No m'agradaria ser Adrià Gasol

Maleïdes carxofes :)

Pateixo (sincerament) per Adrià Gasol. El més petit de la família de Sant Boi de Llobregat ja ha arribat a la premsa. Se l'ha deixat en pau fins ara. Però el xicot ja arriba als 17 anys i se'n comença a parlar. L'Adrià haurà d'aguantar una pressió descomunal. Espero que sigui fort i no acabi sent una joguina trencada. No és fàcil ser el tercer d'una família en la qual els teus dos germans grans (en Pau i Marc) són uns autèntics monstres de la cistella. I menys quan les previsions dels metges asseguren que l'Adrià arribarà als 2,20. De moment, amb 17 anyets ja fa els 2,05. Els tentacles mediàtics ja l'han col·locat com a objectiu i al vailet ja l'han ficat (atenció al verb) a la selecció estatal sub'18 perquè es desvirgi. Em sembla bé... si és el que ell vol!

Desconec si les intencions de l'Adrià és abraçar el món de la cistella. Sé que era un noi extremadament aplicat i sensible, molt centrat en els seus estudis, que tocava el piano i que no semblava tenir el bàsquet com a fita. S'inclinava per altres esports com ara el bèisbol o els escacs i segueix volent ser advocat. Demano tranquil·litat per a l'Adrià. Té dret a escollir.

Sé que els seus pares són una bona influència. De fet, en Pau i en Marc també han hagut de superar diferents handicaps i ho han fet submergint-se en l'univers familiar. En Pau (i ho relata ell mateix a les seves memòries i que he pogut contrastar per la meva banda) era de jovenet una autèntica bèstia de la natura dissenyada per jugar a bàsquet. Però el futur bicampió de l'NBA era extremadament indolent, indisciplinat i sense el mínim interès per sacificar-se i baixar el cul per defensar. En Joan Montes es mereix un monument.

En Marc, per la seva banda, va haver de fer el mateix que li tocarà passar a l'Adrià. Va jugar a l'ombra del seu enorme germà i va haver de treballar, de valent, per deixar de ser l'altre Gasol per esdevenir en Big Marc. Amb tendència al sobrepès, el mitjà dels Gasol va haver de pencar com un animal per adquirir el físic que té avui. La seva etapa a Girona, de la mà del mai reconegut Svetislav Pesic i la tasca fosca en els entrenaments del seu pare esportiu, Darryll Middleton) l'han convertit en el set peus determinant que és avui.

Deixem l'Adrià tranquil. Deixem-lo que segueixi estudiant en el Lausanne Collegiate School, que José Antonio Orenga, el tècnic sub'18, l'aconselli sense presses. Que faci el seu camí. Lluny dels focus. Que les presses mediàtiques de la Federació Espanyola no facin malbé un bon noi, que ja va patir una greu lesió al genoll fa dos anys, i que es va operar a Barcelona mentre seguia el seu curs acadèmic al col·legi americà d'Esplugues. Es va destrossar l'articulació esquerre (trencament dels lligaments lateral intern i extern) en un campus d'en Marc a Girona.

PS: Casualment i atinada, alguna mà caritativa ha eliminat del Youtube uns documents en els quals l'Adrià, sota els efluvis de l'alcohol, feia algunes reflexions obscenes sobre algunes noies i, acte seguit, passava a reflexionar sobre Déu i l'existència humana en un monòleg sensacional en un anglès nadiu. Tots (menys l'Aznar) hem estat joves...