El Chichi-Barça fregaria els play-offs de l'NBA

El FC Barcelona ha aconseguit classificar-se per a la Final de l'Eurolliga (I feel devotion) amb més problemes dels previstos davant un CSKA que no li ha perdut mai la cara al partit (64-54). Els blaugrana han anul·lat l'ós rus després d'un primer quart amb molts nervis i jugant, molta estona, per darrera en el marcador. Fet al qual els catalans no hi estan massa acostumats perquè pràcticament mai es veuen en aquesta situació. Però el més important és que han sabut treure les urpes, serrar les dents, baixar el cul i mossegar en els moments més complicats. Ningú havia dit que fos fàcil i no ho ha estat. Ja ho sabíem. Ara queda només un partit per aixecar el màxim premi continental i, ja se sap, en una finalíssima pot passar qualsevol cosa.

És per això que trio aquest moment per donar les gràcies als jugadors, al cos tècnic, a un Xavi Pascual capaç de gestionar la millor plantilla d'Europa i, sobretot, al gran Chichi Creus. No em canso de lloar la tasca d'aquest petit gran home. Enorme com a jugador (va guanyar una Lliga amb el Manresa tot solet i encara seria capaç de seguir jugant i encadenant triples), impressionant com a comentarista (lliçons gratuïtes del millor esport del món en la seva etapa a TVE) i sensacional com a director general. El seu problema, però, és el seu caràcter. Escull callar i treballar. Pensar, pensar i pensar. I si no surt a la foto, doncs no passa res. Fins i tot, millor.

Creus ha dissenyat un equip de somni. Equilibrat, potent, ràpid al contracop, amb individualitats genials i amb uns actors secundaris que serien titulars indiscutibles en altres equips de semblant magnitud a la del Barça. És per això que m'atreveixo a assegurar que el Regal Barça actual estaria en condicions de fregar els play-offs de l'NBA. Estem parlant d'un supòsit teòric, és clar, però crec que els blaugrana es quedarien a poques victòries del tall dels play-offs. Caldria veure com s'adaptarien als 82 partits de la fase regular, als llarguíssims viatges, a la permisivitat dels àrbitres, al tracte preferent que es dóna a les grans franquícies i als jugadors consagrats. Figues d'un altre paner seria barrinar com frenar els quilos dels pivots rivals. Però, sobre el paper, els de Xavi Pascual haurien fet millor concurs que equips com els Wizards, els Pistons, els Nets, els Knicks, els Warriors o els Clippers. Seguríssim.

Fins i tot, haurien estat capaços de posar en dificultats serioses equips millors com ara els Grizzlies (sí, els Grizzlies), els Raptors, els Trail Blazers o els Heat. Òbviament, no tindrien res a pelar davant el triangle ofensiu dels Lakers, els 2x2 dels Suns, la màquina greixada dels Celtics o la potència feta bàsquet dels Cavaliers. Aquests sí que estan a anys llum.

Els de Xavi Pascual i els de l'Arquitecte Creus han demostrat que no tenen sostre a Europa, que aspiren a tot i que saben controlar els temps del partit quan més els interessa. I això el Barça ho ha après en els darrers dos anys. Els observadors de l'NBA desplaçats a París deuen anar de corcoll analitzant aquest equip. Magistralment dirigits per un noi de 19 anys (Intangibles Rubio), amb una estrella de magnitud continetal (Joan Carles Navarro), amb el millor '3' que juga a Europa (Pete Mickeal), amb un jugador interior amb un joc de peus fabulós (em recorda, salvant les distàncies el gran Hakeem Olajuwon) com és Erazem Lorbek i amb un center com Fran Vázquez que està quallant la temporada de la seva vida imposant-se sota els taulers i atrevint-se, sense por, a practicar el seu excel·lent tir de 4 metres.

Cal destacar l'enorme tasca de la segona unitat. Lakovic és capaç de destrossar un partit a ritme de triples, Sada es trenca les banyes en defensa i carrega el rebot ofensiu com pocs homes de la seva mida fan, Grimau dóna un aire nou a l'equip només amb la seva presència a la pista, N'Dong és un autèntic escombriaire capaç d'arribar a pilotes impossibles i Basile és el revulsiu microones (renoveu-lo fins el 2045) amb llicència per treure l'equip de qualsevol atzucat.

No em voldria deixar pas en Jordi Trias. El gironí seria titular a qualsevol equip de l'ACB però Pascual no el deixa marxar. Sap que té un gran pes específic al vestidor, que s'entrega com el qui més en els entrenaments i que quan les coses li van bé es multiplica. Jordi: un consell. Sigues més dolent. Si et trepitgen no demanis perdó. El Barça et necessita. I l'Arquitecte Creus ho sap. Millor que ningú.

Diumenge es guanyarà o es perdrà. Com en els Immortals, només en pot quedar un. Desitjo que sigui el Barça però a aquest equip, a aquests homes no se'ls pot retreure res de res. És el moment d'aixecar-se i aplaudir.