"Si no saps què fer dins l'area, marca i després discutirem les opcions" Bill Shankly (Liverpool)

"L'esport pot ser injust, però sempre et posa en el teu lloc"

dijous, 6 de maig del 2010

Karl Malone, un tipus dur amb un cor enorme


El febrer de l'any passat va morir el propietari dels Utah Jazz, Larry H. Miller. Miller ha estat un personatge molt curiós: malcarat, garrepa i ultraconservador. Malgrat tot, la seva autèntica passió era el bàsquet i se'l podia veure, vell i demacrat, seguint els partits dels de Jerry Sloan al Delta Center des de la cadira de rodes en la qual s'havia quedat per culpa de l'amputació de les dues cames com a conseqüència de les complicacions derivades de la diabetes que patia.

Per fer-nos una idea d'aquest personatge tan 'progre' només cal recordar que va prohibir l'estrena del film Brokeback Mountain als seus 17 cinemes de Salt Lake City quan va saber que la pel·lícula tractava de la història d'amor entre dos vaquers. Membre de l'Esglèsia dels Últims Dies de Jesucrist tenia fama de negociador dur i implacable. Crits, insults, paraulotes i una mà de ferro eren els denominadors comuns del seu tarannà.

Ara, s'acaba de publicar la seva biografia 'Driven' en la qual va estar treballant fins el dia abans de la seva mort. Hi ha coses interessants. Miller, magnat de l'automoció, va tenir infinites topades amb el millor jugador del seu equip, Karl Malone. El carter. No es podien ni veure i la relació era amarga i tensa (per dir-ho suaument).

Malone, que juntament amb el base John Stockton, va formar una de les millor parelles de la història de l'NBA va deixar el bàsquet, es va retirar i es va dedicar a conduir les seves harleys de gran cilindrada pels EUA, a caçar (la seva gran passió) i a passar l'estona a les seves cases de Texas i Califòrnia. El millor -deuria pensar la doble medalla d'or olímpica a Barcelona i Atlanta- era no tornar a relacionar-se amb l'eixut i avinagrat Miller.

Però quan Karl Malone va saber que al seu antic cap li quedaven pocs dies de vida, i sense pensar-s'ho dues vegades, va fer les maletes i va tornar a Utah. Havia estat 18 temporades amb els Jazz i el seu comiat va ser molt amarg ja que va fitxar pels Lakers (de Kobe-Shaq-Payton) per mirar de coronar la seva brillant carrera amb un anell de campió. Malone no ho va aconseguir (els Pistons de Detroit es van fer amb el títol) i es va passar la seva darrera temporada en actiu més a la infermeria que no a la pista. Miller no li va perdonar mai (mai) que marxés dels Jazz per fitxar per l'equip de Phil Jackson al qual odiava. Era un odi visceral (més enllà del simple fet esportiu) ja que atribuïa a Califòrnia els valors contra els quals havia lluitat durant tota la seva vida.

Malone, però, es va presentar a l'hospital i es va estar al costat de Miller els darrers quatre dies de la seva vida. No es va moure del costat del seu llit i, com un fill pròdig, aquella bèstia de 206 centímetres i 113 quilos plorava com un nen tot traient-li la suor i, fins i tot, canviant-li els embenatges. Esborronador, oi?

1 comentari: