El cul de Touré Yayá

Sempre he estat un admirador de Gnegneri Touré Yayá. L'ivorià va arribar a Can Barça sense fer massa soroll i ha esdevingut un autèntic guardaespatlles al mig del camp. Fortalesa, múscul i potència han estat les característiques d'un africà que, com Cocu, ha tingut l'enorme capacitat d'incrustar-se en el joc del FC Barcelona com si hagués mamat Masia des de bebè. Ha jugat de central, ha jugat amb una hèrnia discal renunciant a operar-se per ajudar a l'equip (només ell sap els dolors que va aguantar) i ha jugat amb una nena a la UCI perquè va nèixer massa escarransida i es patia pel seu futur.

Ara, però, marxa i el Barça, que va pagar per ell nou milions d'euros, en farà negoci. Però... per què se'l treu del damunt Guardiola? Jo tinc una opinió al respecte. Sempre m'he fixat en el cul de Touré Yayá. El centre de gravetat de l'africà ha evidenciat el seu sobrepes. Yayá és el típic jugador que, quan deixi l'esport d'elit, es convertirà en una enorme bola de greix (ja ho veurem quan, d'aquí a 10 anys, TV3 faci l'especial de torn sobre el Barça de les sis copes i el convidi a plató). Per a mi, el cul de Touré m'ha indicat si el 24 del Barça estava a punt per jugar un partit o no. En la seva posició, i per l'esquema de Guardiola, el guardaespatlles ha d'estar sempre atent als creadors i no pot (mai de la vida) arribar tard al tall. Diuen que ha principi de temporada, Touré Yayá es va presentar a la Ciutat Esportiva amb cinc quilos de més. No havia fet els deurtes a l'estiu i en Pep es va encabronar... Touré: gràcies pels millors anys de la teva vida!

Qué buenos son los padres misioneros...

...qué buenos son que nos llevan de excursión" cantàvem. M'he entrentigut a repassar els lemes o frases amb els quals les seleccions que prendran part en la propera Copa del Món de Sud-àfrica han pintat en els seus autocars. Mirant-los tots, es poden fer dues grans classificacions. Es poden dividir entre els que han mirat de ser mínimament originals i els que no s'han trencat la closca. Aquest grup, sens dubte, el lideren els helvètics amb un poc brillant 'Som-hi Suïssa' secundats pels alemanys 'En camí per aconseguir la Copa'.

L'altre grup té més substància. Estava interessat en què portaria pintat el Barça B de Del Bosque. Podria haver estat pitjor. Passejaran pel país austral la llegenda 'Il·lusió és el meu camí, la victòria el meu destí'. M'imaginava quelcom semblant a 'una nació, un idioma, una bandera, un esperit'. Encara bo.

Menció especial es mereixen Argentina: 'Última parada, la glòria', el toc d'humor del Brasil 'Ple. Tot Brasil és aquí dins', la reflexió grega picant l'ullet al seu protagonisme econòmic de les darreres setmanes 'Grècia és a tot arreu', les poètiques sentències d'Itàlia 'El nostre blau italià al cel africà' o del Japó 'L'esperit del samurái no mor mai' o les polítiques referències dels EUA 'Vida i llibertat per aconseguir el triomf' o les esportives de Corea del Nord amb un explícit 'Un nou 1966'. Bo i recordant la participació d'aquest país en el Mundial d'Anglaterra en el qual van liquidar Itàlia i a punt van estar de fer el mateix amb el Portugal del gran Eusebio.

'El País' assegura que l'independentisme de Jimmy Jump és el motor del seu penós comportament

Des de fa dies que el diari 'El País' ha intensificat els seus habituals atacs a tot el que faci olor de catalanisme i d'indepentisme. Si fa uns dies carregava contra Joan Laporta denunciant els seus negocis pocs clars (tot just quan l'encara president del Barça és a un pas d'encetar la seva carrera política), ara el diari que tots els progres han portat sota el braç perquè fa intel·lectual i d'esquerres (queda especialment bonic si el portes tot anant al Verdi a veure una pel·lícula iraniana) aprofita per escriure un capítol més en la seva croada contra el catalanisme. En aquest article, disparen contra Jimmy Jump. Es pregunten d'on pot venir la seva afició a boicotejar actes i atenció! asseguren que les respostes poden venir del seu indepententisme. Ein? Què vol dir això? Que Jimmy Jump és un tarat ho sap tothom, però...

Què té a veure el seu passat independentista? Per què el raonen com a embrió d'una conducta que, òbviament, és deplorable?. En l'article recalquen una i mil vegades que Jaume Marquet és català (quan un personatge del nostre país triomfa sempre és l'espanyol Pau Gasol i quan fracasa és el financiero catalán Javier de la Rosa), que viu en un pis de lloguer a 50 metres de l'Ajuntament de Barcelona i que les respostes al seu comportament vergonyós es podrien trobar en què "el seu pare rondava els cercles d'ERC" i que les converses polítiques que escoltava el petit Jaume anaven forjant el seu caràcter.

No contents en barrejar xurres amb merines, expliquen que l'agent immobiliari amb barretina, va formar part del desaparegut Partit Independentista d'Àngel Colom (escisió d'ERC) i que es va presentar com a batlle, amb només 24 anys, del seu poble, Sant Quirze del Vallès, que 'El País' defineix com "un poble dormitori de Sabadell envoltat de preciosos boscos". Va treure només 68 vots.

El periodista no afirma que els catalans som uns garrepes, però poc li falta. Assegura que Jimmy Jump es va fer d'or venent pisos amb el boom immobiliari però que "accepta donacions" en el seu web per atacar les fortes multes que rep. 1.800 euros per la gràcia d'Eurovisió o 60.000 per saltar a un camp de futbol.

Odio profundament Jimmy Jump, penso que no se li ha de fer publicitat... però en periodisme no s'hi val tot. Només faltaria. Aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid... Juan Diego Quesada signa l'escombraria que ha publicat aquest rotatiu. Molt bé, tiu!

Noooo!

Abans:

Després:

La tennista romanesa Simona Halep ha complert amb les seves amenaces de passar pel quiròfan per treure's pit malgrat les queixes dels seus seguidors a tot el món, que van arribar a fer una petició oficial al Govern de Bucarest per tal que les màximes autoritats impedissin l'operació que titllaven de crim!. No hi ha hagut res a fer. En aquest Roland Garros ha tornat a competir la Halep (primera intervenció pública, amb rebombori internacional, després del postoperatori) i el canvi és radical. La guanyadora del Grand Slam parisí júnior de 2009 ha esperat tenir 18 anys per treure's del damunt un pes que l'impedia, segons ella, desenvolupar el seu tennis. Ha millorat bastants llocs a la WTA gràcies a la intervenció. Actualment ocupa el lloc número 114 mentre que va acabar l'any 2009 al 269. De la talla 34DD s'ha quedat en una 34C.

Nadal, cinc Roland Garros i cinc manies

Déu al cel i Rafa Nadal, a la Terra! El tennista de Manacor s'ha adjudicat, aquest diumenge, el seu cinquè Roland Garros i el seu setè Grand Slam igualant, amb 24 anys, el que va fer John McEnroe en tota la seva carrera. La bona notícia és que Nadal ha recuperat el número u de l'ATP (ja hi va estar 46 setmanes) i que el balear ha tornat a fer por després d'un 2009 per oblidar. Rafa Nadal és un home maniàtic fins la superstició. Manté i respecta els seus rituals i mai es desmarca de la repetició de mecanismes que li atorguen seguretat. Els repassem?
1: Prematx:
Sempre escull el mateix hotel. A Londres, que s'allotja en una megamansió a Wimbledon en la qual vaig tenir el gust de passar un gran cap de setmana amb la meva dona, aprofita per cuinar pasta i peix. Menú que sempre repeteix quan ha de jugar un partit important.
2: A la pista:
Mai surt el primer. Quan el rival i l'àrbitre l'esperen per fer el tradicional i protocolari sorteig, Nadal es manté assegut. Impassible. Només tolera que les seves cames, nervioses, trontollin a mil per hora. Beu aigua, es pren un sobre de vitamines i després, fent saltirons, acudeix a la cita de la monedeta. Mai trepitja les líniees i sempre escull començar restant.
3: Al descansos entre jocs:
El portaraquetes sempre al banc, les bosses sempre al terra sobre una tovallola desplegada. Dues ampolles d'aigua perfectament alinieades en diagonal. Una de freda, fredíssima, una de natural. Ara en beu d'una, ara beu de l'altra. Mossegada al plàtan.
4: Al servei:
Toni Nadal (el seu oncle-entrenador) el va aconsellar que no es precipités a l'hora de fer el servei. Que es pensés alguna cosa per asserenar-se i concentrar-se en el servei. La idea era apurar els 25 segons reglamentaris, encara que el manacorí els supera amb escreix. Difícilment el sancionen perquè és un dels més grans de la historia: demanar tovallola als aplegapilotes, triar tres pilotes, rebutjar-ne una, l'altra? a la butxaca. Col·locar-se bé l'slip, botar amb la dreta, netejar amb el peu la línia, posar-se bé el cabell darrere les orelles i sota la cinta, eixugar-se el front amb les canelleres i servir.
5: Postpartit:
Mossegar la copa. Tot un ritual marca de la casa.

Felicitats, reines

Vagi per endavant que el titular no vol ser gens masclista, sinó que celebra l'èxit del futbol femení del RCD Espanyol que, aquest cap de setmana, s'ha proclamat, de manera brillant i justa, campió de la Copa de la Reina (no cal dir que la Sofia no es va dignar ni a ser present a la localitat biscaïna de Basauri: segur que tenia assumptes més importants que no pas lliurar la Copa a unes autèntiques gladiadores). Un servidor ha seguit bastant el futbol femení i se n'alegra del bon treball del club blanc-i-blau, que mima les noies com ningú, convertint-se en un autèntic gegant a casa nostra. Encara recordo quan, uns quans anys enrere, les botes d'aquell equip liderat per la genial Raquel Cabezón havien de sortir de les butxaques dels aleshores jugadors Mauricio Pochettino i Hristo Stòitxkov.

L'Espanyol d'Òscar Aja ha estat el just guanyador, per segona vegada consecutiva, de la Copa en derrotar el totpoderós Rayo Vallecano de l'exblanc-i-blava Adriana Martí que no ha sabut trobar la seva identitat en la final. I això que les de Teresa Rivero somiaven en el doblet després d'haver guanyat la Superlliga. Ane (7') i Mery (31') posaven en còmode avantatge les catalanes i només Natalia reduïa diferències al 49'. Marta Torrejón (64') liquidava i sentenciava la final.

Em quedo amb dos detalls. Primer, amb l'excel·lent feina de la blanc-i-blava Vero que va fer un enorme partit (tres pals, va provocar l'expulsió de la portera madrilenya i va donar una assisència de gol) i amb la capitana Miriam recollint la cinquena copa de la història del club català amb la samarreta de Dani Jarque. Felicitats, campiones. Felicitats, reines. El futbol femení català ha estat molt ben representat a Basauri ja que el FC Barcelona va acabar en una meritòria tercera plaça.