El Bus del Madrit atropella la Copa gràcies a Sergio Ramos

Sóc de Sergio Ramos. Decidit. L'andalús, ebri de satisfacció, alçava la Copa guanyada a Mestalla des de la part de dalt de l'autobús descapotat amb el qual el Reial Madrit pels carrers plens de gent de la capital espanyola. De sobte... al gran intel·lectual del futbol estatal se li escapa el trofeu, cau a terra i el bus de l'equip l'atropella. És el que té quan està borratxo... d'alegria. Jo sóc Sergio Ramos (gràcies Déu per no ser-ho. T'en dec una) i em moro de vergonya. Celebració sense Copa. Podem titular Sergio Ramos tira la Copa? Ho hagués fet Piqué o Xavi, els cavernícoles (de la caverna) ja estarien assenyalant el menyspreu dels catalans vers el títol del KO!

Mourinho, que es va retirar al vestidor quan el seu equip feia saltirons a la gespa de Mestalla per relaxar-se i mirar de trucar la seva família sense aconseguir-ho, es va dedicar a la sala de premsa de Mestalla a lloar el Barça. Ho fa per què ha guanyat els blaugrana i per donar més prestigi al títol? Quan jo abandonava Mestalla (eren les 01:45 d'aquest dijous) vaig deixar Mou parlant pel mòbil.

"La Copa puede haber quedado hecha fosfatina"

Grande la COPE. Fosfatina?... Juas, juas. Quan feia que no sentia aquesta paraula! Visca la Fosfatina!

El paraigües tecnològic de Joan Carles I a Mestalla (2)

1) Els periodistes que som a Mestalla, ens hem quedat, de cop i volta, sense cap mena de connexió a internet. El wifi que ens facilitava la Federació Española de Futbol havia quedat inutilitzat. Tota la premsa, que estava fent les seves prèvies bo i copsant l'ambient de Mestalla que feia aroma a bon futbol, es va quedar amb un pam de nas. Tothom es mirava i cercava la pantalla del veí amb l'esperança que el seu portàtil també estigués mort. Que fos una cosa generalitzada i no pas individualitzada. Es buscava la pobra dona que havia de domesticar la premsa que anava treient foc pels queixals. Trucades a les redaccions. Ups. Els mòbils tampoc funcionen. L'explicació, arribava de la mà del ciutadà Joan Carles. El monarca espanyol s'acostava a Mestalla i, per seguretat, es van tancar els wifis i la cobertura dels mòbils, de retruc. Un cop el campetxano va haver fet el seu paper, tothom va poder tornar a escriure. Amb dos dits. Com s'ha de fer.

2) No em va agradar el Shakira es una puta amb el qual el sector blanc de Mestalla va voler picar Piqué. Molt educats. La pobra noia, que era a la llotja, no deuria entendre res. O potser va entendre massa. Bonic detall de la colombiana-libanesa-catalana quan el seu xicot va passar per la llotja per recollir la medalla que l'acreditava com a subcampió de Copa. Una tendra abraçada.

3) Un servidor era a les grades de Mestalla i vaig veure com se m'acostava un seguidor amb aquella cara de vaig a donar una volta per veure si conec algun periodista i em faig una fotito amb ell. Anava amb una bufanda blanca del Reial Madrit a modus de bandana, una capa enorme amb una bandera espanyola, una samarreta d'Iker Casillas, els colors d'España a les galtes i una bandera, com a faldilla, amb l'inefable toto. Perdona... de qué equipo eres? Li etzibo amb tota la ironia. Del Madrit, em contesta ell tot orgullós. I va seguir el seu camí. Jo vaig somriure para mis adentros.

4) Sala de Premsa de Mestalla. Més petita que el meu pis. Que ja és dir. Pep escortat pels seus grans amics: David Trueba i Manel Estiarte. Patètic el paio de Marca quan apareix Mou. Arrenca a aplaudir... i es queda sol. Clap, clap. Silenci. Acota el cap i comença a teclejar.

Assegut a Mestalla (1)

1) El volum a Mestalla de la megafonia, a dues hores de la gran final és eixordador. Brital. Pobres veïns. I encara els espera l'himne... Potser volen que se'ns acostumin les orelles?

2) Dia de bogeria per València. Visita a l'hotel de la RFEF i xerrades amb Javier Clemente, amb Albert Soler, el nou secretari d'Esports del Govern espanyol escortat pel seu cap de gabinet, l'exblaugrana i ex de la Penya, José Antonio Montero. Montero és un tipus llest. Hem estat dialogant amb ell i, és clar, ha vingut el moment de la broma. Saps què recordo... M'ha fet un somriure i s'ha acomiadat de mí amistosament. Sabia que em referia al tap il·legal de Vrankovic en aquella final de la Copa d'Europa. Saludo Di Stefano. No vol parlar després de la que ha caigut. Està molt desmillorat i em diu que la seva filla viu a Barcelona.

3) Visita a l'hotel del Barça. Familiars i amics. Bojan i Valdés passejant pel jardinet. Ârabs amb molts pasta. Fins i tot, un lluïa orgullós la samarreta del Reial Madrid. Ambient un xic ranci. Hosteses amb unes faldilletes que feien bassarda de mirar que feien equilibris per insinuar i no ensenyar. Tot un exercici.

4) Nena de 14 anys, blaugrana, absolutament èbria als voltants del Fan Zone blaugrana. Feia tentines i ha estat a punt de plegar. Eren les 16:00h i la final serà la perdrà. Amb el soroll que fa, no voldria ser ella amb la ressaca que li vaticino.

5) No sé si es pot fumar o no. Però xerro amb el periodista Iñaki Cano i ens encemem una cigarreta plegats. Si te dicen algo, les dices que es culpa mia. Acte seguit, desapareix per fondre's amb una abraçada amb Hugo Sánchez.

6) Em trobo un bon amic. Feia temps que no el veia. És un bon dissenyador gràfic. Havia fet unes rèpiques exactes de les entrades. Passarà dins de Mestalla?

7) Bon ambient, m'ha semblat, per València entre les dues aficions. Parelles amb samarretes de cada equip, una família amb el pare i els dos nens de blanc i la mare, de blaugrana. Sexe dèbil?. Convivència a la zona blaugrana. Esquitxada amb samarretes blaques. Hi haurà la mateixa tolerància a l'altra banda de la ciutat on hi ha els seguidors blancs? A partir de les 17:00h ja ha començat a córrer massa alchol. No sé què està passant fora.

8) Toquen els valencians Seguridad Social. Déu. He rejovenit? El volum és tan alt que no t'ho pots ni imaginar. Quiero tener tu presencia, quiero que estés a mi lado...

9) Celtas Cortos comencen la seva actuació saludant el Rei amb un Viva la República!

10) Encara donant-li voltes a la meva conversa amb Javi Clemente.

El (fals) prestigi de la Copa

Al marge del Barça-Madrit, Madrit-Barça (un matx d'importància mundial) que no deixa de ser una afortunada coincidència, si hi ha, sens dubte, una competició devaluada és la Copa espanyola de futbol. Només va tenir un cert interès quan es disputava a un únic partit en el terreny de joc de l'equip teòricament inferior. La Copa és el típic títol, desenganya't que només interessa quan el teu equip guanya, que és ideal per perdre jugadors per lesió i sanció, que es disputa en camps de futbol mig buits, amb un ambient desangelat en la majoria dels cassos i que atorga el dret a jugar la Supercopa d'Europa a l'estadi Lluís II de Monega, que no deixa de ser un títol menor, col·locat amb calçador per tal que la UEFA faci caixa i pagui pessebres. Amb aquest sistema tan interessant el factor sorpresa queda reduït, pràcticament, a zero. No hi haurà (o difílciment hi haurà) alcorconazos o els rosaris d'ensopegades blaugrana en camps deixats de la mà de Déu.

Ara bé, la Copa (de manera involuntària) ha viscut una revifalla inesperada per culpa de Pep Guardiola. El FC Barcelona s'hi ha bolcat des que el de Santpedor és a la banqueta blaugrana. S'han acabat els experiments i els catalans s'han pres la competició del KO com un mal necessari. Per què? Doncs perquè ha esdevingut, inisteixo i per culpa de Guardiola, en un peatge necessari per assolir el triplet que els grans, ressignats, han de pagar si volen la glòria. En el futbol actual, en l'imperi dels diners i del màrketing, ja no hi ha lloc ni pel romanticisme ni per cobrir l'expedient de la temporada amb un únic títol. Barça i Madrid, i els grans d'Europa, busquen el triplet desesperadament. Els grans d'Europa, esperonats per Guardiola, també . Mou s'hi ha sumat per tal de no ser menys no deixant respirar els 11 cabrons que deia el gal·lès Toshack. Perdoneu, però algú ho havia de dir!