El meu cervell ha rebut una descàrrega elèctrica, aquest dimarts a la tarda, d'aquelles que només et passen quan, de cop i volta, la memòria et recorda alguna cosa del passat. Ha mort Enzo Bearzot. Igual ningú sap qui és. Al meu caparró ha recordat un llibre blanc, de tapa dura, il·lustrat, crec que editat per La Caixa, en el qual apareixien els herois del Mundial 82 classificats selecció per selecció. Qualsevol de la meva generació el deu tenir a casa seu o a casa dels pares. El meu germà i jo ens el vam estudiar, empollar... vam quedar meravellats repassant els qui esdevindrien herois del Mundial espanyol. Tant a ell com a mí, ens va quedar gravat el nom d'Enzo Bearzot. Era el seleccionador italià que es convertiria en campió del món amb l'azzurra al Bernabéu derrotant la totpoderosa Alemanya. La gent recordarà el simpàtic Sandro Pertini, el president italià, donant saltironets a la llotja del camp del Madrid... Per a mí, el Mundial de 1982 va ser Enzo Bearzot i el millor partit de futbol que he vist mai: L'Itàlia-Brasil disputat a Sarrià.
Enzo Bearzot, aliè a la passió que ens va despertar al meu germà i a mi, ha mort a Milà, als 83 anys, víctima d'una llarga malaltia. El recordo a la banqueta del Bernabéu. Impecable. Jaqueta blanca. Deu ser l'únic entrenador del món amb un únic títol al seu CV: un Mundial. D'aquí a pocs mesos, Bearzot hauria de veure com el seu nom serveix per batejar un torneig, un estadi, una copa... Serietat, ordre, disciplina esportiva, cavallerositat i joc net van ser les seves emprentes. Unes regnes per dominar cavalls guanyadors com Dino Zof, Paolo Rossi, Bruno Conti, Giuseppe Bergomi, Marco Tardelli, Alessandro Altobelli... Enzo, descansa en pau!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada