Anelka marxa del Mundial... a la francesa

La selecció francesa ha confirmat, aquest dissabte a la tarda, que ha expulsat del sí dels bleus Nicolas Anelka. El mal paper que estan fent els subcampions del món a Sud-àfrica ha encès tensions que estaven més o menys maquillades. Es veu que al descans del partit que enfrontava gals i mexicans (2-0) pels nord-americans, el tècnic Raymond Domenech havia recriminat al davanter del Chelsea la seva poca mobilitat en els primers 45 minuts. Anelka, que sempre ha tingut un caràcter molt fort, li va etzibar al seu entrenador: "Vés a prendre pel cul, fill de puta". Sense dir res més, el seleccionador va ordenar l'entrada del jugador d'André-Pierre Cignac per jugar la segona part. El davanter, doncs, ja ha fet les maletes i començarà les vacances pocs dies abans que la resta dels seus companys ja que els bleus tenen poca cosa a dir en aquesta Copa del Món. Anelka ha admès acceptar la seva exclusió però ha defensat que les coses que es diuen al vestidor, han de quedar al vestidor. També ha contestat les crítiques rebudes per part del Ministeri de Cultura i de la Federació Francesa de Futbol assegurant que ell sí que respecta la selecció i la resta de companys. El president de la República, Nicolas Sarkozy, ja hi ha dit la seva. Des de Sant Petersburg ha qualificat "d'inacceptables" les paraules del davanter del VChelsea "en el cas que s'hagin dit. Jo no hi era".

Where Pau Gasol happens

L'NBA s'ha equivocat. I molt greument. La millor lliga de bàsquet del món hauria d'haver declarat l'MVP de les Finals ex aequo entre Kobe Bryant i Pau Gasol. El pivot de Sant Boi de Llobregat ha sumat el seu segon anell (Les dues torres) consecutiu i ha asssolit tres finals des que va aterrar a Los Angeles. A la primera, el català encara no havia assimilat a la perfecció el complicadíssim triangle ofensiu de Phil Jackson (prometo dedicar-hi un post) però en els dos campionats següents, Gasol ha estat bàsic pels Lakers. Més que bàsic. Fonamental.

Especialment, el seu concurs ha estat cabdal en l'anell que els californians han aconseguit aquest divendres a la matinada. Pau Gasol ja ha deixat enrere els crítics que li recriminaven ser massa tou (Gasoft). S'ha convertit en tot un líder, ha perfeccionat aquest moviment marca de la casa, ha estat una referència tant a la pista com al vestidor, s'ha convertit en més que un lloctinent per a Kobe, s'ha consolidat com a segona opció ofensiva dels de porpra i groc i s'ha partit la cara contra pivots de gran envergadura, pes específic i experiència. En aquestes series finals, ha signat unes mitjanes espectaculars (19,6 punts i 11 rebots), en el sisè partit va estar a una assistència del triple doble i, en el setè i definitiu, va anotar 19 punts i va despenjar 18 rebots a banda de col·locar taps espectaculars a Garnett o Pierce en els moments de la veritat. La seva actuació en el darrer quart va ser definitva.

Però l'NBA ha decidit donar l'MVP a Kobe Bryant. El de Filadèlfia va afanyar-se a destacar la feina del català conscient que Pau Gasol hauria d'haver estat escollit millor jugador als seu costat. Però.. què passa? Bryant (no dic que no s'ho hagi merescut) és una gran icona comercial, és negre i és estatunidenc. Racisme a l'NBA contra Pau Gasol en una lliga en la qual més del 80% dels jugadors són negres? Vull pensar que no.

Piqué, amnèsic, va veure el gol de Suïssa per la TV

El central català de la selecció estatal, Gerard Piqué, no va saber com havia aconseguit Suïssa el gol de la victòria davant Espanya. I això que estava a un metre de la jugada. La desastrosa sortida del porter Casillas va fer que un davanter helvètic sortís rodolant pels aires i impactés, amb la bota, contra el cap del blaugrana. Al marge d'una lleugera ferida, el de Barcelona va quedar commocionat. Tant que no aconsegueix recordar-se del gol del capverdià Fernándes. No va ser fins que va veure les imatges per la TV que el defensa es va fer una idea de com havia estat el gol dels centreeruopeus.

Tim Howard: 90' sense tics ni ganyotes

El porter de l'Everton de Liverpool, Tim Howard, és nascut a Nova Jersei i, en aquest Mundial, defensa amb solvència la porteria del seu país. L'estatunidenc, crescut en el white trash d'aquesta ciutat de la Costa Est, pateix un curiós trastorn nerviós. Com ell mateix explica en la seva biografia, pateix la síndrome de Tourette. Tics, ganyotes, sons guturals, una permanet i tímida tos i una tendència a dir paraulotes i obscenitats. Fora des terrenys de joc, no hi ha manera de controlar-ho. En canvi, quan es posa els guants per defensar tant la porteria dels tofees al Goodison Park o se'ls calça per defensar el seu país, assoleix un grau de concentració tan elevat que controla els tics i segueix el partit amb absoluta atenció. Tant és així, que el 2004 aquest porter va ser designat com el millor de la Premier. Howard va ser l'encarregat de substituir el porter francès Barthez a la porteria del ManU però no va tenir sort al Teatre dels Somnis i va fer les maletes per traslladar-se a Liverpool on és una institució a la porteria de l'Everton.

Els metges alerten que la concentració de Howard durant els partits, es tradueix en un greu rebrot dels seus tics i ganyotes quan l'adrelanina baixa. El porter, al vestidor, es queda quiet, amb el cap entre les mans... i torenem-'hi. Howard pateix la sindrome de Tourette des de ben petit. Aquest fill d'una immigrant hongaresa va començar a desenvolupar comportaments obsessius compulsius de ben petit que van alertar la seva mare: Ordenava la roba d'una manera exagerada, es dedicava a contar les totxanes de les cases... Fins que l'esport el va permetre ressuscitar. Les seves innegables capacitats atlètiques no han quedat alterades per un trastorn al que l'estatunidenc està tan acostumat que ha arribat a dir "no sé què faria sense el Tourette".

Carbonero's Time

Crec que se n'està fent un gra massa amb aquesta noia. La Saríssima del segle XXI. Una de les cinc periodistes més sexis del món, segons aquesta publicació. Sara Carbonero, subdirectora d'esports de Telecinco, ho deu estar passant força malament. És cert ( ho he escrit i ho mantinc) que Iker Casillas, des que està amb la de Toledo, ha passat de ser el millor porter del món a un bon porter. Casualitat? Això ja són figues d'un altre paner. Sembla que el de Móstoles hagi perdut la il·lusió. No ha estat el salvapunts d'altres temporades i des dels alts despatxos del Bernabéu ja ha rebut algun advertiment. El gol dels suïssos, d'aquest dimecres, és una clara errada seva (ho vaig escriure minuts després del partit) ja que el porter de la selecció estatal havia d'haver anat a terra i amb les mans i no entrar com un defensa. La caverna espanyola no n'ha fet gaire sang... Casillas és intocable per més que en Víctor Valdés li doni mil voltes en aquests moments.

Però no és just que la Carbonero es carregui amb el mort. Quan estudiava periodisme, professors i alumnes tractàvem amb el màxim respecte el Times. Diari seriós, influent, poc amic de tonteries... Gairebé ens posàvem drets! Com poden sorpendre el món amb aquesta portada? T'imagines El País o La Vanguardia obrint (Per Déu, obrint) amb si el porter d'Argentina està liat amb una periodista o amb el massatgista. Però és que, a més, van més enllà amb especulacions més pròpies d'altres publicacions (Sun, Bild). Com pot afirmar que Saríssima distreu Iker? Com pot el rotatiu traspuar tan masclisme en l'article? Com es pot mirar de buscar dobles intencions quan Casillas parla "d'encaixar" una derrota aprofitant que, aquesta expressió, té una connotació picant a Anglaterra? Un paio de Buenos Aires entendria que la frase Messi te recogerá esta tarde no vol dir que volgui tenir el 10 blaugrana una aventura eròtica per partida doble amb tu.

Però la reflexió que proposo és la següent: On està anant el periodisme? On estem arribant? Com pot ser que les notíciers més vistes a Marca, per posar un exemple, siguin del tipus 'Descubre la chicas del paddock', 'Las bellezas del Mundial', 'Las seguidoras más sexis' o 'La foto más picante de...' Està bé posar un xic de sal i pebre... però

La Carbonero, si no vigila, acabarà sent carn de La Noria, de Sálvame... Acabarà a 'Supervivientes'? Potser aquesta serà la manera de descobrir el petit tatuatge que diuen que decora l'exhuberant anatomia d'aquesta noia.

Bobby Fischer: Escac... i mat?

Avui vull parlar d'un dels millors esportistes de la història amb una vida de cinema. Quan trigarà Hollywood a rodar-la? Proposo Clint Eastwood com l'actor més indicat per representar Bobby Fischer. Dos anys després de la seva mort, un tribunal ha autoritzat exhumar el cadàver per esbrinar si va ser el pare de Jinky Young. Hi ha dos milions de dòlars d'herència. Una autèntica fortuna i això que el millor jugador d'escacs de la història dels Estats Units va morir en la més completa indigència a Islàndia a l'edat de 64 anys. Casualitat? És el mateix número de caselles que té un tauler d'escacs.

Sembla que Fisher no pot descansar tranquil. Un autèntic geni amb les figuretes blanques i negres (als 14 anys ja era campió dels EUA i als 15, Gran Mestre) que va ser enormement polèmic quan va ser usat com a símbol occidental de triomf en plena Guerra Freda contra el bloc soviètic en guanyar la partida del segle, disputada contra Boris Spassky, l'any 1972 a Rejkiavik. Fischer va ser elevat a la categoria d'heroi nacional en convertir-se en el primer (i únic) estatunidenc campió i en plantar cara als fenomenals jugadors soviètics que monopolitzaven els títols. Amb un 180 de coeficient mental (es considera un superdotat qui té més de 130) ja no va voler jugar mai més.

20 anys després, a Belgrad, reeditava la partida amb Spassky i el tornava a guanyar. Fischer s'embutxacava tres milions de dòlars i aconseguia l'enemistat eterna del seu país per saltar-se el bloqueig a Iugoslàvia i fer-hi activitats econòmiques. Washington el va declarar en recerca i captura i el gran jugador va desaparèixer del mapa. El seu odi als EUA, que tant l'havien lloat en el passat, va viure un fosc capítol més quan va confessar alegrar-se dels atemptats de l'11-S. Va ser interceptat a l'aeroport Narita de Tòquio quan volia marxar a les Filipines. Va estar detingut vuit mesos al Japó i, quan l'anaven a extradir, Islàndia el va acollir. Fins al país més septentrional de la terra va viatjar amb la seva darrera companya, una nipona. Els darrers anys se'ls va passar tancat a casa, en la més absoluta indigència, vivint de la caritat i ingressat per brots paranoics (estava convençut que la CIA el mataria i l'emmetzinaria).

Fill de mare jueva i d'un pare (que no va conèixer i que s'especula que fos el científic hongarès Paul Newenyi; un dels creadors de la bomba atòmica) va patir sempre enormes problemes psicològics que només podia controlar davant el tauler d'escas. Un joc que li vacaure a les mans al seu Chicago natal quan la seva germana li va regalar perquè la deixés en pau. Practicava un joc agressiu, innovador, sense complexes... Odiava els comunistes, era profundament misògin i havia negat l'Holocaust. El seu enemic íntim, Spassky, va arribar a escriure una carta al president George Bush per la condonació de la pena al·legant que la persona que l'havia derrotat dues vegades era "absolutament antisocial". Bobby Fischer. Escac i mat?