Els jugadors internacionals de l'NBA (terme que s'aplica a la millor lliga de bàsquet del món als no estatunidencs) sempre havien hagut de lluitar amb l'estigma de jugadors tous, especialment els europeus. Els jugadors negres de la lliga (més d'un 80%) els titllaven de Blancaneus i els acusaven de prendre injustament el lloc en el roster a un germà que podria estar guanyant un bon sou a les pistes i no alcoholitzat-se en qualsevol suburbi o guanyar-se les garrofes en lligues menors.
Però ha arribat en Big Marc. Quin tros de jugador. Si coneixes un xic la cultura estatunidenca, sabràs la importància que donen a la figura del capità d'un equip. Va molt més enllà de la pàtina folklòrica que els atorguem a Europa. En Marc Gasol exerceix aquesta tasca dins i fora de la pista (va pressionar per tal que la franquícia de Tennesse apostés pel base Mike Conley que no volien) i podriem donar molts més exemples en aquest sentit.
En joc, el mitjà dels Gasol no sap què es asseure's a la banqueta. Amb Lionel Hollins, el català està més a gust que mai. Aquest estiu serà agent lliure restringit i tindrà unes ofertes brutals si és que no hi ha tancament patronal. A l'NBA no hi ha un set peus tant dur, amb tants fonaments, amb tanta intel·ligència, amb tanta capacitat per llegir els partits, amb la possibilitat de convertir-se en un entrenador a la pista, amb un tir de cinc metres tan excepcional, amb l'experiència, amb la mobilitat, amb la capacitat de passar, amb la serenor, amb el gust pel contacte com en Marc. Amb la consolidació del de Sant Boi com un home clau, en Marc Gaso, ha soterrat (com dirien a Vilaweb) el mite de les Blancaneus europees. Divac va ser un avançat en el temps. Marc ha recollit el seu testimoni i l'ha sabut fer crèixer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada