Es busca psiquiatra per Ibra. Trucar el tigre Pep

No Pep, tranquil. No publicarè pas el telèfon de casa teu. Però segur que el podriem posar per mirar de trobar entre tots un psiquiatra amb bones referències, un professor de filosofia, un veterinari o un parell de mormons rossets armats amb la Bíblia que puguin guarir el verinós cervell del pesat de l'Zlatan. Ja no fa gràcia, tiu.

El suec pateix una greu mania persecutòria que s'està convertint ja en el Dia de la Marmota. El rossonero ha tornat a rajar contra Guardiola. Perdó. Contra el Tigre de Santpedor. No entenc les declaracions de l'exblaugrana. Compara el tècnic del Barça amb el golfista estatunidenc Tiger Woods que era un model, segons ell, per a tots els públics fins que van aparèixer a la premsa les seves relacions fora del matrimoni. I què?. Problema de la seva dona, no?. "Vol semblar perfecte en públic. Woods també ho volia. Però ningú és perfecte. És un tigre imperfecte", ha assegurat el davanter referint-se a Guardiola. Què volem dir, Ibra? Que als dos els agraden els 18 forats? Que els dos tenen un pal amb un ferro molt llarg? Jo crec que Ibra està encegat d'enveja perquè ells són uns autèntics guanyadors i ell sap que és un fracassat.

Ibrahimovic ha qualificat Guardiola, de 39 anys, de "gran entrenador amb poca experiència. Encara és massa jove per dirigir un equip amb 22 estrelles amb personalitats diferents". Juas, juas. El suec creu que el tècnic català està sobrevalorat: "A Barcelona no és difícil guanyar. Amb aquest equip, qui no hauria guanyat?", ha sentenciat. Ai, Ibra que no n'aprenem. Ai, Ibra: això vén en Florentoto estiu rere estiu. Ai Pep. Et desfàs d'Eto'o i resulta que el camerunès, com a mínim en públic, et deixa tranquil i em consta que et respecta.

Rijkaard (ara sí) you'll never smoke alone!

Quan els periodistes que seguien l'actualitat de Can Barça van acomiadar Frank Rijkaard, van regalar-li al tècnic holandès una samarreta (que es va posar tothom a la sala de premsa, entrenador inclòs) en la qual resava Mai fumaràs sol fent una enginyosa gràcia entre l'himne no oficial del Liverpool i la llegenda urbana que assegura que l'holandès li agradava prendre's unes herbetes de tant en tant.

Ara, l'eslògan divertit podria començar a esdevenir una profecia. Es veu que el conjunt d'Anfield està buscant pel iaiete Roy Hodgson, que quan el van cridar per substituir Rafa Benítez a la banqueta dels reds es deuria pensar que era una broma, i la primera opció sembla ser Rijkaard que ara és al Galatasaray (quatre victòries i quatre derrotes) i que estaria boig per tornar a la primera línia de foc.

El Liverpool està en els darrers llocs de la Premier (penúltim) i es busca una solució d'urgència. Diuen que han donat al pobre Hodgson un marge de dos mesos. A Anglaterra no mengen torrons, oi? Entendran els nous amos estatunidencs del club anglès la famosa autogestió? Sembla que sí. A Anfield hi ha diners i l'alta quitança per treure's del damunt l'actual tècnic no seria un problema. Què hi diu The Kop?

Elena Salgado vol fer calaix amb Xavi, Iniesta, Villa...

El govern espanyol serà socialista, però no és tonto del tot. De fet, a banda d'aprofitar els èxits dels esportistes espanyols com a símbol de la presumpta recuperació del país, al marge d'anunciar la controvertida i progressista reforma laboral el mateix dia que Espanya debutava al Mundial de Sud-àfrica contra Suïssa en un desesperat i pueril intent de fer passar la retallada el més desapercebuda possible, ara (i com Hacienda somos todos) han parit una iniciativa per injectar 40 milions d'euros a les arques públiques. Com? La ministra d'Economia, Elena Salgado, ha ordenat l'emissió de monedes d'argent (costaran 20 euros cadascuna) amb les cares del Barça B de Del Bosque. Amb vuit blaugrana i quatre amics, la selecció estatal es va coronar com a campiona del món de futbol. Salgado vol aprofitar aquesta veta i, apa, a encunyar moneda com a folls.

És a dir, a finals de novembre, la banca posarà a la venda més de dos milions de monedes de plata. Seria una modesta tirada inicial que es podria augmentar de cara a la campanya de Nadal ja que, si no saps què regalar, sempre queda mono un Xavi o un Iniesta de plata. Encara no se sap molt bé com serà aquesta moneda, però Salgado sembla que ha donat ordres que a la moneda hi aparegui un futbolista xutant (home, atinat. Només faltaria que sortís cagant). La llegenda que acompanyarà el disseny de la moneda serà Campeones del mundo i els inevitables Juan Carlos i Sofia que es veu que van fer molt per a la selecció, S'han deixat "por la gracia de Dios". Què pensaran els arqueòlegs del segle XXII quan les trobin? Que Espanya era politeísta? Que els déus del segle passat practicaven una mena d'esport sagrat?

Proposo a Elena Salgado altres solucions igual d'imaginatives. Monedes amb cares de cuiners, de jutges de l'Audiència Nacional, dels protagonistes del Sálvame, de toreros, dels simpàtics protagonistes del cas Malaia... Quin país! I, de moment, Insert Coin!

La Due Diligence contra l'independentisme català

Traïts per 30 monedes o per 29 vots?

Primer punt: Sóc laportista. I què?
Segon punt: Si en Jan l'ha fet, que la pagui. Que se l'entalegui, si cal.
Tercer punt: Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra.
Quart punt: Per què s'ha de donar munició gratuïta a la caverna?
Cinqué punt: Creus que si Joan Laporta no es presentés a les eleccions del 28-N, s'hauria actuat com s'ha actuat? No estic en contra de la transparència, al contrari, que visquen els llums i els taquígrafs, però penso que hi ha maneres i maneres de fer les coses. La roba bruta es renta a casa.
Sisé punt: Sandro Rosell és un cínic. Com pot liar-la de la manera que ho ha fet i, després, votar en blanc per fer-se l'imparcial i l'institucionalment compromès. Quina ràbia, tu!

Després d'aquest decàleg de sis punts (com feia en Gil) penso que la greu guerra civil que ha esclatat a can Barça entre Laportistes i Rosellons ja no té aturador. Només servirà per violar la pau institucional tan necessària per a l'equip, per crear dubtes, per allargar el tema judicial fins els propers quatre anys, per alimentar les portades de la caverna i per disparar contra la línia de flotació de l'independentisme català. I tot per 29 vots de diferència. És el millor pel barcelonisme? Xavi, que li han de donar no una sinó dues Pilotes d'Or, ja ha dit que no. És el que necessita el barcelonisme?

Penso que si Joan Laporta, un home que fa molta por en segons quins cercles polítics i econòmics pel seu carisma, no hagués decidit orquestrar una campanya independentista de cara a les eleccions al Parlament de Catalunya no s'haurien fet tants escarafalls per desacreditar una proposta electoral que fa molta por. Laporta no s'acollona, està boig i això el fa especialment incontrolable i perillós pel malentès seny d'aquest país. En Sandro, animat per un partit polític que ja saps quin és, s'ha gastat 230.000 euros per treure els drapets bruts de l'home que el va ningunejar.

És evident que les dades presentades per la famosa Due Diligence són una punyalada per a Laporta i els seus cadells. Insisteixo, si l'ha fet, que la pagui. Però, si estirem de la catifa... què deu haver-hi darrera la Casa Real, dels obscurs negocis d'Urdangarín amb diner balear i valencià, dels governs de Pujol, del proletari Aznar, de'n Felipe que té mig Marroc, de'n Montilla que té una dona que ocupa (o ocupava) més de set sous a l'Administració no precisament malpagats, del ZP, del Fraga a Galícia, del Bono a Castella-La Manxa, de Chaves a Andalusia o de Camps-Fabra-Barberà-Zaplana al País Valencià? Recordo que aquests són calers públics i no pas d'una entitat privada. Si tots ens imaginàvem que al Palau de la Música hi havia quatre malalts tocant el flabiol i vés que n'ha sortit!

Aquí ho diem tot. És veritat que Laporta té molt complicat justificar set vols privats (només dos estrictament futbolístics), despeses astronòmics d'hotels dels Emirats Àrabs, perfums caríssims, viatges en periodes de vacances, sopars de Nadal i Sant Esteve, locals nocturns de desconeguda reputació, una VISA full equip pel seu conductor-escorta, diners desviats a les obres de la seva casa, tres milions i mig de pessetes en canapès per partit, comissions de quatre milions d'euros a Mino Raiola, els fitxatges de Keirrison i Henrique que estan molt foscos, detectius per espiar vicepresidents (els seus) i alguns periodistes...

Tu creus que a Florentoto li quadren els números fins el darrer cèntim? Tu creus que l'Ésser Superior toleraria una situació com la que ha viscut el Barça? Saps que la caverna uniria forces per salvaguardar, entre tots, l'honor del Reial Madrit que és el més important? Saps que els catalans mai ens posem d'acord en res? Creu, de debó, en Sandro que es pot anar amb el lliri a la mà pel món? I, el pitjor de tot: sigues sincer, si tinguessis poder (poder autèntic, vull dir) no arraconaries un xic cap a casa teu?

Per cert, don Alejandro ens podria explicar què li va costar el fonamental, necessari i indispensable viatge institucional a la Junta de Extremadura per rendir vassallatge, humiliar-se i renovar el Dret de Cuixa?

Racisme o estupidesa contra Eto'o?

Aquest estiu he estat a Sardenya amb la família. Cagliari, i la illa en general, em va semblar que estaven a uns 40 anys de diferència amb Catalunya. Només d'aquesta manera em puc explicar el nou cas de racisme que ha patit, aquest diumenge, el nostre Samuel Eto'o. Als tres minuts de partit, l'àrbitre del matx que enfrontava el conjunt sard amb l'Inter ha hagut d'aturar el joc pels constants crits, imitant les mones, que feien els seguidors més radicals del Cagliari cada cop que l'exblaugrana tocava la pilota. Al 39, el camerunès s'ha pres la revenja i ha transformat l'únic gol del partit. Enorme gardela, per cert. Fent callar tots els idiotes. Fixa't com ho celebra. Imitant els moviments d'una mona per ridiculitzar el respectable (que es deia abans). Vergonyós, inacceptable, trist, penós, indignant, sancionable...

Però... racista? Em nego a creure que en ple segle XXI hi hagi un grup de malnascuts, com a Saragossa fa dues temporades amb el mateix jugador com a protagonista, que insulti i menystingui un home pel color de la seva pell. M'ho vull prendre com un insult desafortunat més. Tipus calb de merda, gordo asquerós, maricón, fill de puta. Quan, en un camp de futbol es diu fill de puta a algú, es pensa seriosament, que la mare del senyor en qüestió venia el seu cos al millor postor. O és un insult més del repertori que cadascú té?

Què hauria passat si qualsevol dels que han humiliat Eto'o, aquest diumenge, es trobessin el camerunès pel carrer? L'insultarien o perdrien el cul per fer-se una foto de mòbil amb ell? Es mostrarien satisfets si el camerunès els signés un autògraf i fes un petó al seu fill o filla? Racisme o Estupidesa?

Dos tocs de Xavi i liquidat un gran València (2-1)

El problema no és saber qui serà la Pilota d'Or. El veritable problema és saber si a Xavi li haurien de donar una o dues. El millor migcampista del món de la darrera dècada es va encarregar de liquidar un enorme València al Camp Nou amb dues genialitats marca de la casa. Les cròniques diran que Iniesta i Puyol, al més pur estil Bernabéu, van signar els gols del triomf blaugrana contra els d'Unai, però tu i jo sabem que el veritable artista va ser el 6 de la Barça. El de Terrassa, que es va passar la primera meitat escalfant els seus turmells, va recuperar les millors sensacions a la represa per habilitar Iniesta per tal que el manxec fes el gol de l'empat. Un gol psicològic de veritat perquè s'aconseguia igualar el matx just en el segon minut de la segona part. Però Xavi no havia dit la darrera paraula. Centrada mil·limètrica des de la dreta al cap de Puyol i el capità va perforar la porteria de César.

La veritat és que el València va ser l'amo i senyor de la primera part. Amb Aduritz, Mata i Vicente a la banqueta, Unai Emeri va aconseguir una fita que ni els més vells del Camp Nou recordaven. Prendre-li la pilota al Barça. El conjunt de Guardiola es va passar el primer round tancat al seu camp, sense olorar la pilota i aguantant l'allau de joc visitant com bonament podien. Tant és així, que Guardiola va haver de buscar al diccionari la paraula contracop perquè els seus jugadors estaven lligats de mans i peus. Un gran Banega, liderant el trivot ché, inutilitzava la sala de màquines blaugrana. Bruno, un dels millors valencianistes, va fer una passada de la mort com aconsellen els llibres de teòrica futbolística i el castellonenc Pablo va batre Valdés.

A la represa, el València es va diluir com un sucre en un cafè. Banega ja no tenia oxígen i els del País Valencià (el Levante español per Intereconomia) pagaven l'esforç dels primers 45. Xavi habilita Iniesta i empat. Xavi posa una pilota sensacional a les grenyes de Puyol i tres punts al sarró. Villa, fins i tot, es va animar a provar-ho però no va poder batre César. Per cert, sense notícies de Leo Messi que pràcticament no va donar senyals de vida.