"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dissabte, 22 de maig del 2010

La carxofa de Pau Gasol



Pau Gasol ja és, per mi, el millor aler-pivot de tots els equips que s'han classificat pels play-ofss de l'NBA. I amb diferència. El català ha evolucionat, de manera molt significativa, tant en el seu rol en el vestidor com en el seu pes dins de la pista. Ha treballat de manera incansable els seus tirs amb la mà esquerra. Darrerament, ve practicant (amb uns elevats percentages d'encert) un moviment marca de la casa que sempre havia apuntat però que ara executa a la perfecció. Posteja al pal baix, finta la sortida pel seu indret natural (la dreta), però es regira amb un moviment de peus a la velocitat del llamp per executar un tir impressionant amb l'esquerra. El defensor es queda deixa amb un pam de nas ja que no hi ha manera humana d'aturar-ho. No només per fer servir la mà que no li és pròpia sinó per projectar el llançament des de molt amunt. Atenció a la segona jugada del video que penjo en la qual es veu clarament el que vull dir. Si Kareem Abbdul-Jabbar tenia l'sky hook, Magic Johnson havia patentat el baby hook i Joan Carles Navarro practica la bomba, per què el català dels Lakers no pot tenir el tir de la carxofa? I més, venint d'un Sant Boi de Llobregat en el que aquesta hortalisa n'és la reina? The Pau Gasol's artichoke!

Amb qui s'ha d'anar avui? Inter? Bayern? amb l'àrbitre? Buf!


Una cosa és clara. Tant si guanya l'Inter com si guanya el Bayern la final de la Champions del Bernabéu d'avui, llombards i bavaresos estan en disposició de guanyar el triplet. Però, què hem de fer avui? Amb qui hem d'anar? Jo ho veig així:

Inter: Vagi per endavant que sempre m'he declarat i sempre em declaraé incondicional de Samuel Eto'o. (Pep, no t'ho perdonaré mai). Per tant, em faria molta gràcia que el camerunès es proclamés campió d'Europa per segona vegada consecutiva amb dos equips diferents. Ara be, no hem d'oblidar Mourinho. No li tinc especial ràbia, ni em preocupa el seu immediat fitxatge pel Reial Madrid (el Ser Superior hauria de decidir a quê vol jugar i si té els jugadors indicats pel portuguès) però una cosa és clara. Ara per ara, en Mou odia tot el que faci farum de blaugrana.

Bayern: Els bavaresos sempre m'han caigut simpàtics. El cervell humà (per raó de supervivència) tendeix a recordar només les coses bones i, per aquest fet, Van Gaal està a un pas de convertir-se en entranyable per a la parròquia blaugrana. L'holandès està treballant per aplicar el futbol de'n Pep al Bayern i la seva aposta ofensiva em fa mirar-lo amb simpatia. Mark Van Bommel, el primer capità estranger de la història del Bayern, té un recent passat blaugrana i ningú li podrà retreure que es va lliurar en cos i ànima als interessos dels catalans.

Buf! i tu, com ho veus?

divendres, 21 de maig del 2010

Arriben les notes (i 2)


Víctor Valdés: 9. Salvador. El porter ha millorat en el joc de peus i en l'u contra u. Ha salvat molts punts. Valent a les sortides
Dani Alves: 8. Assistent. Ha donat 11 gols però ha de corregir algunes llacunes en la defensa dels còrners.
Gerard Piqué: 9. Descomunal. Una autèntica bèstia en joc i caràcter. A destacar les incorporacions en atac i les passades llargues.
Rafa Márquez: 5. Complidor. Poques aparicions per culpa de les lesions de l'estranger que més temps ha estat al Barça.
Carles Puyol: 8. Pulmó. El capità ha seguit rendint a un excel·lent nivell. Comet poquíssimes faltes.
Xavi: 10. Sense qualificació. No hi ha adjectius que li facin justícia. Mariscal de camp, quarterback, perllongació de l'entrenador, seny...
Andrés Iniesta: 6. Intermitent. No ha estat la millor temporada del manxec per culpa de les lesions musculars.
Ibrahimovic: 5. Decebedor. A mi no m'ha sorprès. No ha fet oblidar el gran Eto'o.
Messi. 10: Fora de lliga. Com diuen en el bèisbol, quan un jugador és el millor de la competició asseguren que està "fora de lliga"
Bojan: 8. Reivindicatiu. De menys a més. Ha aprofitat les oportunitats de Guardiola a la perfecció. És davanter pel Barça?
Pinto: 5. Esperit. L'andalús no ha tingut minuts però és l'autèntica ànima del vestidor.
Henry: 6. Absent. Sabia que estava més fora que dins i no ha lluitat per una renovació. Dues temporades dolentes i una d'excel·lent.
Keita: 8. Comodí. Millor 12è home de la lliga. S'ha adaptat a les necessitats de l'equip a la perfecció.
Busquets: 8. Pit-bull. Mossega, defensa, cobreix els forats, se sacrifica i cada cop és més àgil en el tall i està millor col·locat. Sap treure la pilota ben jugada.
Pedro: 9. Explosiu. Ha estat la clau del títol blaugrana.
Milito: 7. Recuperat. Després de 18 mesos de lesió s'ha tornat a sentir futbolista. Caràcter.
Maxwell: 7. Integrat. Ha complert soplint Abidal i no ha desentonat. S'ha permès alguna tímida excursió a l'àrea contrària i ha resolt sense complicacions en defensa. Millor de l'esperat jugant al primer toc.
Txigrinski: 5. Desorientat. Molta feina a fer amb l'ucraïnès.
Abidal: 7. Maratonià. Ha millorat les seves incorporacions a l'atac. Feia la millor temporada des que és al Barça fins la lesió.
Touré: 8. Monumental. El guardaespatlles. Hauria de vigilar el pes (fixa't en el seu cul) i xutar més a porta.

El que s'ha de fer per llogar una casa... (oju al final)

He rebut per correu electrònic aquesta curiositat. Es lloga casa a Castelldefels. Menjador de 90 metres quadrats (comencem be, ja fa el doble del meu pis), terrassa, platja a 500 metres... Arribem als preus. 350 euros dia i, acte seguit, passem a altres quantitats depenent de les persones o de si és temporada alta o no. Per a més informació consulteu aquí. No us perdeu el final del text. El que s'ha de fer per llogar una casa...

dijous, 20 de maig del 2010

7'5 catalans i San Pedro (sobre teu edificaré el meu equip), al Mundial


El salmantí Vicente del Bosque acaba de donar, en directe per tots els TNs, la llista de 23 homes que conformaran la selecció estatal que viatjarà a Sud-àfrica per disputar el Mundial. Els escollits són (en negreta els blaugrana): Casillas, Reina, Valdés, Albiol, Arbeloa, Capdevila, Marchena, Piqué, Puyol, Sergio Ramos, Xabi Alonso, Busquets, Cesc, Iniesta, Javi Martínez, Silva, Xavi, Navas, Mata, Pedro, Llorente, Fernando Torres i Villa. De moment, ni Cesc ni Fernando Torres estan remarcats en negreta. Esperarem! La bona notícia pel futbol català és que set homes nascuts i formats a casa nostra han entrat en la convocatòria. Són Víctor Valdés (L'Hospitalet), Gerard Piqué (Barcelona), Carles Puyol (La Pobla), Xavi (Terrassa), Sergi Busquets, (Badia del Vallès), Joan Capdevila (Tàrrega) i Cesc Fàbregas (Arenys).


Són set. I el mig que falta? El seleccionador francès Raymond Domènech mai ha amagat els seus orígens catalans. De fet, n'està orgullós. El seu pare va fugir dels feixistes emigrant a una barriada de Lió on es va casar amb una francesa. El jove Domènech es va formar jugant a futbol en els carrers d'una barriada farcida d'immigrants (antillans, magribins, sub-saharians) i, ben aviat, va destacar per la seva duresa. Contundència que no l'abandonaria ni jugant com a professional. Recorda, el tècnic dels bleus, que l'insultaven tot dient-li "espanyol de merda" i ell, per defensar-se, els recordava que "no sóc espanyol. Sóc català". De fet, Domènech sempre s'ha mostrat contrari a la manera com França va tractar els emigrats espanyols lamentant que "els tanquessin en camps de refugiats, titllant-los de rojos a tots i de separatistes, als catalans. Sovint, eren lliurats a la dictadura franquista". Domènech, al costat dels exblaugrana Oleguer Presas i Lilian Thuram ha donat diners i suport a les escoles de La Bressola que lluiten per evitar que el català mori a la Catalunya Nord engolit per la màquina centralista parisenca que escup qualsevol llengua que no sigui la francesa. Domènech sempre s'ha mostrat decebut perquè el seu pare, obrer metal·lúrgic, va morir sense haver pogut mai tornar a Catalunya gràcies a un senyor que es deia Franco. Només li queda un cosí a Rubí que, per postres, "es declara més català que espanyol".


Finalment, m'agradaria dedicar unes ratlles a Pedro. El de Tenerife ha estat la clau del Barça campió de Guardiola d'aquesta temporada i es mereixia, com ningú, el bitllet per Sud-àfrica. Humil, treballador, sacrificat, tècnic, oportunista, viu... Ja ho deia el gran Pep Guardiola "si tinguessim 11 pedros...". San Pedro: sobre teu edificaré el meu equip!. Felicitats muyayo.

Aplaudeixo la dona de Kobe Bryant


És rica, guapa i famosa. Però això no ha estat cap obstacle per què Vanessa Bryant (la dona de Kobe) es presentés a l'Staples Center de Los Ángeles vestida amb una llegenda al pit que resava Do I look illegal?. No era una elecció casual de samarreta. Els Lakers rebien als Suns de Phoenix. És a dir, el conjunt de l'estat d'Arizona que, en 90 dies, aplicarà la polèmica llei sb 1070. Vanessa Bryant (nascuda l'any 1982 a Califòrnia com a Vanessa Cornejo Ubrieta) no renega dels seus origens mexicans i va voler posar el seu granet de sorra per condemnar una llei feixista que ha criticat el propi president dels EUA, Barack Obama. La norma, impulsada per la governadora Jan Brewe dóna plens poders als policies per entalegar qualsevol persona que sembla sospitosa de ser il·legal, que no porti la documentació al damunt o que, senzillament, no els sembli de fiar. Vanessa Bryant neda en diners, d'acord. A ella no la detindran mai (sobretot quan condueix el fantàstic Lamborghini Murciélago que li va regalar l'estrella dels Lakers o lluu al dit l'anell d'un milió de dòlars amb què la va obsequiar el seu home) però es podria estar ben còmode, assegudeta de braços plegats, a la seva megamansió exclusiva d'Orange (la segona zona més cara dels EUA) però ha volgut donar el seu suport als 460.000 il·legals (la majoria hispans) que es calcula que hi ha a Arizona. Compte! D'aquesta llei al camp de concentració hi ha només un petit pas.

dimecres, 19 de maig del 2010

Com viuen els argentins el Mundial 2010?

Genial anunci. No te'l perdis. Gràcies Nat

Com dimonis es deu dir Guaje en català?



Ja s'ha fet oficial. David Villa ja és nou jugador del FC Barcelona per a les properes quatre temporades amb opció a una cinquena. Des del Bruixot Quini altres asturians com Luis Enrique, Abelardo o Iván Iglesias han vestit de blaugrana deixant un bon regust. L'ex del València podrà lluir el 7 ja que, actualment, ningú el fa servir a Can Barça. Era una història cantada que arriba amb un any de retard. Villa es converteix en el segon jugador més car de la història del Barça ja que el club ha pagat 40 milions per l'asturià. No el descobrirem ara. Era un fitxatge essencial.

Però com dimonis es deu dir Guaje en català?. Guaj? Guaixenc? Guai? Villa, que el 2008 va signar un manifest en favor del bable, té des de ben petitó aquest motiu. Guaje vol dir nen, noi en la llengua asturiana. Sembla que els orígens de la paraula podrien venir de l'anglès washer ja que els nens eren els encarregats de rentar els materials de les mines asturianes sota supervisió anglesa. El millor? que no reforça el Madrid.

Hereu congela els Jocs d'Hivern


“El projecte dels Jocs és important, però no és la prioritat i no és el que em pren a mi més temps; no pot treure cap energia perquè hem d’estar centrats en la crisi, en les polítiques socials i en l’aposta per un espai públic net, ordenat i segur”, diu Jordi Hereu, alcalde de Barcelona. Estic desolat. Tot Catalunya esperava aquests jocs!. No és just! Tantes il·lusions a les escombraries...No facis marxa enrere, home. Amb això no es juga! Crisi? Vols dir que n'hi ha per tant? Penses, a aquestes alçades, que la lluita contra la crisi ha de ser una prioritat? Això és que ho has llegit a internet, no? Què direm ara als milers i milers de barcelonins que ja s'havien comprat uns esquís demanant crèdits? Així doncs, la meva proposta de fer el París-Dakar per la carretera de les Aigües queda en un no res? No es farà referèndum tipus el de la Diagonal? Mecachis!.

dimarts, 18 de maig del 2010

Nash i Mourinho: topada de trens



L'amic Mourinho segueix fent amics i encaixant molt malament les crítiques. El base canadenc dels Suns, Steve Nash (que s'ha confessat un enamorat del futbol, del Tottenham i del joc del Barça de Guardiola) va criticar l'eliminació dels blaugrana a les semifinals de la Champions a mans de l'Inter. En el seu twitter, el canadenc (nascut a Sud-àfrica) proposava al portugués una alineació per jugar contra el Bayern la gran final de la Champions League del 22 de maig al Bernabéu. El crac de l'NBA ironitzava proposant al portuguès un 11 format per íntegrament per porters. Concretament: "Butt, Yashin, Banks, Zoff, Maier, Tomaszewski, Zubizarreta, Schmeichel, Clemens, Higuita i Chilavert".

Mourinho li ha contestat al base dels Suns que "no en té ni idea de futbol" oblidant la gran tradició que hi ha a la família Nash en aquest esport. El seu pare jugava a Sud-àfrica de manera professional, fins que va endur-se la família al Canadà perquè els seus fills no visquèssin al ritme de l'apartheid, i el seu germà ha estat més de 30 vegades internacional pel Canadà. Mou no ha paït les crítiques de Nash al partit plantejat per ell al Camp Nou reclamant "el mèrit" dels seus nerazzurri i recordant que ell "no és un entrenador defensiu, sinó que busca l'equilibri en tot moment. Per sort, "Nash juga a bàsquet".

El canadenc, que sempre s'ha mostrat admirador d'Henry, Xavi, Iniesta, Bojan i Messi, organitza un campus de futbol a Nova York cada estiu, posa diners a la lliga femenina estatunidenca de soccer (molt potent) i té accions dels Vancouver Whitecaps que, l'any vinent, jugaran a l'MLS. Quan ha pogut, Nash ha seguit els entrenaments del Barça en directe, convidat per un Henry amb qui hi té una gran amistat "sobretot, des de que va deixar l'Arsenal".

dilluns, 17 de maig del 2010

I si Samaranch hagués estat alemany?


Declaracions fetes a la mort de Franco. Font: arxiu rtve.es.

No he pogut oblidar els ulls de Juan Antonio Samaranch. He coincidit en molts esdeveniments esportius amb ell i, en el darrer dels quals, (acte de suport de Barcelona a Madrid dosmilnosequants) ens varem creuar la mirada just quan ell sortia (el treien, l'arrencaven) del cotxe oficial abans. Vaig pensar... "quins ulls". Desconec el motiu, però em van impactar. "Que hauran vist?", em preguntava. El seu cos i, probablement, el seu cap ja no funcionaven a ple rendiment, però, renoi, quins ulls!. Inevitablement vaig pensar que no duraria massa. M'intrigava escatir (gràcies Antoni Basses per aquest verb) quin tractament farien els mitjans, la societat civil i els polítics de la seva complexa vida.

Serien valents? Es dirien les veritats? Les coses pel seu nom? He trigat en escriure aquestes ratlles, perquè ho volia meditar be. Ser quirúrgic. No deixar-me endur per la rauxa. Mentre veia el comiat per televisió d'en Juan Antonio, només pensava... "Si Samaranch hagués estat un alemany amb un pes específic significatiu en el Tercer Reich li farien avui a Berlin un funeral amb tots els honors? Espanya put a all (crec que la frase és de Julio Iglesias, oi Jaume?). Un país en el qual els familiars de'n Franco es passegen pels platós (unes ballaven i altres esnifaven) i no passa absolutament res. Res de res. Se'ls riuen les gràcies. Us imagineu descendents d'un capo nazi als concursos de la tele pública alemanya? Cobrant dels diners de la teva butxaca i de la meva?

No puc entendre com autèntics gegants de la política del nostre país com Jordi Pujol o Pasqual Maragall van acotar el cap, com es va obrir la Generalitat al fèretre d'una persona que (com a mínim va ser coherent) mai es va retractar del seu passat franquista. Estem parlant d'un Samaranch que va preferir desertar de la zona republica, en la qual estava quan va esclatar la Guerra, per passar al bàndol nazional. Això sí que és premeditació! En canvi, l'arquebisbe de Barcelona deia "adéu a un català de veritat" a la catedral. I no em sortiu amb allò tan suat i fàcil de ("en aquella època... ja se sabia, eren altres temps...). També ho sabien Antonio Machado, Neus Català, Teresa Pàmies, Rafael Alberti, Azorín, Pau Casals, Manuel de Falla o Mercè Rodoreda. Per citar-ne alguns. Espanya assistia a la primera tongada de fugida de cervells i entrava, amb mà ferma, en el món subdesenvolupat de la mà dels Rafaels, Marujitas Díazs, Carmens Sevillas, Lolas Flores, Matías Prats, Cordobeses o Manolos Escobars.



I, de l'esport, millor no parlar-ne.. Prohibir el fitxatge de Di Stéfano pel FC Barcelona, reforçar un Real Madrid que anava encadenant copes d'Europa i no tenia rival a les espanyes, passejar el Pedro Carrasco i uns quants ciclistes em sembla un bagatge més que pobre. I els Jocs de Barcelona? Es van fer gràcies a en Samaranch com les ments benpensants ens han volgut fer creure? O és que si s'haguessin presentat Madrid, València, Sevilla o Almendralejo no hauria fet el mateix? El senyor Samaranch només tenia un vot!. Que valia tant com els dels altres. O és que els tenia a tots acollonits? Si Barcelona'92 va ser un èxit no va ser gràcies a ell. Va ser gràcies a la ciutat, als voluntaris, a l'organització, als artistes, als esportistes i a tota la gent que va posar el coll per desembolicar Barcelona al món i, de passada, mirar de deixar enrere l'Espanya del toro i la sevillana per la del disseny i la modernitat. S'entrava, i gràcies a Franco, al segle XX de veritat. Un segle que només va durar vuit anys a Barcelona.

L'esquerra d'aquest país ha preferit callar. L'autocensura és la pitjor de les censures. El president Tarradellas (personatge controvertit que va vendre Catalunya per un plat de llenties) va dir d'ell que "mai havia vist tan poca intel·ligència tan ben aprofitada". Un Samaranch que exigia que el tractessin de Marquès (de fet, ho era) o que demanava que s'adrecessin a ell en qualitat d'excel·lència. Un Samaranch espia del cunyat de Franco (Ramon Serrano Suñer), president de la Diputació, ambaixador a Moscou, adulador de la filla del generalísimo (sí, la de los niños alemanes als quals es veu que els havia de dir quelcom ), fidel defensor del nazionalcatolicisme, creador del fracassat partit falangista Concòrdia Catalana (els néts del qual carreguen avui contra Baltasar Garzón)....

I acaba presidint el COI (que té com a principi defensar i enaltir "els valors democràtics")!. També La Caixa!. Institució financera que va deixar en un obrir i tancar d'ulls quan es va destapar, per part de la premsa internacional, que el Comitè Olímpic Internacional (sota la seva presidència) no semblava tan net com podia aparentar. Casualitat? Samaranch ja ha tancat els ulls.

S'allita la mare de LeBron amb un company d'equip del seu fill?


El rumor és cada cop més fort a l'NBA. Us imagineu la mare de Messi sortint amb Txigrinski? La premsa esportiva estatunidenca està buscant una explicació al pobre rendiment de LeBron James en els partits de semifinals de la Conferència Est, en els quals els totpoderosos Cavaliers van caure davant el Parc Juràssic dels Celtics. Un periodista, Terenz Owens, ha posat el dit a la llaga. Sembla que saltant-se a la torera un off the record, ha publicat al seu web que, abans del quart partit de la sèrie, LeBron es va assabentar que la seva mare, Gloria James, mantenia una relació sentimental amb l'escorta Delonte West. La fractura es va instal·lar en el vestidor del conjunt d'Ohio i les tenses relacions entre els jugadors s'haurien confirmat en veure un The Chosen one molt descentrat a la pista i signant uns decebedors percentatges en el tir.

Segons sembla, la relació ja fa uns quants mesos que dura. Delonte West és l'escorta dels Cavs i el lloctinent a la pista del gran LeBron. Jugador amb problemes psicològics (té un trauma bipolar, el que abans coneixíem com a maníac-depresiu), és una de les personalitats més controvertides de l'NBA per les seves tendències autodestructives. Fa uns mesos va ser detingut per la policia quan circulava a gran velocitat amb un caríssim tricicle armat amb dues pistoles carregades i una escopeta amagades en una funda de guitarra. Diuen que no va moure ni un múscul de la seva cara quan una xicota que tenia es va intentar tallar les venes al seu davant per demostrar-li l'amor que sentia per ell.

Tot plegat, sembla indicar que LeBron fotrà el camp de Cleveland. Nova York l'espera, tot i que la Casa Blanca ha emès un comunicat en el qual Barak Obama assenyalava ("sense ànim de pressionar", deia) que li agradaria que el jugador d'Akron fitxés pels Bulls de Chicago, equip del qual n'és seguidor des de que era senador per Illinois.

Gloria James és una dona, diguem-ne, de moral distreta. Va tenir en LeBron quan tenia 16 anys i, com el pare biològic del jugador se'n va desentendre, es va ajuntar amb un home que van detenir força vegades per tràfic de drogues. LeBron sempre ha dit que "de petit vaig veure moltes coses que no havia d'haver vist" . Problemes econòmics, continues mudances... LeBron va crèixer sense poder fer amics. Es va refugiar en el futbol americà i el seu entrenador, Frankie Walker, va veure que tenia un diamant en brut a les seves mans. Es va convertir en la figura paterna de LeBron, se'l va emportar a casa seva i... li va posar una pilota de bàsquet a les mans. Avui, encara passa el Dia d'Acció de Gràcies, amb la família de Walker.

La mare de LeBron ja ha protagonitzat algun capítol curiós. Vegeu vídeo. Fa dos anys, va mirar de posar-se al mig d'una picabaralla que va tenir el seu fill amb Paul Pierce (grans amics fora de les pistes) i el jugador dels Cavs la va fer tornar a ocupar la seva localitat, bo i esbroncant-la. Haurem d'estar atents al futur de The Chosen one.

diumenge, 16 de maig del 2010

Florentino: Insert coin



Juas, juas...
Un altre fracàs del Ser Superior. I ja en van...

El titular del post és bo, però no és meu. lL'he trobat al FB i me l'he apropiat. Florentino Pérez encara no ha entès res de futbol. El FC Barcelona s'acaba de proclamar campió de lliga de manera brillant i demostrant que un punt val més de 300 milions d'euros. Que els diners no han de ser al camp com deia en Cruyff, sinó a la formació:. Una pedrera que val molt més que una colla de mercenaris fitxats a cop de talonari.

Per segona vegada consecutiva, la lliga espanyola la guanya el Barça de Pep Guardiola. El millor equip, no el menys dolent, com ha passat altres vegades. El mèrit és brutal, el domini ha estat insultant. Amb gent de casa ha deixat en ridícul l'enorme inversió del Ser Superior que només haurà rendit a l'hora de vendre samarretes. Els diners no donen la felicitat, sr Pérez. La felicitat no val 300 milions d'euros. La felicitat es veure gent de casa, que sent els colors i que sap què significa vestir-se de blau i grana. La felicitat és jugar molts cops abans que el Madrid enviant un poderós missatge no escrit al vestidor del Bernabéu. "Mireu si tenim por que juguem abans, en importa tres pebrots el que fareu vosaltres". I els blancs ho sabien. Els professionals ho sabien.

Florentino: Insert coin. 300 milions d'euros és una barbaritat: és el que costa construir 16 quilòmetres de via d'AVE, és el pressupost de 2010 de la totpoderosa Ferrari, és la casa més cara del món (Villa Leopolda, a Niça), són dos vegades el preu del iot més car del món (el 'Corto maltese')... Fins aquí, la rauxa. Analitzem-ho.

El FC Barcelona ha treballat de valent. Tal i com va passar la temporada passada amb en Juande, el Reial Madrid de Pellegrini ha culminat una espectacular segona volta. Ha estat enorme. Grandiós. Ho hem de reconèixer. Però això no fa res més que inflar el valor de la lliga aconseguida avui al Camp Nou. Els de Pellegrini han apretat el Barça i els de Guardiola han demostrat estar sobradament preparats per aguantar la pressió. Ha estat una lliga d'autèntic infart, disputada de tu a tu, en la qual els dos millors equips del món han tret més de 20 punts al tercer classificat. Ha estat una competició en la qual el cor ha pogut més que els 300 milions d'euros. El guanyador ha arribat a la xifra màgica dels 99 punts... quan, a vegades, per adjudicar-se el títol n'hi ha hagut prou amb 70 i pocs. El Barça ha estat un bloc (pitxitxi i Zamora) i s'ho ha cregut des del primer moment.

Cert és que Cristiano Ronaldo ha demostrat ser un enorme professional. Ell solet, s'ha posat l'equip a les esquenes, i s'ha esllomat en cada partit. Ha aguantat entrades patibulàries, ha escoltat insults de tota mena; però o ha estat massa sol o no s'ha deixat acompanyar... No se li pot negar que el de Madeira ha treballat pràcticament sol, ajudat puntualment per un Higuaín que hauria de fer les maletes i venir al Barça. El Madrid ha estat CR9 i els blancs han arribat fins on han pogut seguint el camí dictat pel portuguès.

La premsa madrilenya i espanyola argumentarà la pobra excusa de la lesió de CR9 als mesos d'octubre i novembre... Però que el Barça no ha tingut lesionats? Iniesta, per exemple, s'ha perdut molts partits i Abidal, que feia la temporada de la seva vida, tampoc ha tingut continuïtat. Això per citar-ne alguns. Però Guardiola no s'ha queixat mai. Sap que té un enorme (i humil) fons d'armari preparat per aguantar qualsevol escomesa. Primer va ser Alcorcón, després l'Olympique a vuitens de la Champions (no és tan mal equip com molts es pensen), després un Kaká absent i decebedor, un Albiol pèssim (i això que no ha fet cap autogol, un a de les seves especialitats), un Benzema que m'ha recordat al jove Anelka que va aterrar al Bernabéu sense entendre res i un Xabi Alonso que un dia hauria de decidir si es dedica a destruir o a crear. Aquest cop no els ha salvat ni un Casillas que ja no és el millor porter del món, com he defensat tantes i tantes vegades. Oi Del Bosque? Oi Valdés?

En resum, ja ho he escrit. Dos estils, dues filosofies: L'amor per la pilota contra el contracop, la humilitat per davant de la prepotència, el treball abans que la improvització, el grup per sobre de les individualitats, Messi contra CR9, pedrera per davant del talonari, sacrifici contra autocomplaença, antiherois enfrontats a guaperes, seny imposant-se a la rauxa, nòvies de tota la vida vs models despampanants i sarascarboneros.

Florentino, la partida ha acabat. No hi ha bola extra. Insert coin. Però, per favor, no dimiteixis. A Barcelona no t'ho perdonarien mai.

Arriben les notes (1)




I la Lliga dels 99 punts i dels 98 gols del Barça ja és història...

Millor equip: FC Barcelona

Millor entrenador: Gregorio Manzano

Millor porter: Víctor Valdés

Millor defensa: Gerard Piqué

Millor migcampista: Xavi

Millor davanter: Messi

Millor jugador: Messi

Jugador més millorat: Messi

Jugador revelació: Pedro

Millor fitxatge: Cristiano Ronaldo

Jugador més decebedor: Ibrahimovic-Kaká

Millor promesa: De Gea

Equip revelació: RCD Mallorca

Millor moment: el retorn de Gabi Milito

Pitjor moment: la mort de Dani Jarque

Nostradamus Messi

Putas asesinas



Estic descobrint el narrador i poeta Roberto Bolaño. Nat a Xile el 1953 i mort a Barcelona l'any 2003. Genial. Pessimista. Personatges derrotats per la vida, que mai demanen perdó. S'accepten. Estripa l'ànima. Surrealista. Un humor que mossega, que esquinça. Troskista. Ternura vers Salvador Allende que plana per sobre els seus escrits protegint les paraules amb ales paternals. El món dels exilats. Bolaño s'espavila. Treballa de vigilant nocturn en un càmping de Castelldefels. A la verema. Insuficiència hepàtica. Mort a l'exili, a Catalunya. Putas asesinas: Molts contes, entre els quals subratllo dues narracions (diferents) sobre el món del futbol. Una de les quals podria retratar el Barça. L'altra, esborrona. Te'l recomano. Bolaño val més pel que no diu que no pas pel que escriu. En Max. En Buba.