Maradona no vol que se li refredi el culet quan fa caca

Estic pensant seriosament en canviar el nom del blog per 'No ploris per mi, Argentina' :). L'albiceleste està sent una autèntica mina d'anècdotes a Sud-àfrica. El post que estàs llegint el podria haver titulat Hotel Fawlty 2 ja que aporta noves dades de la selecció de Diego Armando Maradona. Guanyar el Mundial no sé si ho faran, però que s'ho passen teta, és evident. Ojut amb aquestes bandes (només cal recordar la Bulgària del 1994 als EUA quan els Stòitxkov i companyia es van presentar a semis buidant ampolles i omplint cendres).

Els entrenaments d'Argentina són una festa: El gran Diego es passeja amb pel terreny de joc amb un cigar entre les mans i ordena afusellar a canyardus els perdedors dels exercicis. El propi entrenador va ser víctima del seu maquiavèlic invent quan Tévez va prendre com a punt de mira el cul del Déu. I l'Apatxe no va errar el tret!



I parlant del cul de Diego. El titular del post no és un exercici d'ironia ni un enginy del doble sentit. És lu ke nià. No hi ha doble intenció, doncs és literal. Maradona ha demanat a l'habitació de l'hotel de Pretòria un vàter elècric dels que s'escalfen solets per poder asseure's tranquil·lament sense refredar-se el pompis i fer allò que les noies acostumen a dir que nohopucfersinoésacasameu. Tant de bo no s'enrampi. Seria un final ben trist. Ja sabrà quin botó s'ha de prémer per tirar de la cadena? També ha demanat un bidet amb tres tipus de velocitats de sortida d'aigua. El gran Diego ha ordenat que les habitacions dels seus nois estiguin pintades de blanc, que hi hagi en el menú 14 amanides diferents pels seus futbolistes i una gelateria oberta 24 hores. Fresa y chocolate? MMM

Però els argentins no són els únics que han fet estranyes peticions a l'estil de les estrelles del rock a les instal·lacions en les quals s'allotgen. Mèxic ha demanat una habitació més per allotjar el capellà que ha viatjat amb ells des del país nord-americà, Itàlia ha ordenat que instal·lin TV per cable a tot el seu hotel per veure les cadenes del seu país, el Brasil ha exigit que la temperatura de l'aigua de les piscines sigui de 32 graus (un pèl freda si tenim en compte que el cos humà està entre 36 i 36,5 graus). Els més entendridors han estat els eslovacs. No han desitjat ni 300 tovalloles blanques per cap, ni 200 litres d'aigua Perrier pels futbolistes, ni pètals de roses blaves a les habitacions. Només han demanat dues taules de tennis de taula i una màquina de dards. Això sí, havia de ser elèctrica.

Coneix el Sandro més íntim!

Un nou tarannà ha arribat a l'avinguda Arístides Maillol s/n. En Sandro Rosell ha aconseguit fer realitat el seu somni; un somni que semblava condemnat a complir-se més tard o més d'hora, i ja és el nou president del FC Barcelona. Traducció? és el personatge més important de Catalunya. Una alenada d'aire fresc ha aterrat al Camp Nou. D'entrada, la impressió és positiva. La celebració de l'èxit electoral ha estat tota una declaració d'intencions. Allunyada de la dutxa de cava del 2003, l'equip de Rosell va apostar per ensenyar les línies mestres del seu mandat en la gestualització no verbal de la victòria: sobrietat, concentració, tímids somriures de confirmació, alguna picada d'ullet. Treballar per a una imatge seriosa des del primer moment, en definitiva.

Però com és el Sandro Rosell més íntim? Com és, de veritat, vull dir? En Sandro és un home al qual li encanta fer esport (córrer per la carretera de les Aigües o fer gimnàs en aquest local) són dos rituals que no deixa mai de banda. No fuma, gairebé no beu, entusiasta del menjar japonès i molt aficionat a caçar bolets. Una de les seves activitats preferides i una de les seves grans passions. El nou president del Barça és un home al qual li van les distàncies curtes. Guanya en el tracte directe lluny de les grans multituds i dels focus. Li agrada mirar el seu interlocutor als ulls i li agrada tocar. T'agafa del clatell, et dóna un cop a les espatlles... per a ell, el contacte humà és fonamental i bàsic.

Home familiar (té dues nenes de 10 i 11 anys) per excel·lència, manté una estreta vinculació amb els seus pares i els seus germans. Al seu pare li ho consulta tot i li té un gran respecte. A en Sandro li han molestat de manera molt especial les acusacions de Marc Ingla. No per a ell, que també, sinó perquè no vol fer patir als seus pares, que ja són grans i que ho passen molt malament quan veuen que ataquen el seu fill.

Ha estat envoltat d'homes de confiança (l'Andreu, el seu millor amic, li ha fet de xòfer durant la campanya). Tot un personatge aquest Andreu: pastor de La Seu d'Urgell, es van conèixer fent la mili i, avui, ha esdevingut el seu gran confessor. I l'Andreu ha fet molts quilòmetres. Visita al mercat, dinar amb empresaris, reunions amb grups de socis, penyes i discapacitats, aparicions a escoles de negocis, col·legis professionals...

A l'equip de campanya li han deixat quatre Toyotas (en Sandro s'ha mogut en aquest cotxe) que li ha permès visitar tots els racons de Catalunya. Omplint teatres (al més pur estil 'A pèl') ha pogut, de la mà del periodista andorrà Xavier Mujal, conèixer en el que ells havien batejat com els Actes de Sofà, el que pensaven els socis de tot el país. En acabar, fotografies, autògrafs i una Coca-cola amb la gent que es quedava a fer el toc amb en Sandro.

La nit de celebració la van passar en aquest local. Voluntaris, membres de campanya, simpatitzants... Un secret: Sandro ha admès que li ha posat la "pell de gallina" el compromís desinteressat amb el qual ha treballat la seva gent.

S'escapa un lleó perillós a Sud-àfrica

Hi ha molts candidats a fer-se amb el títol de protagonista del Mundial de Sud-àfrica que tot just acaba d'arrencar: Messi, CR9, Villa, Rooney... Però et recomano l'alemany Mesut Özil. Sempre és complicat enarbolar aquesta mena de banderes, perquè després t'ho has d'empassar si no l'encertes, però podria vaticinar que serà un dels millors tresquartistes de la Copa del Món austral. En aquesta fotografia del sensacionalista 'Bild', aquest fill d'immigrants turcs deixa ben clares quines són les seves intencions.

Imaginació i Alemanya són conceptes tan allunyats com Zapatero i Economia o Vaticà i progressisme però el jove cadell de lleó és el jugador amb més capacitat d'inventar i sorprendre que he vist en un integrant de la Mannschaft en els darrers què?... 20 anys? El combinat de Joachim Löw deixarà de ser previsible!

Jugador de clara vocació ofensiva (ja es deixa estimar pel Barça rebutjant, als seus 22 anys, una perllongació del seu contracte amb el Werder Bremen per cinc anys), gaudeix d'una esquerra màgica, d'un repertori individual fabulós, cau a les bandes, dóna la darrera passada amb picardia, disposa d'un endimoniat canvi de ritme, llegeix els espais amb una solvència allunyada de la seva joventut i mai rebutja ajudar en defensa si la situació del partit ho requereix. Defectes? No té massa gol (tot i que té un bon canó a la cama esquerra), ha de saber imposar-se en el cos a cos (marcatges massa estrictes el col·lapsen) i marxa dels partits. La seva intermitència, però, no és mental (tipus Guti, vaja) sinó física. Haurà de treballar per saber omplir de benzina els seus pulmons.

Pressió? No és en el seu diccionari. Que ha de suplir el brasiler Diego que marxa a la Juventus? Doncs es supleix. Que s'ha de substituir Ballack a la selecció alemanya? Doncs es substitueix. Atent al lleó que es passeja per Sud-àfrica.

Millora sense maquillatge?

Que n'aprenguin del millor president de la història del Barça

La millor escena de la història del cinema. 'Ningú es perfecte'. Del mestre Billy Wilder. 1959



No he volgut tirar d'hemeroteca-google per fer un resum dels set anys de Joan Laporta com a president del FC Barcelona. Vull escriure des del ventre. Ojut! He dit millor president de la història del Barça que no vol dir millor persona de la història del Barça. Sota la seva direcció s'han aconseguit més de 70 títols, el primer equip de futbol és el referent mundial en el que portem de segle, ha consolidat el model de la Masia, ha edificat una Ciutat Esportiva en condicions i ha apuntalat el sistema ofensiu de l'equip. Ha catalanitzat el club, ha fet fora una colla de feixistes i de golfos violents que intoxicaven el Camp Nou, ha sanejat els números, ha aconseguit posar Unicef a la samarreta, ha instaurat programes d'ajuda esportiva i escolar a zones arrasades per l'economia o les guerres, no ha descuidat les seccions i ha dit les coses pel seu nom. Ha fet de Johan Cruyff president d'honor del club, tot i que la manera ha estat un xic dictatorial. Però... qui es mereixia aquest càrrec? Els qui critiquen la decisió d'anomenar l'holandès serien els primers que l'haurien votat en un referèndum.

Ha hagut d'afrontar tres grans crisis: la fugida de Sandro Rosell, la situació insostenible amb el seu excunyat Alejandro Echevarría i la moció de censura de sis dels seus directius el juliol de 2008. (Recomano el gran llibre de Jordi Badia, el seu excap de comunicació, que porta per títol 'El Barça al descobert').

Com a persona, ja tinc més dubtes. Ha anat un pèl massa lluny alhora d'emprar el Barça com a plataforma política, ha confòs la seva persona amb el club, s'ha endiosat (com dimonis es deu dir això en català?), ha protagonitzat actes públics lamentables allunyats del seu càrrec (quedar-se en calçotets a l'aeroport, baixar del cotxe al bell mig de la plaça Francesc Macià i escridassar els conductors, el seu lloro, els seus enfrontaments amb alguns seguidors...), el fosc assumpte de l'Uzbekistan, les borratxeres al Llum de Gas...

He tingut el plaer d'esmorzar amb ell una vegada. Em va semblar que tenia una gran potència en les distàncies curtes, que sabia comunicar, que li sobrava carisma i orgull, vaig veure que s'esforçava per anar de simpàtic (sempre es vol caure bé a la premsa) i em va semblar massa intel·ligent. I ell ho sap. No m'agradaria tenir-lo per enemic... Ara bé, gràcies per set anys inolbidables. Que n'apreguin!

La pregunta més inquietant: On actuarà ara l'Elèctrica Dharma? :)

"Per què no proves de xutar amb la dreta, papa?"

Per Déu! La meva filla només té tres anys! Com dimonis sap que sóc esquerrà?

Després d'aquesta tendra demostració de fonaments, ha intentat fer això!



Ho ha volgut fer tres vegades seguides. Per tant, hem de parlar de premeditació i descartar la casualitat! Val a dir que la ruleta li ha sortit millor que la del seu pare. Que, d'altra banda, tampoc és que sigui massa complicat :) Fins aquí el rotllo parequelicaulababa

... i Almunia mirant-s'ho per la TV!

El seleccionador espanyol, Vicente del Bosque, i el seleccionador anglès, Fabio Capello, tenen el mateix problema: la porteria. Però l'han d'afrontar des d'angles diametralment oposats. El de Salamanca ha hagut de descartar d'entre un estol de porters que serien titulars en qualsevol selecció (Casillas, Valdés, Reina, Palop, César, Diego López, De Gea, Gorka) i l'italià no té ningú per fer de porter. Els grans equips anglesos de la Premier tenen porters estrangers i, dels seleccionables per Anglaterra, Manuel Almunia era el millor. Amb diferència. El navarrès tenia tots els requisits per ocupar la porteria dels Pross (mínim de cinc anys de residència, passport i no haver estat mai escollit per l'absoluta espanyola). El porter de l'Arsenal es mira la Copa del Món per la TV i ha estat testimoni de la jugada del Mundial protagonitzada pel porter del West Ham United, Robert Green, que en l'1-1 contra els EUA va emular 'Calamity James'. Sense paraules.