I si Samaranch hagués estat alemany?

Declaracions fetes a la mort de Franco. Font: arxiu rtve.es.

No he pogut oblidar els ulls de Juan Antonio Samaranch. He coincidit en molts esdeveniments esportius amb ell i, en el darrer dels quals, (acte de suport de Barcelona a Madrid dosmilnosequants) ens varem creuar la mirada just quan ell sortia (el treien, l'arrencaven) del cotxe oficial abans. Vaig pensar... "quins ulls". Desconec el motiu, però em van impactar. "Que hauran vist?", em preguntava. El seu cos i, probablement, el seu cap ja no funcionaven a ple rendiment, però, renoi, quins ulls!. Inevitablement vaig pensar que no duraria massa. M'intrigava escatir (gràcies Antoni Basses per aquest verb) quin tractament farien els mitjans, la societat civil i els polítics de la seva complexa vida.

Serien valents? Es dirien les veritats? Les coses pel seu nom? He trigat en escriure aquestes ratlles, perquè ho volia meditar be. Ser quirúrgic. No deixar-me endur per la rauxa. Mentre veia el comiat per televisió d'en Juan Antonio, només pensava... "Si Samaranch hagués estat un alemany amb un pes específic significatiu en el Tercer Reich li farien avui a Berlin un funeral amb tots els honors? Espanya put a all (crec que la frase és de Julio Iglesias, oi Jaume?). Un país en el qual els familiars de'n Franco es passegen pels platós (unes ballaven i altres esnifaven) i no passa absolutament res. Res de res. Se'ls riuen les gràcies. Us imagineu descendents d'un capo nazi als concursos de la tele pública alemanya? Cobrant dels diners de la teva butxaca i de la meva?

No puc entendre com autèntics gegants de la política del nostre país com Jordi Pujol o Pasqual Maragall van acotar el cap, com es va obrir la Generalitat al fèretre d'una persona que (com a mínim va ser coherent) mai es va retractar del seu passat franquista. Estem parlant d'un Samaranch que va preferir desertar de la zona republica, en la qual estava quan va esclatar la Guerra, per passar al bàndol nazional. Això sí que és premeditació! En canvi, l'arquebisbe de Barcelona deia "adéu a un català de veritat" a la catedral. I no em sortiu amb allò tan suat i fàcil de ("en aquella època... ja se sabia, eren altres temps...). També ho sabien Antonio Machado, Neus Català, Teresa Pàmies, Rafael Alberti, Azorín, Pau Casals, Manuel de Falla o Mercè Rodoreda. Per citar-ne alguns. Espanya assistia a la primera tongada de fugida de cervells i entrava, amb mà ferma, en el món subdesenvolupat de la mà dels Rafaels, Marujitas Díazs, Carmens Sevillas, Lolas Flores, Matías Prats, Cordobeses o Manolos Escobars.



I, de l'esport, millor no parlar-ne.. Prohibir el fitxatge de Di Stéfano pel FC Barcelona, reforçar un Real Madrid que anava encadenant copes d'Europa i no tenia rival a les espanyes, passejar el Pedro Carrasco i uns quants ciclistes em sembla un bagatge més que pobre. I els Jocs de Barcelona? Es van fer gràcies a en Samaranch com les ments benpensants ens han volgut fer creure? O és que si s'haguessin presentat Madrid, València, Sevilla o Almendralejo no hauria fet el mateix? El senyor Samaranch només tenia un vot!. Que valia tant com els dels altres. O és que els tenia a tots acollonits? Si Barcelona'92 va ser un èxit no va ser gràcies a ell. Va ser gràcies a la ciutat, als voluntaris, a l'organització, als artistes, als esportistes i a tota la gent que va posar el coll per desembolicar Barcelona al món i, de passada, mirar de deixar enrere l'Espanya del toro i la sevillana per la del disseny i la modernitat. S'entrava, i gràcies a Franco, al segle XX de veritat. Un segle que només va durar vuit anys a Barcelona.

L'esquerra d'aquest país ha preferit callar. L'autocensura és la pitjor de les censures. El president Tarradellas (personatge controvertit que va vendre Catalunya per un plat de llenties) va dir d'ell que "mai havia vist tan poca intel·ligència tan ben aprofitada". Un Samaranch que exigia que el tractessin de Marquès (de fet, ho era) o que demanava que s'adrecessin a ell en qualitat d'excel·lència. Un Samaranch espia del cunyat de Franco (Ramon Serrano Suñer), president de la Diputació, ambaixador a Moscou, adulador de la filla del generalísimo (sí, la de los niños alemanes als quals es veu que els havia de dir quelcom ), fidel defensor del nazionalcatolicisme, creador del fracassat partit falangista Concòrdia Catalana (els néts del qual carreguen avui contra Baltasar Garzón)....

I acaba presidint el COI (que té com a principi defensar i enaltir "els valors democràtics")!. També La Caixa!. Institució financera que va deixar en un obrir i tancar d'ulls quan es va destapar, per part de la premsa internacional, que el Comitè Olímpic Internacional (sota la seva presidència) no semblava tan net com podia aparentar. Casualitat? Samaranch ja ha tancat els ulls.