Aparteu les criatures: Cañete torna a conduir en un rally

Santi Cañizares, exporter del Celta, Reial Madrid i València, és un malalt del món del motor. Tant és així que el passat mes de març es va fotre un important ostión en el Rally Costablanca. Però, inasequible al desaliento, el simpàtic i ocurrent comentarista de Digital Pus ha decidit tornar-ho a provar. Serà aquest novembre (dies 5 i 6) quan es posarà als volants d'un Suzuki Swift que li han deixat al Rally de Sierra Morena. La base d'operacions serà la ciutat de Còrdova. Aviso per si aquells dies, decideixes emular Curro Jiménez i passejar-te pels bonics voltants de la ciutat andalusa. Dani Cué serà el pobre paio que es posarà de copilot de Cañete i anirà cridant les instruccions a l'esporter de la colònia i actual propietari de la polèmica discoteca que s'havia de dir La Meca. Em fan gràcia aquests famosetes que veuen complerts els seus somnis només per la suposada tirada mediàtica. T'imagines que a Sergio Ramos li agradés molt (però molt) ser neurocirurgià i el convidessin a una operació a cervell obert?

Trata de arrancarlo, Santi

Usain Bolt, nou porter dels citizens

I diuen que el jamaicà Usain Bolt és l'home més ràpid del món? Fixa't en la velocitat de Joe Hart, el porter del Manchester City. Mira on és la pilota quan ell arrenca...

Guti torna a somriure!

Guti estava trist a Istambul. No tenia els seus coleguilles i això que la Banya d'Or (ja té collons) prometia. Però ara ja torna a somriure. El Besiktas, el seu equip, ha fet una oferta per incorporar al seu equip de bàsquet Allen Iverson! Òndia que bé ens ho passarem amb The Answer!. Compararem tatuatges, anirem de compres, ens explicarem totes les polèmiques que hem protagonitzat... Pobre Iverson. I ell que somiava un retir daurat (1,5 milions) i tranquil. Sort que segons el seu representant, Istambul està al costat dels Estats Units i podrà fotre el camp si té massa pim-pam!

I l'oncle de Toni Elías ha somrigut allà on sigui

Bon diumenge. Per fi, Toni Elías ha obtingut el premi que es mereix un noi de casa, sacrificat, humil, valent i lluitador. Des de la seva Manresa natal, el pilot català ha hagut de viure un autèntic calvari abans de proclamar-se a Kuala Lumpur, el primer campió del món de la història de Moto 2. M'he quedat molt satisfet. Conec el seu entorn i tothom destaca que segueix sent el mateix xicot que ajudava son pare a la botiga de motos. El mateix noi que et pots trobar fent un tallat al bar de sempre.

Toni Elías, sempre ho he dit, és un gran pilot. Enrere ha deixat operacions, caigudes, frustracions i una etapa a Moto GP en la qual va ser maltractat per un equip satèl·lit en el qual no podia demostrar tot el què duia dins. No hi havia moto, no hi havia peces noves, la meva filla va més ràpida amb la seva moto de plàstic que no pas anava el manresà a la mal anomenada categoria reina... Jo ho mirava abatut des del meu sofà. Em sabia molt greu. Sabia que Elías era el millor, que tard o d'hora havia d'esclatar i la meva dona ja estava tipa de sentir la cançoneta diumenge rere diumenge.

Ara s'ha fet justícia. Elías ha triomfat en la categoria més difícil, l'única en la qual es demostra qui és el millor. Per què? Doncs perquè a Moto 2 les motos són pràcticament iguals, amb poques diferències tècniques i mecàniques, i és on el pilot pot triomfar. Elías frena molt bé (em recorda Crivi) i es creix en el frec a frec dels finals de cursa igualats.

Elías es va emocionar, va plorar, es va marejar i es va abraçar amb els seus embolcallat amb una bandera manresana. Podi. Plors. Petons. Plors. Festa. Plors. Abraçada amb Jorge Lorenzo. Plors.

És un campió. Allà on sigui el tiet Joan haurà somrigut. Mort fa quatre anys, li va deixar al seu nebot un paper escrit per la seva mà en el qual es llegia 'Allà on sigui, Toni, et veuré travessar la meta en primer lloc'. Felicitats campió! No canviïs. Ara toca pujar a Montserrat en bici. Ojut amb la carn que mengis!

No em diguis Nolito, digue'm Nolo!

Buf. Quin problema se li planteja al Barça. Sembla que el forn de la Masia ja ha enllestit una nova realitat que està ben a punt d'instal·lar-se a la banqueta del primer equip i deixar Luis Enrique. Només li manquen uns minutets més fins que la campana de la cuina faci clink. Però... si a Pedro se'l va obligar canviar-ser el nom i abandonar el poc guerrer Pedrito, a Manuel Agudo Duran se l'haurà de rebatejar com a Nolo o, en el seu defecte, com a Manolo per evitar, sobretot, titulars de la caverna del tipus 'Golito de Nolito'.

El de Sanlúcar de Barrameda, que divendres farà 24 anys, és el triomf de la constància. Amb facilitat de regat, amb potència, amb una molt bona tècnica, amb un talent natural per assistir i amb una bona canonada, significa no només un èxit més pel planter blaugrana sinó el triomf del treball i de la humilitat. Escrit no per allargar el post sinó perquè és així. De família més que humil, Nolito ha lluitat per fer-se un lloc en el difícil món del futbol. No va tenir massa sort en els seus diferents equips fins que el català Josep Maria Nogués (ex del Terrassa o del Nàstic entre molts altres) el va catapultar des de l'Ècija en el qual feia parella amb Jurado 8Schalke 04). Va arribar al 2008 al Barça Atlètic i ja ha estat convocat per Guardiola.

Sacrificat, íntim amic de Jonathan Soriano, el jove Nolo té una enorme responsabilitat sobre les seves esquenes. Va de cara a la feina. De cara a barraca. No vol desaprofitar l'oportunitat que els déus del futbol li estan posant al davant. La seva humil família, amb fotimer de germans inclòs, viu exclusivament d'ell. Nolito, aviat seràs Nolo.

Bravo per un aleví del Màlaga

Foto: Màlaga CF
Curiosa situació es va viure, el passat cap de setmana, a Màlaga. Llegeixo en el diari La Opinión de la ciutat andalusa un fet que m'ha fet pensar. L'esportivitat és una cosa que es porta a la sang i. per si un cas, hi ha alguns entrenadors que no obliden que formen persones abans que presumptes estrelles que retirin els pares l'endemà.

Era un partit d'alevins entre el Màlaga CF i el Palo. Com el matx es disputava en la típica instal·lació esportiva amb més d'un camp, doncs un defensa del Palo va recollir una pilota amb les mans dins de l'àrea pensant-se que el xiulet era del seu àrbitre que invalidava l'acció. En realitat, el so havia vingut del col·legiat del camp del costat.

Per tant, i reglament en mà, es van haver d'assenyalar els preceptius 11 metres. Els malaguenys guanyaven per 3-1 i Rafa Verdú era l'encarregat de xutar la pena màxima que hauria matat el partit. El jove aleví, conscient que el penal era injust, va mirar-se el seu entrenador, Andrés Domínguez, i tots dos es van entendre. Rafa Verdú va xutar fluixet, fluixet directament a les mans del porter rival. El Màlaga va acabar guanyant 4-1, Rafa Verdú es va endur els aplaudiments del seu públic per errar el penal i tots els que estaven en aquell camp es van endur una bona lliçó.

Fa unes temporades, un entrenador del FC Barcelona va ordenar als seus petits jugadors que es deixessin fer un gol per l'Espanyol després d'haver-ne marcat un sense adonar-se que un rival estava lesionat.