Un dia vaig tremolar. La meva dona em va dir que volia fer-me una pregunta. Glups. Què hauré fet?. Em va dir... perquè cada cop hi ha més jugadors estrangers a l'NBA?. I li vaig donar la reposta que jo crec que és la correcta.
Realment, a Istanbul, els EUA haurien pogut deixar el seu entrenador a casa seu. L'equip estatunidenc és totalment anàrquic i la veritat és que no juguen a res més que a convertir els partits en autèntics sanfermines. Efectiu? Sí. Lícit? Sí. Però... Jugen al què volen i com volen.
Què volen?
Velocitat, força física, egoisme, potència, absència de sistemes, esmaixades, cap ajuda en defensa, cap mena d'esquema... Només el pobre Chauncey Billups intenta posar una mica d'ordre encara que quan el de Colorado s'obsessiona en tirar de tres... es queda sol. Durant, Odom... Múscul, plàstica... A Europa juguem d'una altra manera oi?
Com volen?
Exigeixen un absolut favoritisme per part dels àrbitres que els col·legiats compleixen a la perfecció per no decebre'ls, se'ls perdonen mil i una faltes, no se'ls xiulen passades de sortida que fan en cada acció... I tenen la ironia de dir que no fan passes, que ells són massa ràpids. Si a la final olímpica contra Espanya s'haguessin xiulat totes les passes de LeBron, no haurien pas pogut penjar-se l'or al coll.
A la meva dona, li vaig dir que a les universitats americanes només es treballa la potència, la força, l'esmaixada i la velocitat. No es treballa la tècnica i la tàctica com a Europa i no tenen cap mena de disciplina d'equip. A l'NBA arriben negres saltarins que tenen un únic objectiu: arribar a ser una estrella a la millor lliga de bàsquet del món. Cotxes, diners, joies, armes, dones... Com fer-ho? A cop de jugada espectacular i de sortir als highlights perquè es fixin en ells. Després, els entrenadors de l'NBA han de recórrer a Europa per buscar algú que sàpiga la diferència que hi ha entre bàsquet i basket.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada