Bs As amb botineres


Va ser la festa o el canvi d'horari el motiu de la migdiada de Cesc en plena recepció de la presidenta del país, Cristina Kirchner, al Saló de les Dames de la Casa Rosada?

Botineres. Repassant la premsa argentina llegeixo que la selecció espanyola de futbol s'ho va passar d'allò més bé, a Buenos Aires, abans de l'amistós que havia de jugar contra l'albiceleste al Monumental de River. Botineres. ??? Truco a la meva amiga Natàlia (argentina de pro) i em defineix botinera: Es veu que són noies siliconades que tenen com a feina anar als boliches (discoteques) freqüentades per futbolistes de renom per oferir-los carinyo i comprensió. Botineres. Es diuen així perquè a l'Argentina les botes dels futbolistes es coneixen com botines.

Després, la selecció estatal encaixa quatre gols i Pepe Reina encara no ha recuperat l'equilibri. La nit porteña els va confondre. De fet, des de l'altra banda de l'Atlàntic parlen que només 36 hores abans del compromís, els campions del món van ser caçats per les amables botineres a dues discoteques de moda de la zona de Palermo (Esperanto, Hummer i Ink) que són ubicades a l'avinguda Juan B Justo. Sales de festa que les botineres dominen a la perfecció ja que són el seu territori de caça, doncs sovint els futbolistes argentins de primera línia les visiten.

A les xarxes socials argentines ja van apareixent diferents missatges en els quals, els clients anònims expliquen com veuen entrar els jugadors a les sales de festa. És el que té el periodisme 2.0. Oi?

dijous, 9 de setembre de 2010

Quan juga Espanya la final contra els EUA?


"Yo soy español, español, español" que jo em permeto acabar amb un atinat "... y los catalanes me pagan hasta el alcohol".

Juas, juas i juas! Les nefastes retransmissions de laSexta (per favor, que enviïn Mel Otero de corresponsal als Monegros) i la caverna ja donaven per fet que Espanya jugaria la final del Mundial de Bàsquet de Turquia contra els EUA abans de desplaçar-se a Istanbul! Ja vaig escriure, a les primeres de canvi, que s'estava venent la pell de l'ós abans de caçar-lo i els d'Scariolo han pecat de sobèrbia. Però si només fa falta que mirin Pep Guardiola, home! No s'ha de menystenir cap rival, no s'han de perdonar vides, la indolència i la prepotència han de quedar al vestidor, s'ha de jugar amb humilitat... Però, ja se sap, el caràcter espanyol és així. No saben ni guanyar, els pobres. Al meu germà li vaig dir: escriuré al blog que Espanya no passarà de vuitens. Em va frenar (i amb raó). Òstia, vols dir? No li vaig saber respondre el perquè. Qüestió de sensacions, qüestió de nas i qüestió de portar molts anys escrivint d'esport. Ja en parlarem si s'assolirà la cinquena plaça del Mundial que dóna el passaport per a Londres 2012.

Espanya ha pecat de sobrada. No s'ha defensat, no s'ha baixat el cul, no han funcionat els sistemes i quan hi havia un embolic a la pista: pilota a Navarro i que sigui el que Déu vulgui. A més, s'han perdut infinitat de rebots. Com pot una selecció, que opta al títol, deixar-se agafar 20 rebots ofensius contra Nova Zelanda o 14 contra Lituània. Com pot ser que el màxim rebotejador sigui Rudy? Com pot ser que Scariolo encara no hagi decidit si l'ex de la Penya és un 2 o un 3? Com pot ser que pressionin el pobre Marc (un tros de jugador) ha agafar el relleu de'n Pau? Com es pot tenir tanta Navarrodependència? Com es pot fer una selecció de 12 i només jugar amb nou homes? (Claver, San Emeterio i Raúl han estat testimonials?

És Scariolo un mal entrenador? No qüestionaré la feina de l'advocat-entrenador, però el que està clar és que els seus homes han tingut unes llacunes de concentració que només es poden explicar amb l'excusa de pensar que estaven fent un tràmit per arribar a la final de diumenge contra els EUA. El que està clar és que no pot ser que una selecció cridada al lloc més alt del podi cometi errors garrafals en els darrers segons. Ha passat tres vegades (contra els EUA en el darrer partit de preparació, contra Lituània i contra Sèrbia.

Com pot, Scariolo, ordenar que, a tres segons del final, sigui Navarro l'encarregat de treure de banda? Com pot ser que Garbajosa se li escapi la pilota més preocupat pels seus desintegrats malucs que no pas de la bimba? Com pot ser que cridi Raül de Moscou per no fer-lo jugar i donar-li la batuta al menorquí Sergi Llull (tot cor) però que no tenia ritme de competició?

Nicola Loncar i jo

Sovint envio preguntes a les retransmisions esportives de Digital + (mai diuen que arriben de Catalunya o de Barcelona) i els periodistes les acostumen a treure per antena i les comenten. A Nicola Loncar (gendre de Radomir Antic) li vaig plantejar amb quin jugador es quedaria: Ricky o Teodosic? Buf. Va dir el balcànic. Bona pregunta. I es va desfer en lloances sobre el jugador blaugrana (que comparteixo). Però... Teodosic es va alçar al darrer segon i va donar el triple del triomf als seus. On era Ricky?

La Mannschaft: Una colla de mariques


A Alemanya estan divertits. Després de les polèmiques picabaralles entre Philip Lahm i Michael Ballack sobre la capitania de la selecció i dels afers de llit de l'ex del Chelsea, el representant de Ballack hi ha posat cullerada. Michael Becker ha assenyalat que la Mannschaft està "controlada per una colla de mariques i això es nota en el seu estil de joc". L'agent de Ballack ha carregat contra la selecció de Joaquim Löw (semifinalista a Sud-àfrica) però no ha volgut donar noms dels presumptes gais (com si fos un delicte).

Per a ell, les baralles del seu representat amb Lahm (per la capitania) i amb Müller (per dur el 13 a l'esquena) són el resultat de la força que té la "colla de marietes" de l'equip nacional. De fet, els defineix com (atenció) "pobres,lletjos, sense talent, burocràtics, inhumans i gais". Becker, inasequible al desaliento, ha avisat que, ben aviat, un exinternacional de la Mannschaft "dirà tota la veritat".

De moment, el representant es defensa argumentant que s'ha violat l'off the record i que, quan es referia a colla de mariques, denunciava que, amb Löw a la banqueta, s'havia deixat de banda la tradicional supremacia física dels teutons per passar a un joc elegant i de toc que, per a Becker, és un símptoma més del lobby gai. Les paraules del representant de Ballack es van fer en un luxós restaurant de Luxemburg i hauria assenyalat que, en la convocatòria per a Sud-àfrica, "n'hi havia un de mig gai". Òbviament, no és possible ser mig gai. És com està embarassat. O se n'està o no se n'està.

Travesses
La premsa sensacionalista alemanya (Bild i companyia) ja s'estan fregant les mans. Polèmica=vendre diaris. S'especula, de moment, amb tres noms: Philipp Lahm, Joachim Löw o Oliver Bierhoff, mànager de la selecció, que no pot veure Ballack des de l'any passat.

Una pregunta...


Algú sap per què Xavi i Iniesta s'intercanvien els dorsals quan juguen amb el Barça o amb la selecció estatal? Quan el de Terrassa porta la samarreta blaugrana lluu el sis a l'esquena i el manxec, el vuit. Amb Espanya, però, passa el contrari. Curiós, no?

Odio Larissa Riquelme


No puc amb aquesta dona! Et passa el mateix o sóc jo? Estic fart de veure-la en pilotes per tot arreu! No hi ha web, esportiu o no, que aparegui tal i com la van parit. El que va començar sent una simpàtica situació (una noia que seguia els partits del Paraguai amb passió, amb el mòbil a la regatera, i que ara se'ns escapava un mugronet, ara no) ha acabat convertint-se una plasta que xupa més TV que la cocaïnòmana de la Esteban. Que si em despullo per Paraguai... Ah Ens han eliminat? Doncs em despullo per l'Uruguai. Que també ens han fet fora? Doncs em despiloto per Espanya. Revistes (no podia fallar Interviú), programes presumptament esportius i seriosos... i ara amenaça amb el primer nu integral en 3D i s'espera la propera aparició de bitllets amb la seva cara!. Montilla truca-la per veure si es despilota a la plaça de Sant Jaume (o al sagrat carrer Nicaragua) la nit del 28-N. Rubalcaba: a veure si ensenya les tetes si ETA deixa les armes, Rajoy envia-li un correu perquè es deixi retratar el cul amb el que queda del nostre Estatut gravat a la pell. Segur que hi cap! Prou!

dimecres, 8 de setembre de 2010

Puc ser políticament incorrecte?

No estic aquí per descobrir la sopa d'all, ni tu has de perdre el temps en llegir obvietats. De tota manera (i sóc conscient que em poso en un jardí) m'agradaria reflexionar sobre les morts de Dani Jarque i de Jordi Pitarque. Ja sé que si la palma en Michael Jackson no és el mateix que si es mor el meu avi, però la realitat és que hi ha dues famílies destrossades pel mateix dolor. Però ho pateixen de diferent manera. Ni millor, ni pitjor, diferent!

Jarque i Pitarque són dos situacions gravíssimes. Per què? Perquè són dues morts produïdes per atletes en repòs. No hauria de morir mai ningú practicant esport, però si un cau rodó en una pista o en un camp de futbol sempre es pot atribuir a l'esforç i tothom queda més o menys satisfet amb la possible causa. En canvi, el fantàstic central de l'Espanyol (amb categoria Barça o Madrid) va morir a la maleïda habitació de l'hotel de Florència mentre parlava, per telèfon, amb la seva xicota embarassada de la seva primera filla. En repòs. A Pita li ha passat el mateix. Va jugar diumenge, se'n va anar al cinema i dilluns a la matinada va caure en rodó a la seva habitació mentre els seus pares preparaven l'esmorzar. En repòs.

Conclusió: dues famílies destrossades. Conclusió: Dues famílies que no entenen res i més quan tant l'espanyolista com el reusenc havien passat amb satisfacció tota mena de proves cardiovasculars i d'esforç. Cardiòlegs als equips tant professionals com no, ja!

Ara bé. Jarque va commocionar el món de l'esport, se li van fer un colla d'actes en memòria (òbviament més que merescuts), la seva desgraciada mort va generar debats, va donar la volta al món, es va proposar del seu nom per al camp de Cornellà-el Prat, li van dedicar un gol que valia un Mundial i el futbol el va homenatjar (em posava la pell de gallina veure, agermanats, seguidors anònims amb les samarretes del Barça i de l'Espanyol) a la recent estrenada porta 21 . Jarque, sempre estarà en la meva memòria! Per cert, un 10 per a la seva família que, ben aconsellada pel representant, no ha volgut entrar en cap mena de circ mediàtic.

I Pita? El dolor és el mateix. La mort és idèntica. Però... Li retiraran el 7 que duia al Reus, l'enterraran a l'Ampolla, un breu al TN i, amb una mica de sort, s'hi desplaçarà Anna Pruna. I prou. Injust? Òbviament, és el preu de la fama. Però... recordo que el dolor s'ha arrelat a les dues famílies. Jarque sempre estarà present i Pita caurà en l'oblit!.

Hulk Hogan, hospitalitzat d'urgència


Els qui ja tenim una certa edat, recordem les grans coreografies del lluitador Hulk Hogan al ring del catch durant les dècades dels 80 i dels 90. Tot i ser una comèdia, aquest esport que ha acabat amb la vida d'alguns actors-lluitadors, és perillós. El mític Hogan arrossega gravíssims problemes a l'esquena. Tant és així que, aquest dimarts, no es va poder ni alçar del llit del dolor. El gran campió no es podia ni moure i la seva xicota va haver de trucar a urgències perquè traslladessin l'heroi americà a la UCI. Hogan, amb grans aparicions amb sèries com El Equip A, ja que havia lluitat amb MA, es recupera lentament, tot i que està molt masegat. De fet, i per tranquil·litzar els seus seguidors, ha penjat aquest video a internet.

La caverna té un problema amb Iniesta


La caverna no deixa d'emocionar-me. Amb la fal·lera de promoció de l'esport espanyol i amb la propera beatificació de Pau Gasolez, Fernando Alonso i Rafa Nadal canten el "yo soy español, español, español" que jo em permeto acabar amb un atinat "... y los catalanes me pagan hasta el alcohol".

Doncs, emborratxats en aquest clímax hispànic sense precedents (estic tip d'escoltar "el deporte nos une") ha arribat el moment de reclamar, de manera seriosa, que un espanyol guanyi la pilota d'or. Òbviament, el futbolista que s'ho mereix més és Xavi. Seria un enorme i merescut premi a 12 anys de màxim nivell a la sala de màquines blaugrana. Però és clar... hi ha un problema. És català. Que, a més, va tenir els pebrots de treure's de la màniga una senyera a Sud-àfrica que, amb premeditació, havia amagat a la maleta que va fer a Terrassa. No interessa.

La caverna, habilment, ha apostat per Andrés Iniesta. No dic que el manxec no s'ho mereixi però, per no ferir ningú, des de les españes han buscat el jugador del Barça menys verinós de tots i, a més, nascut a Fuentealbilla (Un indret de La Manxa en el qual Crist ja no es va posar sandàlies quan el va visitar per no perdre-les). Per tant, la caverna, amb la consciència tranquil·la davant la troballa, se sentia legitimada per apostar pel pobre Iniesta. Don Andrés és un mestre, va donar el Mundial a Espanya, sempre prudent en les seves declaracions, cau bé a tothom, surt ovacionat de tots els terrenys de joc i no hi ha possibilitats de declaracions catalanistes o incòmodes que taquin les portades d'aquesta mena de premsa.

Però, Ai las. Quan ho teníem tot lligat, ens ha sortit un problema. Resulta que el director d'orquestra de la caverna esportiva, O Merenguinho, salta i diu que la pilota d'Or hauria de ser per Sneijder. Oh. Déu meu. Què fem ara? El nou gurú de la caspa no només ha menyspreat un espanyol (Iniesta) sinó que ha mossegat la mà que li dóna de menjar. Apostant per l'holandès, que ha tingut millor palamarès que el blaugrana aquesta temporada, dispara contra el propi Reial Madrid que el va rebutjar col·locant-lo a un Inter que s'ha fet amb el triplet de la temporada passada.

Qui no té feina, el gat pentina


Tremendu en Pinto, oi? Quina pinta, en pinto!

dimarts, 7 de setembre de 2010

Sandro: menos samba e mais traballar


Sandro Rosell és un autèntic fenòmen.

A banda de ser el primer president virtual de la història del Barça, de treure-li la presidència d'honor a Johan Cruyff (segueixo dient que les formes de Laporta no van ser les correctes, però tots els qui critiquen l'holandès haurien estat els primers en haver-lo votat), de no assistir de manera impròpia, absurda i vergonyosa a la manifestació contra l'amputació de l'Estatut, de fer la primera gilisortida del seu mandat a Extremadura (molt interessant pels interessos del Barça) i, no content, fer-ne una segona Perpinyà per (atenció!) arrencar el compromís estratègic i útil de fer un partit de l'USAP a Barcelona (com si no hi hagués feina a fer), ara resulta que crea un codi ètic. Codi, per cert, que fa riure. Ah, això sí, amb la corresponent comissió de seguiment. Que només vol dir que cinc socis panxuts es limitaran a fotre uns bons tiberis mentre ordenen el món blaugrana i fan safareig.

A banda de les tonteries habituals d'aquests codis, em criden l'atenció tres de punts. Prohibit contractar familiars. Bé, en principi mola. Però, què passa si un té un germà o germana que és un crack en determinada matèria? Perquè no es fa extensiu a querides o amants, perquè no es parla de no contractar gent endollada perquè son pare és conseller delegat de tal o qual empresa i el nen o la nena no saben fer la o amb un canutu?

Evitar despeses sumptuoses. Buf! Què vol dir sumptuoses? On és el límit de la sumptuositat? Óbviament, és un parany per cobrir-se les espatlles per seguir com fins ara perquè, amic, el poder i fardar agrada a tothom! Què vol dir sumptositat? que dinaran al Pizza Ràpid, al Burger King mentre fan les assemblees, que aniran en metro com els polítics en campanya electoral que no saben ni on han de fotre el bitllet? Que no aniran a Extremadura o a Perpinyà? Que convidaran les directives rivals a un entrepà? Que ja no hi haurà cotxes oficials? Ni xofers? Hi haurà una entrendidora i romàntica mitja llum per estalviar durant els partits? És com si en el codi de circulació s'amenacés amb multar els cotxes que vagin massa ràpid. Quant és massa ràpid?

No cometre actes que atemptin contra la bona imatge del club. Sr Rosell: ja ho ha incomplert. Se l'esperava el 10-J!!

Sandro: deixa de jugar a ser president i posa't a la feina, home.

Em prenc una Viagra?


N'estic encuriosit! No. No penso anar saltant de llit en llit com un adolescent granulat o un iaiete amb pasta que cavalca en bordells aliens a la recerca de l'infart amb noies que podrien ser les seves nétes. El meu interès és estrictament esportiu.

Resulta que, des de finals de 2008, l'Agència Mundial Antidopatge està realitzant un curiós estudi sobre la Viagra. Imagino que, si encara no s'han sabut els resultats és per veure quan paguen els uns i quan cobren els altres per declarat les pastilletes dels laboratoris Pfizer un producte dopant.

I és que als Estats Units s'havia detectat, en esports com el beisbol o el ciclisme (com no?), l'ús indiscriminat de les pastilletes blaves. No vol dir que els jugadors sortíssin al camp extremadament contents, amb ganes de gresca o amb dos bats sinó que la Viagra i els seus efectes dil·latadors de les venes, que permeten un millor fluxe sanguini, podrien afavorir el rendiment esportiu dels atletes.

La Universitat de Maryland analitza si la millor oxigenació de la sang gràcies als efectes de la Viagra pot multiplicar la feina d'un esportista al terreny de joc ja que el sildefanil, un dels seus components, dil·lata les venes dels pulmons permeten una millor oxigenació. Traduït: podries competir arran de mar amb una capacitat aeròbica com si haguéssis fet uns entrenaments previs en altura. Uns entrenaments que no caldria fer, a cop de Viagra, evitant els inconvenients que comporten: dolors musculars, complicats desplaçaments o dificultats físiques per entrenar per culpa de la manca d'oxígen.

De fet, ja fa sis anys que científics alemanys denuncien que les expedicions que ataquen l'Everest es prenen Viagra per afavorir, artificialment, la dil·latació de les venes.

Un dels fets que ha motivat l'AMA ha estudiar a fons el cas és que, en diferents operacions antidopatge, s'han localitzat pastilles de Viagra al costat d'altres substàncies destinades a millorar, il·legalment, el rendiment de l'esportista. L'Agència Mundial Antidopatge ha experimentat, des dels Jocs de Pequín, un increment de Viagra als vestidors professionals, especialment en els asiàtics i estatunidencs. El dubte està servit: Ús fraudulent? Tractament personal contra la impotència?

dilluns, 6 de setembre de 2010

Una setmana de puta merda


1.- El futbolista del Reus, Jordi Pitarque, ha mort, aquest dimarts a la matinada després de patir tres aturades cardiorespiratòries. Aquest diumenge, el futbolista tarragoní va jugar amb tota normalitat el partit de Lliga que enfrontava el seu conjunt amb el Prat. El davanter no va poder acabar el matx ja que va ser expulsat per doble amonestació en el minut 74. Durant la tarda de diumenge es va trobar perfectament i se'n va anar al cinema. Res feia suposar la delicada situació que viuria només unes hores després.

Pitarque, de 23 anys, ha mort a la Unitat de Cures Intensives de l'Hospital Verge de la Cinta de Tortosa després que els metges li practiquèssin un coma induït. El tècnic del conjunt reusenc, Santi Castillejo, havia suspès l'entrenament de la tarda i va donar permís als seus homes per estar-se al vestidor esperant notícies del seu company. El davanter, natural de l'Ampolla, havia superat totes les proves mèdiques que se li havien practicat des que va fitxar pel Reus, l'estiu de l'any passat, procedent de l'Amposta. S'havia format a les categories inferiors del Nàstic.

2.- Mor el pilot Shoya Tomizawa al GP de San Marino. 19 anys. Tomy, el somriure del Mundial de Moto 2, sempre serà recordat com el primer pilot que va guanyar una cursa en aquesta nova categoria. Tenia enamorat tot el paddock, malgrat els problemes d'idioma, i era considerat un pilot amb un gran futur. "L'única paraula que conec en italià és Coca-cola", deia. 40 minuts de massatge cardíac no el van poder remuntar. Tres dels quatre darrers morts en curses de motos han estat nipons.

3.-Mor el massatgista de l'Sky, Txema González, per una infecció alimentària durant la Vuelta: 43 anys

4.- Mor el primer ciclista mediàtic de la història: Laurent Fignon: 50 anys

Descansin en pau!

Rafa Nadal: "Julien, et necessito"


Esperem que la força de Nadal no estigui al cabell, com en Sansón. Aquests dies, i durant l'US Open, el tennista manacorí ha aprofitat per canviar-se el look i tallar-se la cabellera que lluïa. Per tant, el balear va trucar aquesta prestigiosa perruqueria de Julien Farel (si coneixes Nova York només et dire que és a la caríssima avinguda Madison amb el carrer 58 de Manhattan) i va dir "Julien, et necessito perquè m'arreglis el cabell". Emulant el famós anunci de 'Rupert, te necesito". Recordes? El New York Post ha explicat que moltes de les clientes de la pelu es tiraven a terra per recollir els flocs del tennista. T'imagines les piges, vestides de Verdsace, agenollades tot recollint pèls? Que vinguin a casa meu que la pica queda feta un desastre quan m'afaito!

Qui ha estat l'esportista més ric de la història?

Tiger Woods? Fred. Michael Jordan? Fred. Michael Schumacher? Fred.


La revista econòmica Forbes, famosa pels llistats d'ingresos de famosos en els que inclou des d'esportistes, empresaris, actors o cantants als dibuixos animats més lucratius, havia catalogat Tiger Woods (que, per cert, es diu Eldrick) com l'esportista més ric de la història amb més de mil milions de dòlars acumulats. Vaja, una suma escandalosa i indecent. Però ha aparegut el professor Peter Struck, de la Universitat de Pennsylvania (EUA), que deixa el pobre Tiger com un indigent. Segons aquest estudiós, l'esportista amb més guanys de la història és Gaius Appuleius Diocles. Segons Struck fa dos mil anys, aquest auriga hauria acumulat, al canvi, uns 15 mil milions de dòlars. Concretament 35.863.120 sestercis.

Aquest paio, nascut a la província romana de Lusitània (que comprenia Portugal i el sud-oest d'Espanya), va debutar conduïnt carros a l'edat de 18 anys. Era l'any 122 de la nostra era. Hi havia sis grans equips en competició, que es coneixien pels colors: blanc, verd, vermell, blau, porpra i daurat. El jove Gaius Appuleius Diocles va debutar amb els blancs però no li va anar massa bé ja que va trigar dos anys a guanyar la seva primera cursa (sempre ha estat difícil que les cases blanques confiïn en els joves). Posteriorment, va fitxar pels verds (res a veure amb els castellers de Vilafranca) on va passar sense pena ni glòria fins enrolar-se en els vermells (el principi de Ferrari?) amb els quals va competir i guanyar. Es va retirar als 42 anys. Una edat molt elevada per la mitjana de l'època i per la duresa de l'esport.

Tot i que no va ser l'auriga que va guanyar més curses, en Gaius Appuleius Diocles deuria ser el més mediàtic (ja es venien samarretes? signava autògrafs en blocs de fang? els seus drets els tenia Neró?) ja que era, amb diferència, l'esportista millor pagat. El seu representant era el qui va col·locar Sergio García a l'Espanyol? Va guanyar 1.462 curses de les 4.247 en les quals va participar i va ser segon en 862 casos. Es veu que la tàctica del lusità era explotar la pole ja que gairebé la meitat dels seus triomfs arribaven després d'haver assolit la posició preferent prèvia a la cursa.

Vist en aquest blog

La UGT patina


Cándido Méndez, secretari general d'UGT, va assegurar que els resultats de la vaga general convocada pels sindicats pel proper 29 de setembre "no seran, afortunadament, tan esporàdics com els de l'Atlético de Madrid" sinó que serien "més nombrosos, amb més perspectiva i més profunds com els del Reial Madrid". Ràpidament, Méndez va haver de trucar el president matalasser, Enrique Cerezo, assegurant que no tenia res en contra amb l'entitat del Manzanares i que, en tot cas, havia fet una broma com les que es podrien fer dos aficionats del Reial Madrid i de l'Atlético. Cerezo el va advertir que anés en compte amb aquesta mena de declaracions. De moment, el màxim accionista del club blanc-i-vermell, Jesús Gil Marín, ja ha qualificat el dirigent sindicalista de "frívol i gratuït".

Tres consideracions:
Van malament si volen amenaçar ZP amb els resultats profunds del Reial Madrid. Hauria d'haver dit del Barça, no?
Que no hi ha sindicalistes del conjunt del Kun i de Forlán?
Compte amb els de Quique Sánchez Flores. Crec que seran l'única alternativa a la dictadura que establiran Barça i Reial Madrid a la Lliga.

Curiós efecte òptic de la selecció estatal de sincro


Michael Sohn, fotògraf d'AP, va fer aquesta curiosa fotografia de l'equip estatal de natació sincronitzada durant els passats Campionats d'Europa de natació d'Hongria. Els banyadors que simulaven un esquelet i l'ull màgic del fotògraf regalen aquesta sensacional imatge,