Escric aquestes línies commocionat pel comportament general de la societat japonesa després del desastre del maleït 11-M. En qualsevol altre país, després d'una catàstrofe d'aquesta magnitud (amb terratrèmol, tsunami i risc nuclear inclòs) es viuria un autèntic caos. Escenes de pillatge, baralles, tensions, trets (a l'aire o no), càrregues policials, queixes polítiques, hospitals desbordats, indignació al carrer, epidèmies... Al Japó, no. En aquest país, els seus civilitzats habitants (necessitats de les matèries més bàsiques com ara aigua potable, menjar, bolquers, medicaments) resisteixen estoicament la escasedat. La gran majoria de les botigues són tancades i barrades (per por a nous despreniments) i obtenir articles bàsics s'ha convertit en un autèntica gincama. Davant els pocs establiments que obren i venen els productes a peu de carrer, els necessitats japonesos no s'hi abraonen, no les assalten. Sinó que els mateixos clients organitzen cues prefectes omplertes per gent que espera el seu torn amb una paciència i una disciplina infintes.
Em va venir al cap una de les moltes entrevistes que he mantingut amb l'entrenador basc Xabier Azakargorta. El Bigotón va viure molts anys al Japó i m'explicava (en perfecte català) una de les seves teories sobre el futbol. Aquest metge, ex del Nàstic i de l'Espanyol (entre molts d'altres) manté que les seleccions nacionals tendeixen a jugar segons el caràcter i el tarannà dels seus habitants. Serà cert o no... (se'n podria escriure un llibre) però Azkargorta sempre m'ha argumentat que els orientals en general (i els japonesos en particular) mai guanyaran un Mundial. Ell assegura que són tan ordenats, tan obedients, tan respectuosos i tan desiciplinats que això els impedeix triomfar en el futbol. "Els japonesos -em deia- faran quelcom d'important en el món del futbol el dia que els seus jugadors aprenguin a decidir, a prendre riscos i a deixar d'obeir les pissarres teòriques per passar a improvisar".
I al Japó, segueixen fent cues i cues per una ampolla d'aigua mineral...
