Una enganyifa anomenada Arsenal!

Hi ha dues persones que vull conèixer en el món del futbol. El paio capaç d'enganyar l'Espanyol fent que el club català pagui sis milions d'euros per Sergio García i l'encarregat de comunicació, màrqueting i propaganda de l'Arsenal. Al conjunt de l'Emirates només hi ha una realitat i una promesa. I aquesta realitat és Cesc Fàbregas. I la promesa: Samir Nasri. Com ens agrada el franceset! La resta... fum!

A vore, l'Arsenal, digue'm-ho d'una vegada, no és res més que una Escola de Tecnificació. Una Escola de Futbol que, admete'm-ho, és vistosa. Però, amb això, no es va enlloc. El sobredimensionat Arsene Wenger serà un gran home a l'hora d'olorar talents (que el posin a la secretaria tècnica), serà un autèntic pare pels jugadors, serà un enamorat del futbol ofensiu però un equip de talla mundial com són els gunners no poden estar mai de la vida cinc anys sense guanyar un sol títol! Jo no sóc partidari de tallar el cap a l'entrenador a les primeres de canvi i sóc el primer en celebrar la paciència que té el Wigan amb el lleidatà Robert Martínez, però cinc anys de sequera són cinc anys de sequera. Igual el lloc de Wenger no és a la banqueta, oi?

Hi ha qui té els pebrots de comparar el model Barça amb el model Arsenal. Avui, l'únic equip que pot tenir l'orgull de dir que juga com els de Pep Guardiola és el Vila-real. I ningú més. D'acord que els londinencs juguen alegrement a l'atac, que tenen una àgil i atractiva circulació de pilota (un cop més gràcies a Cesc-Nasri), que tenen un bon davanter com Van Persie (quan els astres són favorables i l'holandès no s'ha lesionat cordant-se les botes)... Però aquí s'acaben les comparacions. Per tal que l'Arsenal s'acosti al Barça, els homes de l'alsacià Wenger haurien d'aprendre, primer, a defensar, associar-se, a ajudar-se, a tenir fam, a treballar, a fer molts quilòmetres i a robar pilotes. Com fa el Barça. Com comencen a fer Villa, Messi i Pedro: els primers defenses blaugrana.