No puc més. Crec que arriba el moment de fer una reflexió. Darrerament, els mitjans estatals estan apostant pel que he batejat com a periodisme esportiu de carajillo. S'hauria d'expulsar de la professió gent que, amb gens de gràcia, es dedica a explicar les coses a l'audiència com si s'estigués a la barra del bar de la cantonada. Es creuen simpàtics, propers, mentalment àgils, distesos, frescos, ditxaratxers i tremendament divertits.
És el cas de penosos personatges com en Pipi Estrada, els Manolos, el penós equip dels Ultra Sur que comenta la Champions per La1 (Sergio Sauca, Silvia Barba i companyia), el barroer equip de retransmissions de laSecta (Esteva, Narváez, Guasch i companyia) i les tímides incursions en aquest camp tan espinós d'en JJ Santos. Són personatges que han intentat imitar i explotar el talent natural d'un binomi sensacional (Andrés Montes-Antoni Daimiel amb les retransmissions NBA) sense cap mena d'èxit. De fet, el pobre Montes va naugrafar en l'invent que ell mateix havia patentat quan el van arrencar del bàsquet i les seves aportacions es van democratitzar de la mà de la selecció estatal de futbol.
No estic en contra de les pinzellades d'humor en les informacions. Al contrari. Per exemple, Michael Robinson (més anticatalà que el PSC), Antoni Daimiel o Jordi Ramos (TV3) tenen la facultat de saber donar informació i d'explicar coses amb un punt d'ironia, doble sentit o d'humor intel·ligent i sincer.
Si és veritat que el mot carajillo prové del català (diuen que els mossos de càrrega de la barcelonina Estació de França demanaven un cafè amb unes gotes d'alcohol que ara guillo) jo també marxo. No m'hi trobaran.
Jo també espero que les noves fornades de periodistes esportius lluitin per un periodisme de qualitat, fora del sensacionalisme cridaner de l'actualitat. Pero això cal formació, estudiants i professionals amb criteri que valorin la comunicació objectiva.
ResponEliminaSalutacions