Pensant amb els peus...

Joan Capdevila. Lateral del Barça B de Del Bosque: Què és l'apartheid?

Raul Albiol. Defensa de la selecció estatal. "Tornaria a Àustria per veure els cangurs!. Darrer llibre? Cap



Leo Messi. Jugador del FC Barcelona. "El meu insecte preferit és el mico"

David Beckham. Ajudant de Capello a Sud-àfrica. "Definitivament, vull que el meu fill Brooklyn sigui cristianitzat, però encara no sé en quina religió".

Una campanya prescindible, descafeïnada i sense bombes

Ja som al cap del carrer. Ha passat la campanya electoral a la presidència del Barça (si no s'hagués fet, no s'hauria perdut res ni s'haurien gastats els candidats els cèntims que s'hi han deixat). Ha estat totalment previsible (Ferrer i Ingla atacant Rosell per maquillar la seva manca de carisma i projecte), descafeïnada (fins i tot, repetitiva), en la qual s'ha vist un Sandro Rosell, conscient de la seva superioritat (no ha volgut abusar), resisitint els atacs sense despentinar-se i responent, una i una altra vegada les mateixes qüestions) i sense les bombes electorals tradicionals d'altres eleccions. Ah... com enyoro els Llauradó, Bassat, Àngel Fernández i Laporta (recordes que va arribar a la presidència el 2003 de la mà de Beckham?) que es presentaven sota el paraigües d'un nom més o menys atractiu. Se m'han filtrat alguns noms però, com jo respecto l'off the record, es queden al meu cap. I els debats? Buff. Vist un, vistos tots. Com les pelis de l'Oest.

Sandro Rosell no ha tingut rival. Un rival a la seva alçada, vull dir. És el gran favorit ja que li passa el mateix que li passava a Jordi Pujol. El soci (la gent) el votarà a ell i el programa és secundari. La força mediàtica de la persona s'imposa al projecte. Rosell ha sabut mantenir la boca tancada quan el Barça de Laporta acumulava èxit rere èxit, s'ha defensat dels infantils atacs d'Ingla-Ferrer i és conscient que, a partir de diumenge, tindrà l'oportunitat d'equivocar-se. I és que Rosell, no ho oblidem, va sentar les bases del Barça 2003, es va penjar la medalla de Ronaldinho (fins el moment el millor jugador de la història del Barça sempre que Messi no demostri el contrari) i no va tenir temps material per cometre cap error. Que els cometrà, com els cometem tots. Se l'ha acusat d'intervencionista. I què? Que és dolent? No vull dir que hagi de baixar als vestidors però el cap d'una empresa-institució és la persona a la qual (teòricament) no se li ha d'escapar res. I si s'ha d'actuar, s'actua. El president ha ser un floreru?

Jaume Ferrer. Sincerament, m'ha fet llàstima. La seva campanya ha estat molt mal portada tot i que el seu carisma propi dels Marichalar tampoc ha ajudat. Suat, recitant tòpics rere tòpics i amb un discurs pueril no ha estat a l'alçada. No té ni l'entitat ni la presència que ha de tenir el capo del club més important del món. S'ha ensenyat amb la mateixa cara de pa de ral i la mateixa mirada bovina amb les quals encaixava els insults de Laporta quan aquest s'inclinava per Godall. El video de promoció (amb tots els respectes) seria millorat per l'Associació de Veïns del Camp de l'Arpa i ha estat tot un encert el seu lema 'Que n'aprenguin' que va durar un parell d'horetes. En definitiva, un titella com doña Rogelia tutelada per una mari Carmen-Laporta. La seva tàctica? nen-acusica. Trist, molt trist el JF. Aquestes americanitzacions són perilloses.

Marc Ingla. Fluix. M'ha recordat un capellà de poble, que gesticula més que l'Hermida i que obsequia els seus rivals amb un mig somriure de superioritat que fa angúnia. Ha intentat fer-se seu tot l'èxit de Laporta (sembla que ell ha estat el demiurg organitzador) i s'ha permès donar-li l'absolució a un Sandro que, impassible, assistia als seus pobres arguments d'atac. Ingla qui t'ha vist i qui et veu. Que humil i servilista et presentes quan el poder de la cadira t'enlluerna mentre que quan fas entrevistes personals a la pobra gent que has de contractar ni et dignes a mirar-los a la cara, concentrat en el teu portàtil. Què? Que ets bandera del catalanisme? Juas, juas. En el teu grup d'empreses no apareix pas el català. Penós, tiu. Lamentable el teu esforç d'esquitxar el teu discurs de paraules catalanes nostrades manllevades del diccionari hores abans del debat.

Agustí Bendito. Ha anat de més a menys. Ha anat perdent alè i s'ha mostrat, en ocasions, un xic massa indiferent. Això sí, un 10 per a un home i per a una candidatura que ha treballat de valent quan tot semblava que no passaria el tall. No ha entrat en els insults a Sandro, ha procurat argumentar i, a la mínima que ha pogut, ha mirat d'explicar el seu programa!. No veuria amb mals ulls que Rosell li brindés una opció a la seva junta. El soci té la paraula.

Mai posis la cara davant del puny de Paul Pierce

Lakers, 2 - Celtics, 2

Imatge del partit i de resum de l'any:

Els negres i La Marsellesa

Sí. Dic negres. Què passa? No els agrada que els defineixin amb l'eufemisme de color. Són orgullosos de ser negres i, amb els magribins, formen la base de la selecció gala del catalano-francès Raymond Domèch. El lamentable Le Pen (i la seva filla que encara és pitjor) té un treball cada cop que veu els bleus disposats a escoltar La Marsellesa abans d'un partit. I més quan, molts, no segueixen la lletra. Lletra, per cert, d'un himne revolucionari que ha quedat totalment desfassat i que és obligat d'estudiar a les escoles. Parla de la puresa de la raça i de la sang (potser necessària en èpoques pretèritres) però avui, sens dubte, ofensives i innecessàries. I es queixen que La Marsellesa sigui xiulada! El gran Victor Hugo, per cert, ja es va adonar del problema i mentre ens deixava un entranyable Quasimodo per a la història intentava adaptar i tornar a escriure l'himne gal.

Però els francesos no n'aprenen. Ni uns ni altres. Sembla mentida. Per una banda, tenim un Le Pen lamentant que "deu negres" formin part de l'11 bleu i de l'altra apareix l'algerià Zidane confirmat que el líder ultradretà pràcticament li agafa un infart quan connecta la tele per veure un partit d'una França que ell somia blanca. Però, Le Pen, Zidane... no estem parlant de 10 negres... estem parlant de 10 francesos! Quan ho entendran? I això que la selecció gala es va proclamar campiona del món l'any 1998 amb el lema Black, Beur, Blanc. És a dir, negres, magribins i blancs. Quan va esclatar les revoltes incendiàries de les banlieuers de les grans ciutats franceses de 2005 els mitjans de comunicació del món parlaven de revoltes d'immigrants! Senyors, èren francesos de tercera generació!. Francesos, per cert, amb molts deures i pocs drets. Uns francesos als quals no se'ls deixa exercir com a tals, que no se senten reconeguts i que, alhora, són uns estranys als pobles i països dels seus avis. Però aquest és el gran problema de França.

M'encanta Lilian Thuram. L'exblaugrana, a banda de recolzar el català a la Catalunya Nord, s'ha fet una institució en la defensa dels Drets Humans i la lluita per a la igualtat de races. Hi hauria d'haver a les escoles una assignatura que es digués Lilian Thuram! Doncs bé, aquest monstre del futbol que sabia encadenar un subjecte, un verb i un predicat, ha lamentat la inundació de negres a la selecció. Un contraserntit? No, l'exdefensa pateix per la presència d'11 negres a l'equip inicial bleu i cap negre al Parlament de França!. Thuram està espantat ja que la lectura demagògica és fàcil. Es parla de la superioritat física dels negres (el meu germà i jo tenim una teoria molt particular al respecte), però... Què passa, que són inferiors intel·lectualment als blancs? Aquesta és la realitat francesa!

Dels origens feixistes de Naranjito a La Roja

Mesos després del fracàs de cop d'estat del 23-F, una Espanya delicada democràticament es donava a conèixer al món (després de 40 anys reclosa en l'autisme forçat i obligatori de la dictadura) organitzant un Mundial de futbol. Competició que es recordarà pel millor partit de la història del futbol (Brasil-Itàlia a Sarrià), per les llàgrimes de Sando Pertini quan Itàlia va guanyar la final a la RFA, per la irrupció al terreny de joc del José Zorrilla del xeic Fahid Al Ahmad Al Sabah aconseguint que l'àrbitre Miroslav Stuper (no va xiular mai més cap partit) anulés el quart gol legal aconseguit pel bleu Alain Giresse contra Kuwait, pels sis gols de Paolo Rossi i per en Naranjito.

El que, potser, no saps és que la taronja de somriure de bòtox no era res més que un disseny del dictador Francisco Franco quan, l'any 1960, va encarregar al seu ministre d'Afers Exteriors, un tal Fernando Maria de Castella y Maiz) que volia uns Jocs Olímpics. Franco (que no només tenia el vist-i-plau de l'Altíssim per amargar la vida a la gent, sinó que també estava ben dotat pel dibuix) va fer els esboços d'una taronja somrient amb cara, mans i peus. La mascota va dormir en els calaixos fins que algun il·luminat d'una Espanya que encara feia tuf a feixisme el va recuperar per al Mundial. Li van posar l'uniforme del combinat estatal, una piloteta als braços, el van fer protagonista d'una sèrie de dibuixos (amb una horripilant veu d'eunuc) i... a triomfar! Un parell de sevillans van cobrar un milió de peles de l'època per resuscitar la mascota i la RFEF va vendre'n els drets d'explotació per 1.400 milions.

Ai! si ara Franco aixequés al cap.... El nazionalisme espanyol, que bull de nerviosisme davant el pressumible bon paper del Barça B de Del Bosque a Sud-àfrica, veu com el combinat estatal (ell en diria nacional) se l'ha batejat com La Roja d'una manera un xic forçada. Un nom de recent creació, a mi em provoca una certa al·lèrgia, sobretot quan és antinatural i se li vol donar la solera de la verdeamarelha brasilera, de l'azzurra italiana, de l'albiceleste argentina o dels bleus francesos. La Roja... Franco, des de l'Infern, deu pensar en La Pasionária :) I ell que estava tan cofoi per haver guanyat una batalla després de mort com el Cid amb el seu Naranjito. Per cert, el suposat triomf del Cid-Charlton Heston un cop traspassat no està documentat històricament.

L'albiceleste: Hotel Fawlty

Les 32 seleccions que seran a Sud-àfrica per disputar la Copa del món al país menys africà de tots, vetllen armes. Tots estan concentrats i per la feina, però la selecció argentina sembla que va a la seva. Les meves simpaties pel combinat de Maradona creixen dia rere dia. No només per la intenció de Diego de despilotar-se, ni per l'anunci de Bilardo anunciant que es deixaria sodomitzar pel jugador que fes el gol del triomf, sinó perquè l'albiceleste viu en una mena d'Hotel Fawlty. Gran sèrie de John Cleese que, per cert, està inspirada en un hotel en el qual els genials Monty Python es van allotjar quan preparaven un rodatge.

Resulta que la 'Brujita' Verón vol matar Leo Messi. Són companys d'habitació i l'ex de l'United i de la Lazio ja no pot més. Es veu que el blaugrana ronca més fort que jo i ja tens a la Brujita, en plena nit, solucionant el problema a "cops de coixí". Els roncs del Messies es veu que no deixen descansar un veterà com Verón que s'ha de resignar davant els decibels que surten de les vies respiratòries del millor futbolista del món.

Aquests problemes no els té el nostre bon amic Carlos Tévez. L'Apatxe dorm sol. És l'únic dels 23 de Maradona que té aquest privilegi. Es veu que el 'citizen' té algunes particularitats que no acaben d'agradar als seus companys. Tévez vol intimitat, no suporta que algú miri la tele mentre intenta dormir i admet que "les petites coses" que fa per concentrar-se de cara als partits importants "poden ser estúpides, però són la meva manera de ser". La veritable raó, però, es veu que la trobem en l'afició de Tevez de passejar-se en pilota picada per l'habitació. Entre un que es vol despilotar per Buenos Aires, l'altre que es deixa sodomitzar i un tercer que passeja les seves vergonyes... estan distrets. I encara guanyaran!.