"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

divendres, 7 de maig de 2010

A la candidatura de Jaume Ferrer et tracten com un senyor


Molt elegants. Com desgraciadament sóc a l'atur (que no vol pas dir que m'hagi quedat aturat) vaig entrar en contacte amb la gent de la candidatura de Jaume Ferrer a la presidència del FC Barcelona gràcies a un contacte comú. No em seduïa especialment el personatge però viag pensar que per quedar-me a casa gratant-me els ous podria veure de primera línia com funcionen unes eleccions d'aquesta magnitud (no oblidem que els socis triaran el proper 13 de juny el personatge més important de Catalunya) i, de passada, aprendre i crèixer com a periodista. Òbviament en règim de col·laboració voluntària (que vol dir que et poden explotar sense càrrec de consciència).

Quedem i, des del primer moment, vaig tenir la desagradable sensació que em perdonaven la vida. Proposava, aportava, m'oferia i em trobava davant d'un mur d'incompetència greu. Primer, em diuen que el meu CV és l'indicat i, en presència meva, no sabien res del que jo hi tinc escrit. "Ja et direm alguna cosa, macu". Vaig marxar desconcertat. El meu CV, la meva experiència en el món de l'esport parlaven per mi (o això creia) i mentre pujava passeig de Gràcia em ressonaven unes paraules a les orelles. "Series capaç d'escriure una nota de premsa?", em van dir. No m'ho podia creure.

Això sí, en el lloc de la trobada vaig ser escortat durant el temps d'espera (llarguíssim) per quatre nenetes vestides immaculadament de hippies de postal. Ja m'imagino la conversa que les va portar al lloc. Qualsevol de les 400 famílies de la burgesia catalana que orquestren (vull dir manipulen) les ments benpensants d'aquest país nostre hauria tingut amb en Ferrer una conversa del tipus "Hola Jaume, xato. Com va tot. A veure si li fotem canya al Rosell aquest que no sé que es creu. Sí, mira et trucava per què la nena m'està estudiant per ser periodista. Sí, nano a veure si em surt una Raquel Sans (juas, juas). Escolta te l'envio i me la mires sense compromís, ok? Sí, en sap molt. L'altre dia va saber unir un subjecte i un predicat, tu. Tota sola, eh?. Es va deixar el verb però ja ho anirem polint, oi? Per cert, que podria conèixer el Messi, la nena? Ah... ja ho veig, el Messi no sap ni qui ets tu. En fí, sort, campió que ets un campió. Dinem al Via Veneto la setmana entrant? A la taula de sempre? Ja et trucarà la Roser (òbviament la Roser és la secretària). Jaume, Força Barça".

Que quedi clar que quan parlo de nenes és perquè eren nenes. Si haguessin estat nens hauria fet el mateix raonament. Masclismes, pocs en aquest blog.

I en Jaume Ferrer, amb els ulls de peix bullit que el caracteritzen, amb aquell carisma a l'alçada del Marichalar i amb el suficient orgull per permetre's el luxe de reflexionar si acceptava el suport o no d'en Laporta, les incorpora. Passen els dies i no em diuen res. Jo ja tenia el no administratiu coll avall però els vaig enviar un mail per forçar-los, com a mínim, a donar la cara. Els animava a què m'expliquessin el perquè de la seva decisió i em van assegurar que ja no treballaven amb voluntaris. (Traduït vol dir que la maquinària perfectament greixada d'en Laporta es posa de cara a la feina per tutel·lar aquest estaquirot).

Però el més divertit de tot va passar ahir. Em truquen per fer-me una porposta. Una proposta per la qual "hi ha un petit pressupost". Resulta que em proposaven... anar a recollir signatures!. És a dir, no tenien diners per a un periodista i, en canvi, en destinen per anar amb una gorreta i una armilla pels puestus a demanar la signatura. Us ho juro, si em punxen no em treuen sang (no entenc aquesta expressió però sempre m'havia fet il·lusió emprar-la en algun moment). Em van tractar com a tot un senyor. I no és que se'm caiguin a mi els anells per donar de menjar a la meva filla de tres anys, però hi ha una cosa que es diu dignitat personal i professional i, sobretot, respecte a les persones.

Sandro... no cal ni que facis campanya. Deixe'ls fer.

2 comentaris:

  1. T' has quedat a gust eh Juanito? Brutal retrat de les interioritats i misèries d' una (pre) candidatura (pre) fabricada i (pre) tenciosa, orfe de tota seriositat, professionalitat i carisma. En fin, lo que no nos mata nos hace más fuertes.

    PEQUEÑO HERMANO

    ResponElimina
  2. coi, joan, em sumo a l'anònim: bon retrat, que diu molt a favor teu i poc a favor dels altres.

    ResponElimina