Si em donéssin un euro per cada cop que he escoltat que als EUA l'esport es viu d'una manera molt diferent que a Europa, que si ho entenen com un espectacle, que si les rivalitats no són tan enceses com a les nostres latituds... Seria ric. Fixeu-vos.
Lamentable (per no dir paraules més gruixudes) ha estat el comportament que ha tingut l'afició d'Utah contra el seu exjugador, l'avui base dels Lakers Derek Fisher, que a més és el president de l'Associació de Jugadors de l'NBA. El playmaker tornava a l'Energy Solution Arena (antic Delta Center) que va abandonar el 2007 per fitxar per l'equip californià. I els seguidors d'Utah no li ho han perdonat. Fins aquí correcte. Mai és fàcil per a un ex tornar a la que ha estat la seva llar. Però, Utah (estat blanc, mormó, conservador i on a partir de les 18.00h l'única diversió que hi ha és anar a missa) ha esbroncat de mala manera Fisher. 'Fisher xupa, xupa', 'Fisher merda, merda' ha estat la rebuda que ha tingut el 2 dels Lakers. A més, li han retret un afer amb el qual no es juga. Mai de la vida.
El pecat de Fisher? Abandonar la franquícia de Salt Lake City. Però no ho va fer per una millora contractual o per aspiracions esportives, com haurien fet altres de manera perfectament lícita. Motiu del canvi? A Los Ángeles hi ha els hospitals i els metges que necessita la seva filla petita, Tatum (de prop de tres anys) que pateix un estrany càncer ocular en un dels seus ulls. Manca de compromís amb Utah? Fisher va arribar a la mitja part d'un partit de la sèrie de semifinals que el 2007 jugaven els mormons contra els Warriors. Venia directament des de Noya York on, poques hores abans, un equip mèdic acabava d'operar la petita Tatum amb només 11 mesos. L'home va jugar la segona meitat, les dues pròrrogues i va tenir una gran importància en la victòria executant els tirs decisius.
I així li ho agraeixen. Insisteixo: Utah, estat blanc, conservador, religiós... que se'n riu de Califòrnia ja que representa, segons ells, la frivolitat que no admeten.
Totalment d'acord amb el comentari: l'odi no ens pot posar una vena als ulls que ens impedeixi de veure una situació tan clara de canvi d'equip per necessitats vitals.Mai havia tingu simpaties pels Jazz, però ara ja no tinc cap mena de dubte.
ResponElimina