El Pepino de Daniel Sánchez Llibre

Ara que els pepinos estan de moda...

No acostumo a escriure mai sobre l'Espanyol. Però faré una excepció. Em sap greu que Dani Sánchez Llibre plegui. Aquest cop va de debó. Diu que ell no és com el Zorro, que sempre torna. Veurem. Tant de bo s'ho repensi. Després de 14 anys ho deixa, però jo vull retre un homenatge al Pepino de Sánchez Llibre (ja sé que cogombre és normatiu, però aleshores no hauries entrat a llegir aquest post).

Realment, el de Vilassar de Mar ha tingut un enorme Pepino per aguantar tan i tan temps per amor a un colors i a un sentiment. Ell ja té la vida més que arreglada i ser president d'un equip com l'Espanyol no implica ni el glamour, ni la influència, ni els privilegis que reporta dirigir qualsevol altre clubs. No necessitava ni les preocupacions ni els maldecaps que comporta dirigir un club en el qual (tal i com m'ha dit més d'una vegada fonts internes de l'equip català "volen manar 22"). Ser president de l'Espanyol implica patir més que no pas gaudir.

Només la família perica sap què vol dir ser de l'Espanyol. Dani ha estat a les verdes i a les madures, ha hagut d'aguantar xiulades i mocadorades, però no ha deixat mai tirat el club dels seus amors. I d'oportunitats n'ha tingudes. Qui tenia els Pepinos d'agafar l'Espanyol en els moments dolents? Dani Sánchez Llibre.

Carismàtic, planer, un pèl populista, amb frases per a la història i amb un castellà d'anar per casa, Sánchez Llibre ha tingut els Pepinos de mantenir sempre l'Espanyol a Primera durant 14 anys. Ha tingut els Pepinos de guanyar dues Copes, de jugar una final de la UEFA, d'inaugurar el nou camp de Cornellà-el Prat, d'aguantar els robatoris del Barça a nivell de pedrera i va saber estar més que a l'alçada amb el desgraciat cas de Dani Jarque. Ha renovat Pochettino i ha fet fora el càncer del club que era Raúl Tamudo. A mi, Sánchez Llibre em cau molt bé. Els espanyolistes haurien de lloar-lo més, tenir-li més respecte i no critocar tant la feina d'una persona honrada.