Llegeix la carta de Ronaldinho a l'afició del Barça

Aquest dimecres es juga el Gamper i el convidat és el Milan. Curiós que Rosell segueixi treballant amb els seus contactes brasilers. Ronaldinho (que al meu parer ha estat el millor jugador de la història del Barça quan ha estat bé) ha escrit una carta al web del Milan que recull el web del FC Barcelona. El brasiler assegura que al Camp Nou va passar els seus millors anys de la seva vida esportiva, subratlla que no li agraden els comiats i recorda que "vam gaudir molt durant el temps en què vam estar junts". Llàstima que, al final, es va deixar endur per la mala vida. Només Messi tindrà l'honor (si l'argentí no es perd pel camí) de prendre-li aquest títol honorífic a Ronaldinho.

Ara, se'l criticarà. Que si els dos darrers anys no va fer res, que si s'engreixava a tota màquina, que si era un habitual de la nit... tot el que vulguis. Ho accepto. Però, si ho penses fredament, ha donat els seus millors anys de la seva vida a un club que feia molt temps que no guanyava res. Es va convertir en referent, en motor, en espectacle i el Barça va tornar a ser respectat i admirat a tot el món. El va fer renéixer de les cendres!

Coincideixo amb Valdés. El Camp Nou (sempre crític, sempre fred) ha d'ovacionar un jugador que es va buidar per la samarreta blaugrana. Ronaldinho: et vull veure somriure una nit més. Ni que sigui la darrera!

Disfruta: Un jugador que va convertir el Barça en el rival que ningú es volia trobar i que va fer que el Bernabéu aplaudís el club català:

Un exfutbolista de la selecció xilena, a 700 metres sota terra

El món s'ha llevat, aquest dilluns, amb una bona notícia. Els 33 miners que van quedar sepultats, el passat 5 d'agost en una mina xilena, es troben bé després d'haver estat 17 dies a 700 metres de profunditat. Ja han començat a rebre aliments deshidratats i medicaments i ja han sabut que hauran de col·laborar en un rescat que es preveu extremadament complicat. És un misteri saber com han pogut mantenir-se amb vida ja que, a banda de l'esllavissament, només duien menjar per a 48 hores.

L'exfutbolista xilè, Franklin Lobos, és un dels sepultats a la mina d'or i coure que lluita contra la mort en dies plens d'angoixa. Lobos va ser internacional pel seu país als anys 80 i va militar en Deportes La Serena, Santiago Wanderers, Regional Atacama (amb qui va pujar a Primera Divisió l'any 1981) i Cobresal, on va arribar a jugar al costat del gran Iván Zamorano.

Un cop retirat, el "Mortero Mágico de los Tiros Libres" tal i com se'l coneixia quan vestia de curt, es va enrolar en el món de la mina. S'ha endegat una campanya en el país andí que vol aconseguir que Lobos sigui anomenat assistent de l'argentí Marcelo Bielsa que dirigeix la selecció xilena. Que, per cert, sempre ha estat l'autèntica selecció Roja molt abans que la Fúria abandonés aquest motiu per ser rebatejada com la Roja des de l'Europeu de 2008.

Xisca Perelló no vol dependre dels diners del seu xicot

Xisca Perelló és una noia discreta que es va llicenciar en Administració i Direcció d'Empreses per la Universitat de les Illes Balears aquest estiu. Aquesta noia, que fa cinc anys que té parella estable, era la millor amiga de l'única germana del seu xicot. Ara, estrena la seva primera feina. Com a becària d'Endesa. Xisca, que va néixer a Manacor com el seu home, va estudiar a Palma i compartia pis amb unes amigues de la manera més discreta. La noia vol assegurar-se el seu futur, ser independennt econòmicament i no ser una mantinguda. Clar que sí! Per cert, el seu xicot és un tal Rafa Nadal. Et sona?

Rudy i la maledicció del segon any NBA

Els experts en NBA asseguren que el segon any és el més complicat per aquells que enceten una carrera a la millor lliga de bàsquet del món. I el mallorquí (i català d'adopció) Rudy Fernández n'ha estat una víctima propicia. Desconec els detalls però aquest xicot ha caigut espectacularment en el seu rendiment. Alguna cosa li ha de passar pel cap que fa que se'l vegi tristot i capcot a la pista. Va amb por, no juga relaxat i sembla que estigui encorsetat i amb pànic a l'error. I així no es pot saltar a una pista de bàsquet, noi!

D'acord que els sistemes de Nate McMillan no estan dissenyats per l'ex de la Penya però el cert és que el català ha perdut il·lusió, encert i, sobretot, confiança. Rudy ha quedat relegat a esdevenir un especialista en el triple en els Trail Blazers i, poc a poc, ha anat esborrant-se dels esquemes del conjunt dels Trail Blazers. La desgraciada lesió a l'esquena que el va fer passar pel quiròfan tampoc l'ha ajudat i espero que la seva empanada només sigui mental i no física com a conseqüència d'una mala intervenció! Rudy, a qui Europa se li va quedar més que petita, no ha sabut aprofitar l'absència per lesió de Brandon Roy en els primers partits de play-off per reivindicar-se i, la veritat, és que va estar nefast. Quin greu!

I això que va començar molt fort a Portland on va ser rebut com un heroi (que és el que és) a l'aeroport. En la seva primera temporada, va batre el rècord de triples per a un rookie (amb 159), va disposar de minuts que va saber aprofitar, se sentia un jugador important i, fins i tot, va ser el primer europeu que va participar en el concurs d'esmaixades de l'NBA fent un homenatge al gran Fernando Martín (mai l'oblidaré tot i haver jugat al Madrit). El públic recordo que va xiular els jutges que el van puntuar molt per sota del que es mereixia.



Rudy va ser conegut mundialment per la gran final olímpica que va fer a Pequín contra els Estats Units de debó. Encara recordo l'espectacular tap a Dwight Howard (la imatge va donar la volta al món) i els seus 22 punts en 17 minuts.

Ànims Rudy. No pot ser que un home de la teva qualitat, del teu potencial i del teu lideratge es deixi véncer. Ets valent, has intentat l'aventura estatudinenca, però canvia el xip, home. Has de tornar a ser el gran aler que has demostrat que ets. La mala sort no t'abandona (t'han sancionat per manifestar públicament que tens ganes de fer les maletes) però els amants del bàsquet desitgem que et recuperis el més aviat possible!

Andy Murray i la pitjor matança escolar del Regne Unit

Estava repassant els meus apunts de l'etapa en la qual duia una secció d'anècdotes i curiositats esportives a COM Ràdio i m'he topat amb la història de l'escocès Andy Murray. A més, ens va la mar de bé ja que està a punt de començar l'US Open. Murray, que va ser prematur, no oblidarà mai el 13 de març de 1996.

Andy Murray, que tenia només vuit anys, es va convertir en un dels pocs nens que van sobreviure a la terrible matança escolar al poble de Dunblane, el poble en el qual va venir al món. Dunblane és un poblet al nord de la bonica ciutat d'Edimburg, de només 10.000 habitants, i 14 anys enrere va estremir el món. Tom Hamilton, un tarat que havia estat acomiadat com a cap dels minyons escoltes de l'escola, va entrar armat al gimnàs del centre escolar amb quatre pistoles automàtiques matant 16 nens, d'entre cinc i sis anys en menys de tres minuts, i una professora. 12 nens més i tres persones grans van acabar amb ferides greus a conseqüència de ferides de bala. Hamilton es va treure la vida (perquè no ho feia abans?).

El tennista escocès i el seu germà Jamie (dos anys més gran) van tornar a néixer. Van escoltar els trets i es van amagar al despatx del director de l'escola refugiant-se sota la taula tremolant de por. Com Andy no va superar mai la tragèdia i ja destacava en el tennis, la seva família el va enviar a Barcelona per formar-se i madurar. L'escocès no parla mai del tema. Es limita a recordar que molts dels seus amics van morir aquell dia i que, al seu cervell, hi ha llacunes. No es treu del cap que ell era un dels minyons escolta del boig de'n Hamilton i que l'assassí en sèrie s'havia assegut, sovint, de copilot en el cotxe de la seva mare.

Problemes amb la seva xicota

Murray, extremadament introvertit fora de la pista, ja s'ha consolidat com un dels millors tennistes de la història del Regne Unit amb només 23 anys. Potser per culpa de la matança de Dunblane, l'escocès va optar per tancar-se en sí mateix i es va arribar a passar hores i hores jugant amb jocs d'ordinador i consoles sense relacionar-se massa amb el seu entorn. Aquesta situació va provocar que la xicota tota la vida Kim Sears el deixés. Mesos després van solucionar les seves diferències i Sears segueix al costat del tennista. La noia treballa en una botiga de roba de Brighton, des de que va acabar els seus estudis, amb un sou de vuit euros l'hora. El més curiós del cas és que Murray assegura que tant ell com la seva xicota paguen a mitges. Soparan kebabs cada nit?

Chelsea: 20-0 en els tres darrers partits de Lliga

El Chelsea de Carlo Ancelotti està començant la temporada a la Premier com una autèntica moto i amb la mateixa trempera amb la qual va finiquitar la campanya anterior. Els blues porten anotats 20 gols i no n'han encaixat cap en els tres darrers partits de la millor lliga de futbol del món. Sí, home, ja ho sé que, enguany, només s'han disputat dues jornades però si agafem el darrer partit de la temporada passada, en el qual els d'Stamford Bridge es van proclamar campions, ens surt aquest parcial d'escàndol.

El 9 de maig de 2010, el Chelsea es proclamava campió després de clavar-li un dolorós 8-0 al Wigan del català Robert Martínez. Era el darrer partit de la Premier i arrencava el Mundial. En l'inici d'aquesta temporada, els d'Ancelotti no s'han oblidat de jugar a futbol i fer gols. Van humilia el West Bromwich en la primera jornada per un contundent 6-0, resultat que repetirien el cap de setmana passat, un cop més, contra el Wigan del lleidatà al DW Stadium.

El conjunt londinenc està molt fort tant al darrera (no han encaixat cap gol en els tres darrers partits i no semblen haver notat la baixa del lusità Carvalho) com al davant (n'han fet 20) en les tres últimes jornades. Que es prepari el modest Stoke City que és el rival d'aquest dissabte. Per cert, el Wigan del català Robert Martínez, que encara no ha pogut desplegar el futbol alegre i ofensiu que tant li agrada, ja és el cuer de la supercompetitiva Premier amb deu gols encaixats en dues jornades.