"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 12 de juny del 2010

Pensant amb els peus...

Joan Capdevila. Lateral del Barça B de Del Bosque: Què és l'apartheid?

Raul Albiol. Defensa de la selecció estatal. "Tornaria a Àustria per veure els cangurs!. Darrer llibre? Cap



Leo Messi. Jugador del FC Barcelona. "El meu insecte preferit és el mico"

David Beckham. Ajudant de Capello a Sud-àfrica. "Definitivament, vull que el meu fill Brooklyn sigui cristianitzat, però encara no sé en quina religió".

Una campanya prescindible, descafeïnada i sense bombes


Ja som al cap del carrer. Ha passat la campanya electoral a la presidència del Barça (si no s'hagués fet, no s'hauria perdut res ni s'haurien gastats els candidats els cèntims que s'hi han deixat). Ha estat totalment previsible (Ferrer i Ingla atacant Rosell per maquillar la seva manca de carisma i projecte), descafeïnada (fins i tot, repetitiva), en la qual s'ha vist un Sandro Rosell, conscient de la seva superioritat (no ha volgut abusar), resisitint els atacs sense despentinar-se i responent, una i una altra vegada les mateixes qüestions) i sense les bombes electorals tradicionals d'altres eleccions. Ah... com enyoro els Llauradó, Bassat, Àngel Fernández i Laporta (recordes que va arribar a la presidència el 2003 de la mà de Beckham?) que es presentaven sota el paraigües d'un nom més o menys atractiu. Se m'han filtrat alguns noms però, com jo respecto l'off the record, es queden al meu cap. I els debats? Buff. Vist un, vistos tots. Com les pelis de l'Oest.

Sandro Rosell no ha tingut rival. Un rival a la seva alçada, vull dir. És el gran favorit ja que li passa el mateix que li passava a Jordi Pujol. El soci (la gent) el votarà a ell i el programa és secundari. La força mediàtica de la persona s'imposa al projecte. Rosell ha sabut mantenir la boca tancada quan el Barça de Laporta acumulava èxit rere èxit, s'ha defensat dels infantils atacs d'Ingla-Ferrer i és conscient que, a partir de diumenge, tindrà l'oportunitat d'equivocar-se. I és que Rosell, no ho oblidem, va sentar les bases del Barça 2003, es va penjar la medalla de Ronaldinho (fins el moment el millor jugador de la història del Barça sempre que Messi no demostri el contrari) i no va tenir temps material per cometre cap error. Que els cometrà, com els cometem tots. Se l'ha acusat d'intervencionista. I què? Que és dolent? No vull dir que hagi de baixar als vestidors però el cap d'una empresa-institució és la persona a la qual (teòricament) no se li ha d'escapar res. I si s'ha d'actuar, s'actua. El president ha ser un floreru?

Jaume Ferrer. Sincerament, m'ha fet llàstima. La seva campanya ha estat molt mal portada tot i que el seu carisma propi dels Marichalar tampoc ha ajudat. Suat, recitant tòpics rere tòpics i amb un discurs pueril no ha estat a l'alçada. No té ni l'entitat ni la presència que ha de tenir el capo del club més important del món. S'ha ensenyat amb la mateixa cara de pa de ral i la mateixa mirada bovina amb les quals encaixava els insults de Laporta quan aquest s'inclinava per Godall. El video de promoció (amb tots els respectes) seria millorat per l'Associació de Veïns del Camp de l'Arpa i ha estat tot un encert el seu lema 'Que n'aprenguin' que va durar un parell d'horetes. En definitiva, un titella com doña Rogelia tutelada per una mari Carmen-Laporta. La seva tàctica? nen-acusica. Trist, molt trist el JF. Aquestes americanitzacions són perilloses.

Marc Ingla. Fluix. M'ha recordat un capellà de poble, que gesticula més que l'Hermida i que obsequia els seus rivals amb un mig somriure de superioritat que fa angúnia. Ha intentat fer-se seu tot l'èxit de Laporta (sembla que ell ha estat el demiurg organitzador) i s'ha permès donar-li l'absolució a un Sandro que, impassible, assistia als seus pobres arguments d'atac. Ingla qui t'ha vist i qui et veu. Que humil i servilista et presentes quan el poder de la cadira t'enlluerna mentre que quan fas entrevistes personals a la pobra gent que has de contractar ni et dignes a mirar-los a la cara, concentrat en el teu portàtil. Què? Que ets bandera del catalanisme? Juas, juas. En el teu grup d'empreses no apareix pas el català. Penós, tiu. Lamentable el teu esforç d'esquitxar el teu discurs de paraules catalanes nostrades manllevades del diccionari hores abans del debat.

Agustí Bendito. Ha anat de més a menys. Ha anat perdent alè i s'ha mostrat, en ocasions, un xic massa indiferent. Això sí, un 10 per a un home i per a una candidatura que ha treballat de valent quan tot semblava que no passaria el tall. No ha entrat en els insults a Sandro, ha procurat argumentar i, a la mínima que ha pogut, ha mirat d'explicar el seu programa!. No veuria amb mals ulls que Rosell li brindés una opció a la seva junta. El soci té la paraula.

divendres, 11 de juny del 2010

Mai posis la cara davant del puny de Paul Pierce

Lakers, 2 - Celtics, 2

Imatge del partit i de resum de l'any:

Els negres i La Marsellesa

Sí. Dic negres. Què passa? No els agrada que els defineixin amb l'eufemisme de color. Són orgullosos de ser negres i, amb els magribins, formen la base de la selecció gala del catalano-francès Raymond Domèch. El lamentable Le Pen (i la seva filla que encara és pitjor) té un treball cada cop que veu els bleus disposats a escoltar La Marsellesa abans d'un partit. I més quan, molts, no segueixen la lletra. Lletra, per cert, d'un himne revolucionari que ha quedat totalment desfassat i que és obligat d'estudiar a les escoles. Parla de la puresa de la raça i de la sang (potser necessària en èpoques pretèritres) però avui, sens dubte, ofensives i innecessàries. I es queixen que La Marsellesa sigui xiulada! El gran Victor Hugo, per cert, ja es va adonar del problema i mentre ens deixava un entranyable Quasimodo per a la història intentava adaptar i tornar a escriure l'himne gal.

Però els francesos no n'aprenen. Ni uns ni altres. Sembla mentida. Per una banda, tenim un Le Pen lamentant que "deu negres" formin part de l'11 bleu i de l'altra apareix l'algerià Zidane confirmat que el líder ultradretà pràcticament li agafa un infart quan connecta la tele per veure un partit d'una França que ell somia blanca. Però, Le Pen, Zidane... no estem parlant de 10 negres... estem parlant de 10 francesos! Quan ho entendran? I això que la selecció gala es va proclamar campiona del món l'any 1998 amb el lema Black, Beur, Blanc. És a dir, negres, magribins i blancs. Quan va esclatar les revoltes incendiàries de les banlieuers de les grans ciutats franceses de 2005 els mitjans de comunicació del món parlaven de revoltes d'immigrants! Senyors, èren francesos de tercera generació!. Francesos, per cert, amb molts deures i pocs drets. Uns francesos als quals no se'ls deixa exercir com a tals, que no se senten reconeguts i que, alhora, són uns estranys als pobles i països dels seus avis. Però aquest és el gran problema de França.

M'encanta Lilian Thuram. L'exblaugrana, a banda de recolzar el català a la Catalunya Nord, s'ha fet una institució en la defensa dels Drets Humans i la lluita per a la igualtat de races. Hi hauria d'haver a les escoles una assignatura que es digués Lilian Thuram! Doncs bé, aquest monstre del futbol que sabia encadenar un subjecte, un verb i un predicat, ha lamentat la inundació de negres a la selecció. Un contraserntit? No, l'exdefensa pateix per la presència d'11 negres a l'equip inicial bleu i cap negre al Parlament de França!. Thuram està espantat ja que la lectura demagògica és fàcil. Es parla de la superioritat física dels negres (el meu germà i jo tenim una teoria molt particular al respecte), però... Què passa, que són inferiors intel·lectualment als blancs? Aquesta és la realitat francesa!

dijous, 10 de juny del 2010

Dels origens feixistes de Naranjito a La Roja


Mesos després del fracàs de cop d'estat del 23-F, una Espanya delicada democràticament es donava a conèixer al món (després de 40 anys reclosa en l'autisme forçat i obligatori de la dictadura) organitzant un Mundial de futbol. Competició que es recordarà pel millor partit de la història del futbol (Brasil-Itàlia a Sarrià), per les llàgrimes de Sando Pertini quan Itàlia va guanyar la final a la RFA, per la irrupció al terreny de joc del José Zorrilla del xeic Fahid Al Ahmad Al Sabah aconseguint que l'àrbitre Miroslav Stuper (no va xiular mai més cap partit) anulés el quart gol legal aconseguit pel bleu Alain Giresse contra Kuwait, pels sis gols de Paolo Rossi i per en Naranjito.

El que, potser, no saps és que la taronja de somriure de bòtox no era res més que un disseny del dictador Francisco Franco quan, l'any 1960, va encarregar al seu ministre d'Afers Exteriors, un tal Fernando Maria de Castella y Maiz) que volia uns Jocs Olímpics. Franco (que no només tenia el vist-i-plau de l'Altíssim per amargar la vida a la gent, sinó que també estava ben dotat pel dibuix) va fer els esboços d'una taronja somrient amb cara, mans i peus. La mascota va dormir en els calaixos fins que algun il·luminat d'una Espanya que encara feia tuf a feixisme el va recuperar per al Mundial. Li van posar l'uniforme del combinat estatal, una piloteta als braços, el van fer protagonista d'una sèrie de dibuixos (amb una horripilant veu d'eunuc) i... a triomfar! Un parell de sevillans van cobrar un milió de peles de l'època per resuscitar la mascota i la RFEF va vendre'n els drets d'explotació per 1.400 milions.

Ai! si ara Franco aixequés al cap.... El nazionalisme espanyol, que bull de nerviosisme davant el pressumible bon paper del Barça B de Del Bosque a Sud-àfrica, veu com el combinat estatal (ell en diria nacional) se l'ha batejat com La Roja d'una manera un xic forçada. Un nom de recent creació, a mi em provoca una certa al·lèrgia, sobretot quan és antinatural i se li vol donar la solera de la verdeamarelha brasilera, de l'azzurra italiana, de l'albiceleste argentina o dels bleus francesos. La Roja... Franco, des de l'Infern, deu pensar en La Pasionária :) I ell que estava tan cofoi per haver guanyat una batalla després de mort com el Cid amb el seu Naranjito. Per cert, el suposat triomf del Cid-Charlton Heston un cop traspassat no està documentat històricament.

L'albiceleste: Hotel Fawlty


Les 32 seleccions que seran a Sud-àfrica per disputar la Copa del món al país menys africà de tots, vetllen armes. Tots estan concentrats i per la feina, però la selecció argentina sembla que va a la seva. Les meves simpaties pel combinat de Maradona creixen dia rere dia. No només per la intenció de Diego de despilotar-se, ni per l'anunci de Bilardo anunciant que es deixaria sodomitzar pel jugador que fes el gol del triomf, sinó perquè l'albiceleste viu en una mena d'Hotel Fawlty. Gran sèrie de John Cleese que, per cert, està inspirada en un hotel en el qual els genials Monty Python es van allotjar quan preparaven un rodatge.

Resulta que la 'Brujita' Verón vol matar Leo Messi. Són companys d'habitació i l'ex de l'United i de la Lazio ja no pot més. Es veu que el blaugrana ronca més fort que jo i ja tens a la Brujita, en plena nit, solucionant el problema a "cops de coixí". Els roncs del Messies es veu que no deixen descansar un veterà com Verón que s'ha de resignar davant els decibels que surten de les vies respiratòries del millor futbolista del món.

Aquests problemes no els té el nostre bon amic Carlos Tévez. L'Apatxe dorm sol. És l'únic dels 23 de Maradona que té aquest privilegi. Es veu que el 'citizen' té algunes particularitats que no acaben d'agradar als seus companys. Tévez vol intimitat, no suporta que algú miri la tele mentre intenta dormir i admet que "les petites coses" que fa per concentrar-se de cara als partits importants "poden ser estúpides, però són la meva manera de ser". La veritable raó, però, es veu que la trobem en l'afició de Tevez de passejar-se en pilota picada per l'habitació. Entre un que es vol despilotar per Buenos Aires, l'altre que es deixa sodomitzar i un tercer que passeja les seves vergonyes... estan distrets. I encara guanyaran!.

dimecres, 9 de juny del 2010

Benedito XVII: de freak a also starring


2095. 2095 són les signatures que ha de presentar un precandidat a la presidència del Barça, segons els estatuts de l'entitat catalana, per passar el tall del frikisme i per dir al món que la seva opció és seriosa. Sense fer soroll, Agustí Benedito s'ha col·locat en una bona posició. Aquest candidat amb cognom de Papa, que deixa fumar a la seva seu electoral, que viu a Sant Cugat amb la seva parella i els seus quatre fills, que no es posa corbata ni que el matin i que es desplaça en Metro (tot i ser el capo del Grup Automoció Benedito) ha rebut una autèntic allau de felicitacions i adhesions des que el van proclamar candidat. Igual ni s'ho esperava. De moment, ja és also starring. De moment, guanya els debats. Excel·lent crònica en aquest blog sobre el 59'' d'ahir. De moment, ja ha aconseguit que la família blaugrana comenci a contemplar una tercera via i a voler saber més coses d'aquest fill de l'Abat Oliba llicenciat en dret per la UB.

Amb pinta de Sabina, un pèl penjim-penjam, i amb prop de mig miler d'euros gastats, en Benedito ha provat de fer una cosa inèdita en el món de les campanyes político-esportives: explicar el programa i no atacar els rivals!. Un 10 pel seu equip! I sembla que està recollint allò que ha sembrat. Ingla-Soriano s'han centrat a atacar Sandro Rosell que, conscient del seu poder mediàtic, només ha de deixar fer i esperar el 13 de juny. Ferrer, per la seva banda, segueix desplegant carisma allà on va, presenta un video musical (presumptament divertit, frec i jove) que és tot un exemple del que no s'ha de fer, i segueix posant la cara de pa de ral, marca de la casa, que era la mateixa que brindava quan encaixava els insults de Laporta. Però, és clar, Ingla i Ferrer s'han oblidat de Benedito. L'han menystingut i, ara, potser ja és massa tard per rectificar.

Video de JF: Vergonya aliena en estat pur:
Benedito, format als EUA i amb un profund respecte pel medi ambient, va deixar la junta del Barça quan va esclatar el cas Laporta i la suposada compra del RCD Mallorca per part del despatx d'advocats de l'encara president blaugrana en benefici de la filla del dictador-president-faigelqueempassapelscollons de l'Uzbekistan. Laporta hauria pescat 4,2 milions d'euros i Benedito va dir prou. Va marxar per la porta del darrera que és la mateixa que va fer servir per entrar.

Amb un caràcter contundent, amb la campanya dissenyada en el seu cap, Benedito somia en un canvi. De moment ja és also starring. Manquen uns quants dies per l diumenge. Disputarà la pole a Sandro Rosell?

El cul de Touré Yayá


Sempre he estat un admirador de Gnegneri Touré Yayá. L'ivorià va arribar a Can Barça sense fer massa soroll i ha esdevingut un autèntic guardaespatlles al mig del camp. Fortalesa, múscul i potència han estat les característiques d'un africà que, com Cocu, ha tingut l'enorme capacitat d'incrustar-se en el joc del FC Barcelona com si hagués mamat Masia des de bebè. Ha jugat de central, ha jugat amb una hèrnia discal renunciant a operar-se per ajudar a l'equip (només ell sap els dolors que va aguantar) i ha jugat amb una nena a la UCI perquè va nèixer massa escarransida i es patia pel seu futur.

Ara, però, marxa i el Barça, que va pagar per ell nou milions d'euros, en farà negoci. Però... per què se'l treu del damunt Guardiola? Jo tinc una opinió al respecte. Sempre m'he fixat en el cul de Touré Yayá. El centre de gravetat de l'africà ha evidenciat el seu sobrepes. Yayá és el típic jugador que, quan deixi l'esport d'elit, es convertirà en una enorme bola de greix (ja ho veurem quan, d'aquí a 10 anys, TV3 faci l'especial de torn sobre el Barça de les sis copes i el convidi a plató). Per a mi, el cul de Touré m'ha indicat si el 24 del Barça estava a punt per jugar un partit o no. En la seva posició, i per l'esquema de Guardiola, el guardaespatlles ha d'estar sempre atent als creadors i no pot (mai de la vida) arribar tard al tall. Diuen que ha principi de temporada, Touré Yayá es va presentar a la Ciutat Esportiva amb cinc quilos de més. No havia fet els deurtes a l'estiu i en Pep es va encabronar... Touré: gràcies pels millors anys de la teva vida!

dimarts, 8 de juny del 2010

Qué buenos son los padres misioneros...



...qué buenos son que nos llevan de excursión" cantàvem. M'he entrentigut a repassar els lemes o frases amb els quals les seleccions que prendran part en la propera Copa del Món de Sud-àfrica han pintat en els seus autocars. Mirant-los tots, es poden fer dues grans classificacions. Es poden dividir entre els que han mirat de ser mínimament originals i els que no s'han trencat la closca. Aquest grup, sens dubte, el lideren els helvètics amb un poc brillant 'Som-hi Suïssa' secundats pels alemanys 'En camí per aconseguir la Copa'.

L'altre grup té més substància. Estava interessat en què portaria pintat el Barça B de Del Bosque. Podria haver estat pitjor. Passejaran pel país austral la llegenda 'Il·lusió és el meu camí, la victòria el meu destí'. M'imaginava quelcom semblant a 'una nació, un idioma, una bandera, un esperit'. Encara bo.

Menció especial es mereixen Argentina: 'Última parada, la glòria', el toc d'humor del Brasil 'Ple. Tot Brasil és aquí dins', la reflexió grega picant l'ullet al seu protagonisme econòmic de les darreres setmanes 'Grècia és a tot arreu', les poètiques sentències d'Itàlia 'El nostre blau italià al cel africà' o del Japó 'L'esperit del samurái no mor mai' o les polítiques referències dels EUA 'Vida i llibertat per aconseguir el triomf' o les esportives de Corea del Nord amb un explícit 'Un nou 1966'. Bo i recordant la participació d'aquest país en el Mundial d'Anglaterra en el qual van liquidar Itàlia i a punt van estar de fer el mateix amb el Portugal del gran Eusebio.

dilluns, 7 de juny del 2010

'El País' assegura que l'independentisme de Jimmy Jump és el motor del seu penós comportament



Des de fa dies que el diari 'El País' ha intensificat els seus habituals atacs a tot el que faci olor de catalanisme i d'indepentisme. Si fa uns dies carregava contra Joan Laporta denunciant els seus negocis pocs clars (tot just quan l'encara president del Barça és a un pas d'encetar la seva carrera política), ara el diari que tots els progres han portat sota el braç perquè fa intel·lectual i d'esquerres (queda especialment bonic si el portes tot anant al Verdi a veure una pel·lícula iraniana) aprofita per escriure un capítol més en la seva croada contra el catalanisme. En aquest article, disparen contra Jimmy Jump. Es pregunten d'on pot venir la seva afició a boicotejar actes i atenció! asseguren que les respostes poden venir del seu indepententisme. Ein? Què vol dir això? Que Jimmy Jump és un tarat ho sap tothom, però...

Què té a veure el seu passat independentista? Per què el raonen com a embrió d'una conducta que, òbviament, és deplorable?. En l'article recalquen una i mil vegades que Jaume Marquet és català (quan un personatge del nostre país triomfa sempre és l'espanyol Pau Gasol i quan fracasa és el financiero catalán Javier de la Rosa), que viu en un pis de lloguer a 50 metres de l'Ajuntament de Barcelona i que les respostes al seu comportament vergonyós es podrien trobar en què "el seu pare rondava els cercles d'ERC" i que les converses polítiques que escoltava el petit Jaume anaven forjant el seu caràcter.

No contents en barrejar xurres amb merines, expliquen que l'agent immobiliari amb barretina, va formar part del desaparegut Partit Independentista d'Àngel Colom (escisió d'ERC) i que es va presentar com a batlle, amb només 24 anys, del seu poble, Sant Quirze del Vallès, que 'El País' defineix com "un poble dormitori de Sabadell envoltat de preciosos boscos". Va treure només 68 vots.

El periodista no afirma que els catalans som uns garrepes, però poc li falta. Assegura que Jimmy Jump es va fer d'or venent pisos amb el boom immobiliari però que "accepta donacions" en el seu web per atacar les fortes multes que rep. 1.800 euros per la gràcia d'Eurovisió o 60.000 per saltar a un camp de futbol.

Odio profundament Jimmy Jump, penso que no se li ha de fer publicitat... però en periodisme no s'hi val tot. Només faltaria. Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid... Juan Diego Quesada signa l'escombraria que ha publicat aquest rotatiu. Molt bé, tiu!

Noooo!

Abans:

Després:

La tennista romanesa Simona Halep ha complert amb les seves amenaces de passar pel quiròfan per treure's pit malgrat les queixes dels seus seguidors a tot el món, que van arribar a fer una petició oficial al Govern de Bucarest per tal que les màximes autoritats impedissin l'operació que titllaven de crim!. No hi ha hagut res a fer. En aquest Roland Garros ha tornat a competir la Halep (primera intervenció pública, amb rebombori internacional, després del postoperatori) i el canvi és radical. La guanyadora del Grand Slam parisí júnior de 2009 ha esperat tenir 18 anys per treure's del damunt un pes que l'impedia, segons ella, desenvolupar el seu tennis. Ha millorat bastants llocs a la WTA gràcies a la intervenció. Actualment ocupa el lloc número 114 mentre que va acabar l'any 2009 al 269. De la talla 34DD s'ha quedat en una 34C.

diumenge, 6 de juny del 2010

Nadal, cinc Roland Garros i cinc manies


Déu al cel i Rafa Nadal, a la Terra! El tennista de Manacor s'ha adjudicat, aquest diumenge, el seu cinquè Roland Garros i el seu setè Grand Slam igualant, amb 24 anys, el que va fer John McEnroe en tota la seva carrera. La bona notícia és que Nadal ha recuperat el número u de l'ATP (ja hi va estar 46 setmanes) i que el balear ha tornat a fer por després d'un 2009 per oblidar. Rafa Nadal és un home maniàtic fins la superstició. Manté i respecta els seus rituals i mai es desmarca de la repetició de mecanismes que li atorguen seguretat. Els repassem?
1: Prematx:
Sempre escull el mateix hotel. A Londres, que s'allotja en una megamansió a Wimbledon en la qual vaig tenir el gust de passar un gran cap de setmana amb la meva dona, aprofita per cuinar pasta i peix. Menú que sempre repeteix quan ha de jugar un partit important.
2: A la pista:
Mai surt el primer. Quan el rival i l'àrbitre l'esperen per fer el tradicional i protocolari sorteig, Nadal es manté assegut. Impassible. Només tolera que les seves cames, nervioses, trontollin a mil per hora. Beu aigua, es pren un sobre de vitamines i després, fent saltirons, acudeix a la cita de la monedeta. Mai trepitja les líniees i sempre escull començar restant.
3: Al descansos entre jocs:
El portaraquetes sempre al banc, les bosses sempre al terra sobre una tovallola desplegada. Dues ampolles d'aigua perfectament alinieades en diagonal. Una de freda, fredíssima, una de natural. Ara en beu d'una, ara beu de l'altra. Mossegada al plàtan.
4: Al servei:
Toni Nadal (el seu oncle-entrenador) el va aconsellar que no es precipités a l'hora de fer el servei. Que es pensés alguna cosa per asserenar-se i concentrar-se en el servei. La idea era apurar els 25 segons reglamentaris, encara que el manacorí els supera amb escreix. Difícilment el sancionen perquè és un dels més grans de la historia: demanar tovallola als aplegapilotes, triar tres pilotes, rebutjar-ne una, l'altra? a la butxaca. Col·locar-se bé l'slip, botar amb la dreta, netejar amb el peu la línia, posar-se bé el cabell darrere les orelles i sota la cinta, eixugar-se el front amb les canelleres i servir.
5: Postpartit:
Mossegar la copa. Tot un ritual marca de la casa.

Felicitats, reines


Vagi per endavant que el titular no vol ser gens masclista, sinó que celebra l'èxit del futbol femení del RCD Espanyol que, aquest cap de setmana, s'ha proclamat, de manera brillant i justa, campió de la Copa de la Reina (no cal dir que la Sofia no es va dignar ni a ser present a la localitat biscaïna de Basauri: segur que tenia assumptes més importants que no pas lliurar la Copa a unes autèntiques gladiadores). Un servidor ha seguit bastant el futbol femení i se n'alegra del bon treball del club blanc-i-blau, que mima les noies com ningú, convertint-se en un autèntic gegant a casa nostra. Encara recordo quan, uns quans anys enrere, les botes d'aquell equip liderat per la genial Raquel Cabezón havien de sortir de les butxaques dels aleshores jugadors Mauricio Pochettino i Hristo Stòitxkov.

L'Espanyol d'Òscar Aja ha estat el just guanyador, per segona vegada consecutiva, de la Copa en derrotar el totpoderós Rayo Vallecano de l'exblanc-i-blava Adriana Martí que no ha sabut trobar la seva identitat en la final. I això que les de Teresa Rivero somiaven en el doblet després d'haver guanyat la Superlliga. Ane (7') i Mery (31') posaven en còmode avantatge les catalanes i només Natalia reduïa diferències al 49'. Marta Torrejón (64') liquidava i sentenciava la final.

Em quedo amb dos detalls. Primer, amb l'excel·lent feina de la blanc-i-blava Vero que va fer un enorme partit (tres pals, va provocar l'expulsió de la portera madrilenya i va donar una assisència de gol) i amb la capitana Miriam recollint la cinquena copa de la història del club català amb la samarreta de Dani Jarque. Felicitats, campiones. Felicitats, reines. El futbol femení català ha estat molt ben representat a Basauri ja que el FC Barcelona va acabar en una meritòria tercera plaça.