Vagi per endavant que sóc un admirador del Polònia i del Crackòvia de la factoria Toni Soler. Però, haig de confessar, que estic gens d'acord ni amb les representacions que fan de David Villa i de Carod-Rovira. En aquesta mena de programes d'imitacions, moltes vegades és més important el codi gestual, el perfil psicològic o el tarannà dels personatges reals més que no pas una estricta semblança física. Analitzem els dos casos i em dius si hi estàs d'acord, OK?
David Villa. La veritat és que no entenc la gràcia del Gafe. Potser és una broma en relació a l'origen de la paraula Guaje que ja vaig explicar en aquest post?. No li fem cap favor al davanter blaugrana si, des de casa nostra, ens en fotem de la seva manca de punteria de cara a gol que, d'altra banda, és totalment transitòria. L'asturià no té la culpa del poc engrescador inici de temporada dels blaugrana. La culpa és de la selecció espanyola, del viatge a Mèxic i d'una pèssima pretemporada. David Villa és un jugadoràs i no crec que se l'hagi de dibuixar amb aquesta mena de pàtina entre ingènua i ignorant, pròpia d'un pardalet amb uns ulls esbatanats davant qualsevol tonteria, amb el qual se'ns presenta cada dilluns als nostres menjadors.
Carod-Rovira. Tampoc l'encerten amb Josep-Lluís Carod-Rovira. Ens el presenten com un bonachón (no ho és), més aviat tonto (no ho és), que es deixa portar (en absolut) i simpàtic (no ho és). Ho sé perquè l'entrevistat unes quantes vegades. Nois, no cal imitar per imitar. Es podrien treure més suc d'altres jugadors o polítics sense haver de forçar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada