Bravo, Martina

La millor notícia. L'extennista Martina Navratilova ha anunciat a Wimbledon que ha superat el càncer que li van detectar al seu pit esquerre en només tres mesos. la nou vegades campiona a l'All England Club ha guanyat el partit més important de la seva vida. L'estatunidenca, d'orígen txecoslovac, ha assegurat que està "al 100x100 neta de càncer" si bé admès que haurà de seguir "amb les revisions" pertinents. "He tingut sort. He esquivat una bala. Una gran bala. Espero que no se'm reprodueixi". La notícia de la malaltia l'anunciava la revista People en la qual, l'extennista, de 53 anys explicava que "en una revisió ginecològica rutinària" li havien descobert un nòdul lleig a la mama. Navratilova lamentava que, tot i estar en una edat considerada de risc, havia deixat aparcades les imprescindibles mamografies "durant quatre anys". La fusta de campiona que hi ha a les seves fibres han permès a la millor tennista de tots els temps lluitar com una lleona. No va voler desmoronar-se quan va "arrencar a plorar" en veure els resultats de la biòpsia i va seguir cuidant-se "alimentant-me bé" i practicant esport. Navratilova, un prodigi de la natura, és una gran amant dels triatlons, de l'hoquei gel i del tennis. Bravo, Martina.

No només un diamante es para siempre

Danny per Nani. A pocs dies de començar el Mundial de Sud-àfrica, el seleccionador de Portugal, Carlos Queiroz, veia com l'extrem del Manchester United queia lesionat i Nani (si aquest xicot tingués gol estariem parlant d'un autèntic fora de sèrie) no podria ser de la partida lusa. A cuita-corrents, el de Moçambic va cridar Danny Alves (no confondre amb el lateral del Barça) per suplir el diable vermell. Danny és un veneçolà que juga al totpoderós Zenit d'una lliga russa, farcida de brasilers, que Sogecable ens ha intentat injectar per la vena per maquillar la pèrdua dels drets sobre la Premier que, per cert, ha recuperat de cara a la propera temporada.

Danny és un jugador amb enorme talent, que juga lluny dels grans mercats televisius, amb una molt bona tècnica individual però amb massa facilitat per evadir-se dels partits. El lusità nascut a Caracas és el protagonista d'una història, com a mínim, curiosa. El Dinamo de Moscou va apostar per ell i el davanter va passar pels millors tres anys futbolístics de la seva vida a la capital russa. Tan agraït estava que, en el seu avantbraç dret, es va tatuar l'escut del Dinamo i el dorsal que duia en aquell moment, el 10. Ai, Danny. El futbol és efímer. Va aparèixer el Zenit de Sant Petersburg amb tots els diners de Gazprom i van pagar 30 milions pel jugador, el traspàs més car de la història del futbol rus. Els seguidors del Zenit han de veure com el seu jugador estrella (sobretot després de la marxa d'Arshavin a l'Arsenal) es passeja pels terrenys de joc amb l'escut gravat a la pell d'un dels enemics del club. I, per acabar-ho d'adobar, amb el dorsal 19! Què hauria passat a les nostres latituds si Figo s'hagués tatuat a la pell, i en un lloc visible, l'escut del Barça abans de vestir la samarreta del Reial Madrid?

Els tatuatges, com els diamants, son para siempre. Oi Johnny Depp? Del 'Winona forever' vam passar al 'Wino forever' (Sempre borratxo) quan vas tallar amb la Ryder.

El meu 11...

Acabada la primera fase del Mundial de Sud-àfrica he confeccionat, al meu modest entendre, el millor 11 basat en el que s'ha vist fins ara. Òbviament, només és un llistat de noms. Hi estàs d'acord? Quins canvis faries?
Porter: Tim Howard (EUA)
Defensa: Maicon (BRA), Piqué (ESP), Lucio (BRA), Lahm (ALE)
Mig camp: Honda (JAP), Xavi (ESP), Özil (ALE), Donovan (EUA)
Davanters: Villa (ESP), Messi (ARG)
A la banqueta col·loco: Eduardo (POR), CR9 (POR), Meireles (POR), Forlán (URU), Zeks (ESP), Felipe Melo (BRA), Terry (ANG), Gilberto (BRA), Sergi Busquets (ESP)

Quina novatada deuria patir Fran Vázquez?

La millor notícia per a la selecció estatal de bàsquet és el retorn del pivot del FC Barcelona, Fran Vázquez, a la seva disciplina. El gallec sempre havia renunciat, esgrimint motius personals, formar part del combinat espanyol. La seva renúncia no té (tenia) res a veure amb presumptes sentiments nacionalistes gallecs, sinó a una novatada que li van fer els veterans de la selecció que disputava l'Eurobàsquet de Sèrbia de 2005. El jove Fran, aleshores tenia 22 anys, va patir i va decidir renunciar a la samarreta vermella. Per sempre. Punt i final. I al de Xantada no li van els farols. El que diu, ho fa. El blaugrana ha estat capaç de menysprear l'NBA (escollit per Orlando en 11ena posició) tot i ser l'espanyol que millor ha quedat en un draft per darrera de Pau i Ricky.

Quan la novatada encara li feia mal, una nova convocatòria amb l'absoluta va acabar com el rosari de l'Aurora. Corria l'any 2006 i una suposada lumbalgia va provocar discrepàncies entre el pivot i la Federació Espanyola. El gallec va ser substituït per un jove (i encara tendre) Marc Gasol. Vázquez es va centrar en el seu club i va encetar el seu calvari particular al Barça víctima de la tirania d'un Dusko Ivanovic que va saber fer-li la vida impossible. Amb Xavi Pascual ha tornat a la superfície aquell jugador que meravellava a Unicaja o a Girona.

Ara, la confiança que ha dipositat Sergio Scariolo en ell, ha estovat un Fran Vázquez que ho torna a intentar. Tornarà a vestir-se de vermell. Sap que les comparacions són odioses i més quan és el relleu natural del monstre Pau Gasol. El gallec confia en el tècnic italià que ja es va enamorar esportivament d'ell quan era un júnior d'Unicaja.

Per Déu! Què li deurien fer? Jo sempre he procurat fer novatades carinyoses als becaris que han passat per les redaccions en les quals he estat. En una (en la millor) ens vam inventar el Dia del Becari Generós (que oscil·lava en el calendari a la nostra conveniència) per convidar al jove periodist@ que aprenia amb nosaltres a portar quatre croissants i quatre ensaïmades. I tots plegats feiem unes rises!

Fixa't en el que li fa Mata a Albiol!

La Mannschaft té un deute pendent amb Robert Enke (in memoriam)

Malgrat que un periodista peruà anunciés, fa pocs dies, que Robert Enke no seria a la porteria de la selecció alemanya per lesió, el cert és que l'exjugador del FC Barcelona va decidir suïcidar-se víctima de la tremenda autoexigència que marcava la seva vida i que el va condemnar a no saber superar la por al fracàs. El porter de l'Hanover 96 patia greus depresions que volia mantenir en secret i no va digerir mai les seves pobres actuacions a les porteries del Barça, on només va arribar a jugar dos partits (suplent de Roberto Bonano i d'un jove Víctor Valdés), del Tenerife o del Fenerbahçe turc on li van arribar a llançar ampolles per recriminar-li la seva baixa forma en algún partit. En canvi, l'entrenador de la Mannschaft, Joaquim Löw, li havia assegurat que seria el porter titular de la selecció alemanya a Sud-àfrica. Però Enke no va suportar la pressió ni la por a un nou fracàs. Es va tirar al tren. Així de cru i així de violent. Va decidir posar punt i final a la seva vida a només dos quilòmetres del lloc en el qual està enterrada la seva filla de dos anys, Lara, que va morir per problemes cardíacs congènits. Enke va aparcar el seu Mercedes 4x4, que va deixar obert amb el bitlleter al seient, i va escriure una carta de comiat que queda per a la intimitat de la seva família.

Enke no volia que el món sabés que visitava un psiquiatra i que patia greus depressions per por que els serveis socials li prenguessin el bebè, Laila, que havia adoptat amb la seva dona i que només tenia vuit mesos quan el porter es va llançar contra el tren de Bremen. Vivia relativament apartat, en una granja, amb nou gossos, dos gats i un cavall. Sempre havia defensat els drets dels animals i havia prestat la seva imatge a diferents organitzacions contràries al maltracte amb els animals. Enke va deixar un buit al cor de molts seguidors del futbol i els seus funerals van ser un dels més multitudinaris d'una Alemanya reunificada. Avui, la seva selecció té l'obligació (té el deute moral) de guanyar el Mundial de Sud-àfrica per oferir-lo a la dona d'Enke, Teresa, que s'encarrega d'una fundació que vetlla per la salut mental dels esportistes i pels nens amb malaties cardíaques. Robert Enke (in memoriam).