Un descapotable anomenat Michael... Nadal

Foto: web Rafa Nadal

Què és un descapotable? Un cotxe potent sense sostre. És la definició que crec que més s'ajusta a Michael Nadal.

Hores d'ara, tothom ja sap que el manacorí ha guanyat l'US Open, que ha estat el tennista més jove en aconseguir completar el Grand Slam (autèntics monstres consagrats del món de la raqueta no van poder ni olorar aquesta fita), que als seus 24 anys té 9 grans tornejos a les vitrines del menjador de casa seva, infinitat de Màster 1000 i una medalla d'or olímpica a la caixa forta del seu banc. Però, el millor de tot (i el pitjor pels seus adversaris) és que Rafa Nadal no té sostre. L'únic enemic que ha de témer és ell mateix. Diuen que, amb els anys, es guanya en maduresa. Doncs que es preparin els Federer, Djokovic i companyia. Per cert, Nole: segueix imitant-lo, que ell t'anirà destrossant. Qui riu últim...

Un secret: quan Rafa Nadal es va proclamar campió d'España sub-nosequantus (la família vivia l'èxit del seu oncle Miquel Àngel 'The Animal' Nadal amb el Barça) es va celebrar una festa familiar a Manacor per celebrar la fita. Toni Nadal, el seu inseparable oncle-entrenador, no va dir ni piu mentre tot eren alegries i felicitacions al jove Nadal. En acabar, el germà del seu pare va començar a donar noms. Una llista llarga. Ningú els coneixia ni sabia de què estava parlant. Toni Nadal va enumerar tots el que havien guanyat el mateix trofeig que en Rafa a la mateixa edat i que, posteriorment, s'havien quedat en el camí. Tothom es va quedar mut.

Amb aquesta anècdota vull dir que Rafa Nadal, malgrat les seves simpaties pel Reial Madrid, mai podria fitxar pel club de Chamartín. Si sembla un deixeble de Guardiola!. A la Casa Blanca (ho sento, Rafa) no et voldrien. És un jugador extremadament humil, sacrificat, que no menysprea al rival (s'enfronti al 2 del món, s'enfronti al 170), perfeccionista, gens amic dels saraus i, a més, segueix amb la xicota de tota la vida que, a més, li va presentar sa germana. Em consta que no ha canviat d'amics, que segueix jugant a la Play, que se'n va a pescar sempre que pot i que gaudeix cuinant pasta amb peix i/o marisc. Rafa Nadal és el gendre perfecte. No m'estranya que les grans empreses se'l disputin perquè anunciï els seus productes.

Nadal ha resistit quan ja se'l donava per mort abans d'hora. I ha hagut de suportar alguns comentaris que li han fet mal. No tot han estat flors i violes. Que si estava sense ganes, que si la tendinitis que havien detectat als seus genolls esdevindria crònica, que si la separació dels seus pares l'havia destrossat, que si estava tip dels viatges i els entrenaments... Nadal (ben aconsellat per la dupla Toni-Carles Costa) ha seguit centrant-se en la seva feina. Ha seleccionat els tornejos en els quals participa, ha mantingut el cap fred i encara no l'he vist protestar mai a la pista.

Tècnicament és gairebé immillorable, físicament és una roca i cuida tots els detalls. L'únic problema? el servei. Afortunadament, el seu menú de solucions és extens. Els rituals en pista són una poderosa arma que l'ajuda a centrar-se i pensar en la propera jugada.

En un país com l'hispànic, en el qual mai ningú és profeta a la seva terra, Nadal ha aconseguit que mai ningú parli malament d'ell. Siguis català, castellà, basc, gallec o andalús no tens més remei que admetre que Rafa Nadal és un exemple per a la canalla. I dir chapeau! Em vénen al cap moltes imatges del manacorí però jo em quedo amb una: les semifinals contra Verdasco a l'Open d'Austràlia. S'haurien de passar en totes les escoles de tennis i, també, de la vida.

Quan reflexionava sobre els millors esportistes de la història, em sortien tres noms: Michael Jordan, Michael Phelps, Michael Schumacher i, des d'ara, Michael... Nadal.